DEVOCIONARIO POPULAR (1) (sin concretar el año de la dictadura) P.Remigio Vilariño. Capitulos: Vida de un buen cristiano. Oraciones al levantarse y acostarse.

Milagros que hizo nuestro Señor Jesucristo del perdón

Transcripción:

"MILAGROS QUE HIZO NUESTRO SEÑOR JESUCRISTO DEL PERDÓN

Había una mujer que habitaba en la montaña y tenia una vida arreglada. Estaba deseosa de saber cuantas fueron las llagas que Cristo nuestro bien había recibido en su sacrantisimo cuerpo, pidió al Señor, con mucha devoción que se las revelase. Se le apareció pues, y le dijo: has de saber que las llagas que recibí en mi Cuerpo fueron; cinco mil cuatro cientas cincuenta y cinco por lo que le digo que todo aquel que rezara en memoria de ellas, quince padre-nuestros y Ave Marias, por espacio de un año, sacaría quince almas del purgatorio y se le remitirá la penitencia que debía hacer por otros tantos pecados mortales, y además obtendría la gracia y la confirmación de las buenas obras. Y a quien rezara un año entero las oraciones le daré quince días antes mi cuerpo a comer y no tendrá hambre, mi sangre a beber y no tendrá sed, le pondré delante de la señal de la cruz, que le servirá de guarda y defensa y le asistiré con mi madre Santisima en la hora de la muerte y recibirá su alma benignamente; la llevaré a los placeres eternos, y cuando la lleve le daré a ver la divinidad; y a quien tuviera dolor y contricción de sus pecados, cumpliendo este rezo por espacio de un año se los perdonaré todos, desde que nació hasta la muerte y le libraré del poder del demonio y de su tentación, y siendo malo se volverá bueno, y a continuación guardaré su alma de las penas de infierno y lo que pidiera a mi Madre Santisima, se lo concederá dándole la vida para ir a vivir a mi reino a fin de morir conmigo eternamente. Cualquiera que trajera consigo esta oración y la diera a leer o la enseñara a alguna persona tendrá en esta vida placer y galardón. Donde quiera que esté esta oración la casa será conservada en paraíso como conserva las pesadas olas del mar. Cualquiera persona sea hombre o mujer que tuviera esta oración no morirá de muerte repentina, ni será perseguido por sus enemigos ni vencido por ellos en batallas o en prisión, ni ahogado en el mar, ni abrasado por el fuego, ni por los rayos, ni acometido de gota coral, ni le pondrá ella ningún testigo falso. Cualquier mujer que se halle en parto llevando esta oración parirá felizmente sin peligro.

Esta oración la trajo de Roma D.Juan Cardoso, la cual la halló en un hombre que se había arrojado al mar con una piedra grande al cuello y anduvo por espacio de tres días sobre las aguas sin ahogarse y cuando lo sacaron de las aguas le encontraron esta oración.

El que la traiga que sea con mucha fe porque Dios no sabe faltar.

MILAGROS QUE HIZO NUESTRO SEÑOR DEL PERDÓN

7 de Octubre del año 1948."

Documento encontrado entre postales y fotografías antiguas en el interior de un cajón familiar.

Cursa de Bombers 2013, Barcelona

Los miserables: derecho a decidir franquista

Cuenta la leyenda que durante la dictadura franquista miles de manifestantes ocuparon la calle para reclamar su derecho a decidir, que en aquellos tiempos se concretaba en una palabra: LIBERTAD. Generoso como pocos dictadores, el general Franco, inició una represión sin igual ejecutando, encarcelando y forzando al exilio a los traidores y en su argumentario justificó su acción. Las leyes fundamentales del reino no lo permitían.
Décadas después de su muerte miles de manifestantes siguen reclamando el derecho a decidir su libertad. Como respuesta el mismo argumentario. La constitución no lo permite. La legalidad, antes y ahora.
A los herederos ideólogos de aquellos se les han unidos los herederos que por aquel entonces reclamaron un derecho a decidir. Ahora unidos se hacen fuertes en una consigna autoritaria: ellos son los que deciden sobre otros. ¿Cómo son los que tienen miedo a las urnas? Miserables.

Publicitat molt exterior

Collserola. Can Jané.

