24.6.07

Disculpi'ns, senyor Allen

No voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges, no tots li demanem autògrafs ni cridem el seu nom pel carrer


Foto: Gabriel Massana


Senyor Allen, no podem ignorar la seva visita a la capital catalana per fer realitat un nou projecte cinematogràfic lligat a compromisos de coproducció o, dit d'una altra manera, una part del finançament és autonòmic, dubtosa definició en un món audiovisual sense fronteres. Aquest diner local marca certes obligacions, com que, per exemple, un dels escenaris sigui Barcelona. Els alts costos de producció del cinema i la necessitat de fer-los rendibles en un mercat mundial l'han obligat a fer un gir en la seva trajectòria i abandonar temporalment el seu espai vital i artístic, per acostar els nous reptes a un públic europeu que sempre li ha estat fidel i, entre els que més, trobem el públic català. Algunes ciutats europees i ara Barcelona són els decorats naturals del que en cinema en diuen imperatius de producció i que per a vostè, coneguda la seva idiosincràsia, és possible que li sigui un fet carregós, per no utilitzar una expressió més popular i escatològica. No hi ha dubte que la seva categoria artística li permet adaptar guions i motivacions a la nova etapa i de tot això extreure'n lliçons creatives.

Els incondicionals crítics, és a dir, els que valorem la seva obra en conjunt sabedors dels seus alts i baixos, tenim la por al cos quan detectem que són moltes les obligacions de producció que se sumen al projecte, com poden ser el càsting i les localitzacions si és que aquests aspectes no han estat dirigits sota la llibertat creativa a la qual ens té acostumats. Tot i el neguit, confiem en vostè, senyor Allen. Confiem en la seva independència i en la voluntat de fer valer els criteris artístics per damunt dels criteris comercials, per així poder superar les pressions dels nous mecenes.

Per altra part, senyor Allen, també veiem que la seva persona està sent assetjada per un entorn interessat i populista, que en molts casos li escriuen la seva agenda i que vostè accepta amb educació i amabilitat, la qual cosa diu molt de la seva discreció. Però no voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges a tort i a dret, no tots li demanem autògrafs, no tots cridem el seu nom quan el veiem pel carrer, no tots som indiscrets i amb voluntat de paparazzi, no tots voldríem coincidir amb vostè en un restaurant i demanar el mateix plat per després aixecar el polze en un senyal més d'estupidesa que no pas complicitat.

Ja deu haver entès que en realitat sí que ens agradaria fer tot això, però la nostra manera de ser ens ho impedeix per culpa d'un valor en perill d'extinció que alguns catalans encara conservem, i que, erròniament, hem cregut que era el nostre principal fet diferencial, l'idioma català en segon lloc, i que en poques paraules podem definir com el respecte vers la vida privada dels famosos, entenent per famós algú que s'ho ha fet valer en la seva professió i no de qualsevol titella postís amb carn mediàtica. I així, sota aquest esperit, algú com vostè, una icona de la intel·ligència cultural i audiovisual, confirmant que la bellesa no ho és tot, no s'ofengui, podria assistir als espectacles al seu gust, menjar als restaurants de carta popular, visitar universitats pel plaer de caminar per centres de ciència –que paradoxalment semblen honorar més els artistes que els científics–, entrar en monuments i museus de culte divers, protegir-se del nostre sol aclaparador sota una ombrel·la, observar les persones mentre es passeja pels carrers més emblemàtics plens de gent, badar davant d'un aparador..., tot això i més, sense que vostè i la seva família fossin interpel·lats o molestats per ningú, tret d'alguna excepció estadísticament similar a la de qualsevol altre visitant. Aleshores, vostè es preguntaria sobre nosaltres, qui són aquests que essent qui sóc no gosen molestar-me?, i sense imperatius de producció és possible que tingués la necessitat d'incloure aquest fet de contrast en el guió, el d'una gent que no emprenya el famós i sembla ignorar-lo, no per menysprear, sinó per demostrar que el respecte a la vida privada de tothom és la més gran de les formes d'educació i és en el tracte al famós on més ho podem demostrar. Si fos així, no ens caldria entrar en el joc d'identificar en la seva pel·lícula els llocs de la nostra geografia natural o artificial, els actors locals amb o sense diàleg o alguna frase d'enginy en català per saber que ha estat entre nosaltres, i que podrien fer perdre credibilitat a la seva història per forçada intromissió, perquè ben segur que en el nou supòsit hi hauria una escena on algú, amb silenci, mesura i gest, seria respectuós amb la vida privada d'un personatge conegut. No tot el públic ho entendria, però nosaltres sabríem que ens ha comprès en uns quants fotogrames.

Malauradament hem perdut aquesta gran oportunitat i perquè no s'emporti una imatge massa convencional de la nostra afabilitat li agraïm d'antuvi la seva paciència mentre duri la seva feina entre nosaltres, i si amb això no n'hi ha prou, li demanem disculpes de tot cor.

