11.5.21

PEL·LÍCULES DE PAPER, diccionari dels capítols.

 De la novel·la sobre el cinema

PEL·LÍCULES DE PAPER



Surinyac.cat

Un guionista escriu un guió basat en fets que ha viscut i que el poden inculpar com el principal sospitós d’un homicidi.

Els títols dels capítols tenen referències cinematogràfiques que poden ajudar al lector a fer-ne un context.

Heus aquí, doncs,

 

Diccionari,

per analogies, que no els continguts,

dels capítols.

 

El muntatge del director

De l’anglès Director’s Cut, és la versió de muntatge del director. Ens recorda que són molts els productors que es fan responsables del muntatge final i no deixen que ho facin els directors per la seva tendència a fer muntatges o massa llargs o poc entenedors. Per això, quan passats uns anys els directors poden recuperar els seus drets, revisen el muntatge final al seu gust inicial i en les reestrenes apareix com a frase reclam “Director’s Cut”. Llavors, per uns apareix el dubte del perquè el director no n’era el responsable en l’estrena, i per uns altres, donar la raó al productor.

 


La part contractant de la primera part

Fragment d’un dels millors diàlegs còmics de la història del cinema. El protagonitzen els germans Marx, Groucho i Chico, a la pel·lícula “Una nit a l`òpera” (A Night at the Opera, 1935) i desenvolupen el sarcàstic diàleg en una escena parodia sobre els contractes artístics i administratius i en extensió a les seves interminables clàusules, gairebé totes prescindibles.

 


Somnis de cinema

Referència poètica que considera el cinema com una projecció onírica que pot ajudar a fer millor la vida de l’espectador, per la qual cosa també la producció cinematogràfica rep el nom de la fàbrica de somnis. En la versió burlesca, els directors i guionistes abusen de les escenes de somnis per explicar-ho tot o fer-ne un malson.

 

Salvador Dalí va treballar per Alfred Hitchcock creant una escena de somni per a la pel·lícula Recuerda, 1945, amb Gregory Peck.

Pel·lícules de paper

Denominació metafòrica als guions des del punt de vista del guionista. Vol deixar clar que ell també fa pel·lícules que comencen sobre el paper de la màquina d’escriure, no obstant són moltes més les que no assoleixen el cel·luloide.

 

Cartell de la pel·lícula Sesión Continua, 1984, escrita i dirigida per José Luis Garci, sobre l'amistat entre un guionista i un escriptor.

Acció!

Ordre operativa dels directors a l’inici del rodatge de cada pla, essència del cinema i que coordina i impulsa a tots els professionals que hi intervenen.


 La conquesta de la praderia

Denominació que va fer fortuna com un sinònim de la Conquesta de l’Oest, centrant-se en la dura colonització del mig oest dels Estats Units, poblat per indis, búfals i amb immenses praderies per alimentar el bestiar, fer avançar caravanes  i veure cavalcar l’exèrcit i llegendaris cowboys. Amb aquest nom: The conquest of the prairie, va batejar l’artista Irving Reuben Bacon el seu fresc a l’oli que representava una escena de praderia amb herois protagonistes de la seva èpica, com Buffalo Bill, colons i indis. La gran pintura va decorar durant molts anys el vestíbul de l’hotel Irma propietat de Buffalo Bill i batejat amb el nom de la seva filla a la localitat de Cody (Wyoming). La pintura és al Buffalo Bill Center of the West, a prop de Yelowstone i l’Hotel segueix actiu ple de referències al seu mític heroi.

 

                                                        The conquest of the prairie,  Irving Reuben Bacon


Spanish western

Els primers westerns europeus  rodats a Espanya, principalment a Madrid, abans que el cinema italià en fes ús dels seus paisatges per rebatejar la marca com spaguetti western. També van ser nomenats despectivament “chorizo western”, com una manera de reivindicar l’embotit espanyol en front de la pasta italiana.

 

                                                        Fernando Sancho, l'actor aragonés amb més presència en els westerns hispans.

Els que no perdonen

Western romàntic, The Unforgiven (1960) dirigit per John Huston i amb els actors Burt Lancaster i Audrey Hepburn, que relata un setge dels indis a una família de ranxers que no només defensa la propietat sinó també el secret d’una filla índia adoptada a qui els veïns escarneixen pel seu origen.

 


Fosa en negre

Recurs cinematogràfic que de la imatge fon a negre per tancar escenes, també utilitzat per finalitzar la pel·lícula. Transició tècnica que tanca progressivament una o més parts importants de la narració. Contraposa a la fosa de negre que obre escenes o la pel·lícula. Fade to Black (1980) també va de cinema i utilitza el gènere de comèdia de terror on un psicòpata cinèfil comet assassinats basats en els personatges de les seves pel·lícules predilectes. Més adient cinèfila amb el mateix títol, 2007, un episodi biogràfic de la vida del director Orson Welles en una ficció d'intriga criminal.

