El sentit de la vida. D’una manera periòdica hom es planteja el fons d’aquesta frase i amb més freqüència en la mesura que se sumen els anys.
I si en altres temps esbrinar la seva resposta, tot i sabent d’entrada la impossibilitat de trobar-la, era un exercici filosòfic ben acceptat entre els interlocutors que el practicaven en qualsevol edat, ara s’ha tornat una mena d’exercici d’introspecció en solitari, perquè el sol fet de proposar-ho és entès com una bajanada intranscendent més a prop del ridícul de qui la planteja, que una proposta d’interrogació vitalista sobre una cosa tan simple com saber què cony hi fem aquí. Com ja he dit, l’interès radicava en el debat que generava entre el grup i que sense trobar coincidències, augmentava la possibilitat de conèixer l’opinió dels que s’apuntaven a la dinàmica, bé amics, familiars o coneguts, i no sempre com una activitat programada de psicoteràpia autodidacta, sinó més aviat com una mena de passar el temps d’un dia indefinit o una tarda de pluja. I si en alguna cosa es coincidia és en el fet de compartir una certa seguretat per part de tothom perquè d’antuvi se sabia que totes les opinions serien respectades perquè cap es podia atorgar la veritat ni la mentida. Una evidencia significativa que ens unia al final era el convenciment de que ens havíem despullat una mica interiorment davant dels altres, perquè per debatre una frase tan senzilla calia obrir-se en allò tan complicat com és el pensament vital. Les relacions, després d’això, es pot dir que tenien un plus de complicitat i fins i tot un s’atrevia a desvelar en els dies següents petits secrets quotidians a aquella persona amb la que potser menys relació tenies, però que pel sol fet d’haver-se atrevit a compartir dubtes, et mereixia una millor confiança; potser no li deies que la feina la feia malament (¡tanta confiança tampoc!), però si li deies que avui no et trobes gaire fi perquè et preocupa…i aleshores descrivies la situació que t’amoïnava, sense entrar en detall, però rebies el gest de comprensió de l’altre i que adquiria un gran valor. Aquesta complicitat s’ha perdut, perquè el plantejament sembla estar al capdavall de les preocupacions dels ciutadans, quan en realitat és el fons i el capdamunt de totes aquelles accions que ens preocupen del nostre entorn, però que ja no compartim. I quan algú proper ens fa la tòpica, cordial, educada i habitual pregunta de com et va?, o com estàs?, fem un cop de cintura i engeguem un, anar fent o un molt bé, tan irreal com també tòpic i utòpic. Fins i tot hem après a acompanyar-ho amb un somriure o un gest complaent que fa tot plegat una manera de mantenir la distància. I tot, perquè s’ha perdut allò tan fàcil i complicat alhora de compartir uns instants de transcendència.
Des de fa un temps quan faig aquest exercici, ara individual, em ve en el record un fragment de pel·lícula clàssica entre les clàssiques, Citizen Kane (1941), que ens parla del sentit de la vida del protagonista i que es desgrana narrativament a través de la investigació que fa un periodista per esbrinar el significat de les darrera i enigmàtica paraula del difunt Kane: Rosebud. Però el fragment al qual em vull referir és quan el periodista s’entrevista amb el vell Bernstein, l’ex administrador del magnat de la comunicació Kane, que no sap res de l’enigmàtica paraula, però en un moment de debilitat (confiança), li explica al periodista una experiència personal i que mai ha confessat a ningú. Quan era jove, fent un curt trajecte en un ferry, es va creuar amb un altre ferry en el qual viatjava a proa una noia amb vestit i ombrel·la blanca. Només la va veure uns segons i ella ni se’n va adonar. I, des de llavors, no passa un mes en el qual el vell Bernstein no pensi en aquella noia.
No sé si pel vell Bernstein era el sentit de la seva vida, però que si en el fons aquest sentit existeix, ben segur que ha de ser tan simple com això. O potser és el misteri i la confiança d’explicar a un desconegut un pensament tan secret i particular. El fragment també ens dóna una lleugera idea del sentit de la vida de les pel·lícules, o potser aquestes són també una manera de trobar sentit a la vida.
