Fa pocs dies en Ramon, cinèfil, va anar al cinema. Té el costum d’assistir a sessions que estadísticament acumulen pocs espectadors i el fet d’evitar la sala plena fa que s’estalviï estar envoltat d’espectadors que xerren, mengen crispetes i altres llaminadures i que tot plegat, a més de la mala regulació en la ventilació, impregna l’ambient d’un tuf irrespirable. No cal dir que en aquestes condicions veure cinema es fa una mica complicat. Per tant, l’estratègia és clara: buscar cinemes, sales i sessions gairebé buides (també amb facilitat per aparcar). Anar al cinema en cap de setmana no és saludable; però ja està bé que tothom hi vagi, així també mantenen les sessions laborals. I entre setmana, quan troba uns quants espectadors, no hi ha problema perquè té per hàbit seure a les primeres files, aquelles que permeten que la cobertura visual ocupi tota la pantalla. També afavoreix que amb poca gent i amb la sessió no numerada, pot reubicar-se si a prop tens algú. Podeu pensar que és una actitud poc sociable, però en Ramon pensa que hi ha coses que no es poden tolerar, i, a més, què si va a fer al cinema? En altres temps no tan lliberals, la sala fosca i els darrers seients, convertien la sala en una recerca de sentits. Les sales han perdut també aquesta descoberta vital.
L’altre dia va tenir la ventura d’un fet poc habitual: va ser l’únic espectador d’una sessió de cinema. Era un multicinema i la capacitat de la sala era d’unes tres-centes butaques. I com les projeccions són automàtiques, va estar literalment sol. Aleshores es va preguntar si aquell fet havia de tenir una significació futura sobre les formes de veure cinema, perquè fa molts anys va viure una experiència semblant que va representar la fi d’un sistema de sales de cinema.
Era a principis dels anys vuitanta, quan els cinemes perdien espectadors i les grans sales patien crisi (en tots els seus anys d’espectador sempre ha hagut de sentir això de la crisi d’espectador de cinema).Un cinema equivalia a una sala de gran capacitat que sense dificultats s’acostava a les mil butaques. També es mantenia la meravellosa sessió continua, dues pel·lícules que des de les quatre de la tarda es projectaven una darrera l’altre i sense interrupcions. Pel mateix preu podia veure’n dues i repetir si li venia de gust. Molts anys abans la sessió continua era programada amb la pel·lícula bona i la pel·lícula de sèrie B, de complement, que solia ser una de gènere d’aventures, western o de romans. No cal dir que pels nens, aquest segon plat, era el primer. Quan aquestes pel·lícules de complement van deixar de fer-se com a sèrie B, els cinemes mantenien el doble programa amb pel·lícules que havien deixat de fer el circuit com estrenes però que tenien una segona oportunitat.
Una nit va llegir que programaven una pel·lícula que encara no havia tingut oportunitat de veure. Era “Fuego en el cuerpo” i era dilluns. La de complement, ni se’n recorda, però ell només tenia la intenció d’assistir a la darrera projecció, tot i que li saltés la nostàlgia de la sessió continua i doble. De fet ja eren molts els cinemes que havien deixat el programa doble i només oferien una sola pel·lícula. I aquell cinema era dels últims, i així va ser literalment.
