Atrapats

Era l’any 1914. L’expedició d’Ernest Shackleton i la seva tripulació de 27 homes a bord del vaixell Endurance van quedar atrapats en el gel de l’Antàrtic i se’ls va donar per morts. Dos anys més tard van aconseguir tornar després de viure una d’aquelles històries increïbles de supervivència en unes condicions infrahumanes.

Foto: Frank Hurley

D’un temps ençà ens estan arribant les cròniques de l’aventura a través de llibres, audiovisuals i exposicions que no només haurien de ser recomanables, sinó de visió obligatòria per a qualsevol persona sensible a la part més increïble de l’ésser humà. Tot i que pels aficionats a les grans descobertes terrestres aquesta és una expedició clàssica i referent dins el coneixement, no així per a la immensa majoria de la població, captiva només quan les grans aventures són revisades per la pantalla en documental o ficció. Que la seva narració ens arribi després de gairebé cent anys també ens diu molt sobre la cultura i la història dels pobles, mentre uns maldaven per conquerir l’est i l’oest, altres eren atrets pels pols, però a diferència d’aquells, els extrems polars no amagaven tresors daurats ni terres fèrtils, només deserts de glaç, l’esperança d’arribar-hi, i rebre l’honor als primers conqueridors d’allò que molts consideren inútil. Potser l’expressió va sorgir de ments que van rebre les derrotes més miserables per sota zero i que no entenien l’atracció pels continents blancs.

Pels que encara no saben de l’odissea dels tripulants de l’Endurance no s’han de perdre l’exposició itinerant que serà al Museu Marítim fins a finals de febrer amb el material del fotògraf Frank Hurley, indispensable per reconstruir la història i, no cal dir, fer-la creïble. Per més extensió també tenim l’oportunitat de seguir la crònica de l’expedició en la programació de la sala imax i, en DVD, el llarg-metratge documental “Atrapats en el gel” i la sèrie de ficció “Shackleton”, protagonitzada per Kenneth Branagh.

L’explorador i els seus homes volien travessar l’Antàrtida a peu i el gel va impedir-ho sis mesos després de salpar de Londres. Van rebre amb precipitació l’honor de formar part de les víctimes heroiques de l’exploració terrestre però, inesperadament, tots en van sortir vius 25 mesos després de ser acomiadats del port anglès. La narració d’aquella aventura és la pura història de la supervivència, del liderat, de la disciplina, de la confiança, de l’amistat, de la natura extrema a cinquanta graus sota zero i, en definitiva, de la lluita per la vida.

Shackleton havia fracassat en els intents per arribar primer al Pol Sud; l’èxit de l’expedició de l’any 1911 del noruec Roald Amundsen en aquesta gesta, seguit de la tragèdia del seu competidor, l’anglès Robert Scott que amb els seus homes van arribar-hi un mes més tard i no van sobreviure a la tornada, van marcar la llegenda sobre els pioners de la Antàrtida. Shackleton, sense aconseguir cap èxit, va passar a formar part de tota crònica seriosa sobre els immortals del gel, perquè la seva va esdevenir la gran llegenda de l’explorador, la de tenir la capacitat de valorar les dificultats i superar-les en les pitjors condicions i, sobre tot, de procurar la supervivència de tots els tripulants als quals va infondre l’ànima de la més honorable de les lluites: la pròpia vida. Des de llavors és reconegut l’esperit Shackleton. Sobre el que això representa destaca la sentència del geòleg Raymond Priestley, que va compartir aventures amb els pioners, referida a la tria dels millors companys d’expedició: “Per la direcció científica, Scott; per l’eficàcia del viatge, Amundsen; però en una situació desesperada, que vingui Shackleton”.

De totes maneres, la gesta va coincidir en el temps amb la Primera Guerra Mundial i després dels homenatges als exploradors, el conflicte bèl·lic va fer que Shackleton i els seus homes cedissin els honors als soldats. Alguns dels tripulants es van allistar i, ara si, van passar a ser herois com a soldats morts; altres van acabar en l’oblit i en la indigència, gairebé d’on havien sortit. El propi Shackleton neguitejava per tornar a comandar una expedició i, sembla increïble, el van secundar homes de l’Endurance, com si les penúries i calamitats sofertes no haguessin estat més que un malson. L’any 1921 va partir rumb a l’Antàrtida per assolir un objectiu indeterminat que tampoc va culminar per culpa d’un atac de cor que li va manllevar la vida als quaranta vuit anys.

Què buscaven al desert de gel? Què se li ha perdut a l’home allà? Quines són les vivències que s’incrusten en l’ànima de l’expedicionari per no poder viure sense elles? No és una qüestió d’època. Potser abans era un camí per sortir de la misèria. Els mars, les muntanyes, les selves, els deserts de sorra i gel són avui mateix recorreguts per intrèpids aventurers d’allò inútil que repeteixen una i altra vegada. Deixen les comoditats d’una llar. Família. Fills. Alguns, molts diners. I no se’n poden estar. I hom recorda una resposta al perquè l’home arrisca la vida per arribar als cims d’on només hi ha una sortida, baixar; “perquè són allà”, deia George Mallory, abans de desaparèixer l’any 1924 a prop del cim de l’Everest, i passar a la llegenda davant la impossibilitat de saber si en va ser el primer en arribar-hi. És probable que Mallory i el seu company de cordada Andrew Irvine tinguessin un prec en el darrer moment de desesperació: “que vingui Shackleton”.

Potser hi ha un intent de resposta. Una aventura interior que només uns pocs han estat capaços de sentir, mentre uns altres naveguen per el gran espai de les necessitats supèrflues i les emocions no menys planes d’una pantalla, o qualsevol altre instrument tecnològic que ens promet la més gran de les aventures com a resposta a les preguntes vitals que hem deixat de fer-nos. Emocions i respostes que aquells homes buscaven i trobaven en els llocs més inhòspits del planeta. I si no era així? Perquè hi tornaven? Perquè hi tornen? Fins a la mort, si així ha de ser, un risc que no sembla un obstacle per obtenir la més gran de les emocions.

Mentre, nosaltres, seguim atrapats a la carretera, a la butaca, al rellotge, al serial, al mòbil, a la propietat, a la manca de memòria, a l’incivisme, al tafaneig, a l’abstenció i a tantes altres coses que ni el propi esperit de Shackleton en trauria l’entrellat.

Què hi té a veure això amb allò? El problema, entenc, és no trobar-hi relació. Com potser també ho és el fet que són els homes els que majoritàriament s’embarquen per trobar vida al seu interior mentre les dones biològicament ho poden fer sense moure’s de port.

Si us plau, un cafè i el mini de pernil dolç, com sempre.

No, m’ho repenso, avui tindrem una aventura.

Que sigui de fuet.