20.3.11

Trevanian, un seudónimo

En el mundo de la literatura abundan los casos de autores que publican bajo un seudónimo. No se debe confundir con la intención de un autor de tener un nombre literario de la misma manera que en el mundo del espectáculo se bautizan nombres artísticos que literalmente hacen desaparecer los nombres de verdad hasta llegar a las necrológicas, que a modo de anécdota hacen referencia a los nombres de nacimiento del fallecido, pero que en ningún caso quiere decir que el autor no muestre su imagen o haga una vida social pública y reconocida. En literatura en ocasiones los seudónimos se utilizan para preservar su anonimato cuando se trata de presentar obras a premios literarios, práctica recomendada o exigida por las bases del concurso y así el autor tiene posibilidades de ir presentando la misma obra en diferentes premios y con seudónimos diferentes. También hay autores que abundan diferentes estilos de escritura y preservan algunos de ellos bajo seudónimo para hacerse destacar en uno solo bajo su nombre de verdad.Pero la razón más curiosa y sorprendente es aquel seudónimo utilizado para quedar en el anonimato más absoluto, porque se entiende que un autor quiere adquirir un cierto reconocimiento público de su obra y en extensión, y a veces como prioridad, más reconocimiento para el escritor, por lo que no siempre se llega a entender esta necesidad por no ser conocido y mantener una gran distancia entre el autor y la publicación de su obra e, incluso, de su éxito. Y no es, hasta su muerte, que los editores o los lectores averiguan y descubren el auténtico escritor escondido detrás del seudónimo.Trevanian es el seudónimo del escritor americano Rodney Whitaker, nacido en Nueva York en 1931 y muerto en Inglaterra el año 2005. Fue profesor de cine en la Universidad Austin de Texas y vivió varios años en el país vasco francés. De manera paralela y bajo su seudónimo, desarrolló una carrera de éxito literario con millones de libros vendidos y traducido a 14 idiomas. Y aún así mantuvo oculta su identidad y se desconocen sus razones porque tampoco lo dejó escrito ni concedió entrevistas.Se hizo popular, el seudónimo, porque de una de sus obras se hizo una adaptación cinematográfica de  cierto éxito y también porque fue protagonizada por la estrella de cine Clint Eastwood. Sanción en el Eiger, película del año 1975 conocida en España con el título de Licencia para matar, narraba la acción de la monótona vida de un profesor de arte universitario que para aumentar su colección privada de obras de arte, se alquilaba como asesino a organismos paraoficiales que le encargaban drásticas sanciones a espías descarrilados. Una doble vida mucho más intensa que la propia de Trevanian que en todo caso alternaba las más pacificas de profesor y escritor. Quizá para comprender mejor el personaje una de las dos debía ser anónima.No sé si en la misma época el autor fue traducido en España, pero ahora Roca Editorial ha hecho una edición en castellano de tres de sus obras más conocidas, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 y Shibumi, de 1979. Las dos primeras tienen por protagonista al reconocido profesor de arte Jonathan Hemlock que en sus acciones mercenarias al servicio del espionaje americano en la primera y británico en la segunda, realiza las sanciones llamadas en los títulos y que le llevarán al conocimiento y horror de lo peor de las acciones de espionaje y sus consecuencias. Son dos obras trepidantes con la mejor narrativa de suspense y sorpresa que puede deparar este tipo de género. Por sí mismas ya merecen un lugar destacado en la literatura de espionaje. Pero sólo son una muestra de lo que estaba por llegar. Sin abandonar el estilo de mercenario a sueldo, ahora el protagonista es el misterioso Nicholai Hei, que en un perfil extremo de iniciado con las artes de la filosofía oriental, deberá combatir y también sancionar la red más siniestra del espionaje internacional haciendo valer su estado de perfección conocido como Shibumi. De esta obra se utiliza una frase comercial contundente, la novela de espías de culto, pero para los aficionados al género no es sólo un eslogan. En verdad de su lectura se desprende un gozo, una experiencia sensorial de increíbles vibraciones no sólo por la trama, también por la narrativa descriptiva e impactante de cada una de sus páginas. Una auténtica obra maestra.Una recomendación para los que quieran entrar en una experiencia única de lectura. Y mejor hacerlo con la progresión de su autor empezando por las dos primeras sanciones y culminar con, Shibumi, una auténtica sanción para el sentimiento del lector y un homenaje a un verdadero autor con seudónimo.

