L'home del gos

Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber

L’home va seure al banc del parc, va obrir el diari conservador i el va fer servir de pàmpol.
Per davant, el seu gos anava amunt i avall movent la cua, olorava merdes d’altres gossos i, a intervals irregulars, aixecava la pota del darrera per deixar anar unes gotes de pixum tot marcant territori ara en un arbust, ara en la base d’un pollancre. Una vegada es va sentir segur va buscar el que podria ser una coordenada gps del seu itinerari i va forçar el seu ventre per deixar anar una llarga i recargolada tifa. Va fer una volta sobre si mateix i va olorar l’evacuació, mai millor dit, verd caca. Pel moviment de la cua i el saltiró posterior s’interpretava un cert orgull per l’obra orgànica si aquests animalons domèstics tinguessin el dot de la vanitat. Segons més tard, com si s’adonés que li faltava la cirera, va fer la pixarada llarga al costat de la merda com el regalim del cuiner en el plat degustació - si bé barrejar una cosa amb l’altra pot semblar de mal gust, forma part de la mateixa cadena alimentaria i en cap moment es pretén interpretar la naturalesa del toc del xef-.
El seu amo va seguir tota l’operació amb alerta. Els ulls, a l’avantguarda, s’alçaven com un periscopi per damunt de les pàgines centrals de color salmó i feien panoràmica tot cercant intrusos dins un ample radi de visió. Un cotxe va passar lluny però suficient perquè l’home palpés les bosses de plàstic de la butxaca i que només feia servir inevitablement quan un observador aliè es podia sentir ferit si no ho feia. S’ho va estalviar perquè ningú mirava com cagava el seu gos.
També la seva consciència es va alliberar quan un altre gos va fer acte de presència i va fer gairebé el mateix ritual que el seu, però amb l’amo a distància suposadament escarxofat al sofà grapejant les gominoles que no trobarien els seus fills mentre pensava en la dolçor del pecat i en absolut en les aventures del seu gos pelut. Com a mínim ell havia fet l’esforç d’acompanyar l’animal i, si era menester, defensar-lo d’altres malcarats o reprimir-lo de gosses en zel.
Amb deu minuts ja n’hi havia prou perquè per molt que ho intentava no aconseguia concentrar-se en la notícia del dia. El gos es movia pels gronxadors buits de nens perquè cap tanca limitava l’espai i els pares de parc infantil van desistir de portar-els-hi. Tot i que feia goig, els animals n’havien fet dret d’ús i els jardiners municipals hi tenien cura ajudats per l’adob natural. El silenci administratiu dels polítics estava justificat perquè els seus propietaris tenien dret a vot o influïen en els que l’exercien.
El va cridar i li va lligar la corretja per desfer el trajecte de mig quilòmetre fins a casa. El va acaronar per fer-li veure que havia fet molt bé i el va premiar amb un aperitiu en forma de galeta multivitaminada. Des de que l’havia ensenyat a cagar al parc, ja no ho feia al jardí i tampoc a l’acera, la qual cosa quan passava era molt desagradable i l’obligava a recollir la mostra i netejar-se les mans tot just arribar a casa. Perquè, això si, considerava uns impresentables els amos que no recollien al carrer des del dia que en va trepitjar una de grossa i desfeta que, de tan fàstic que li va fer, va haver de llançar les sabates, una per bruta i l’altre per desaparellada. És clar que eren velles i ja els hi tocava. Va tornar per la calçada per així estalviar-se haver de fer ziga-zaga de merdes seques o tendres que il·lustraven el camí dels vianants mentre el gos, mira’l que n’és d’espavilat!, no en trepitjava cap.
Dins de les moltes rutines d’un gos en una casa hi havia la conceptual com era que l’educació dels animals era una part important de l’educació social i la dels fills, els principals culpables d’haver de conviure amb aquests animals sota el mateix sostre. Per això, l’home, quan aconseguia que la seva filla complís amb el seu deure de portar a passejar el gos, no s’estava de recordar-li que l’animal havia d’estar lligat i que no s’oblidés de les bossetes de plàstic. Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber.
La seva filla feia que si amb el cap mentre calculava que tot plegat, merda i civisme, ho enllestiria en cinc minuts sense necessitat d’arribar al parc.

Velocitat relativa

Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar
que la velocitat és relativa

Un parell de fragments de les notícies esportives del dilluns 10 de setembre del 2007 ( El Periódico de Catalunya).

1) La recta final de la F-1. Màxima emoció al Mundial. Alonso treu el geni. L’asturià apallissa Hamilton, humilia els Ferrari i es col·loca a tres punts del líder del Mundial. Ron Dennis, el patró de McLaren, va plorar a l’aconseguir el sisè doblet de la temporada.

Foto AP/Luca Bruno/10.9.077El Periódico

Foto AP/Alessandra Tarantino/10.09.07/El Periódico

2) Powell bat Powell. Una altra exhibició del velocista més ràpid del planeta. El jamaicà Asafa Powell supera el seu rècord del món dels 100 metres i deixa la marca en 9.74 segons.

