La fórmula 1 de la publicitat

Una carrera extraordinària des del primer minut: Renault, Ferrari, Vodafone, Telefónica, McLaren, Honda, BMW, Williams, Movistar, Mobil, Martini, Bridgestone, Agip, Toyota, Elf, Panasonic… La publicitat s’estén a una velocitat increïble en la petita pantalla i no hi ha enquadrament sense marca. Per a alguns és el preu que s’ha de pagar per gaudir d’una activitat esportiva que arrossega milions d’espectadors que no consideren aquest espectacle com una invasió publicitària, fins i tot els fa gràcia posar-se samarretes i gorres amb els colors de la seva marca preferida. És un mundial de marques. Malauradament la fórmula s’està estenen a tota activitat televisiva i la publicitat integrada acabarà saturant els continguts sense cap tipus de debat sobre les seves conseqüències. Potser als anunciants, que no publicitaris, ja els està bé, però aquesta carrera per aconseguir espectadors no hauria d’arribar a les televisions públiques que per filosofia han de considerar l’espectador com una persona i no com un número. I els números són de molt fàcil manipulació.
EL PUNT, 30-5-2006

REFER (Remake)

Segones parts mai han estat bones és una frase feta que dóna per molt en el joc literari de les comparacions i el doble sentit, a la qual el cinema hi afegeix la cua: excepte El Padrí, segona part. Però el comentari actual fa referència a una segona part especial, aquella que en vocabulari cinèfil en diuen remake (refer), una nova versió d’una determinada pel·lícula o sèrie televisiva on la trama i els personatges es repeteixen amb més o menys fidelitat amb l’objectiu d’arribar a nous públics i nous mercats. I tant si és més com si és menys, la regla general és que no hi ha excepcions i té com a resultat una pífia, la qual cosa no deixa de ser una manca de respecte a l’original i acosta la frase feta a la veritat absoluta.

És una pena el menyspreu a les idees que en els últims anys ha protagonitzat el món del cinema, principalment Hol·lywood, que és d’on surten les pautes mundials sobre butaca, cola i crispetes.

Els escriptors tenen una vena inflada per l’admiració (enveja sana) d’altres idees i desenvolupaments brillants. Sempre tenen el somni i la temptació d’igualar o superar el geni que altres, en un període curt o llarg, han tingut a bé ser l’admiració del públic. Però no són somnis només d’escriptor, de la mateixa manera que els aventurers volen repetir les gestes dels seus admirats predecessors, els cineastes, siguin guionistes, directors, actors o productors, volen sentir el mateix. La pressió comercial no és la millor manera de fer front a la passió cinèfila de repetir una història o un èxit. Es fan servir moltes excuses, com que les noves generacions prefereixen el color al blanc i negre, que els anys passen factura a les pel·lícules i que són més difícils de vendre en DVD i a les teles, o que els actors d’ara connecten millor amb els joves que en definitiva són els que compren més entrades.

El cas és que des de fa uns quants anys són moltes les històries repetides a les pantalles de cinema i televisió així com en les seves múltiples variables entre elles. Remake de pel·lícules, de series, de sèrie a pel·lícula, de pel·lícula a sèrie… Els més comentats són els que repeteixen a la pantalla gran o els que arriben des de la pantalla petita. Gairebé mai no aconsegueixen fer oblidar l’original i si els nous formats el superen és per la senzilla raó que el nous públics no han vist mai l’original, o, més probable, que el seu criteri artístic és el de no tenir criteri.

Fins i tot s’arriba a confondre l’original, ja que aquest pot haver estat en un altre format com una novel·la o un còmic, o, en un altre ordre, es pensa que primer va ser la tele i després el cinema o a l’inrevés. I això només fent un tall en la història i deixant fora el cinema mut o el blanc i negre del cinema i la televisió.

Els que d’alguna manera defensem l’original ho fem amb el ben entès que en l’original es troba l’essència, que és una cosa intangible però d’extraordinari valor conceptual i artístic, estimació que el remake intenta suplir amb l’ham del color, els efectes especials, els grans actors i directors, el pit i cuixa, o el ritme frenètic i el so eixordador. Un parell d’exemples. El més cruel, la nova versió (1998) del Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock, que no admet comentaris perquè es desqualifica per si mateix des de l’instant que la idea es va fer pública. Si us plau, no es pot refer una obra mestre. L’altre, l’aventura i tragèdia del gran simi. Un visionat del King Kong de 1933 en Blanc i Negre, després de veure el remake de 1976 i el recent de 2005, ens confirma que es pot ser molt efectiu en la versemblança dels efectes especials i l’espectacularitat panoràmica en color, però tot i el cartró pedra de la versió original, és en aquesta on trobem el sentit de King Kong, la vertebració d’un amor impossible i no per això menys atractiu, i és aquesta la que ens seguirà meravellant d’aquí a trenta anys quan un original productor anunciï refer King Kong, potser en 3D i en sales Imax.

I això és un ensenyament sobre la percepció visual, conceptual i artística que no es transmet prou a les noves generacions, la capacitat de veure i comprendre més enllà de les imatges i d’epidermis.

S’han refet:

King Kong, Star Trek, Los picapiedra, Expediente X, Los Simpson, Dallas, Los hombres de Harrelson, Starsky y Hutch, Embrujada, Scooby Doo, Mr. Bean, Los vengadores, Los ángeles de Charlie, Batman, Superman, Mi marciano favorito, Corrupción en Miami, El planeta de los simios, El increíble Hulk, Los intocables, Jim West, Perdidos en el espacio, El Santo, El fugitivo, La família Munster, Stargate, La bella y la bestia, Casablanca, Doce del patíbulo, La fuga de Logan, El planeta de los simios, El fantasma y la señora Muir, Los inmortales, M.A.S.H., Nikita, Shaft, Starman, Tarzan, Viaje al fondo del mar, La conquista del oeste, Fama, El Álamo, Misión Imposible...

