23.5.07

Memòria contra abstenció

La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.

L'aixeta de l'esperança

Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.

Gest de llibertat

Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07

11.5.07

Uncas o "de la memòria no ens en podem refiar"

Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.
Yul Brinner, un Uncas que mai ho va ser

Ramon, cinèfil, després de fer una investigació menor sobre un apartat de la seva memòria infantil va exclamar: “de la memòria no ens en podem refiar”. Durant molts anys va tenir un vot de confiança cega en la seva memòria infantil i adolescent ocupada per milers de pel·lícules de gènere en cinemes de barri i olor a fragància de pi i llimoner. Aquesta experiència acumulada sobre butaca de fusta grinyolant va conformar la seva personalitat cinèfila i mai no se n’havia estat de fer floretes a la cultura que havia sumat sobre el món del cinema i que al llarg dels anys havia desglossat en centenars de critiques i comentaris en revistes especialitzades; amb el seu criteri assenyat i alhora apassionat s’havia fet un nom entre els afins i aficionats al setè art. Durant molts anys la seva memòria no només havia estat un recurs nostàlgic, sinó també un arxiu documentat sobre aquesta o aquella pel·lícula, estrella o argument. Amb aquesta seguretat havia crescut, però una simple anècdota va crear una ombra de debilitat i tot seguit l’havia fet entrar en la crisi dels quaranta i uns quants més.

Es va fer lector empedrit llegint els clàssics d’aventures i d’aquí al cinema de gènere no calia fer cap pas, venia en el mateix paquet, i més si de les primeres se’n feien adaptacions per a la pantalla. El cas que va fer trontollar les conviccions més profundes té el seu origen en una d’aquestes lectures que no havia revisat mai més des de la única lectura feta als quinze anys. En concret, el clàssic “El darrer dels mohicans” (1826) de l’escriptor nord-americà Fenimore Cooper, i de la figura llegendària de l’indi “Uncas”, jove, noble, valent, i fill del gran cap, “Chingachgook”. L’ambient històric era el de les guerres colonials entre francesos i anglesos pel domini dels grans territoris del nord, ara Canadà, per l’any 1757, mentre les tribus índies, els pells roges, com els mohicans, els hurons, els mohawaks o els iroquís, els únics habitants autòctons, o es barallaven entre ells o prenien partit amb algun dels bàndols invasors. Els mohicans Uncas i el seu pare Chingachgook, acompanyats pel famós “Ull de falcó” (Hawkeye), l’explorador blanc i amic dels indis, fan costat als anglesos. L’indi dolent, l’iroquès “Magua”, segresta Alice i Cora, les joves i maques filles del coronel anglès Munro. I l’aventura pel seu rescat comença. El major Duncan, enamorat d’Alice, aconsegueix salvar-la gràcies a l’ajuda dels mohicans i Hawkeye. Però Cora mora a mans de Magua sense que Uncas ho hagi pogut impedir. La lluita entre els dos indis acabarà amb la mort de tots dos.