 


Res no és el que sembla

Georges Méliès, director i il·lusionista francès, precursor dels efectes especials en el cinema que en els seus curts mostrava trucs visuals increïbles per a sorpresa dels espectadors, com els viatges extraordinaris inspirats en els relats de Jules Verne. Fou anomenat mag del cinema per adaptar en el nou mitjà el concepte del il·lusionista: res no és el que sembla, que també ha estat el concepte dels efectes especials.

 

George Méliès i el seu Viatge a la Lluna

Que continuï l’espectacle!

El món del espectacle, per la seva complexitat, sempre ha estat subjecte a accidents o contratemps que han fet perillar la seva continuïtat però s’han fet forts a que cap motiu ha d’interrompre l’espectacle. I si la mort fa acte de presència, un nou actor el substitueix i si és la mort d’un familiar directe no ha de ser aquesta raó suficient com per ajornar la representació. Mostra d’aquesta idea és la pel·lícula All That Jazz (1979) del director Bob Fosse on un coreògraf   (Roy Scheider) de Hollywood segueix obsessivament amb el seu show tot i  l’atac de cor que el manté entre la vida i la mort.

 


Una jornada particular

Una giornata particolare, 1977, pel·lícula italiana dirigida per Ettore Scola, amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Una mestressa casada i amb fills i un intel·lectual homosexual confrontaran les seves solituds veïnals i marginals mentre tothom assisteix a la trobada històrica de Hitler i Mussolini per confirmar la seva aliança feixista. Al final de la jornada ella tornarà a la vida convencional sotmesa al marit i a la família i ell serà detingut per dissident amb la causa.


Spaghetti western

Westerns europeus rodats als anys 60 i 70 majoritàriament en coproducció espanyola i italiana, bona part rodats a Espanya, si bé per la proliferació de directors italians van ser coneguts com Spaghetti Western.  Amb més acció i violència que els originals nord-americans. Els baixos pressupostos conferien a paisatges, decorats, personatges i vestimenta una degradació que s’aproximava més a la realitat de l’oest americà. L’ús prominent de la música per destacar l’acció, el paisatge i les mirades, va ser un element molt característic que va conferir personalitat al subgènere gràcies a la influència del compositor Ennio Morricone. El director italià Sergio Leone amb la seva trilogia del dòlar i amb actors nord-americans va ser considerat l’iniciador dels Spaghetti Western. No obstant es considera que el primer va ser un western de 1961 rodat a Espanya en la coproducció hispano americana Tierra brutal (The savage guns), dirigida pel britànic Michael Carreras i Richard Basehart com a protagonista. Els principals paisatges dels Spaghetti Western han estat a Madrid, Almeria i Esplugas City. Únicament  Almeria ha mantingut decorats permanents per actuacions turístiques i ha eclipsat la història dels altres poblats i decorats.

 


Horitzons llunyans

Un western del 1952 amb l’estrella James Stewart i el director Anthony Mann. Un regenerat pistoler és el responsable d’una caravana que es vol establir a les terres altes d’Oregó. Els indis i un triangle amorós esdevindran els conflictes principals. El títol original era Bend of the River (Revolt del riu), poc atractiu pels distribuïdors espanyols. El mateix director i actor van repetir dos anys després amb un títol semblant, Terres llunyanes, la qual cosa ha provocat més d’una confusió.

 


Esplugas City

La productora dels germans Balcázar van crear uns estudis de producció i doblatge a Esplugues del Llobregat, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Un decorat exterior recreava un poblat permanent de l’oest dissenyat per Juan Alberto Soler, on es van rodar molts Spaghetti Western entre els anys 60 i 70, el primer Pistoleros de Arizona dirigit per Alfonso Balcázar. El poblat va ser conegut com Esplugas City en dues etapes. La ficció de la tercera és la que relata la novel·la.

 


Arrels profundes

Amb el títol original de Shane (Raíces profundes, 1953), dirigida per George Steven, i amb les estrelles de l’època Alan Ladd, Jean Arthur i Van Heflin, va esdevenir una trama model sobre el pistoler de passat incert que ajuda a una família de colons de l’assetjament per part de propietaris corruptes. La formula ha estat imitada posteriorment amb desigual fortuna en els Spaguetti Western. El remake més conegut és Pale Rader (El jinete pálido,1985) de Clint Eastwood, en uns anys de revifada del western americà.

 


La crida d’un turó llunyà

L’èxit de Shane va propiciar també el triomf de la seva banda sonora amb la peça anomenada La crida d’un turó llunyà, composada per Victor Young, un dels compositors més nominats a l’Oscar de Hollywood. La creació ha esdevingut un títol imprescindible en qualsevol recopilatori sobre música de western i essencial en el repertori de la música d’orquestra.

