En el jaç de mort va demanar pel mossèn i es va deixar anar sota secret de confessió. Sense retòriques i amb un fil de veu va enrocar un temps d’amor i el maleït compte habitatge.
Les relacions prematrimonials encara eren cosa de futur i el present era lent, la forma estricte i el sou feble, tot plegat sumava per un prometatge rutinari i avorrit. El dia del casament tot eren somriures i llàgrimes en la més pura tradició i per ell un xic amarg perquè no podia deixar de pensar en la hipoteca; el maleït compte amb prou feines havia servit per una entrada digne. I el pis no era cap meravella, però hi entrava el sol de ponent i eren a prop dels sogres, fet molt valorat per la seva dona, vocacional mestressa de casa. El viatge de noces no va creuar del tot l’atlàntic i es va quedar en les illes de catàleg de nuvis, amb molta sorra, combinats i llit. I entre una cosa i l’altre la imaginació explorava Alaska,
Després, per fer més arrelat, un parell de fills seguits, i uns anys més tard una filla no esperada però igual estimada. Calia una nova projecció patrimonial. El pis s’havia fet petit. Tots convençuts, menys ell, encara deutor de bancs, sobre el proper objectiu: la casa unifamiliar amb jardí. I com un miracle d’entitat bancària, sempre favorable als seus interessos, es va renegociar el deute amb el pis d’entrada i una còmode hipoteca variable per uns raonables vint anys, que com tot el món sap, passen en un tres i no res. Quina felicitat dóna el totxo a tots els que no l’han de pagar. I les aventures de somni van passar a ser literalment somnis d’aventura. I al final ja era propietari amb menys cabell i tirant a blanc.
I llavors, els fills no eren dels que es queden a casa i sense saber com, la gran casa es va fer massa gran per un parell de grans. I una nova operació es va engegar sota el reclam d’un horitzó de sol i mar en la nova façana marítima de la gran ciutat. Era l’expectativa d’una vellesa tranquil·la més a prop de fills i néts, mandrosos de visitar dos vells a l’extraradi amb jardí. La bombolla immobiliària havia obrat el miracle d’invertir els termes i amb una casa fora de la ciutat no n’hi havia prou per pagar un pis en un indret tan modern. Un nou prodigi bancari li va permetre arribar tot just a la jubilació, però tornava a ser propietari.
I aleshores la dona va patir una cruel malaltia que no va poder superar. Diuen que la vida té aquestes coses, vés quina merda. I va ser mirant el mar, assegut en la seva gran i assolellada terrassa, que es va anar consumint, potser per por d’haver de canviar el pis per una plaça de geriàtric. És així que va demanar confessió. Tothom creia que era el seu somni, aconseguit amb la il·lusió i la voluntat de ferro, però va acabar dient la veritat, que en realitat se li’n fotia la propietat, perquè ben contats tots els diners que havia enterrat en el totxo i la seva reforma li haguessin valgut per unes quantes voltes al món fora de rutes turístiques per gaudir de meravelloses aventures de somni per a dues persones.
Al final també va confessar que ja no creia en Déu.
El mossèn li va perdonar el pecat, el darrer i no pas el primer que no deixava de ser un deliri de moribund. I l’home va descansar en pau.
No va passar gaire temps que el mossèn va ser testimoni del final de la història. Els hereus van malvendre el magnífic pis familiar i els guanys van permetre que tres famílies paguessin l’entrada de noves llars i una resta amb bones hipoteques, bones pels bancs i caixes, s’entén. Aleshores el mossèn va tenir un moment de debilitat quan va pensar que potser el mort tenia raó i que sí havia comès un pecat de propietat.
Per sort no podia dir-ho, estava sota secret de confessió, perquè podria perillar la fe en Déu.