La novel·la ja havia causat més d’un trasbals en el jove Ramon. La primera, adonar-se’n que per descendència l’anomenat “el darrer dels mohicans” era Uncas, per ser el més jove, però l’altre accepció corresponia al seu pare a conseqüència del tràgic avatar final de la història d’aventura i amor. La mort d’Uncas fa que el darrer dels mohicans acabi sent el seu pare. Això tan simple i que cap jove s’atrevia comentar als seus amics, ja va ser un trasbals de creixement i un cop d’aprenentatge vital; el bo i jove no sobrevivia a l’aventura i per tant l’aventura de la vida tampoc podia acabar bé. La segona, que en l’hipotètic i impossible cas que Uncas hagués sobreviscut al seu pare, també continuaria sent anomenat el darrer mohicà perquè no hi havia una darrera mohicana per fer-ne descendència, i perquè, tot i que abans de morir hagués intimat del tot amb la anglesa i blanca Cora, el primogènit no seria un indi pur i per tant un mohicà autèntic, i a més un bastard en la mentalitat de la època. I “el darrer mig mohicà” no hagués estat un bon títol. Ja es començava a intuir que darrera de la històries hi podia haver múltiples lectures i missatges. Potser per això, tot esdevenia molt més interessant i que anava més enllà que unes lletres sobre blanc. I més enllà, que potser Uncas i Cora, enamorats, de races, mentalitats, idiomes, i cultures diferents, moren perquè és un amor impossible entre un indi i una anglesa en el segle XVIII. La immigració, legal, forçada o colonial, també tenia les seves particularitats fa uns segles. Era un final políticament correcte i això fa ràbia i fa bramar contra la injustícia. Possiblement es podria fer un estudi psicològic sobre el paper que “el darrer dels mohicans” ha forjat en l’esperit de les joves generacions, i que es pot concloure amb un “no tot serà de color de rosa”. Potser és l’equador entre l’adolescència i la joventut. Com segurament també ho és el de molts cineastes, perquè quan aquests tenen ocasió, aposten per les adaptacions de la seva joventut per tal d’amanir-les de manera diferent o respectar-les al màxim, si això és possible en el canvi de format. En el cas del mohicà, el fan morir d’una altra manera (sempre ha de morir o el títol no serveix), o fan morir també al seu pare, o acaben salvant Cora de les mans de l’hurò que, això si, no es salva mai. Les adaptacions deuen ser això, una revisió de l’adaptador en funció dels fantasmes de joventut. Com Uncas ha de morir, cal que ho faci amb més heroisme, perquè en la seva versió original té un final un tant barroer; salta damunt del seu enemic en una acció no prou mesurada i que fa que els dos indis, bo i dolent, s’estimbin. No és just que un esperit noble rebi el mateix tractament que un esperit traïdor. Per tant, Uncas té una mort més digne i sacrificada en moltes de les més de deu adaptacions que s’han fet en cinema i televisió, des de la més clàssica i en blanc i negre del 1936, a la més acolorida del 1992 amb els ulls de falcó Randolph Scott i Daniel Day-Lewis, respectivament.

Però en Ramon, per edat, no tenia aquests dos referents i el seu record més enquistat en la memòria era la imatge en color d’un Uncas, cap pelat, que després de superar Magua en una lluita justa, li perdona la vida, i quan li gira l’esquena, l’indi venjatiu, el travessa amb una llança. Sense una escletxa en el dubte sabia qui era l’actor que interpretava Uncas, que no era altre que el gran “Yul Brinner”. En una tertúlia cinèfila va gosar comentar aquest record i un altre company el va corregir: Yul Brinner mai havia interpretat el paper d’Uncas, el darrer mohicà. Va defensar amb vehemència la seva posició i amb més bel·ligerància altres opinions li van negar. Va callar i amb l’esperit glaçat va córrer fins el primer ordenador que va trobar i després de consultar durant hores la xarxa, va caure a l’infern. Yul Brinner no havia estat mai Uncas. Durant unes setmanes era com una ànima en pena. No només havia posat en perill el seu prestigi, sinó que la base infantil sobre la que havia construït la seva personalitat, també s’estava enfangant. Va estar a una engruna de consultar un psiquiatre, però ho va desistir davant la idea de fer-ho amb un hipnotitzador. Abans però, va voltar diferents video-clubs per recopilar totes les versions aparegudes en DVD. I va començar a lligar caps. I els pitjors auguris es van anar confirmant. Les versions de la seva memòria eren de fitxa “spaguetti western” i no d’un clàssic western nord-americà. Pura i dura sèrie B. Que sinó podien ser les pel·lícules de cinema de barri de pipes i dissabte a la tarda al galliner. Quina decepció, el seu record era de sèrie B i ni tan sols amb una estrella de protagonista. El referent real era “El último mohicano”, una coproducció del 1965 entre España, Alemanya i Itàlia, rodada a Almeria i amb un actor espanyol en el paper d’Uncas, que com el director era alemany, estava escrit com a Unkas. L’actor era Daniel Martín, també conegut com a Dan Martín en altres spaguettis i amb el nom autèntic de José Daniel Martínez Martínez. Havia sortit en un petit paper al clàssic “Por un puñado de dólares”. Es mereixia un rècord Guiness ja que va interpretar Uncas el mateix any, 1965, en una altre spaguetti “Uncas, el fin de una raza”, coproduida per Espanya i Itàlia. I la veritat és que com a indi no en feia la pinta.

I en ambdues, Uncas, no té el cap pelat. El que si el té és Magua en la primera i és aquest el que mata Uncas per l’esquena amb una llança. I en aquesta Cora sobreviu. En la segona, la noia mora, i Uncas cau per una fletxa d’un dels col·legues de l’indi enemic, que no és Magua, sinó un altre.