 


Els usurpadors

The Spoilers (1942) combina dos  temes molt atractius en un western, les terres d’Alaska i els llaciments d’or. Dos antagonistes, el buscador d’or i un empresari s’enfrontaran no només pel metall sinó també per la bella cantant de cabaret. Irresistibles protagonistes John Wayne, Marlene Dietrich i Randolph Scott.

 


La senda dels herois

Producció americana del 1940 amb el nom de Trail of the Vigilantes. Un agent de la llei s’infiltra en la banda d’un lladre de bestiar per acumular proves en contra. La inclusió de gags còmics ha fet que la crítica la considerés més comèdia que western.

 


Dos homes i un destí

Els dos homes són Butch Cassidy and the Sundance Kid (Paul Newman i Robert Redford, 1969) i el destí letal que els espera pels seus robatoris, no obstant abans Katharine Ross els fa creure en un destí romàntic a ritme de balada de Burt Bacharach, un altre tema imprescindible en les músiques d’orquestra, amb més divisió d’opinions sobre la seva classificació com a música de western.


El funeral

Un clan de mafiosos enterra al menor dels seus membres i espera començar la venjança contra el clan enemic després del funeral. The Funeral, 1996, amb  Christopher Walken, Benicio del Toro, Chris Penn i Isabella Rossellini.

Tot i que el funeral més divertit no hi ha dubte que és Death at a Funeral, 2007, pel·lícula britànica que relata un funeral del pare de família que causarà un enrenou considerable quan es descobreixen els seus secrets.

Però pel que fa als funerals de pel·lícula, cal destacar Fedora, 1978, on tot comença amb el funeral d’una actriu que vivia de secrets que el seu productor (William Holden) voldrà descobrir com a causa de la seva mort. Dirigida per Billy Wilder; o, la més coneguda, The Barefoot Contessa (La condesa descalza, 1954) que també comença amb el funeral d’una famosa actriu (Ava Gardner) a qui un director de cinema (Humphrey Bogart) recorda des de que la va descobrir ballant en discoteques.

Els cementiris de la gent del cinema formen part de tours turístics que rendeixen homenatge a un temps on per les estrelles del cinema els espectadores feien hores de cua, atenció!, per veure’ls en una pantalla.

La incineració no era una bona opció de màrqueting.

 


Una noia angelical

The Good Fairy, 1935, relata els embolics d’una jove, Margaret Sullavan, a qui han contractat com acomodadora en una sala de cinema, per escapar de l’empresari que la pretén i del que vol desempallegar-se’n fent creure que està casada. Comèdia romàntica que ens mostra l’esplendor de les sales de cinema quan eren temples d’arquitectura amb capacitat per a milers d’espectadors.

Si bé en la història del cinema la més angelical de les actrius ha estat Audrey Hepburn.

 

Audrey Hepburn

Sospitosos

Quan les pantalles no s’omplen d’enamorats, el recurs més a mà són els sospitosos, de crims, de corrupció, d’adulteri, de no estimar prou, de mala praxis professional, de fer pel·lícules per adolescents o d’escriure guions mediocres. El sospitós alimenta la trama i enforteix els personatges que s’aniran eliminant al llarg del metratge excepte si és una intriga Agatha Christie. El més conegut pel títol és Sospitosos habituals, (The Usual Suspects, 1995), que va esdevenir un thriller molt innovador, Oscar al millor guió original, a partir de la detenció de cinc sospitosos habituals i un embolic de trama difícil de recordar, la qual cosa la fa ideal per veure-la més d’una vegada com si fos la primera, a diferència d’Alfred Hitchcock capaç de combinar sospita i amor amb dosis suficient de suspens com per fer-ne repetides sessions continues.


Els insaciables

The Carpetbaggers,1963, adaptació del best seller de Harold Robbins sobre la creació d’un gran imperi cinematogràfic amb tots els ingredients dels diners i l’ambició dels seus protagonistes, un d’ells inspirat en el magnat Howard Hughes. En un dels capítols de la novel·la  s’explica la vida d’un dels productors que en la seva joventut es va convertir en un expert pistoler per venjar la mort dels seus pares a mans d’uns bandits. Aquesta història es va convertir en el western Nevada Smith, 1966, amb Steve McQueen, de més èxit que l’anterior pel carisma del seu protagonista i la obsessiva venjança.

 


Punt de vista

Subjectiva interpretació d’uns fets reals o inventats sobre els quals se sosté una opinió o una manera d’entendre-ho que determinen la intenció del narrador en la seva exposició. El fet cinematogràfic fa que comenci pel guionista en termes temàtics i d’acció, continuï el director amb una concreció visual de l’enquadrament i la posta en escena, segueixi amb l’emotivitat del compositor i culmini amb el muntador fent-ne el compendi de tot plegat. Són molts autors per un únic punt de vista comú si a més hi hem d’afegir la del productor que, si no hi està d’acord, té la decisió extrema que en altres temps passava per “empaperar” la pel·lícula, terme subtil per dir que la llençava a les escombraries; altres maneres de fer-ho és amb una pèssima distribució o convertir-la amb una tvmovie de matinada. De totes maneres la darrera paraula la té l’espectador amb el seu punt de vista, que com no és singular, la pluralitat dels punts de vista tanca el cercle cinematogràfic no sempre amb l’agraïment dels seus autors que continuen fidels a una idea mundana, fer-se productors com a màxima autoritat del punt de vista.

