Una manera de barrejar el Princep amb l'Everest L’actualitat informativa i altres estratègies televisives s’afegeixen als anuncis per interrompre de manera continuada les emocions que transmeten les pel·lícules. També és veritat que n’hi ha moltes que s’ho mereixen, perquè ja no s’havien d’haver fet mai. Però el meu objectiu és descriure un d’aquests fets que ja és tan habitual que ni ens plantegem la presa de pèl que representen. L’any 1996, dues expedicions comercials nord-americanes van intentar assolir el cim de l’Everest. En una de les expedicions hi formava part l’escalador i escriptor Jon Krakauer amb la intenció d’escriure sobre la progressiva explotació comercial de l’Himalaia. No cal dir que aquestes expedicions comercials en són part ja que s’organitzen per fer pujar al cim més alt del món a escaladors “que mai han escalat”, però que per 65.000 dòlars per cap les empreses d’aventura no tenen cap mala consciencia sobre la muntanya o la seva filosofia.
Les dues expedicions es van fer costat a la muntanya cadascú amb els seus clients amb professions ben diferents com empresari, dentista, monitors d’esquí, carter o simplement formar part de l’alta societat i amb prou bossa per permetre’s el luxe d’un caprici: pujar l’Everest.
El 10 de maig de 1996 i en diferents moments perquè no tothom pot anar al mateix ritme, els expedicionaris van anar assolint el cim. Els que ho van fer abans de l’hora crítica, les 14 pm, van tenir oportunitat de baixar fins a un campament d’alçada, un d’ells en Jon Krakauer. Els altres van arriscar per damunt d’aquesta hora… estaven tan a prop que per cent metres no es podia abandonar. Però tan poca distància a aquelles alçades poden ser hores d’ascensió. Un d’aquells clients ja havia estat obligat a abandonar l’any anterior quan només faltaven tres-cents metres per fer cim perquè ja superaven les 14 pm., una hora límit que marca les possibilitats de baixar en seguretat d’arribar a una de les tendes d’alçada per passar la nit. Més enllà d’aquesta hora el risc és elevat per no tornar mai més. I en la nova expedició es tornava a repetir la circumstància, i aquesta vegada el guia no es va atrevir a fer marxa enrere. Van assolir el cim i la tragèdia va començar. Envoltats per una sobtada tempesta els escaladors van viure l’horror. Dos dels guies i tres clients van perdre la vida i altres van patir diferents graus de congelacions.
Jon Krakauer va publicar a l’any següent “La febre del cim” (“Mal de altura” en l’edició castellana i en l’original “Into Thin Air: A Personal Account of the Mount Everest Disaster”), que va generar un gran debat entre els muntanyencs, no només pel rerafons de la tragèdia, sinó també per les diferents versions que sobre els fets tenien els supervivents i que no tots compartien sobre la manera en que van reaccionar els escaladors professionals de l’expedició.
Com no podia ser d’una altra manera en la cultura audiovisual nord-americana, del llibre se’n va fer una pel·lícula, en aquest cas un telefilm per aprofitar la immediatesa dels fets amb el títol de “Into thin air. Death on Everest”. A Espanya es va emetre fa alguns anys en projecció noctàmbula i ara es tornava a emetre en horari de tarda, 18,20, per la cadena Quatre un diumenge, el 29 d’abril de 2007. Un diumenge a la tarda i una franja de matinada és gairebé el mateix, hi programen el que ells consideren el pitjor dins l’estoc de productes pròpies o aliens.
Sense a debatre la qualitat com a producte de ficció, en la línea d’un telefilm, sí que té la part de fons que et fa seguir amb interès el desenvolupament de la tragèdia i encara més si estàs informat sobre el fets reals.
Bé, l’emoció es va interrompre tres vegades per imperatius publicitaris amb un total de 24 minuts.
Aquesta vegada es va afegir un altre fet excepcional que va allargar el total a més de trenta minuts. Va aparèixer per dues vegades un banner informatiu en moviment i de fons vermell que alertava del següent: “Don Felipe comparecerá para informar del nacimiento de la nueva infanta. Les ofreceremos su comparecencia en un Avance Informativo”. Va coincidir que mentre les lletres es movien en la part superior de la pantalla, en la inferior, dins la pel·lícula, apareixia un altre rètol informatiu: “Camp IV-The Death Zone.
AVANCE INFORMATIVO. El príncep, com sorgint de la boira i que per un moment es confonia amb el yeti, ens va informar amb alegria continguda que la nostra infanta Sofia havia nascut a les 16’50, havia pesat 3 quilos i
Els 90 minuts de la pel·lícula es van allargar entre interrupció i interrupció 128 minuts. I per acabar, com també és habitual, no ens van deixar llegir els crèdits finals.
Que la notícia fos d’interès nacional, ho dubto, perquè si l’esdeveniment hagués arribat en el transcurs d’un Barça-Madrid, el respecte hagués estat relatiu, no crec que haguessin interromput el partir, tot i que segurament haguessin contaminat l’espectacle televisiu amb banners informatius i comentaris monàrquics en of entre jugada i jugada.
Tot plegat una banalització.
Per altra part, la tragèdia a l’Everest va tenir un testimoni d’excepció en la catalana Araceli Segarra que formava part d’una altra expedició que tenia per objectiu el rodatge d’un documental sobre l’ascensió al cim d’una cordada internacional. Van interrompre el rodatge per socórrer en la tragèdia. Va ser una pel·lícula Imax, “Everest”, estrenada l’any 1998.
I si ho pensem una mica, sempre hi ha coses que ens interrompen. De vegades per bé, de vegades…
¡No serà la interrupció el fet més important!