La primera notícia va ocupar el 90 % de la portada i les quatre primeres planes.
La segona notícia un racó inferior de la portada i la plana 17 de l’especial d’esports encapçalant la secció poliesportiva.
La mostra va tenir si fa no fa una proporció semblant en les notícies esportives dels mitjans en qualsevol suport paper o audiovisual.
El tema és dels que no calen comentaris.
Però es fa inevitable la temptació de sucar-hi pa, per si hi ha algú que se li escapa per excés de velocitat.
La societat té nous paràmetres per valorar les activitats socials i en aquest cas les esportives i si alguna cosa té partidaris i detractors per igual és la consideració del món de la fórmula 1 com un esport. I en aquesta dualitat rau la polèmica perquè, per seny, en cap cas es pot considerar un esport una activitat que fa ús de cavalls artificials per guanyar una carrera. En tot cas la denominació d’activitat esportiva és més adient ja que participa de regles de competició i de l’emoció entre vencedor i vençuts. El risc de deixar-hi la vida no és tan esportiva però, per rauxa, participa del suspens de la tragèdia amb documentats antecedents històrics i en la morbositat podria raure una especial atracció; malauradament l’expectació s’ha reduït dràsticament amb la seguretat estructural dels vehicles; ara queda l’alternativa, també espectacular, de veure una pinya o un parell de voltes de campana amb la engrescadora imatge final, això si, d’un pilot il·lès dins un cotxe destrossat. Valors aquests últims que ningú s’atreveix a destacar com a motivacions principals, per no dir el més morbós de tràgic final amb famós inclòs i haver tingut el privilegi de ser-hi, si és en el circuit millor, o per la tele, com a succedani. És la vida en directe i som així de capgirats.
Si les altes i velles autoritats mundials de l’esport ho fossin del costat dels partidaris ja haguessin accelerat la burocràcia per incloure la modalitat en els jocs olímpics o un campionat del món amb les reglamentaries eliminatòries entre estats amb bandera i himne. I si en són fans, no deuen trobar la manera de fer colar per esport una activitat que no ho és pas. Se’ls hi veuria el llautó.
En el cas del cotxes les autoritats són les marques i el seu mercat és el prestigi comercial i publicitari amb la complicitat del món de l’espectacle televisiu i el periodisme esportiu que ja fa temps que ha perdut el nord.
Si algú tingués interès en saber el perquè milers de seguidors omplen circuits per veure passar cotxes, passar calor i veure la carrera en diferit per la televisió, potser caldrien investigacions sobre el grau d’addicció i amansiment que pot produir en el cervell la benzina cremada. Els de la grada VIP té el sentit que té i que només un VIP pot arribar a entendre, però es constata que cada vegada n’hi ha més i que també són més els nens que ho volen ser de grans, però em temo que només per poder anar al circuit i fer-se la foto amb els pilots i veure les barbys de prop.
El perquè encara n’hi ha més que ho segueixen en directe per televisió forma part del costat fosc del ser humà o dit d’una altra manera, seguir una cursa a l’hora de dinar per no perdre’s la velocitat de com un grapat d’assistents aconsegueixen canviar quatre rodes en uns segons que poden acabar determinant el guanyador de la cursa. Ben pensat, és una lliçó sobre la importància del treball en equip i com els mèrits i els diners són per uns pocs que diuen molt de l’equip però no s’hi consideren.
Si en algun moment el món de l’esport ha format part de l’educació, en seria difícil trobar el període. L’esport professional ha entrat de ple en el món de l’espectacle i la velocitat i la durada són paràmetres de rigor que no es poden deixar de costat.
No hi ha dubte que un 9,74 segons en 100 metres és un mèrit esportiu d’admirar quan aquesta marca es fa a peu. Per molt que ajudi un vent a favor de 1,7 metres per segon.
Però l’admiració i les portades se les emporta un pilot que dalt d’un cotxe de fórmula 1 en 9,74 segons pot fer 1000 metres i si no es fa rècord mundial és perquè els circuits i els motors no són homologats.
I per si no n’hi ha prou en destacar el cotxe per damunt del pedestre, cal estar pendents i perseguir les males arts de dopar els circuits humans per esgarrapar alguna dècima i centèsima al rellotge, perquè, recordem, l’any 1968 el rècord era per Jim Hines (EUA) amb 9,95.
39 anys per reduir 0,21 dècimes.
Una carrera de 100 metres no es fa a l’hora de dinar perquè ens duraria un glop i no com l’altre que cobreix l’aperitiu, el dinar, les postres, el cafè i una migdiada en posició de butaca.
En el fons deu ser l’enveja; mai arribarem enlloc corrents, però potser sí amb l’ajuda del cotxe. La cultura del cos per sota de la cultura del cotxe. Aquesta deu ser també l’explicació del perquè ens passem hores embussats a la carretera i tenir aparcat el cotxe més de vint hores al dia, això si, en llocs diferents.
Les limitacions del nostre cos ens obliguen a buscar alguna cosa artificial que acceleri les nostres possibilitats naturals.
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar que la velocitat és relativa.