 

                                                Stanley Kubrick

Accident sense empremta

Pel·lícula francesa del 1969, Que la bête meure, dirigida per Claude Chabrol, s’endinsa en el tema de la venjança a partir de la mort d’un jove per atropellament en la qual el conductor no s’ha aturat. El pare de la víctima inicia una investigació per trobar el culpable. Demostració que el cinema francès també sap dominar el misteri en la figura d’un dels millors representants del moviment de la “nouvelle vague”, cineastes que volien revolucionar el cinema trencant esquemes clàssics de narració.

 


L’última sessió

Last Picture Show,1971, en blanc i negre, gira al voltant d’uns joves i les seves problemàtiques de finals d’adolescència en una petit poble de Texas a mitjans del segle XX on el tancament de l’únic cinema serà una al·legoria a les seves inseguretats. Per l’American Film Institut, una de les 100 millors pel·lícules de la història. La mitificació de la pel·lícula, 2 Oscar de 9 candidatures, va fer que el seu director, Peter Bogdanovich i intèrprets principals amb carrera consolidada, Jeff Bridges i Cybill Shepherd, recuperessin trenta anys després la nostàlgia del passat i les noves inseguretats de l’edat adulta, amb Texasville (1990).

 



Tomba per a un malfactor

Tumba para un forajido, un dels primers Spaguetti Western, 1965,  amb producció totalment espanyola, que explora la relació de dos germans amb destins enfrontats, un d’ells sheriff i l’altre un bandit. No va ser una producció dels germans Balcázar, però sí rodada en els seus estudis.


Clímax

Dita de la part narrativa de més intensitat on es resolt el conflicte principal que en el western s’identifica amb l’enfrontament en un duel dels antagonistes. En els Spaguetti Western diuen que l’allarguen tant que el compositor viu dels clímax. I sí, hi ha una pel·lícula francesa moderna amb aquest nom que ni és un western ni segueix els preceptes de la narració clàssica que relata una llarga festa de ballarins i alcohol que acaba sense que l’espectador hi hagi trobat el clímax, una provocació de cinema.

 


El gran duel

Quan el títol ja fa referència al clímax és que el guionista ha començat escrivint l’enfrontament final i quan això passa els motius pels quals s’arriba no sempre estan a l’alçada del moment i poden acabar amb la paciència de l’espectador. A Gunfight, 1970, dos veterans pistolers venen entrades per presenciar el seu duel com un gran espectacle. Malauradament la personalitat dels actors, Kirk Douglas i Johnny Cash,  supera la dels personatges, i l’única intriga és qui es quedarà la recaptació. No seria lògic que la referència al principal clímax del western fos exclusiva d’una sola pel·lícula, així que el duel el podem trobar amanit de moltes maneres, a la matinada, a OK corral, al sol, a l’Alta Serra, i, naturalment, mortal. El més famós duel de Spaghetti Western i que ha esdevingut també el de referència mundial és a tres pistolers, immortalitzat per Sergio Leone i banda sonora de Ennio Morricone. El bo, el lleig i el dolent (1966), l’última de la trilogia del dòlar on Leone va culminar també la trilogia de l’escena del duel amb una nota excel·lent quan ja venia de notables alts amb les dues anteriors (Per un grapat de dòlars i La mort tenia un preu).

 



Resolució

Però com acaba el duel en l’escena de clímax? S’ha de resoldre per satisfer l’ansietat de l’espectador que ja ha creat expectatives sobre la resolució. Que el bo en surti viu des dels primers westerns ha permès la supervivència del gènere que no hagués consentit mai esdevenir un gènere de terror, per tant, no sempre allò important no és el què sinó el com i des de llavors que sorprendre les expectatives dels clients ha estat l’objectiu dels guionistes que no han dubtat repetidament a deixar malferit el vencedor com acte de penediment a un passat tèrbol.


Epíleg

En una clau de volta i, sobretot en resolucions impactants, l’espectador necessita un temps narratiu per sortir del relat amb un ajustament de la vida dels protagonistes responent a un: i després què?, i evitar així les decepcions de les segones parts, excepte The Godfather (El Padrí, segona part). També és útil en trames rocambolesques per explicar de què ha anat tot plegat sense que l’espectador tingui la sensació de presa de pèl, que si ho és quan hi ha un epíleg després dels crèdits.

 

                                                Solo ante el peligro

Després dels crèdits

Només queda anar-se’n pels pocs que no ho han fet després de l’epíleg.