Trevanian, pseudònim

En el món de la literatura sovintegen els casos d’autors que publiquen sota un pseudònim. No s’ha de confondre amb la intenció d’un autor de tenir un nom literari de la mateixa manera que en el món de l’espectacle es bategen noms artístics que literalment fan desaparèixer el noms de veritat fins gairebé les necrològiques, que a modus d’anècdota fan referència als noms de naixement del finat, però que en cap cas vol dir que l’autor no mostri la seva imatge o faci una vida social pública i reconeguda. En literatura en ocasions els pseudònims s’utilitzen per preservar el seu anonimat quan es tracta de presentar obres a premis literaris, pràctica recomanada o exigida per les bases del concurs perquè així l’autor té possibilitats d’anar presentant la mateixa obra en diferents premis i amb pseudònims diferents. També hi ha autors que sovintegen diferents estils d’escriptura i preserven alguns d’ells sota pseudònim per fer-se destacar en un de sol sota el seu nom de veritat.
Però la raó més curiosa i sorprenent és aquell pseudònim que ho fa per restar en l’anonimat més absolut, perquè s’entén que un autor vol adquirir un cert reconeixement públic de la seva obra i en extensió, i de vegades com a prioritat, més reconeixement per l’escriptor, per la qual cosa no sempre s’arriba a entendre aquesta necessitat per no ser conegut i mantenir una gran distancia entre l’autor i la publicació de la seva obra i, fins i tot, del seu èxit. I no és, fins a la seva mort, que els editors o els lectors esbrinen i descobreixen l’autèntic escriptor amagat darrera del pseudònim.
Trevanian és el pseudònim de l’escriptor  americà Rodney Whitaker, nascut a Nova York l’any 1931 i mort a Anglaterra l’any 2005. Va ser professor de cinema a la Universitat Austin de Texas i va viure uns quants anys al país basc francès. De manera paral·lela i sota el seu pseudònim, va desenvolupar una carrera d’èxit literari amb milions de llibres venuts i traduït a 14 idiomes. I tot i així va mantenir oculta la seva identitat i es desconeixen les seves raons perquè tampoc ho va deixar escrit ni va concedir entrevistes.
Es va fer popular, el pseudònim, perquè d’una de les seves obres se’n va fer una adaptació cinematogràfica d’un cert èxit i també perquè va ser protagonitzada per l’estrella de cinema Clint Eastwood. Sanció a l’Eiger, pel·lícula de l’any 1975 coneguda a Espanya amb el títol de Llicència per matar, narrava l’acció de la monòtona vida d’un professor d’art universitari que per augmentar  la seva col·lecció privada d’obres d’art, es llogava com assassí a organismes paraoficials que li encarregaven dràstiques sancions a espies descarrilats. Una doble vida molt més intensa que la pròpia de Trevanian que en tot cas alternava les més pacifiques de professor i escriptor. Potser per comprendre millor el personatge una de les dues havia de ser anònima.
No sé si en la mateixa època l’autor va ser traduït a Espanya, però ara Roca Editorial n’ha fet una edició en castellà de tres de les seves obres més conegudes, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 i Shibumi, de 1979. Les dues primeres tenen per protagonista al reconegut professor d’art Jonathan Hemlock que en les seves accions mercenàries al servei de l’espionatge americà en la primera i britànic en la segona, realitza les sancions anomenades en els títols i que el portaran al coneixement i l’horror del pitjor de les accions d’espionatge i les seves conseqüències. Són dues obres trepidants amb la millor narrativa de suspens i sorpresa que pot deparar aquest tipus de gènere. Per si mateixes ja es mereixen un lloc destacat en la literatura d’espionatge. Però només són un tast del que havia d’arribar. Sense abandonar l’estil de mercenari a sou, ara el protagonista és el misteriós Nicholai Hei, que en un perfil extrem de iniciat amb les arts de la filosofia oriental, haurà de combatre i també sancionar la xarxa més sinistra de l’espionatge internacional fent valer el seu estat de perfecció conegut com Shibumi. D’aquesta obra es fa servir una frase comercial contundent, la novel·la d’espies de culte, però que pels aficionats al gènere no és només un eslògan. En veritat de la seva lectura es desprèn un gaudi, una experiència sensorials d’increïbles vibracions no només per la trama, també per la narrativa descriptiva i impactant de cada una de les seves pàgines. Una autèntica obra mestre.
Una recomanació pels que vulgueu entrar en una experiència única de lectura. I millor fer-ho amb la progressió del seu autor començant per les dues primeres sancions i culminar amb, Shibumi, una autèntica sanció pel sentiment del lector i un homenatge a un veritable autor amb pseudònim.

16.3.11

L'esquela del primer amor


No havia esdevingut una obsessió, més aviat una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un punt i apart.
Va començar feia molts anys quan va assistir al tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició familiar.
Vist els antecedents i la seva innata curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris. Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la variable que la convertia en coincidència.
Aquell dia va tenir un diari a les mans, un que no portava esqueles generals  i que també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima. El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat, la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia estat incapaç d’aixecar-se.
S’havien estimat de joves, havien descobert junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat, però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família i  encara se seguien trobant en coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.
Per tot això quan va llegir l’esquela va adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan dolorosa i magnificada.  Havia de marcar un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més vegades, però de primer amor només n’hi ha un.
A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.