Foto: Gabriel Massana
Senyor Allen, no podem ignorar la seva visita a la capital catalana per fer realitat un nou projecte cinematogràfic lligat a compromisos de coproducció o, dit d'una altra manera, una part del finançament és autonòmic, dubtosa definició en un món audiovisual sense fronteres. Aquest diner local marca certes obligacions, com que, per exemple, un dels escenaris sigui Barcelona. Els alts costos de producció del cinema i la necessitat de fer-los rendibles en un mercat mundial l'han obligat a fer un gir en la seva trajectòria i abandonar temporalment el seu espai vital i artístic, per acostar els nous reptes a un públic europeu que sempre li ha estat fidel i, entre els que més, trobem el públic català. Algunes ciutats europees i ara Barcelona són els decorats naturals del que en cinema en diuen imperatius de producció i que per a vostè, coneguda la seva idiosincràsia, és possible que li sigui un fet carregós, per no utilitzar una expressió més popular i escatològica. No hi ha dubte que la seva categoria artística li permet adaptar guions i motivacions a la nova etapa i de tot això extreure'n lliçons creatives.
Els incondicionals crítics, és a dir, els que valorem la seva obra en conjunt sabedors dels seus alts i baixos, tenim la por al cos quan detectem que són moltes les obligacions de producció que se sumen al projecte, com poden ser el càsting i les localitzacions si és que aquests aspectes no han estat dirigits sota la llibertat creativa a la qual ens té acostumats. Tot i el neguit, confiem en vostè, senyor Allen. Confiem en la seva independència i en la voluntat de fer valer els criteris artístics per damunt dels criteris comercials, per així poder superar les pressions dels nous mecenes.
Per altra part, senyor Allen, també veiem que la seva persona està sent assetjada per un entorn interessat i populista, que en molts casos li escriuen la seva agenda i que vostè accepta amb educació i amabilitat, la qual cosa diu molt de la seva discreció. Però no voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges a tort i a dret, no tots li demanem autògrafs, no tots cridem el seu nom quan el veiem pel carrer, no tots som indiscrets i amb voluntat de paparazzi, no tots voldríem coincidir amb vostè en un restaurant i demanar el mateix plat per després aixecar el polze en un senyal més d'estupidesa que no pas complicitat.
Ja deu haver entès que en realitat sí que ens agradaria fer tot això, però la nostra manera de ser ens ho impedeix per culpa d'un valor en perill d'extinció que alguns catalans encara conservem, i que, erròniament, hem cregut que era el nostre principal fet diferencial, l'idioma català en segon lloc, i que en poques paraules podem definir com el respecte vers la vida privada dels famosos, entenent per famós algú que s'ho ha fet valer en la seva professió i no de qualsevol titella postís amb carn mediàtica. I així, sota aquest esperit, algú com vostè, una icona de la intel·ligència cultural i audiovisual, confirmant que la bellesa no ho és tot, no s'ofengui, podria assistir als espectacles al seu gust, menjar als restaurants de carta popular, visitar universitats pel plaer de caminar per centres de ciència –que paradoxalment semblen honorar més els artistes que els científics–, entrar en monuments i museus de culte divers, protegir-se del nostre sol aclaparador sota una ombrel·la, observar les persones mentre es passeja pels carrers més emblemàtics plens de gent, badar davant d'un aparador..., tot això i més, sense que vostè i la seva família fossin interpel·lats o molestats per ningú, tret d'alguna excepció estadísticament similar a la de qualsevol altre visitant. Aleshores, vostè es preguntaria sobre nosaltres, qui són aquests que essent qui sóc no gosen molestar-me?, i sense imperatius de producció és possible que tingués la necessitat d'incloure aquest fet de contrast en el guió, el d'una gent que no emprenya el famós i sembla ignorar-lo, no per menysprear, sinó per demostrar que el respecte a la vida privada de tothom és la més gran de les formes d'educació i és en el tracte al famós on més ho podem demostrar. Si fos així, no ens caldria entrar en el joc d'identificar en la seva pel·lícula els llocs de la nostra geografia natural o artificial, els actors locals amb o sense diàleg o alguna frase d'enginy en català per saber que ha estat entre nosaltres, i que podrien fer perdre credibilitat a la seva història per forçada intromissió, perquè ben segur que en el nou supòsit hi hauria una escena on algú, amb silenci, mesura i gest, seria respectuós amb la vida privada d'un personatge conegut. No tot el públic ho entendria, però nosaltres sabríem que ens ha comprès en uns quants fotogrames.
Malauradament hem perdut aquesta gran oportunitat i perquè no s'emporti una imatge massa convencional de la nostra afabilitat li agraïm d'antuvi la seva paciència mentre duri la seva feina entre nosaltres, i si amb això no n'hi ha prou, li demanem disculpes de tot cor.
De tota manera, si algun dia les circumstàncies de la vida fan que perdi el clamor d'interessos polítics, econòmics, mediàtics, universitaris i d'altres més populars, el més miserable el del espectador, torni entre nosaltres, perquè aleshores dins del cruel oblit es trobarà amb més d'un català que, ara sí toca, s'atrevirà a mirar-lo, farà un gest de complicitat amb el cap per agrair-li-ho tot, i sense dir res deixarà que continuï amb la seva vida personal, ramblejar si és el cas, pel mateix valor d'estima i discreció. I si vostè vol alguna cosa més, com que el saludem o li demanem un autògraf, només ha de fer un gest, qualsevol, perquè també sabrem entendre'l. I si vol, ens farem una foto junts. Però serà perquè ho volem els dos.
Així som, tot i que la globalització li faci creure el que no som i no ens ajudi gaire a fer-nos conèixer. Disculpi'ns, senyor Allen.
EL PUNT, Opinió. Diumenge, 24 de juny, 2007