 

 Final allargat

Forma part del Muntatge del Director que inclou en una nova edició material exclòs en el primer muntatge i que no deixa de ser una frase de màrqueting per atreure antics espectadors que equivocadament creuen que hi trobaran novetats extraordinàries, la més confirmada acostuma a ser que en efecte el final és més llarg.

 


 

25.3.20

Pandora 2020

Submicroscòpic i letal. Ja ens ho havia explicat H.G.Wells a La guerra dels mons. Un virus aliat amb els humans per acabar amb una invasió alienígena. Quina inventiva! A finals del segle XIX va ser el que ara en dirien Trending tòpic. Noves generacions van invertir la trama, la supremacia humana no podia permetre deixar-se dominar per un submón que només entenia la ciència. Aleshores, van fer  del virus  un extraterrestre que amenaçava acabar amb l’espècie.  Calia però que es desenvolupés per fer-lo visible i la ciència ficció audiovisual el va fer mutar en embrions que esclataven dins d’hostes humans i creixien fins esdevenir monstres que justificaven l’acció militar, dels tres exèrcits si calia i alguna que altre bomba atòmica. En altres alternatives podien clonar humans i feia necessari la intervenció de psicòlegs i investigadors per esbrinar qui és qui. Una forma molt reeixida era la capacitat per matar ràpidament i transformar a mort vivent. Els zombis encara són la millor metàfora de que tot es pot capgirar en un instant, convertint la teva família, amics i veïns en un potencial enemic que cal exterminar. De l’amor a la mort en un simple contagi. Quan ho deixaven en la seva imperceptible forma original, només podia veure’s l’efecte com una plaga que feia emmalaltir fins a la mort de milions de persones i abans no trobar la vacuna es feia imprescindible evitar el contagi.
En qualsevol cas ciència ficció, la realitat de la qual només podia succeir en territoris poc desenvolupats del subestimat tercer món i que el primer món sabria aturar arribats el moment. Doncs bé, ja hi som. Davant la primera sorpresa de sentir-nos enganyats, ràpidament hem assolit consciència que potser també ens hi va la vida. Del desconcert polític hem aprés que l’aïllament és la fórmula més efectiva de prevenció a costa d’experimentar un trastorn mental al respecte, la solitud. Bé és cert que no s’entén com una cel·la d’aïllament de 2 x 2 metres (ara sabem què és sentir la conjunció empresonament i innocència), però sí que actua sobre els nostres pensaments i accions segons les circumstàncies en que s’hagi plantejat el “Em quedo a casa”. Tancats amb la família o separats d’ella és relativament important per mantenir un cert esperit de resistència o de descoratjament.
Al igual que els personatges de ficció catastròfica, desenvolupem rols desconeguts dins la nostra turmentada ment.
L’heroi/heroïna, està reservat al sistema sanitari, hospitals i investigadors, i als més propers Centres d’Atenció Primària i la farmàcia. Quan tornem a la normalitat ja no hi haurà queixes perquè se’n retardi una visita o una intervenció. Conscients d’això ja avancem aplaudiments als balcons per reconèixer aquest sacrifici, per altra part mal pagat. També ho és en valor el sector d’atenció als discapacitats i a la gent gran, habitualment molt poc reconeguda i deixada majoritàriament a la iniciativa privada. La tendència humana a ser reconeguts i a ser solidaris impulsa iniciatives del sector de serveis que ens asseguren subministrament de productes de primera necessitat. Em resisteixo a Incloure en aquesta figura a l’exèrcit i cossos de seguretat per la seva tendència a resoldre-ho a la força, collons i bandera, i que erren sovint en definir la víctima.
El malpensat, que no es creu res i que es queixa contra tot i tots. Fa servir les xarxes per descarregar la seva ira i és conscient que ell té una solució que no acaba de plantejar mai o podria entrar en contradiccions. És el típic a qui el monstre es menja primer.
L’espavilat, neguitós si no manté la seva autoestima i que fa el possible per actuar per demostrar el seu instint de supervivència. No dubtarà a comprar un gos per sortir a passejar o acumularà menjar en una habitació meritori d’un refugi atòmic. És el que ens ha buidat l’estanteria de paper higiènic que s’endú a la segona residència el cap de setmana. Candidat a iniciar el mercat negre.
L’hipocondríac, que també acumula productes, en aquest cas farmacèutics. Té tots els diferents models de termòmetre, receptes sense data d’antibiòtics, aspirines i paracetamol com per subministrar a tot el veïnat. No cal dir que està ben servit  d’alcohol, mascaretes i gel higiènic. No es contagiarà, però satura el telèfon d’emergències al primer esternut. Recomano visitar la seva biblioteca de prospectes amb una secció especial de parafarmàcia.
L’humorista, que de tot en fa un acudit fins i tot en les situacions més dramàtiques. Un suplici si s’ha quedat atrapat amb la família perquè ja no li riuen les gràcies i si està sol es passa el dia al mòbil esperant escoltar una rialla dels seus amics. Poca esperança de vida si finalment el virus també es transmet per la línia telefònica.
El manetes, competent per fer una mascareta o un respirador casolà, també arregla qualsevol aparell d’enginyeria mecànica. El seu fill també és competent en informàtica. Ambdós asseguren el perfecte funcionament de la llar si no fos perquè no viuen junts.
El cuiner, feliç d’estar tot el dia a la cuina. Sempre és el primer a la cua del supermercat per fer-se amb el producte fresc. Mal vist a la tenda perquè és el primer que sap si el producte és o no del dia anterior. El dia abans del confinament va comprar un congelador industrial per acumular tapers. Ho congela tot, però no està segur si el fred mata el virus o només el congela.
El conspirador, que no dubta que tot plegat és fruit d’una conxorxa dels poders econòmics mundials per reduir població i fomentar la riquesa d’uns pocs. I, sobretot, amb l’objectiu de dominar el futur, que és com les guerres pacifiquen, per por, gana, mort i exili.
El delator, el més dominat per la inquietud i el terror de la situació, no dubtarà a delatar a qui se salti les normes de confinament i alarma. No actuarà fins que les autoritats ofereixin recompenses per la delació.
El futurista, els més optimista de tots, que no deixa de pensar en el què farà quan tot hagi passat. Vacances, restaurants, sol, platja i molt de sexe. És el somniador que sempre té un somriure per cada situació. Quan torni a la oficina, seguirà pensant el mateix seguint la consigna del: no és bo aconseguir el que desitges.
L’infectat, que sabent que té els símptomes, a d’esperar a fer-se lloc a l’hospital i només rep prescripcions via telefònica. No diu res a la família per no espantar-los i viu la seva penitència, sobretot si creu en Déu,  en miserable solitud. És dels que quan acabi el confinament trobaran mort a casa davant la tele.
El creient. Amen.