De tota manera, si algun dia les circumstàncies de la vida fan que perdi el clamor d'interessos polítics, econòmics, mediàtics, universitaris i d'altres més populars, el més miserable el del espectador, torni entre nosaltres, perquè aleshores dins del cruel oblit es trobarà amb més d'un català que, ara sí toca, s'atrevirà a mirar-lo, farà un gest de complicitat amb el cap per agrair-li-ho tot, i sense dir res deixarà que continuï amb la seva vida personal, ramblejar si és el cas, pel mateix valor d'estima i discreció. I si vostè vol alguna cosa més, com que el saludem o li demanem un autògraf, només ha de fer un gest, qualsevol, perquè també sabrem entendre'l. I si vol, ens farem una foto junts. Però serà perquè ho volem els dos.

Així som, tot i que la globalització li faci creure el que no som i no ens ajudi gaire a fer-nos conèixer. Disculpi'ns, senyor Allen.

EL PUNT, Opinió. Diumenge, 24 de juny, 2007

23.6.07

Solstici d'estiu (imatge)


18.6.07

Fàbules al dia, lliga 2007: la llebre i la tortuga (gràfic)


Manipulat sobre un original de Tony Wolf

8.6.07

El pecat de Propietat

En el jaç de mort va demanar pel mossèn i es va deixar anar sota secret de confessió. Sense retòriques i amb un fil de veu va enrocar un temps d’amor i el maleït compte habitatge.

Les relacions prematrimonials encara eren cosa de futur i el present era lent, la forma estricte i el sou feble, tot plegat sumava per un prometatge rutinari i avorrit. El dia del casament tot eren somriures i llàgrimes en la més pura tradició i per ell un xic amarg perquè no podia deixar de pensar en la hipoteca; el maleït compte amb prou feines havia servit per una entrada digne. I el pis no era cap meravella, però hi entrava el sol de ponent i eren a prop dels sogres, fet molt valorat per la seva dona, vocacional mestressa de casa. El viatge de noces no va creuar del tot l’atlàntic i es va quedar en les illes de catàleg de nuvis, amb molta sorra, combinats i llit. I entre una cosa i l’altre la imaginació explorava Alaska, la Patagònia i altres espais inhòspits. Potser més endavant.

Després, per fer més arrelat, un parell de fills seguits, i uns anys més tard una filla no esperada però igual estimada. Calia una nova projecció patrimonial. El pis s’havia fet petit. Tots convençuts, menys ell, encara deutor de bancs, sobre el proper objectiu: la casa unifamiliar amb jardí. I com un miracle d’entitat bancària, sempre favorable als seus interessos, es va renegociar el deute amb el pis d’entrada i una còmode hipoteca variable per uns raonables vint anys, que com tot el món sap, passen en un tres i no res. Quina felicitat dóna el totxo a tots els que no l’han de pagar. I les aventures de somni van passar a ser literalment somnis d’aventura. I al final ja era propietari amb menys cabell i tirant a blanc.

I llavors, els fills no eren dels que es queden a casa i sense saber com, la gran casa es va fer massa gran per un parell de grans. I una nova operació es va engegar sota el reclam d’un horitzó de sol i mar en la nova façana marítima de la gran ciutat. Era l’expectativa d’una vellesa tranquil·la més a prop de fills i néts, mandrosos de visitar dos vells a l’extraradi amb jardí. La bombolla immobiliària havia obrat el miracle d’invertir els termes i amb una casa fora de la ciutat no n’hi havia prou per pagar un pis en un indret tan modern. Un nou prodigi bancari li va permetre arribar tot just a la jubilació, però tornava a ser propietari.

I aleshores la dona va patir una cruel malaltia que no va poder superar. Diuen que la vida té aquestes coses, vés quina merda. I va ser mirant el mar, assegut en la seva gran i assolellada terrassa, que es va anar consumint, potser per por d’haver de canviar el pis per una plaça de geriàtric. És així que va demanar confessió. Tothom creia que era el seu somni, aconseguit amb la il·lusió i la voluntat de ferro, però va acabar dient la veritat, que en realitat se li’n fotia la propietat, perquè ben contats tots els diners que havia enterrat en el totxo i la seva reforma li haguessin valgut per unes quantes voltes al món fora de rutes turístiques per gaudir de meravelloses aventures de somni per a dues persones.

Al final també va confessar que ja no creia en Déu.

El mossèn li va perdonar el pecat, el darrer i no pas el primer que no deixava de ser un deliri de moribund. I l’home va descansar en pau.

No va passar gaire temps que el mossèn va ser testimoni del final de la història. Els hereus van malvendre el magnífic pis familiar i els guanys van permetre que tres famílies paguessin l’entrada de noves llars i una resta amb bones hipoteques, bones pels bancs i caixes, s’entén. Aleshores el mossèn va tenir un moment de debilitat quan va pensar que potser el mort tenia raó i que sí havia comès un pecat de propietat.

Per sort no podia dir-ho, estava sota secret de confessió, perquè podria perillar la fe en Déu.