La pregunta conseqüent era, perquè la imatge de Yul Brinner?

Les connexions nervioses i culturals cinèfiles d’en Ramon, van començar a funcionar. L’actor havia interpretat el paper d’un indi, però en la cultura maia, en concret el gran cap Àguila Negra, cap pelat, que altiu i orgullós s’enfronta amb espases de fusta als colonitzadors armats amb espases de ferro. La producció era de 1963 “Els reis del sol” (Kings of the Sun), producció nord-americana rodada a Mèxic. Per les dades de producció i amb la desigual distribució de la època, les estrenes d’aquesta i les produccions “spaguetti” del darrer mohicà, podien haver coincidir en el temps en els cinemes del franquisme. Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.

I després del trauma, la reflexió. Una memòria en progressió potser també ho és en decadència i fa una barreja de realitats i ficcions que hem anat amanint al llarg dels anys i l’hem anat ajustant a un determinat ideari, encara en formació. Innocents de petits ens fa també innocents d’adults i ens fa pensar si en aquesta barreja infantil rau la veritable felicitat.

En Ramon, va tancar els ulls i va veure Yul Brinner “Uncas” morir a mans del traïdor Magua. Com sempre havia estat.

3.5.07

No es pot interrompre una emoció

“No es pot interrompre una emoció” és la frase que el director de cinema Federico Fellini va fer servir com una sentència del seu pensament sobre els talls de les pel·lícules emeses per televisió per fer anuncis.


Una manera de barrejar el Princep amb l'Everest

L’actualitat informativa i altres estratègies televisives s’afegeixen als anuncis per interrompre de manera continuada les emocions que transmeten les pel·lícules. També és veritat que n’hi ha moltes que s’ho mereixen, perquè ja no s’havien d’haver fet mai. Però el meu objectiu és descriure un d’aquests fets que ja és tan habitual que ni ens plantegem la presa de pèl que representen. L’any 1996, dues expedicions comercials nord-americanes van intentar assolir el cim de l’Everest. En una de les expedicions hi formava part l’escalador i escriptor Jon Krakauer amb la intenció d’escriure sobre la progressiva explotació comercial de l’Himalaia. No cal dir que aquestes expedicions comercials en són part ja que s’organitzen per fer pujar al cim més alt del món a escaladors “que mai han escalat”, però que per 65.000 dòlars per cap les empreses d’aventura no tenen cap mala consciencia sobre la muntanya o la seva filosofia.

Les dues expedicions es van fer costat a la muntanya cadascú amb els seus clients amb professions ben diferents com empresari, dentista, monitors d’esquí, carter o simplement formar part de l’alta societat i amb prou bossa per permetre’s el luxe d’un caprici: pujar l’Everest.

El 10 de maig de 1996 i en diferents moments perquè no tothom pot anar al mateix ritme, els expedicionaris van anar assolint el cim. Els que ho van fer abans de l’hora crítica, les 14 pm, van tenir oportunitat de baixar fins a un campament d’alçada, un d’ells en Jon Krakauer. Els altres van arriscar per damunt d’aquesta hora… estaven tan a prop que per cent metres no es podia abandonar. Però tan poca distància a aquelles alçades poden ser hores d’ascensió. Un d’aquells clients ja havia estat obligat a abandonar l’any anterior quan només faltaven tres-cents metres per fer cim perquè ja superaven les 14 pm., una hora límit que marca les possibilitats de baixar en seguretat d’arribar a una de les tendes d’alçada per passar la nit. Més enllà d’aquesta hora el risc és elevat per no tornar mai més. I en la nova expedició es tornava a repetir la circumstància, i aquesta vegada el guia no es va atrevir a fer marxa enrere. Van assolir el cim i la tragèdia va començar. Envoltats per una sobtada tempesta els escaladors van viure l’horror. Dos dels guies i tres clients van perdre la vida i altres van patir diferents graus de congelacions.

Jon Krakauer va publicar a l’any següent “La febre del cim” (“Mal de altura” en l’edició castellana i en l’original “Into Thin Air: A Personal Account of the Mount Everest Disaster”), que va generar un gran debat entre els muntanyencs, no només pel rerafons de la tragèdia, sinó també per les diferents versions que sobre els fets tenien els supervivents i que no tots compartien sobre la manera en que van reaccionar els escaladors professionals de l’expedició.

