És un estil clàssic i la comèdia de situació no l’esgotarà mai. De fet, una de les diferencies contemporànies és convertir-ho en una farsa, un enginy que permet barrejar el drama i la comèdia per anar alimentant els alts i baixos de la progressiva corba d’interès narratiu que, si fa o no fa, pels executius de les cadenes es concreta en una línia; comèdia si és a l’alça i drama o tragèdia si és a la baixa. En funció d’aquesta línia que habitualment zigzagueja en unes coordenades d’anunciants i beneficis, la fórmula permet inundar la trama amb sorpreses que fan volta a les expectatives que es puguin crear a més d’introduir la mort de personatges, bé per riure, bé per plorar, talment com la vida real; deu ser per això que s’anomena comèdia dramàtica.
A més, introdueix elements de sorpresa amb la capacitat de recórrer a diferents formes de gènere que han demostrat amb escreix la fidelitat dels espectadors, com ho són la por, l’aventura, la ciència ficció o el crim. En definitiva, pot passar de tot i tot és possible. Els entesos ja s’han preocupat d’aquest fenomen batejant-lo com a barreja de gèneres, que també contamina el cinema. Un toc per alertar sobre la regla d’or de la narrativa: la unitat, que en definitiva ens parla que tota història conflueix en un nucli que a mode de cèl·lula confereix una base lògica i estructural que es reprodueix a l’engròs quan creix. Gràcies a això s’ha pogut diferenciar el gran del menut, el blanc del negre, el bo del dolent, el dia de la nit, el cinema de la literatura, la comèdia del drama… o el matís d’entendre que quan fa un instant hem escrit blanc del negre i bo del dolent no hi ha malentès perquè sabem perfectament que no hi ha una relació directe ni intencionada per forma i per context.
Quan no hi ha unitat, potser les coses esdevenen més sorprenents, divertides i no dubtem que creatives, però en moltes ocasions el resultat és el monstre de Frankenstein, que si a alguns els fa riure és perquè no han llegit la unitat de l’original. I el monstre no és un problema si és això el que s’ha volgut aconseguir. Malauradament a la televisió tot sembla molt més aleatori seguint la regla de barrejar el que sigui amb la publicitat i creure que el monstre està davant la pantalla i s’ha d’alimentar com sigui. El resultat és un pensament de fons que suggereix que ens estan prenent el pèl i que no deixa de ser un esquer perquè continuem atents a la pantalla, que tard o d’hora la interferència s’arreglarà.
En l’anàlisi també hi podríem afegir el compulsiu ritme visual, l’hora d’emissió, la promoció malaltissa que en fa la pròpia cadena que l’emet, els temes recurrents i la continuïtat de les mil i una trames inversemblants. Un esquer que guarda el seu secret en la passivitat de la víctima, és a dir, l’espectador, cada vegada més hipnotitzat davant la pantalla i que es mostra afeblit de la seva capacitat d’analitzar els continguts televisius, si és que alguna vegada ha estat dotat d’aquesta virtut.
Tot això per dir que Cuatro emet la primera temporada de la sèrie Californication, protagonitzada per David Duchovny després de la seva lluïda abducció a Expediente X. Els primers capítols ja ens han marcat la unitat del producte. Hank Moody és un escriptor d’èxit que viu a Califòrnia en plena crisi creativa, separat d’una dona a la qual encara estima i amb una filla preadolescent. La manera que té per superar aquest entorn d’estrès és castigar la ex amb la permanent fornication de qualsevol femella que es mostri disposada i que, ¡oh pobre!, totes ho estan, casades, separades i solteres, menys, naturalment, la seva. Fins i tot ha caigut la filla adolescent de l’actual parella de la seva ex, és clar que ho ha fet enganyat, perquè aquestes coses no està bé que les faci un adult estigui o no serè, tot hi fer-ho protegit. Una manera peculiar d’entendre el càstig, però que forma part del seu estil ja que també ha tingut una aventura amb la dona del director de cinema que ha fet una versió cinematogràfica de la seva darrera novel·la; simplement perquè no li ha agradat l’adaptació.
No sé si hi ha audiència d’espectadores, però és una mostra flagrant d’allò que sempre s’ha dit dels homes, que sempre pensen en el mateix i en extensió que quan ho fan amb una, sempre pensen en l’altre, tot mantenint el cos de la dona com a objecte de desig disposada a satisfer al mascle erecte en qualsevol moment i situació. Pur clixé que no hauria de preocupar ni a uns ni a les altres perquè estem en el temps de la ficció, excepte si entenem que està basat en una història real o és un mirall del pensament social. Tants anys per assolir un respecte a qualsevol gènere com per fer-se miques tot i que sigui en sèrie. En qualsevol cas ens diran que no n’hi ha per tant i que és el que l’audiència vol. Les investigacions d’audiències de qualitat –terme entès en profunditat i no excel·lència- treballen més en el sentit de trobar els pensaments sota consciència de l’espectador perquè els productors de continguts els ofereixin per satisfer les necessitats recòndites; res de nou que no hagi fet la publicitat des de fa més de cinquanta anys. I no està de més que ho recordem per si algun espectador decideix veure la televisió d’una altre manera i que no sigui la mateixa que l’ha fet creure que els anuncis hi són però no tenen poder per influir en les nostres decisions.
També estaria bé que l’anàlisi de l’espectador arribés a la conclusió que la decadència dels homes i la seva incapacitat per controlar els seus sentiments no necessàriament ha de passar per mantenir-se en erecció el major temps possible i, molt més estúpid, que ho faci un altre audiovisualment per molt que aquest sigui un impossible alter ego (home) de nom David Duchovny. I que les dones ho alliberin tot en ser dominades per algú que no és parella i que no paren de baixar pantalons per estar a l’alçada de la cosa. Tot plegat resumit en el somni eròtic com el que inicialment permet al protagonista fer-s’ho amb una monja, però entre una sèrie de ficció i un somni, no ens enganyem, no hi ha d’haver color i si alguna cosa tenen en comú és que el millor horari és la franja de mitjanit.
I si podem ser comprensius en la sèrie és per en David Duchovny, que durant molts anys de ficció va tenir una malaltissa relació sentimental amb Scully, en la trama més interessant i no prou resolta d’Expediente X. Potser per això els guionistes de Californication, sens dubte mascles i fans de l’anterior sèrie, han decidit oferir carta blanca per passar de la impotència X a la plena potencia posant en imatges els estereotips més confitats del somni eròtic, despert o endormiscat.
Esperem que quan tots els responsables de la sèrie se sentin alliberats en els seus mals sons, passin a trencar la unitat i ens comencin a sorprendre amb la barreja de gèneres, perquè no només de virtuals somnis eròtics viu l’espectador.
¡Qui ens havia de dir que desitjaríem el trencament de la unitat!
El Punt, Tribuna, 24-6-08
