Segones parts mai han estat bones és una frase feta que dóna per molt en el joc literari de les comparacions i el doble sentit, a la qual el cinema hi afegeix la cua: excepte El Padrí, segona part. Però el comentari actual fa referència a una segona part especial, aquella que en vocabulari cinèfil en diuen remake (refer), una nova versió d’una determinada pel·lícula o sèrie televisiva on la trama i els personatges es repeteixen amb més o menys fidelitat amb l’objectiu d’arribar a nous públics i nous mercats. I tant si és més com si és menys, la regla general és que no hi ha excepcions i té com a resultat una pífia, la qual cosa no deixa de ser una manca de respecte a l’original i acosta la frase feta a la veritat absoluta.
És una pena el menyspreu a les idees que en els últims anys ha protagonitzat el món del cinema, principalment Hol·lywood, que és d’on surten les pautes mundials sobre butaca, cola i crispetes.
Els escriptors tenen una vena inflada per l’admiració (enveja sana) d’altres idees i desenvolupaments brillants. Sempre tenen el somni i la temptació d’igualar o superar el geni que altres, en un període curt o llarg, han tingut a bé ser l’admiració del públic. Però no són somnis només d’escriptor, de la mateixa manera que els aventurers volen repetir les gestes dels seus admirats predecessors, els cineastes, siguin guionistes, directors, actors o productors, volen sentir el mateix. La pressió comercial no és la millor manera de fer front a la passió cinèfila de repetir una història o un èxit. Es fan servir moltes excuses, com que les noves generacions prefereixen el color al blanc i negre, que els anys passen factura a les pel·lícules i que són més difícils de vendre en DVD i a les teles, o que els actors d’ara connecten millor amb els joves que en definitiva són els que compren més entrades.
El cas és que des de fa uns quants anys són moltes les històries repetides a les pantalles de cinema i televisió així com en les seves múltiples variables entre elles. Remake de pel·lícules, de series, de sèrie a pel·lícula, de pel·lícula a sèrie… Els més comentats són els que repeteixen a la pantalla gran o els que arriben des de la pantalla petita. Gairebé mai no aconsegueixen fer oblidar l’original i si els nous formats el superen és per la senzilla raó que el nous públics no han vist mai l’original, o, més probable, que el seu criteri artístic és el de no tenir criteri.
Fins i tot s’arriba a confondre l’original, ja que aquest pot haver estat en un altre format com una novel·la o un còmic, o, en un altre ordre, es pensa que primer va ser la tele i després el cinema o a l’inrevés. I això només fent un tall en la història i deixant fora el cinema mut o el blanc i negre del cinema i la televisió.
Els que d’alguna manera defensem l’original ho fem amb el ben entès que en l’original es troba l’essència, que és una cosa intangible però d’extraordinari valor conceptual i artístic, estimació que el remake intenta suplir amb l’ham del color, els efectes especials, els grans actors i directors, el pit i cuixa, o el ritme frenètic i el so eixordador. Un parell d’exemples. El més cruel, la nova versió (1998) del Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock, que no admet comentaris perquè es desqualifica per si mateix des de l’instant que la idea es va fer pública. Si us plau, no es pot refer una obra mestre. L’altre, l’aventura i tragèdia del gran simi. Un visionat del King Kong de 1933 en Blanc i Negre, després de veure el remake de 1976 i el recent de 2005, ens confirma que es pot ser molt efectiu en la versemblança dels efectes especials i l’espectacularitat panoràmica en color, però tot i el cartró pedra de la versió original, és en aquesta on trobem el sentit de King Kong, la vertebració d’un amor impossible i no per això menys atractiu, i és aquesta la que ens seguirà meravellant d’aquí a trenta anys quan un original productor anunciï refer King Kong, potser en 3D i en sales Imax.
I això és un ensenyament sobre la percepció visual, conceptual i artística que no es transmet prou a les noves generacions, la capacitat de veure i comprendre més enllà de les imatges i d’epidermis.
S’han refet:
King Kong, Star Trek, Los picapiedra, Expediente X, Los Simpson, Dallas, Los hombres de Harrelson, Starsky y Hutch, Embrujada, Scooby Doo, Mr. Bean, Los vengadores, Los ángeles de Charlie, Batman, Superman, Mi marciano favorito, Corrupción en Miami, El planeta de los simios, El increíble Hulk, Los intocables, Jim West, Perdidos en el espacio, El Santo, El fugitivo, La família Munster, Stargate, La bella y la bestia, Casablanca, Doce del patíbulo, La fuga de Logan, El planeta de los simios, El fantasma y la señora Muir, Los inmortales, M.A.S.H., Nikita, Shaft, Starman, Tarzan, Viaje al fondo del mar, La conquista del oeste, Fama, El Álamo, Misión Imposible...