Corredors per la llibertat

Un parell d'explosions a la meta i s'ha consumat la tragèdia. No sobre els corredors. Sobre els familiars, fills, companys i amics dels corredors que esperaven amb il·lusió l'arribada dels atletes. Fets com els de la Marató de Boston demostren la misèria d'alguns humans que sense cap raó causen el terror d'altres humans. Fer-ho,a més, en una activitat de superació, esforç, patiment i satisfacció d'uns corredors entrenats durant mesos amb un sacrifici anònim sense precedents, és d'una vilesa inhumana. Els que per diferents raons en calcem les sabatilles i sortim a córrer en les anomenades curses populars de curta i llarga distancia, hem experimentat el valor que representa trobar els carrers plens de gent animant el nostre esforç, la majoria anònims d'aplaudiments en la vida diària que senten com uns desconeguts fan pinya per animar i que fan que en els darrers metres trobem forces del no res per aixecar les cames i augmentar el ritme per agrair el seu suport i fer una arribada digne del valor del seu ànim. Ningú sap com nosaltres el que representen aquells crits d'encoratjament, els aplaudiments, els vinga vinga que ja falta poc, les càmeres que ens obliguen a recomposar el rostre cansat per emetre un tímid somriure, en definitiva, la increïble emoció d'arribar a la meta, ara no importa el temps, ara és arribar i no sentir-te sol. Ho recordes després, quan entrenes, quan tens mandra d'aixecar-te de matinada, quan creus que encara no has fet prou per fer la cursa següent, quan tens por de la llargada de la lesió de torn... No sé quants haguéssim abandonat l'activitat de no ser per la multitud del públic durant la cursa i sobretot a l'arribada. Una emoció única. I ara més que mai les arribades ens recordaran la tragèdia dels morts i discapacitats que uns terroristes van causar a la meta de Boston, la marató més antiga de la era moderna. Però també és cert que en el nostre ànim la meta adquirirà un valor de més, que la llibertat és una carrera sense fi i en aquesta, tots hi hem de ser corredors i animadors, perquè és la marató més llarga que viurem mai.

Llorenç a la cursa

Pels nens especials hi ha també jornades especials. Com ell, molts discapacitats també van fer la cursa del corte inglés i van participar amb entusiasme en una cursa tan singular, multitudinària i integradora. Distancia de 10Km 766 metres. Temps real: 1 hora 53 minuts. Participants: Més de 74000 "corredors".

A Paco Elvira, panorama compartit, UAB

Paco Elvira, una mort natural.

Paco,
avui, 1 d'abril,  han trobat el teu cos despenyat a La Falconera, un conegut penya-segat de les costes del Garraf. Feia dos dies que havies desaparegut en direcció al teu projecte diari: la fotografia. Per molta gent, un accident, però tu saps prou bé que si la mort t'arriba mentre fas el que vols, t'agrada i t'apassiona, no deixa de ser una mort natural. I aquesta podia haver estat en qualsevol dels molts viatges que un periodista amb càmera com tu va fer arreu del món, però principalment com un foto-periodista free-lance als principals conflictes bèl·lics europeus. Com natural era la teva extraordinària personalitat, afable, sincera, atrevida, creativa i tímida. Així s'entén que per la teva increïble trajectòria t'allunyessis del que per un altre podria haver estat trampolí per un fotògraf mediàtic, no obstant, la fama per tu era la fidelitat dels teus amics, companys, alumnes i els milers de seguidors del teu original blog, un diari d'un valor inigualable on el teu relat era la teva vida de fotògraf, o dit d'altre manera, ni un dia sense fer una fotografia. Un blog emocional, capdavanter, participatiu, en el qual imparties crítica i reflexió, protesta i reivindicació, anècdota i relat, denúncia i veritat. I no només amb imatges, també amb una redacció acurada. Com tots els tímids guardaves un secret que fa poc es va desvelar. Tenies també una passió per la ficció de gènere negre, però que anava més enllà com escriptor. I quina manera més natural que ajuntar les teves principals passions en una novel·la amb investigació periodística, la més propera a la detectivesca, que et permetés l'acció i la reflexió sobre la teva professió; la primera i no menys important que no només són periodistes els redactors, sinó que igual ho són els foto-periodistes  però que per reivindicar-se han de demostrar els seus dots amb l'escriptura. I així ho vas fer. I amb el gènere més difícil: la novel·la. Amb quin entusiasme i orgull vas publicar la novel·la UN DIA DE MAYO ara fa dos anys. La teva timidesa et va impedir ser-ne el protagonista, però vas fer servir el truc del narrador i ho vas fer amb un protagonista alter ego, Marc Altés, el periodista barcelonès que investiga una xarxa de tràfic d'armes. I entre els paisatges inspiradors, aquelles mateixes fotografies que tu mateix arreu del món havies fet i que quedaven descrites en alguns paràgrafs de la novel·la com un fil conductor soterrat. No te'n vas amagar i a la presentació ho vas fer amb l'exposició d'aquestes fotografies, realitat i ficció, quina gran màgia. Però en la teva mort has tancar el cercle que tu mateix vas escriure en l'epíleg: La vida de les persones és com un cercle. Comença a formar-se des del mateix moment que naixem i es tanca amb la mort.
Potser per això, sense voler-ho, sense casualitat, has tancat el cercle en un dels teus paisatges favorits que també era paisatge de la novel·la, La Falconera. I un dia 30, com el teu naixement.
I ho vas fer sol, el camí i destí del fotògraf.
Voldria saber quin era el teu nou projecte de novel·la.
Voldria saber quin va ser el teu darrer enquadrament.
Voldria saber quin va ser el teu darrer pensament.
Voldria saber perquè has hagut de morir amb tanta vida pel davant.
Voldria saber...
Paco, amb paraules i sense, un dia d'abril, ha començat la teva llegenda, només accessible als millors.

                                                                                   Foto: Andrea Elvira

Paco Elvira, fotògraf, periodista, professor i escriptor.
Barcelona 30-10-1948/El Garraf 30-3-2013