Si la situació s’allarga molt, potser tindrem temps de tastar cada un dels estadis del personatge i segurament recordarem la mitologia grega de Pandora, que va obrir per curiositat la caixa que li van regalar els déus, tot i l’advertiment de no fer-ho, i va deixar escapar tots els mals de la humanitat, excepte l’esperança.
Nosaltres tenim l’esperit de Pandora, la curiositat ens ha fet obrir la caixa, però no una vegada sinó moltes,  tantes que segurament l’esperança també s’ha escapat, no com la primera vegada que hi va quedar confinada. Però els deus també són personatges de ficció, què sabran ells de les nostres pors?


Salut i confinament

https://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/38083/pandora-2020

5.2.19

Los enemigos, de Pablo Neruda. Poema de 1950

"Los Enemigos"

Pablo Neruda 
Ellos aquí trajeron los fusiles repletos 
De pólvora, ellos mandaron el acerbo exterminio,
Ellos aquí encontraron un pueblo que cantaba, 
Un pueblo por deber y por amor reunido, 
Y la delgada niña cayó con su bandera, 
Y el joven sonriente rodó a su lado herido, 
Y el estupor del pueblo vio caer a los muertos 
Con furia y con dolor.
Entonces, en el sitio 
Donde cayeron los asesinados, 
Bajaron las banderas a empaparse de sangre
Para alzarse de nuevo frente a los asesinos.
Por esos muertos, nuestros muertos,
Pido castigo.
Para los que de sangre salpicaron la patria, 
Pido castigo.
Para el verdugo que mandó esta muerte, 
Pido castigo.
Para el traidor que ascendió sobre el crimen, 
Pido castigo.
Para el que dio la orden de agonía,
Pido castigo.
Para los que defendieron este crimen, 
Pido castigo.
No quiero que me den la mano empapada con nuestra sangre. 
Pido castigo.
No los quiero de embajadores, 
Tampoco en su casa tranquilos,
Los quiero ver aquí juzgados 
En esta plaza, en este sitio.
Quiero castigo.

12.1.19

La mirada INCREÏBLE

LA MIRADA  INCREÏBLE

Tot plegat es resumeix en  una mirada.



La mirada curiosa davant l´experiència, sempre diferent, de transmetre i rebre coneixements, amb un punt de neguit recíproc sobre si la cosa funcionarà, com si fos una píndola de la formació. Però en el prospecte són moltes les variables que intervenen en l’operatiu, des del mateix escenari, les llums, el material, l’hora, la durada i, imprescindible, les particularitats dels alumnes. I és en aquests últims on rau el perquè de tot plegat d’aquesta experiència, perquè incorpora una mirada especial, la de la gent d’Ampans que configuren un ventall de mirades brillants que enlluernen com la llum i això els fa compartir analogies, perquè és la llum el tema principal.
Per situar al lector sobre la mirada objectiu, es tracta d’una  formació sobre la imatge i la gestió creativa per organitzar i realitzar futurs reportatges dins el projecte ja en viu d’Ampans Tv, amb expectatives de creixement amb nous creadors al davant i al darrera d’una càmera.