Com no podia ser d’una altra manera en la cultura audiovisual nord-americana, del llibre se’n va fer una pel·lícula, en aquest cas un telefilm per aprofitar la immediatesa dels fets amb el títol de “Into thin air. Death on Everest”. A Espanya es va emetre fa alguns anys en projecció noctàmbula i ara es tornava a emetre en horari de tarda, 18,20, per la cadena Quatre un diumenge, el 29 d’abril de 2007. Un diumenge a la tarda i una franja de matinada és gairebé el mateix, hi programen el que ells consideren el pitjor dins l’estoc de productes pròpies o aliens.

Sense a debatre la qualitat com a producte de ficció, en la línea d’un telefilm, sí que té la part de fons que et fa seguir amb interès el desenvolupament de la tragèdia i encara més si estàs informat sobre el fets reals.

Bé, l’emoció es va interrompre tres vegades per imperatius publicitaris amb un total de 24 minuts.

Aquesta vegada es va afegir un altre fet excepcional que va allargar el total a més de trenta minuts. Va aparèixer per dues vegades un banner informatiu en moviment i de fons vermell que alertava del següent: “Don Felipe comparecerá para informar del nacimiento de la nueva infanta. Les ofreceremos su comparecencia en un Avance Informativo”. Va coincidir que mentre les lletres es movien en la part superior de la pantalla, en la inferior, dins la pel·lícula, apareixia un altre rètol informatiu: “Camp IV-The Death Zone. 26.000 feet”; els escaladors en plena ascensió arribaven a la zona de la mort, on molts escaladors perden les forces i moren després d’assolir el cim. No cal dir que d’altres emocions sorgien davant d’aquest contrast i paradoxa però el somriure primer es podia traduir com indignació. Entre el primer banner i el següent els nostres aventurers van assolir el cim, però ja s’havien creat les expectatives de la tragèdia. La tempesta va esclatar i les possibilitat de sortir en vida es reduïen a cada passa, entre la foscor, la boira i el terrorífic vent. I aleshores…

AVANCE INFORMATIVO. El príncep, com sorgint de la boira i que per un moment es confonia amb el yeti, ens va informar amb alegria continguda que la nostra infanta Sofia havia nascut a les 16’50, havia pesat 3 quilos i 310 grams, amb uns estirats 50 cm. Havia esta en cesària, però que mare i filla es trobaven en perfecte estat per alegria dels súbdits. La redundància de la informació es va allargar 8 minuts i una vegada tots contents, es va continuar amb la tragèdia, si no és que els escaladors havien estat aliens al naixement de la infanta. Però no, ells també es van aturar i després van continuar amb el seu drama i nosaltres vam tenir oportunitat de veure’l. Quan ja sabíem del cert que uns quants escaladors havien mort en el descens, van permetre que ens reféssim de la tragèdia amb uns quants anuncis més, aquest cop els habituals d’Audi, Mercedes, perfums i productes de cosmètica, que serien del gust de l’escaladora de l’alta societat, que per cert va sobreviure als seus companys i anys més tard també va escriure sobre la seva tragèdia a la muntanya.

Els 90 minuts de la pel·lícula es van allargar entre interrupció i interrupció 128 minuts. I per acabar, com també és habitual, no ens van deixar llegir els crèdits finals.

Que la notícia fos d’interès nacional, ho dubto, perquè si l’esdeveniment hagués arribat en el transcurs d’un Barça-Madrid, el respecte hagués estat relatiu, no crec que haguessin interromput el partir, tot i que segurament haguessin contaminat l’espectacle televisiu amb banners informatius i comentaris monàrquics en of entre jugada i jugada.

Tot plegat una banalització.

Per altra part, la tragèdia a l’Everest va tenir un testimoni d’excepció en la catalana Araceli Segarra que formava part d’una altra expedició que tenia per objectiu el rodatge d’un documental sobre l’ascensió al cim d’una cordada internacional. Van interrompre el rodatge per socórrer en la tragèdia. Va ser una pel·lícula Imax, “Everest”, estrenada l’any 1998.

I si ho pensem una mica, sempre hi ha coses que ens interrompen. De vegades per bé, de vegades…

¡No serà la interrupció el fet més important!