Cursa popular

En primer lloc, participar en una cursa popular és una de les coses més ximples que pugui oferir l’esport. En segon lloc, que una vegada has participat en una, ja no ho pots deixar. En tercer lloc, ja no penses com al principi i mai més valores el perquè pensaves que una cursa popular era d’allò més ximple.

Ara, participar en una cursa popular esdevé una mena de test vital. Comença amb el convenciment que et podràs superar a tu mateix en el teu record-rècord personal. Als pocs minuts ja estàs convençut que ho faràs i a més la teva fantasia et proclama guanyador en la teva categoria, la qual cosa imprimeix velocitat a les teves cames. Els teus contrincants van quedant enrere i si no avances més es perquè has d’anar fent ziga-zaga per no atropellar als més lents. Abans d’arribar a la meitat ja apliques la tècnica d’arrossegament, millor dit, te n’aprofites. Consisteix en buscar al corredor que vagi al teu ritme i posar-te al darrera per seguir la seva estela i que et tapi la resistència del vent i altres partícules materials. Com la cosa funciona, ja et penses que pots augmentar el ritme i et busques un altre arrossegador. No cal dir que en el meu cas m’arrossega millor una noia, però no fa res deixar-la si no et serveix prou (en altres condicions és un pensament masclista). De tant en tant gires el cap per veure si no hi ha algú que s’aprofita del teu ritme i també per saber els milers de corredors que estàs deixant enrere. Si hi ha públic que anima t’engresques més i aixeques més el peu de terra per crear una figura general més atlètica. El cor ja ha agafat un batec calent i la samarreta s’humiteja del suor desprès. És una sensació de plenitud. Trobes solucions a allò que et neguitejava el divendres i ara saps com actuaràs el dilluns. Et sembla que l’informe que has començat a llegir t’acabarà agradant si esperes a la pàgina cent. I la pel·lícula d’acció de la tele programada a primera hora de la tarda serà una meravella per fer la migdiada. Uns quants quilòmetres més i ja sabràs com pagar els deutes, escriure la propera novel·la, fer una dieta adequada i assistir a un compromís familiar amb una bona disposició. Comença la pujada i sense voler-ho el teu enèsim arrossegador se’n va. La gola està seca i la respiració passa a fer bufecs que a més són sorollosos. En l’horitzó es perfila l’esperança i fas un darrer esforç fins a l’avituallament. L’aigua és miraculosa i refresca el cos per dins i per fora, però el cervell no sembla part del cos; ell va a la seva i transmet senyals d’alerta en forma de cent neguits indesxifrables des dels dits dels peus fins a l’orella que fins ara no pensaves que també participava. I un, dos, trenta, cinquanta, cent corredors que s’atreveixen a passar-te. I aquell, que té trenta anys més que tu. I aquella, que encara és una nena. Mare meva! No és que pensis en la teva mare, és només una expressió de que la cursa no va com al principi. Una mica més d’aigua i comença la baixada. Et deixes anar però ara la musculatura necessita més oxigen i més fortalesa. Perquè no has fet més peses? Quina calor que fa! No miris el rellotge! No miris enrere! I ja no te’n recordes quina era la solució que havies trobat per dilluns, només que t’esperen uns darrers quilòmetres de penitencia, d’enganyar primer al cervell de que encara tens forces i tirar aigua damunt les cames com una carícia perquè no em deixin tirat. Això comença a ser insuportable, les orquestres d’animació distribuïdes per tot el recorregut et semblen patètiques quan en realitat aquest efecte el fas tu. I els crits de la gent amb el, ànim que ja falta poc, és una mentida cruel. Que n’és de miserable la gent! Aquesta serà la darrera cursa. Quina cosa més estúpida! I a més ara no tinc aigua. Per un moment penses en els corredors que han caigut fulminats per un atac de cor i el teu sembla sensible al pensament i ja batega amb arítmia. Si morir-se ja és de per si una putada, fer-ho en una carrera popular no tindria qualificatiu. Amb la de coses importants que té la vida, i tu aquí perdent miserablement el temps. Però no pots abandonar i menys en la teva darrera carrera. I arriba el darrer quilòmetre i els laterals són plens de gent que aplaudeixen i fan fotos i t’obliguen a somriure per demostrar que els deu quilòmetres els fas cada dia i allò és un entrenament. Però no enganyes a ningú quan els llavis són una ganyota que desfàs amb la mà. Perquè els cent metres es fan tan llargs? Però si a aquesta noia l’he passada al primer quilòmetre! I el teu orgull fa el darrer esprint per arribar al davant i a punt d’explotar aixeques la mirada per veure el rellotge digital i creuar la meta amb... alegria i sorpresa. He rebaixat vint segons la meva anterior marca! És increïble, no pot ser, agafa aire, respira, aixeca els braços i nota el teu cos exaltant de vida; he aguantat bé, he patit una mica a la pujada, m’he sabut dosificar, la gent ha animat molt, has de beure més aigua abans de començar, he de treballar més els bessons i fer més abdominals, i menjar més pasta i perdre un parell de quilos. I en la proper cursa, d’aquí un mes, ja podré rebaixar un parell de minuts la meva marca.

Una cursa popular és una meravellosa ximpleria.