Banda sonora de l'escriptor (cançons per inspirar):THERE´S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS

THERE´S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS

Irving Berlin

Irving Berlin, un dels compositors més populars del segle XX i dels més representatius de la banda sonora d’allò que s’ha anomenat el somni americà. Nascut a Temun (Rusia) l’any 1888, la seva familia va emigrar a Estat Units l’any 1893 i van viure al barri jueu de Manhattan. Va morir a Nova York el 1989 a l’edat de 101 anys. Longevitat que li va permetre ser un aclamat compositor que també escribia les lletres, cosa no habitual, amb més de 1500 cançons. Va composar música i lletra a 19 musicals de Broadway i a 19 pel·licules de Hollywood. George Gershwin, un altre gran compositor, deia d’ell que era el més gran compositor de cançons que mai havia existit.Una cançó seva, Blue Skies, es va incloure a la primera película sonora de la historia del cinema: El cantor de jazz (1927, The Jazz Singer).

Les dues estrelles cinematogràfiques dels grans musicals dels anys 30, Fred Astaire y Ginger Rogers, van interpretar moltes de les seves cançons la qual cosa va permetre que el món conegués Irving Berlin.

Un dels seus èxits mundials és la popular cançó “White Christmas” amb més de 170 milions de discos venuts. També té una reconeguda projecció la cançó patriótica “God bless America”.

Del 1946 es “There’s No Business Like Show Business”, considerat un himne sobre el món de l’espectacle i que apareix al musical: Annie Get Your Gun. Una adaptació cinematográfica del 1950 va ser coneguda a Espanya amb el nom de La reina del oeste.

Engrescadora cançó pel seu ritme, tonada, i energía amb lletra sobre les meravelles del negoci de l’espectacle, ha estat interpretada per molts cantants com homenatge al compositor i un reconeixement al ESPECTACLE, entre ells Frank Sinatra i Marylin Monroe.

Mai va vendre els drets de les seves cançons ni permetre el seu ús en publicitat.

Versió Frank Sinatra

https://www.youtube.com/watch?v=A19S8Cp3Oz8

Versió La Reina del Oeste, Cinema

https://www.youtube.com/watch?v=4lakGIwI9u0

Versió Annie Get Your Gun, musical Broadway

https://www.youtube.com/watch?v=nu1jz7kBsl0

There's no business like show business like no business I know
Everything about it is appealing, everything that traffic will allow
Nowhere could you get that happy feeling when you are stealing that extra bow

There's no people like show people, they smile when they are low
Even with a turkey that you know will fold, you may be stranded out in the cold
Still you wouldn't change it for a sack of gold, let's go on with the show

The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Are secretly unhappy men because
The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Get paid for what they do but no applause.
They'd gladly bid their dreary jobs goodbye for anything theatrical and why? 

There's no business like show business and I tell you it's so
Traveling through the country is so thrilling, standing out in front on opening nights
Smiling as you watch the theater filling, and there's your billing out there in lights

There's no people like show people, they smile when they are low
Angels come from everywhere with lots of jack, and when you lose it, there's no attack
Where could you get money that you don't give back? let's go on with the show

(there's no business like show business like no business I know)
You get word before the show has started that your favorite uncle died at dawn
Top of that, your pa and ma have parted, you're broken-hearted, but you go on

(there's no people like show people, they smile when they are low)
Yesterday they told you you would not go far, that night you open and there you are
Next day on your dressing room they've hung a star, let's go on with the show!!

Memòria contra abstenció

Article antic que segueix sent actual quan s'acosten urnes: 

Memòria contra abstenció

La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.

L'aixeta de l'esperança

Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.

Gest de llibertat

Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07

Benvinguts nous viatgers. Foto Surinyac

Literalment mitja vida

Fa tres dècades hi vaig entrar com a professor més un plus com alumne i ara en surto de la mateixa manera, a peu (que no amb els peus endavant, que ja és bo). Literalment mitja vida que és poc quan ja vaig cap als 100 i fins llavors penso ocupar el temps amb més temps, persones i projectes que espero gaudir amb la mateixa intensitat, compromís i somni que he fet sempre.

Salut a tothom i fins ara.

(no es convida particularment)