El debat electoral a TV3, 20-10-06, no va ser una altra cosa que una reiteració de paraules ja escoltades per diferents mitjans i que de manera sintetitzada es concentren en dues hores televisives. L’interès real del debat, al meu entendre, se centra en la imatge i sobre la lectura que se’n pot derivar en clau de relacions entre candidats i en transmissió del valor del gest i l’acció. Per fer-ne una anàlisi hem de deixar sense veu l’aparell, una pràctica recomanable a fer en molts programes que venen com a contingut televisiu quan en realitat són ràdio il·lustrada.
D’entrada, tots són homes, la qual cosa determina un valor social de domini de gènere que si bé els partits postulen en una direcció més equitativa, la imatge sempre els demostra el contrari. Per part de la cadena podien haver fet alguna cosa per part de l’integrant que els corresponia, però potser els candidats s’haguessin sentit incòmodes amb una presentadora, o potser s’intuïa que hi hauria sal gruixuda i era millor no ferir sensibilitats. Sempre cavallers.
La distribució de la taula trapezi ens diu algunes coses. A les cares paral·leles trobem al costat més llarg el moderador, el periodista Josep Cuní, una posició de domini i control sobre els presidencials, però sense possibilitat de tocar a cap dels candidats. A l’altre cara, el candidat Joan Saura. Això ens remet a les posicions dels caps de taula, llocs que presideixen però que per la particularitat d’estar sols i enfrontats a certa distancia gairebé sempre se’ls atribueix una situació d’honor i neutralitat, o en altres termes, una figura distingida però no determinant en la dinàmica de la trobada. En situacions familiars, presideixen el més gran i el més petit… Al moderador se li suposa imparcialitat i simbolitza el valor d’haver reunit els convidats per debatre idees i programes. A Joan Saura, per la seva opció de partit menys votat en les darreres eleccions, té l’altre honor del cap de taula, poques opcions de ser protagonista i sense aquesta pressió es mostra més natural, rialler i cos endavant per intentar atraure l’interès dels altres.
A l’esquerra del moderador, els candidats Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira, i a la dreta, els candidats José Montilla i Josep Piqué, de manera que els dos principals líders es veuen enfrontats, però a prou distancia per no sentir-se incòmodes. Un bipartidisme somniat pels que tenen més vots i una situació ideal de debat cara a cara si no fos perquè hi ha altres opcions. L’altre cara a cara no volgut també és present, Carod-Piqué, però radicalment molest pels dos candidats que no comparteixen frontera electoral, per la qual cosa mirar endavant, és a dir, a l’altre, no és convenient no fos cas que la mirada s’impregni de fredor i animadversió, sensacions que no pot transmetre un bon polític. Per això, procuren no mirar-se i en conseqüència són els candidats més incòmodes perquè la mirada balla d’un costat a un altre sense fixar-la, com ho exigeix la imatge televisiva. Perquè la mirada, és l’anima de la televisió. Josep-Lluís Carod vol mirar al seu contrincant nacionalista perquè és amb ell amb qui s’han de disputar uns milers de vots essencials, però per fer-ho ha de desviar la mirada a la dreta amb el perill que es veu l’inanimat blanc dels ulls. Fer-ho girant la cara o/i també el cos, el fa mostrar de perfil a més de sotmetre’s a l’altre si aquest no fa el mateix esforç.
Pels que creuen que això no és important, els enquadraments de càmera dels diferents candidats són frontals, per mostrar la mirada dirigida a l’espectador o a l’interlocutor del davant, en un pla mig tipus presentador de notícies verificat com a creïble i sense que s’arribi a veure el paper sobre el qual escriu o llegeix, per indicar més naturalitat. Tots amb les mans sobre la taula i amb l’esquena dreta, per suggerir seguretat. Bé, gairebé tots, perquè el candidat Josep Piqué trenca tota norma: gesticula per atraure l’atenció, amb el riure sorneguer, no sap on posar les mans i en ocasions es tapa la cara, es posa el braç a la cintura, es tira enrere, gira el cos, fa ganyotes i, sobre tot, mira a tot arreu, fins i tot amb la mirada perduda damunt la taula. Tot plegat en un intent de buscar l’atenció que ningú li atorga. Potser el sentit comú, eslògan de la campanya, l’ha fet ser d’allò més sincer i mostra una situació desesperada o, simplement, no ha fet cas als seus assessors d’imatge.
Una mirada que els candidats han de repartir en tres sentits: al presentador, als altres candidats i la càmera. De totes elles la més natural és la de la camera principal del candidat, que el mostra de front i en la millor posició per dirigir-se a l’espectador i també al seu contrincant directe; els més beneficiats són en Mas i en Montilla.
Aquests candidats porten la lliçó apresa. Principalment tenen un interlocutor, el seu directe rival, el somriure mínim per no semblar forçat, posició frontal sense girar el cos i porten papers per ensenyar i així demostren preparació. I, atenció, no considerar els altres candidats com a rivals directes, la qual cosa ho han de dir amb la mirada, per direcció o omissió.
El pla mitjà en alguns casos té dificultats de realització perquè el candidat no ocupa tot el pla i queda minimitzat, com el cas del candidat Montilla, que per estatura i poc cabell, queda com enfonsat a la cadira o sembla que la taula li vingui alta. A més, els petits discursos-frases escrites l’obliguen a baixar la vista, perdre la franca mirada, i de manera lleugera el cap, per la qual cosa encara s’abaixa més. No és una qüestió de baixar l’enquadrament doncs llavors l’efecte fa veure més taula i massa papers.
L’avantatge d’una realització sense primers plans és la de no mostrar la feblesa en el rostre dels candidats i aquest debat es formula així, sense que això ens impedeixi intuir quins candidats poden tenir dificultats en superar la proximitat de la càmera.
Un cara a cara Montilla-Mas és impossible. Els candidats s’han de batre en un terreny, el televisiu, on dos protagonistes exigeixen una diversitat de plans que no poden fixar en un simple pla mitjà. Si s’enriqueix la realització amb primers plans, un rostre tens, nerviós i de somriure difícil o un rostre altiu, dominador i de somriure irònic, pot portar al daltabaix a un candidat poc qualificat en l’expressió facial. I la mirada, perquè un primer pla és l’equivalent a l’expressió en la mirada. I el rostre es pot maquillar, però la mirada no. Per dir-ho d’una altra manera, hi hauria més dificultats per pactar el tipus de realització que no pas l’idioma del cara a cara.
Potser hi ha opinions que pensen que no n’hi ha per tant i que els espectadors saben valorar altres condicions dels candidats i no una imatge televisiva en primer pla. I segurament tenen raó, però llavors caldria fer-se la pregunta de com els actors professionals poden fracassar pel simple fet de no saber respondre amb convicció davant de l’exigència del primer pla. O com un actor de teatre que domina com ningú l’aforament del teatre és incapaç de respondre al primer pla. I als teatres es fan mítings.
Els assessors d’imatge hi creuen; els candidats en dubten i prefereixen utilitzar mil paraules a una imatge. Volen debats, però no està clar que els vulguin els assessors, no fos cas que en realitat, una imatge tingués més valor que mil paraules.
Un cara a cara sense primer pla i la mirada com a protagonista, seria un frau a l’espectador. Per distància i valor de la paraula, ja tenim el millor mitjà: la ràdio.
EL PUNT, Tribuna. Dijous, 26 d'octubre del 2006, pàg.13
