9.2.18

El Bosc de les Creus, expressió de sentiment


El Bosc de les Creus és un projecte de Marc Sellarés a partir d'un bosc cremat convertint les restes en més de 1000 creus com un ritual de dol i expressió de sentiments. 

Els veïns de Bellaterra tenim (o se'ls suposa per defecte) una relació propera amb el genèric bosc, bé perquè el tenim a tocar de les cases, bé perquè vivim dins del bosc; un privilegi que és l'enveja de molts urbanites que volen recuperar sensacions de natura passejant pel nostre entorn, sobretot els caps de setmana. El bosc és un valor que els humans no sempre tractem amb prou cura i hi deixem la nostra petjada malmetent aquest bé tant preuat amb accions com deixar-hi escombraries, pas de vehicles, extracció de la flora autòctona o actuacions més vandàliques sobre els arbres, flora i fauna. Algun camp de tulipes en primavera s'ha vist literalment arrasat pels irresponsables amb l'excusa fotogràfica. 
En qualsevol cas el bellaterrencs hem de tenir cura del nostre entorn i si bé no hi pensem cada dia perquè ja forma part de la nostra llar, sí tenim una sensibilitat especial quan escoltem notícies sobre el bosc, qualsevol bosc. I si es crema un bosc, instintivament mirem per la finestra com un reconeixement al nostre veí natura. Tots recordem un incendi a Sant Quirze que va fer entrar en alerta (i pànic) al veïnat per la seva proximitat i trajectòria. Els més supersticiosos sempre fan ressò que la natura sempre vol recuperar els seus espais que nosaltres hem substituït per ciment. 
En un incendi al Bages, amb molta població també dispersa entre boscos, el caporal de bombers i artista visual Marc Sellarés, va tenir una actuació sobre una part de la superfície cremada, entre El Bruc i Sant Salvador de Guardiola. Durant un temps va dedicar el seu temps lliure a convertir el arbres cremats en significatives creus, com un acte de dol a l'entorn i també personal per ser un espai estimat. El projecte s'ha convertit en una conscienciació sobre els incendis i la mala política medi ambiental.  
Passejar per aquest entorn devastat i solitari és impressionant amb el perfil extraordinari de les agulles de Montserrat, un espai de reflexió que a qualsevol visitant no deixa indiferent i que mereix el respecte i reconeixement dels valors que vol transmetre. 
Estic segur que els bellaterrencs que el visitin també ho pensaran. No és gaire lluny. A l'altre costat de la muntanya de Montserrat que també veiem. 


Posició: Ctra.BP-1101, de Sant Salvador de Guardiola i El Bruc, entre el quilòmetre 6 i 7. 
Google Maps 

Enllaç web Marc Sellarés  


Fotos @Surinyac






http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/28492/el-bosc-de-les-creus-expressio-de-sentiments?utm_source=butlleti-elmon&utm_medium=butlleti-mati-elmon&utm_campaign=butlleti-mati-elmon-2018-02-15


8.1.18

Frances Gall, una carrera marcada pel doble sentit


FRANCES GALL, UNA CARRERA MARCADA PEL DOBLE SENTIT.

La cançó francesa sempre ha estat un referent per la cultura i cançó catalana per proximitat, creativitat i esperit de llibertat. És per això que cal recordar Frances Gall.


Frances Gall és d’aquells noms desconeguts (a Espanya) de la cançó francesa que ha mort a principis d’any (7-1-2018) a l’edat de 70 anys. En homenatge cal recordar dos moments que la van dur a les primeres planes i que segurament recordaran els lectors més veterans seguidors dels mites de la cançó francesa.
Corria l’any 1965 i Frances Gall amb 18 anys i rostre adolescent, va guanyar el Festival d’Eurovisió representant a Luxemburg amb la cançó “Poupée de cire, poupée de son” (Nina de cera, nina de drap). La cançó era del compositor, cantant i “enfant” terrible, Serge Gainsburg i va catapultar la cantant a la fama com a digne mostra de cançó ye-ye, un estil pop de música lleugera. La cançó encara és considerada com una de les millors guanyadores del festival.
La podeu escoltar a

Però un altre èxit  va marcar la seva carrera. 

El provocador Gainsburg va composar l’any 1966 “Les Sucettes” (com, els xupa-xups i en castellà, piruletas). La interpretació de Frances Gall, molt jove, amb els seus cabells rossos, veu angelical i mirada tendra, va captivar el públic. La cantant no va caure en un primer moment a les al·lusions eròtiques de la lletra, molt habituals en Gainsburg, que en un doble sentit descrivia una fel·lació. Quan la cantant va ser conscient del fet, va trencar la seva relació professional amb el compositor. Però la promoció ja estava feta.

Fins i tot amb una actuació conjunta amb Gainsburg, d’allò més provocador.

Curiosament la carrera de Gainsburg va ser meteòrica mentre Frances Gall es mantenia més discreta. El compositor i cantant va seguir vacil·lant i va esdevenir una llegenda en el món de l’espectacle a França (la seva tomba al cementiri de Montparnasse de Paris, una de les més visitades, és plena de flors i records que deixen els fans). Són molt conegudes les relacions amb Jane Birkin i Brigitte Bardot i l’orgasme convertit en cançó amb la mundialment coneguda, “Je t’aime…moi non plus”, originalment composada per a B.B, però editada finalment (1968) per Jane Birkin amb la qual va formar parella estable. Molt anys més tard va aparèixer l’enregistrament original interpretat per Serge i B.B. (1986)

I Frances Gall a cada nova cançó de la seva carrera arrossegava l’estigma de “Les sucettes”. Unes desgracies personals, la mort del seu marit i una filla, i un tractament per càncer , la van apartar definitivament vint anys abans de la seva mort.
Una anècdota final.
Bernardo Bertolucci li va oferir el paper principal de la mítica pel·lícula, El darrer tango a París (1972) que la cantant va rebutjar després de llegir el guió i preveure un nou escàndol. Després de “Les sucettes” podem entendre perfectament el perquè. Finalment la va interpretar l’actriu Maria Schneider, per sempre més relacionada amb la violència sexual de la pel·lícula i la seva parella artística, Marlon Brando. Recordem que el públic espanyol feia cues per anar a veure-la a França. No es va estrenar a Espanya fins el 1978.
Mentre a una França democràtica podien gaudir de llibertat artística i d’expressió creativa i sacsejadora, la dictadura de Franco oferia les melodies blanques de Karina, Raphael o Marisol.
Per cert, Karina també va fer una interpretació de “Poupée de son”. No ens consta que ho fes de “Les sucettes”. Potser la censura.

Finalment podeu gaudir de la cançó ,”Ella Elle l’a” un homenatge de Frances Gall a la cantant Ella Fitgerald. Clip oficial de 1987.


Gabriel Martinez i Surinyac