Libres en català als grans magatzems

Qualsevol que visiti els departaments de llibres de la majoria dels grans magatzems podrà observar la informació en català sobre les novetats, els gèneres, les temàtiques, les ofertes o les enquadernacions.
Cada vegada que faig un tomb per aquests amples passadissos literaris no deixa de sorprendre’m la dificultat que tinc per trobar, sota cartells en català, els llibres en català. I quan hom descobreix el prestatge català, només ofereix una mostra testimonial, per no dir rància, de les edicions en la nostra llengua. Sempre m’ha semblat una contradicció tenir cura del rètol en una llengua i oblidar-se del producte en el mateix idioma, però ho he atribuït al sentit comercial d’aquests grans centres amb una clientela que, quan es tracta de llegir, té hàbits de lectura en castellà, per no aventurar-me en altres consideracions. Ara la meva anàlisi trontolla gràcies a les notícies que ens arriben sobre el boicot a productes catalans; en un centre comercial de fora de Catalunya han situat un cartell en els prestatges de cava on s’informa del gran assortit de caves no catalans que el comprador pot trobar a l’esquena del passadís de congelats. I, segons diuen, són perseguits i multats per l’administració catalana els comerços catalans que no tenen cura de fer els cartells en català. Ara entenc els rètols en català en les seccions de llibres dels grans magatzems. Una doble estratègia comercial molt intel·ligent que intenta evitar les multes des de Catalunya, els rètols, oferint la majoria de llibres en castellà per evitar que no s’enfadin aquells que són favorables al boicot, tot i que se la juguen perquè des d’aquí podríem pensar malament i considerar que fan boicot a la literatura en català.
Per evitar confusions degut a no comprendre del tot les polítiques en el punt de venda, corro al gran magatzem per mirar l’esquena del passadís de congelats. Potser allà trobaré el gran assortit de llibres en català. (AVUI, 20/12/05)

Fomentar una llengua

La revista Leer de novembre (2005) publica una entrevista a la filòloga Irene Lozano sobre el seu assaig “Lenguas en guerra” en el qual arriba a conclusions com que “els nacionalismes tenen un gran interès en que les llengües es converteixin en factors de diferenciació per trobar una justificació a les seves reivindicacions polítiques” o que “fomentar una llengua comuna beneficia el desenvolupament d’un país i també al propi desenvolupament personal”. No cal pensar gaire per entendre quina és una i les altres llengües.
Amb continguts com aquests ha rebut el premi “Espasa” d’assaig. No hi hauria sospita sobre la tendència de la revista si no fos perquè en la mateixa trobem un dossier sobre els llibres de la Guerra Civil amb comentaris com “s’han entossudit en guanyar la Guerra Civil setanta anys després”, referits a la inclinació actual de recuperar la memòria històrica, mentre destaquen tesis actuals sobre la responsabilitat de l’esquerra en l’inici de la guerra. També ho aprofiten per parlar d’una història de la Guerra Civil per fascicles que es lliura, curiosament, amb el diari El Mundo. I cap referència a la bibliografia en català. De fet, essent una revista de lectura, no s’hi escriu sobre cap llibre publicat en les altres llengües d’Espanya i quan s’hi informa sobre la guanyadora del premi Planeta no s’indica la seva llarga trajectòria en llengua catalana.
Però estem carregats de romanços: no podem sospitar d’una revista cultural que ha rebut el Premi Nacional al Foment de la Lectura, entenem que en llengua castellana.

(EL TRIANGLE, 12/12/05)

Premi Planeta i publicitat encoberta

Com cada any, els mitjans de comunicació tenen una cita obligada amb el premi Planeta.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura.
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari. No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totesnque en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.

Felicitats a la direcció de màrqueting del Grupo Planeta. També han aconseguit que escrigui aquesta carta. (EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 19/10/05)