25.5.10

Spaghetti Western

El western siempre fue un género de muy buena acogida en España, tanto en espectadores como en productores, y por más increíble que parezca la película española más taquillera de la historia del cine español es un western, La muerte tenía un precio (1965). ¿Les suena? Fue después del catalogado el año anterior como primer western Por un puñado de dólares que bautizó la serie spaghetti. La segunda parte fue en buena lógica Por unos dólares más, pero siguiendo la creativa tradición española por traducir y doblar, se inventaron el famoso título que sólo se conoce en España porque en el extranjero las referencias son Per qualche Dollaro in piu, For a few dollars more, Für ein para Dollar mehrEt pour quelques dollars de plus, cuya traducción literal se parece poco al título español. Esa es la razón por la que durante generaciones los aficionados españoles se han hecho un lio con ambas bandas sonoras compuestas por Morricone ya que son muchos los temas referentes  a Dólares y ninguno a que la Muerte tiene un precio. Pero por fin la gente ha entendido la honestidad de los traductores al avanzarse a los tiempos y darnos a entender una metáfora sobre el dinero que en el cine se conoce como subtexto y subliminal en publicidad.
Fueron varios los paisajes de la rica geografía ibérica que sirvieron de escenarios naturales a las luchas entre indios y el séptimo de caballería, entre vaqueros y campesinos, entre forajidos y hombres de la ley, entre el pistolero bueno y el pistolero malo en la no menos ineludible escena del duelo al principio, medio o final. Fueron tiempos de gloria anónima para los cineastas españoles a quienes por tradición y lejanía física, histórica y temática, se les negaba el género cinematográfico más genuino y auténtico. ¿Quién podría creerse un western español y encima pagar para verlo? Es en el cine y no en la religión donde se producen los milagros y las dos variables tuvieron lugar. Después de un titubeante inicio en base al spanish western, se aprovechó un tirón del cine italiano en 1964 con la referida Por un puñado de dólares interpretada por el actor norteamericano Clint Eastwood y dirigida por el italiano Sergio Leone. El sorprendente éxito bautizó el subgénero como “spaghetti western” y abrió un campo libre como las propias llanuras del Oeste norteamericano. Ante el inesperado triunfo, Italia alcanzó a ser la primera fábrica del cine en Europa. España se lo tomó en serio y vio en el horizonte una cierta manera de libertad que relanzó una industria sólo alimentada por la regia dictadura y que impulsó el milagro de muchos cineastas españoles que cumplieron su sueño realizando western y escapando de las maltrechas redes de la censura. Parajes de geografía agreste en la provincia de Almería se hicieron famosos como núcleo principal de los rodajes en regímenes de producción diversa entre industrias tan dispares como la española, norteamericana, alemana  e italiana. Allí se alzaron los pueblos del Oeste cinematográfico  Fraile y Juan García, en el desierto de Tabernas, y el de Tecisa, en Gérgal. También en Hoyo de Manzanares, al norte de Madrid en la que se rodó Por un puñado de dólares. Y el más desconocido de todos, Esplugas City, un decorado en las afueras de Esplugues del Llobregat, población situada a tan solo unos kilómetros de la ciudad de Barcelona y actualmente en continuidad urbana.
                Después de años de auge en el western, la disminución del éxito del género junto a la presión urbanística y fiscal, hizo desaparecer físicamente el poblado, siendo incendiado para el rodaje de una última película, Le llamaban Calamidad (1972). Balcázar, la productora impulsora del milagro spanish-spaghetti-western siguió sobreviviendo con la explotación de servicios audiovisuales como los platós y el doblaje, así como con el rodaje de subproductos eróticos, para acabar cerrando en 1988.

24.5.10

Spaghetti Western

El western sempre va ser un gènere de molt bona acollida a Espanya, tant en espectadors com en productors, i per més increïble que sembli la pel•lícula espanyola més taquillera de la història del cinema espanyol és un western, La mort tenia un preu (1965). ¿Els sona? Va ser després del catalogat l'any anterior com a primer western Per un grapat de dòlars que va batejar la sèrie spaghetti. La segona part va ser en bona lògica Per uns dòlars més, però seguint la creativa tradició espanyola per traduir i doblar, es van inventar el famós títol que només es coneix a Espanya perquè a l'estranger les referències són Per qualche Dollaro in piu, For a few dollars more, Für ein per Dollar mehr, Et pour quelques dollars de plus, la traducció literal s'assembla poc al títol espanyol. Aquesta és la raó per la que durant generacions els aficionats espanyols s'han fet un embolic amb les dues bandes sonores compostes per Morricone ja que són molts els temes referents a Dòlars i cap al fet que la Mort té un preu. Però per fi la gent ha entès l'honestedat dels traductors al avançar-se als temps i donar-nos a entendre una metàfora sobre els diners que en el cinema es coneix com a subtext i subliminal en publicitat.
Van ser diversos els paisatges de la rica geografia ibèrica que van servir d'escenaris naturals a les lluites entre indis i el setè de cavalleria, entre texans i camperols, entre malfactors i homes de la llei, entre el pistoler bo i el pistoler dolent en la no menys ineludible escena del duel al principi, mig o final. Van ser temps de glòria anònima per als cineastes espanyols als que per tradició i llunyania física, històrica i temàtica, se'ls negava el gènere cinematogràfic més genuí i autèntic. Qui podria creure's un western espanyol i a sobre pagar per veure-ho? És en el cinema i no en la religió on es produeixen els miracles i les dues variables van tenir lloc. Després d'un titubejant inici en base a l’spanish western, es va aprofitar una estirada del cinema italià el 1964 amb la referida Per un grapat de dòlars interpretada per l'actor nord-americà Clint Eastwood i dirigida per l'italià Sergio Leone. El sorprenent èxit va batejar el subgènere com "spaghetti western" i va obrir un camp lliure com les pròpies planes de l'Oest nord-americà. Davant l'inesperat triomf, Itàlia va arribar a ser la primera fàbrica del cinema a Europa. Espanya s'ho va prendre seriosament i va veure en l'horitzó una certa manera de llibertat que va rellançar una indústria només alimentada per la règia dictadura i que va impulsar el miracle de molts cineastes espanyols que van complir el seu somni realitzant western i escapant de les malmeses xarxes de la censura . Paratges de geografia agrest a la província d'Almeria es van fer famosos com a nucli principal dels rodatges en règims de producció diversa entre indústries tan dispars com l'espanyola, nord-americana, alemanya i italiana. Allà es van alçar els pobles de l'Oest cinematogràfic Fraile i Juan García, al desert de Tabernas, i el de Tecisa, a Gérgal. També a Hoyo de Manzanares, al nord de Madrid en què es va rodar Per un grapat de dòlars.
I el més desconegut de tots, Esplugues City, un decorat als afores d'Esplugues de Llobregat, població situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Barcelona i actualment en continuïtat urbana. Després d'anys d'auge en el western, la disminució de l'èxit del gènere al costat de la pressió urbanística i fiscal, va fer desaparèixer físicament el poblat, i va ser incendiat per al rodatge d'una última pel•lícula, Li deien Calamitat (1972). Balcázar, la productora impulsora del miracle spanish-spaghetti-western va seguir sobrevivint amb l'explotació de serveis audiovisuals com els platós i el doblatge, així com amb el rodatge de subproductes eròtics, per acabar tancant el 1988.