5.2.19

Los enemigos, de Pablo Neruda. Poema de 1950

"Los Enemigos"

Pablo Neruda 
Ellos aquí trajeron los fusiles repletos 
De pólvora, ellos mandaron el acerbo exterminio,
Ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba, 
Un pueblo por deber y por amor reunido, 
Y la delgada niña cayó con su bandera, 
Y el joven sonriente rodó a su lado herido, 
Y el estupor del pueblo vio caer a los muertos 
Con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio 
Donde cayeron los asesinados, 
Bajaron las banderas a empaparse de sangre
Para alzarse de nuevo frente a los asesinos.
Por esos muertos, nuestros muertos,
Pido castigo.
Para los que de sangre salpicaron la patria, 
Pido castigo.
Para el verdugo que mandó esta muerte, 
Pido castigo.
Para el traidor que ascendió sobre el crimen, 
Pido castigo.
Para el que dio la orden de agonía,
Pido castigo.
Para los que defendieron este crimen, 
Pido castigo.
No quiero que me den la mano empapada con nuestra sangre. 
Pido castigo.
No los quiero de embajadores, 
Tampoco en su casa tranquilos,
Los quiero ver aquí juzgados 
En esta plaza, en este sitio.
Quiero castigo.

12.1.19

La mirada INCREÏBLE

LA MIRADA  INCREÏBLE

Tot plegat es resumeix en  una mirada.



La mirada curiosa davant l´experiència, sempre diferent, de transmetre i rebre coneixements, amb un punt de neguit recíproc sobre si la cosa funcionarà, com si fos una píndola de la formació. Però en el prospecte són moltes les variables que intervenen en l’operatiu, des del mateix escenari, les llums, el material, l’hora, la durada i, imprescindible, les particularitats dels alumnes. I és en aquests últims on rau el perquè de tot plegat d’aquesta experiència, perquè incorpora una mirada especial, la de la gent d’Ampans que configuren un ventall de mirades brillants que enlluernen com la llum i això els fa compartir analogies, perquè és la llum el tema principal.
Per situar al lector sobre la mirada objectiu, es tracta d’una  formació sobre la imatge i la gestió creativa per organitzar i realitzar futurs reportatges dins el projecte ja en viu d’Ampans Tv, amb expectatives de creixement amb nous creadors al davant i al darrera d’una càmera.

D’entrada, detecto una mirada increïble. La formació de la imatge, primer fotogràfica i després en moviment, és com un espectacle de màgia que deixa bocabadats al espectador, similar al primer que va veure fa segles formar-se una imatge a la paret d’una habitació tancada. Només un petit forat deixava passar la llum i aquesta projectava sobre l’altre paret una imatge, reproducció invertida d’un paisatge real. La caixa fosca. Comprendre això és complicat, pertany a la disciplina de la física de la llum que per si mateixa forma part d’un increïble fenomen diari, la llum que ens arriba del sol no només és creadora de vida, sinó que ha permès l’invent màgic de la fotografia, el cinema i la televisió, de no gaire més d’un segle, i sense els quals ara mateix estaríem més limitats en la comunicació. I complicat també entendre que tot és possible perquè la llum es desplaça a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon, tan fàcil com imaginar-se un viatge a la lluna en un segon. Quina meravella. De totes maneres la física, pels comunicadors, no sempre ens ha anat bé i acceptem disciplinàriament que hi ha coses que són així i no hi posarem pegues, ja ens va bé entendre els mínims per poder fer fotografies sense entrar en tractats de la física i també de la química per fer còpies en paper. I per si no en teníem prou, ara la informàtica transforma la reproducció i fa pensar que per formar-se en imatge ens caldrà ser també enginyers. La cosa millora si entenem que la ciència en ajuda i ens fa les coses més senzilles, com els automatismes que ens fan creure que vivim una fantasia,  que les bones imatges les fem nosaltres quan en realitat les ha fet la càmera, nosaltres només hem actuat sobre un botó per fer un homenatge constant a la il·lusió dels primers inventors.

Sí, la mirada increïble és una mirada engrescadora i relaxant, perquè ens permet gaudir sense necessitat de saber més. Què caram, no estem pas sols i altres arriben on nosaltres no podem. I si algú va inventar el fet automàtic, serà per alguna cosa, com per exemple, fer la mirada increïble.

Veig que la majoria accepten encantats la tesi sobre la mirada increïble. Per alguna cosa serà que la paraula té dos punts sobre la ï, com una analogia de dos ulls observadors. 

En la mirada espurna ja es delata qui vol traspassar el llindar de la màgia per dominar el truc i l’escenari i ho acompanya amb tímides accions sobre la càmera, l’objecte encantador, que mostra per una diminuta pantalla el desig de ser-ne partícip.

La mirada tranquil·la i inquieta m’avisa que cal engrescar més si hem d’activar més mirades espurna.

Anem doncs per la mirada comunicativa amb la qual descobrim l’amor per la càmera, és a dir, trobar-se bé apareixen en pantalla, i que no sempre reben afalacs dels seus detractors que fan extensiu el terme popular de “xuclar càmera”, en el fons  envejat pels que voldrien tenir aquest emmirallat valor. Ara ja podem formar mirades complementaries, que ve a ser com l’amor glamur entre el/la càmera i l’artista, una atracció recíproca d’un per l’altre, una manera romàntica de fer el pla d’imatge interminable si no fos per la mirada del realitzador que no s’està d’orgues ni de petons. Cal anar per feina, establir enquadraments, ordenar l’escena, dirigir assajos i controlar totes les mirades que també hi volen dir la seva; com la mirada literària del guionista sobre el paper i que el caos del rodatge vol transformar o com la mirada artística de qui vol que l’ambientació sigui una atmosfera que abraci la imatge com un regal o com el pintor de les llums que voldrà que les ombres siguin també brillants per contrast.

Ja podem formar equip, totes les mirades hi són presents.

Només cal la mirada ordenada que planifica, organitza i connecta amb les diferents mirades per fer-les respectar i emergir amb visions conjuntes per adaptar-se al temps i exigències de la producció. La mirada preventiva i impulsora del/la productora és per alguns l’ànima que unirà els esperits i conduirà l’equip del somni a la realitat. I que tot i saber que al final el somni era massa ambiciós i que la realitat no és més que una nova sensació, ja comença a preparar el proper somni per alimentar mirades increïbles.

Silenci, càmera, Ampans TV en acció.


Crèdits:
Gràcies a les mirades d’en (per ordre alfabètic)
Belén, Meritxell, Montse, Montse, Pablo, Pau, Rosa, Rosita i Rubén

A la Pilar per la mirada preventiva, tranquil·la, inquieta i confident.
Al Jordi pel muntatge.
A l’equip de comunicació d’Ampans per l’oportunitat, atenció i simpatia.

A tothom per no demanar notes, però teniu la meva mirada excel·lent.


Gabriel Martínez i Surinyac
Narrador


El curs es va desenvolupar en 4 sessions del mes de juny del 2018 a les instal·lacions d' Ampans a Santpedor.

Article publicat a la revista AMPANS, número 41, desembre 2018.