D’entrada, detecto una mirada increïble. La formació de la imatge, primer fotogràfica i després en moviment, és com un espectacle de màgia que deixa bocabadats al espectador, similar al primer que va veure fa segles formar-se una imatge a la paret d’una habitació tancada. Només un petit forat deixava passar la llum i aquesta projectava sobre l’altre paret una imatge, reproducció invertida d’un paisatge real. La caixa fosca. Comprendre això és complicat, pertany a la disciplina de la física de la llum que per si mateixa forma part d’un increïble fenomen diari, la llum que ens arriba del sol no només és creadora de vida, sinó que ha permès l’invent màgic de la fotografia, el cinema i la televisió, de no gaire més d’un segle, i sense els quals ara mateix estaríem més limitats en la comunicació. I complicat també entendre que tot és possible perquè la llum es desplaça a una velocitat de 300.000 quilòmetres per segon, tan fàcil com imaginar-se un viatge a la lluna en un segon. Quina meravella. De totes maneres la física, pels comunicadors, no sempre ens ha anat bé i acceptem disciplinàriament que hi ha coses que són així i no hi posarem pegues, ja ens va bé entendre els mínims per poder fer fotografies sense entrar en tractats de la física i també de la química per fer còpies en paper. I per si no en teníem prou, ara la informàtica transforma la reproducció i fa pensar que per formar-se en imatge ens caldrà ser també enginyers. La cosa millora si entenem que la ciència en ajuda i ens fa les coses més senzilles, com els automatismes que ens fan creure que vivim una fantasia,  que les bones imatges les fem nosaltres quan en realitat les ha fet la càmera, nosaltres només hem actuat sobre un botó per fer un homenatge constant a la il·lusió dels primers inventors.

Sí, la mirada increïble és una mirada engrescadora i relaxant, perquè ens permet gaudir sense necessitat de saber més. Què caram, no estem pas sols i altres arriben on nosaltres no podem. I si algú va inventar el fet automàtic, serà per alguna cosa, com per exemple, fer la mirada increïble.

Veig que la majoria accepten encantats la tesi sobre la mirada increïble. Per alguna cosa serà que la paraula té dos punts sobre la ï, com una analogia de dos ulls observadors. 

En la mirada espurna ja es delata qui vol traspassar el llindar de la màgia per dominar el truc i l’escenari i ho acompanya amb tímides accions sobre la càmera, l’objecte encantador, que mostra per una diminuta pantalla el desig de ser-ne partícip.

La mirada tranquil·la i inquieta m’avisa que cal engrescar més si hem d’activar més mirades espurna.

Anem doncs per la mirada comunicativa amb la qual descobrim l’amor per la càmera, és a dir, trobar-se bé apareixen en pantalla, i que no sempre reben afalacs dels seus detractors que fan extensiu el terme popular de “xuclar càmera”, en el fons  envejat pels que voldrien tenir aquest emmirallat valor. Ara ja podem formar mirades complementaries, que ve a ser com l’amor glamur entre el/la càmera i l’artista, una atracció recíproca d’un per l’altre, una manera romàntica de fer el pla d’imatge interminable si no fos per la mirada del realitzador que no s’està d’orgues ni de petons. Cal anar per feina, establir enquadraments, ordenar l’escena, dirigir assajos i controlar totes les mirades que també hi volen dir la seva; com la mirada literària del guionista sobre el paper i que el caos del rodatge vol transformar o com la mirada artística de qui vol que l’ambientació sigui una atmosfera que abraci la imatge com un regal o com el pintor de les llums que voldrà que les ombres siguin també brillants per contrast.

Ja podem formar equip, totes les mirades hi són presents.

Només cal la mirada ordenada que planifica, organitza i connecta amb les diferents mirades per fer-les respectar i emergir amb visions conjuntes per adaptar-se al temps i exigències de la producció. La mirada preventiva i impulsora del/la productora és per alguns l’ànima que unirà els esperits i conduirà l’equip del somni a la realitat. I que tot i saber que al final el somni era massa ambiciós i que la realitat no és més que una nova sensació, ja comença a preparar el proper somni per alimentar mirades increïbles.

Silenci, càmera, Ampans TV en acció.


Crèdits:
Gràcies a les mirades d’en (per ordre alfabètic)
Belén, Meritxell, Montse, Montse, Pablo, Pau, Rosa, Rosita i Rubén

A la Pilar per la mirada preventiva, tranquil·la, inquieta i confident.
Al Jordi pel muntatge.
A l’equip de comunicació d’Ampans per l’oportunitat, atenció i simpatia.

A tothom per no demanar notes, però teniu la meva mirada excel·lent.


Gabriel Martínez i Surinyac
Narrador


El curs es va desenvolupar en 4 sessions del mes de juny del 2018 a les instal·lacions d' Ampans a Santpedor.

