29.9.15

Arcàngel Gabriel

En el calendari litúrgic actual els tres arcàngels Gabriel, Miquel i Rafael se celebren el 29 de setembre. Ho fan junts des de 1969 on el Concili Vaticà del papa Montini va decidir alliberar dies per encabir-hi nous sants. En lloc de fer més dies a l'any van optar per fer-ho concentrat. De fet la celebració de Gabriel arcàngel era el dia 24 de març durant molts segles i curiosament a l'edat mitjana hi havia calendaris locals on el primer dia de l'any era el 25 de març, per ser el dia de l'Enunciació.
El partidaris de la part més fosca de les narracions bíbliques indiquen que l'arcàngel va fer l'enunciació davant Maria el 25 de març i curiosament Maria va parir Jesús 9 mesos després.
Aquestes i altres curiositats de sants ho trobareu al següent blog de Gabriel Babiloni,
http://bibiloni.cat/blog/?p=2034

14.9.15

Nou curs


11.9.15

Diada Via lliure 11-092015

Els Encants

Diada Via lliure 11-09-2015

Els Encants

26.8.15

3.7.15

Un altre estiu


"Cuando era más joven podía recordar todo, hubiera sucedido o no" 
Mark Twain (Tom Sawyer,Huckleberry Finn,Tio Tom, rio Mississippi)

6.2.15

Llorenç, 18 anys

Llorenç,
18 anys, Rialler, Parlador, Murri, Fort, Caminador, Fotogènic, Carinyós, Copilot, Matiner, Expectant, Atemporal, Simpàtic, Especial, Dependent, Autista, Imprescindible



5.2.15

Cavall Bernat


Cavall Bernat


Montcau


3.2.15

Tonalitats. Sabadell.


14.1.15

In memoriam Mireia Pujols González

Per tot el temps que vas dedicar als altres, en Llorenç entre ells

29.12.14

2015


21.12.14

Columna


14.11.14

LOTERIA NACIONAL


8.11.14

Votaré per tú

La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.

L'aixeta de l'esperança
Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.Gest de llibertat
Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

28.10.14

Columnes UAB


25.8.14

Congost de Montrebei


14.8.14

El fuet

-Redéu, qui s'ha menjat els quatre fuets que he comprat avui? -???? -Així no hi ha manera de preparar el kit de supervivència del 11 de setembre