He tirat una cinta de vídeo Beta.
Volia recuperar un enregistrament documental de fa uns quants anys i m’he quedat amb les ganes. La cinta s’havia fet malbé. Això m’ha fet pensar en les moltes cintes Beta del meu arxiu que hauran d’anar a les escombraries. I si això ha passat amb les betas, també passarà amb les VHS i amb les cintes de la càmera familiar. I si passo tot el que pugui a DVD, la qual cosa vol dir temps i diners, ¿qui m’assegura que el DVD durarà molts anys? De fet ja es diu que no és un format definitiu i que noves tecnologies esperen la seva sortida comercial. Ens estan prenent el pel. Paguem un cànon dels discos verges per dret de còpia i hauríem de reclamar una rebaixa per danys i perjudicis perquè les nostres gravacions no resisteixen el pas del temps. ¿Què els hi deixarem als nostres néts? Perquè en realitat, ¿perquè tenim la dèria d’enregistrar coses que poques vegades, per no dir cap, tindrem ocasió de tornar a veure? Suposo que per deixar constància de com som en determinades coses. I això quedarà en un munt de cintes i discos amb poques possibilitats de ser llegits. Haurem de reivindicar més que mai les antigues tecnologies, la pel·lícula i el paper, perquè ara per ara són les que resisteixen el pas del temps. En efecte, del calaix dels records encara recupero les pel·lícules de súper 8, les diapositives i els primers escrits.
He tirat una cinta de vídeo i m’ha fet pensar que he d’escriure més, i, sobretot, imprimir-ho. (UNA NIT A LA TERRA, Catalunya Ràdio, 10/3/2006)