Per no fer tard a la darrera sessió (un altre hàbit és no entrar mai amb la pel·lícula començada), va comprar l’entrada quan per horari faltaven pocs minuts per la projecció de “Fuego en el cuerpo”. En el vestíbul buit i bar tancat, l’acomodador li va agafar l’entrada amb un gest planyívol i auster. I sí, encara era època d’acomodador, tot i que no feia falta en una sessió sense numerar. L’única banda sonora d’aquell preàmbul era un so llunyà de ràdio en programa esportiu que va suposar havia sintonitzat algun altre treballador de la casa. Moments abans de travessar la porta que els introduïa a la sala, l’home va prémer un timbre que va sonar en el mateix pla llunyà on sonava la ràdio. No va saber què representava tot allò fins que es va obrir la porta i va veure tota la sala fosca, però pels altaveus s’escoltava la típica música de fons per acompanyar un diàleg de cinema. De sobte, la pantalla es va il·luminar i les imatges van saltar als ulls mentre una barreja de banda sonora doblada al castellà i de ràdio espanyola cridanera l’endinsava dins un moment de surrealisme. Com no hi havia cap espectador, el projeccionista, per estalviar, havia tancat el llum del projector tot mantenint el so de la pel·lícula i, per entretenir-se, havia pujat el so del ràdio portàtil. Quan va sonar el timbre intern, l’avís que entrava un client, va fer tornar el llum a la pantalla. Tot plegat va succeir en uns instants. En Ramon va fer el gest d’anar cap endavant i l’acomodador el va acompanyar per fer el llarg passadís tot i que ell li va dir que no calia, però va suposar que esperava una propina. Va fer mà a la butxaca i va notar una moneda. Potser seria poc. Van ser uns instants incòmodes, una gran sala buida i ell avançant vers la seva habitual fila avançada. Quan faltava poc per arribar-hi, l’home el va interpel·lar per preguntar-li si era del barri. Per un moment va pensar que l’home es pluriempleava i que ara aprofitaria per fer-li una enquesta. Va respondre que sí i aleshores, de manera dubitativa, li va venir a dir que “potser no li faria res tornar un altre dia perquè si només era ell l’espectador de la sessió, doncs... que el projeccionista i ell se’n podrien tornar a casa més aviat”. No va saber com reaccionar i el primer que li va venir al cap va ser l’excusa que no li anava bé tornar un altre dia i que, donat que encara no havia començat l’altre pel·lícula, encara podria ser que entressin altres espectadors. Va seure i l’home se’n va anar amb cara de pocs amics. Es va oblidar de la propina.
Pocs minuts després va acabar la pel·lícula de complement. La pantalla va quedar fosca i el silenci feia notar la ràdio del projeccionista fins que va quedar anul·lada per l’inici de la projecció de “Fuego en el cuerpo”. No es va atrevir a mirar enrera per comprovar si a la sala havia entrar algun altre espectador, però cinc minuts després, i ja confirmat que en aquella sessió, ell n' era el privilegiat espectador, l’acomodador va avançar pel passadís, es va aturar a pocs metres d’on ell era assegut i després de renegar amb volum suficient per imposar-se a la banda sonora, va fer marxa enrera, i li va permetre gaudir d’un moment màgic com a espectador cinematogràfic. Quan va acabar la projecció, va tenir la deferència de no esperar al final dels crèdits, com també tenia per costum, i va sortir de la sala. En el vestíbul, l’acomodador l’esperava amb la mà a la porta de sortida oberta de bat a bat i després de desitjar-li bona nit, va sortir al carrer. No recorda si li va tornar la salutació. Després de caminar uns metres, es va girar. Els llums ja s’anaven apagant com un fos a negre i va tenir la sensació que havia estat protagonista d’un adéu a una època i manera de veure el cinema.
El cinema va tancar al poc temps i en el seu lloc s’hi va construir un bloc de pisos, com en la majoria de cinemes de la ciutat. Els que van resistir es van convertir en multisales diminutes de menys de cent espectadors i pantalles petites. En aquestes sales també va viure sessions d’espectador únic, però eren sales tan petites que mai va tenir la sensació de viure una experiència singular. I quan aquestes es van reciclar anys més tard, també amb multisales, però amb pantalla gran i més capacitat de butaques, va semblar que havia tornat la millor manera de gaudir de l’espectacle del cinema, a la pantalla i sala gran (i si és buida, millor).
És en una d’aquestes sales on ha tornat a ser l’únic espectador i, ara toca la reflexió conseqüent en el futur del seu jo com espectador. No sé si desapareixerà la sala, però ja fa temps que té dificultats de trobar una pel·lícula favorable als seus gustos d’espectador. I cada vegada és menys el temps d’espera per trobar la mateixa pel·lícula a la pantalla petita, via televisió o DVD. En Ramon fa un vaticini, que el cinema s’acabarà convertint en un gran espectacle a les sales Imax amb pelis de molta acció i de paisatges espectaculars. I l’altre cinema, el de tota la vida, seguirà la via de les projeccions privades amb els darrers aparells de reproducció en alta definició i pantalla de plasma.
Un apunt, de fet, les grans pel·lícules, ja fa molts anys que van abandonar les sales de cinema. Perquè, per vendre crispetes, tampoc cal esforçar-s’hi gaire.
