Sabem que no hi ha una teoria de la conspiració envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, entre elles, la llengua, estiguin sotmeses a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols
Una vegada més el destí ens ha ofert la possibilitat de comprovar de quina manera més casual s’alineen les coses en una mateixa direcció. Fa quinze dies es va lliurat el premi més reconegut, comercial i dotat de la literatura castellana, que des d’una determinada òptica es pot considerar cultura catalana pel fet d’atorgar-se a Barcelona, per una empresa d’aquí i amb presència d’alts càrrecs de la política oficial, social i econòmica. Que l’idioma comú sigui el castellà en exclusiva no treu el seu caràcter català, perquè ja sabem que també és llengua oficial a Catalunya. El veredicte va concedir el primer premi a un escriptor que recentment ha encapçalat una campanya a favor de la llengua comú, el castellà, manifiesto que des de Catalunya s’ha interpretat sense embuts com un intent més de donar prioritat al castellà a Catalunya manipulant sense vergonya la realitat lingüística. No cal ser gaire espavilat per comprovar que aquesta és la situació ideal pels defensors d’un determinat bilingüisme en que el castellà sigui l’idioma principal i el català estigui representat en silenci, és a dir, el bilingüisme que parla en una sola llengua comuna i es deixa escoltar en la pròpia, l’altre. Si la situació és a la inversa, hem de sentir que el castellà està perseguit a Catalunya.
Aquesta és una mostra més que fa sorgir la transparència del caràcter català, no només es mostra servil a la política i sentir aliens en qualsevol àmbit, digueu-li estatut, llengua, balances fiscals, seleccions esportives, bandera, memòria històrica, infraestructures…, sinó que a més som tan amfitrions que aprofitem qualsevol ocasió per honorar-los. També deu formar part del nostre genotip el saber esperar temps millors, bé per ser acceptats tal com som (això de segar cadenes no ens fa simpàtics), bé per aplicar aquella qualitat natural que diu que la millor virtut és l’adaptació a l’entorn, principal tret de la teoria de l’evolució en la qual sobreviure en llocs adversos ens fa més forts perquè ens fa més integrats, i en el cas de Catalunya situa el terme integració en el terreny de l’ambigüitat. Molt em temo que en el fons la transformació evolutiva sigui una progressiva dissolució en un altre, i que el català esdevingui castellà per sentir-se acollit per una força major, única i lliure, que sap que el submís quan més capcot, menys rebel.
Perquè no s’entengui com una manera ni directa ni indirecta de carregar contra la llengua comuna, hem d’afirmar que els catalans bilingües, potser per tenir el do de llengües, no hem considerat mai que els idiomes per si mateixos tinguin males intencions, en tot cas aquesta és una condició humana i si no fem manifestos de llengua llarga és perquè som prou espavilats per comprendre que si algú ens vol mal no és per culpa de la parla, sinó de qui parla.
Sobre qui parla, sabem que no hi ha una teoria de la conspiració que tingui un objectiu pervers envers els catalans, però ja és casualitat que Catalunya i les seves propietats, la llengua entre elles, estiguin sotmesos de manera incessant a la crítica, sermó, retret, befa i injúria de tants espanyols que s’aixequen cada matí amb la dèria de fer-nos entendre des de qualsevol mitjà o institució que estem equivocats. I també sabem que trepitjarien un terreny erm si no fos perquè altres espanyols se’ls creuen i altres catalans els riuen les gràcies o, pitjor, demostren ingenuïtat per acció o omissió.
No és qüestió de fer la llista de greuges, però si el mecanisme que s’estableix és l’insult i la calumnia gratuïta per sobre del debat i l’argument, ha d’existir alguna manera de fer valer raons per desmantellar la bretolada. Sí, és com dir babau o som gent pacífica i no ens agrada cridar, però en gran part és així perquè els nostres representants ja han començat el procés metamorfòsic de dissoldre’s en altres identitats. Sempre ens queda la societat civil, però passem massa temps fent cua a les carreteres per anar a treballar, prendre el sol, esquiar o buscar bolets. També ens comencem a fondre tot pensant que si fóssim d’allà no ens caldria pagar peatge. I potser serà veritat, com es deia en un documental, que Espanya va començar amb el Big Bang.
De moment, allò que diuen de nosaltres té ressò a programes satírics de ràdio i televisió. I ens fa riure. Som molt de la conya, nosaltres, ens riem d’ells i ens riem de nosaltres. I de tant riure no ens adonem dels clatellots mentre vivim l’evolució més divertida, el bufó del regne. Els catalans bilingües sabem que la paraula té un doble significat, però els bilingües d’una sola llengua només en tenen un.
Ni emprenyats, ni perplexos, simplement bufons.
El Punt, Tribuna, dijous 30 d'octubre del 2008