Article publicat a la revista AMPANS, número 41, desembre 2018.


4.12.18

La vaga de fam de Bobby Sands

La vaga de fam de Bobby Sands

Robert Gerard Sands, nascut a Irlanda del Nord, fou membre de l'IRA Provisional en l’històric conflicte nord-irlandès amb la Gran Bretanya. Va ser acusat per una explosió en un pub, però com no es va demostrar la seva participació, va ser sentenciat a 14 anys per tinença d’una pistola.  Mentre era a la presó va ser escollit membre electe del Parlament del Regne Unit, per bé que no va arribar a ocupar el càrrec. La reivindicació dels presos republicans irlandesos per ser considerats presoners de guerra i no vulgars criminals, va portar a una vaga de fam durant el Govern de Margaret Thatcher que no va cedir a les demandes. 10 presoners van morir en la coneguda vaga de fam del 1981. El primer va ser Bobby Sands, amb 27 anys, després de 66 dies de vaga, que el van convertir en una llegenda i va provocar un revifament del conflicte no pacificat per ambdues parts fins a finals dels 90.

Va ser un conflicte que Catalunya va seguir de prop ateses les característiques comuns d’un Estat repressiu però també de lluny pel seu caràcter violent. Tot i aquest contrast, la vaga de fam va tenir molta repercussió mundial i a Catalunya l’independentisme va fer costat a Bobby Sands. No és excepcional que en l’actual situació de la repressió de l’Estat espanyol contra el procés pacífic i democràtic cap a la independència de Catalunya i l’empresonament i exili dels polítics catalans, la causa de Irlanda del Nord hagi estat recordada. Alguns polítics catalans empresonats, com Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull, han començat una vaga de fam i el cas de Bobby Sands ha entrat en l’anàlisi de la situació ni que només sigui per recordar la dramàtica situació que representa. 
El tema em toca personalment com a independentista i perquè l’any 1981 jo estava fent el servei militar a Saragossa i en aquella conjuntura forçada em va arribar la notícia de la mort de Bobby Sands. Llavors vaig escriure unes lletres per descarregar l’impacte emocional, paraules que encara conservo i que ara deixen de ser inèdites i sense actualitzar narrativament.


JAÇ DE MORT
Baixo els ulls i no et ser veure;
abans gras, bru i retenció de mirades,
ara ets pelleringa damunt aquest jaç pudent.
Oh, carcassa fidel!, perquè no puc renunciar?
Només hauria de dir: vull un bocí de pa.
I el cap em cau a un costat
perquè recordi on estic.

Quatre parets humitoses,
una porta per pensar
i unes reixes que travessen
el forat del cel obert.
Més dignitat comporta la mort
que viure en sis metres quadrats.

A vint anys m’hi varen ficar,
amb vint-i-cinc agonitzo,
trenta anys empresonat
fora massa humiliació
per un que va néixer ajupit.
Ja no hi haurà més aniversaris
fent la lluita pel carrer 
o amb un projectil arran del cor
o besant els teus llavis oblidats
o menjant un potatge
sota la ullada de l’oficial de presons.

No vull esdevenir un màrtir
pels que fan servir la sang
amb raons per fer més sang
I d’altres per justificar no bel·ligerància
dient suïcidi i no un crim per evitar.

Em diuen tocat de l’ala
els que estan tocats de l’altre,
sóc caparrut amb valors.
I voldria saber si ells ho serien
fins a besar la mort.
Som pocs però sabem el que és viure soterrat,
és sinònim dir-se tibetà, irlandès, basc o català.
Som de cultures petites
amb més història que cap
i ens neguen normalitat,
diuen que la vida és llarga
per compartir-la entre tants.

I demanem poca cosa!
Una vida i llibertat.

Quan era petit
les guerres havien passat,
les civils i mundials,
i a l’escola em repetíeu:
Ara sí vivim en pau.

Quan us vaig conèixer,
el riure qui sap on el puc trobar,
quan us volia comprendre
al meu germà vau matar.
I a mi vau dir-me traïdor
sense deixar-me triar.

Va començar una altre guerra
entre vosaltres i jo,
On vosaltres éreu els bons
I jo un foll radical
que vessa sang sense fer-ho
quan a disparar hi teniu la mà.

I ara que sóc presoner
em tracteu de delinqüent,
un vulgar criminal
que té una closca banal.
I jo us pregunto,
Qui va ser el primer en trepitjar?
Poc a poc em vaig fonent
I si teniu tranquil·la consciència,
més valdria plorar.

Em falta poc per morir
i no em sap grau,
morir per quimeres
és agonitzar en pau
Desitjo que la vostra fi
sigui un espectacle mesquí.

I demanem poca cosa!
Una vida i llibertat.





Pàgina web dedicada a Bobby Sands

Película de ficció sobre la vaga de fam de Sands.
HUNGER (2008)

Documental
66 DAYS