A la vida i en extensió a les hemeroteques trobem de manera sistemàtica conflictes respecte a les voluntats d’una persona que ha mort, i si ja són complicades quan hi ha un testament entremig, embolica que fa fort quan el finat no va encertar a passar per cal notari. En aquest cas, la mort, més que mai, esdevé una cosa de vius.
La saviesa popular té el bon costum d’expressar de manera irònica les realitats i una de les més reeixides són els modismes com el que hem utilitzat per encapçalar l’article. De les moltes variants que es poden plantejar n’hi ha una sobre la propietat intel·lectual i la seva explotació. Bé sabem les baralles que es munten, algunes en emissió directa, quan autors i artistes se’ns moren sense acabar de lligar-ho tot en el tema tan terrenal de pensar, o no, en el futur de la seva obra.
L’escriptor Vladimir Nabokov, recordem “Lolita", va deixar dit als seus hereus que cremessin la seva darrera novel·la, “L’original de Laura” , perquè era inacabada. Molts es pregunten, per què no ho va fer ell mateix? Potser va pensar que morir-se ja és prou dramàtic com per afegir més llenya al foc. Vera, la seva dona, tampoc no ho va fer, però va interpretar en la darrera voluntat del seu marit el sentit de no publicar-la, i ho va respectar. Quan ella va morir, el seu fill Dmitri, va pensar-hi durant molts anys i finalment ha deixat que es publiqués, aquest any, a més de permetre que el manuscrit entri a subhasta, aquest mes, per un valor aproximat de 400.000 euros.
Stieg Larsson era un escriptor obsessionat per la novel·la que escrivia i denunciava la condició humana en les seves formes de maldat i corrupció. La seva trilogia Mil·leni forma part d’una espectacular campanya editorial acompanyada per una gairebé paral·lela adaptació cinematogràfica. Larsson va morir als 50 anys d’un atac de cor quan lliurava el darrer volum als seus editors i pocs mesos abans de la publicació de la primera part. No va pensar en fer testament o potser va caure en la ingenuïtat de tot escriptor, és a dir, creure que la seva herència es pot trobar entre línies en la seva obra. És gairebé surrealista deixar-ho a mans de la interpretació dels vius que fan lleis per no deixar que les metàfores ens regeixin la vida. La companya de Larsson, no estaven casats, no gestiona els drets de l’autor perquè la llei sueca només entén de papers legals, i sí ho fan el pare i germà interessats en una explotació comercial a l’engròs, d’això se’n deriva la fulgurant venda dels drets d’adaptació cinematogràfica i d’una futura sèrie televisiva. Els més propers a Larsson diuen que tot plegat és un cop baix a l’esperit de l’escriptor, la qual cosa també és una interpretació. Ara es diu que s’ha trobat un antic escrit en que l’autor cedia futurs drets a moviments antifeixistes; que els hereus legals volen ser generosos amb la companya de Larsson; i fins i tot que hi podria haver un original inacabat que bé es podria publicar. Curiosament la família en tindria els drets, però el manuscrit el té la companya de Larsson.
Un cas que ens toca a prop és l’obra del fotògraf Agustí Centelles. Hi ha prou referències en els seus escrits i en les seves fotografies sobre el seu pensament en termes de llibertat, drets humans i Catalunya. El conflicte, una vegada més, és la venda de l’obra, coneguda ara com Arxiu Centelles, per part dels seus fills al Ministerio de Cultura que té la idea de que formi part del fons del Centre Documental de
Podem incorporar una altre variable al conflicte. En el cas de les novel·les de Nabukov i Larsson els altres protagonistes són els personatges de ficció que com es mouen en realitats metafísiques, no se’ls hi atorga un dret real, però en termes de ficció, què en pensarien ells sobre publicar la seva vida inacabada o que un actor els hi posi rostre traint la imaginació dels lectors? Els protagonistes de les fotografies d’en Centelles són persones reals que van viure la guerra, la repressió i l’exili i molts no van sobreviure. Alguns encara són vius i s’identifiquen en alguna de les imatges. I si els hi preguntem si volen ser exposats a Salamanca?. Podrien fer valer el seu dret d’imatge. I si són morts, els hereus en reclamarien la propietat i en farien una oferta per la fotografia en que apareix el seu familiar. També hi hauria interpretacions sobre si és llei o sobre la seva vigència, però la mateixa Constitució, el marc legal, diu ben a les clares que tota persona té dret a preservar la seva imatge i la seva identitat.
Hi ha patrimonis que són legals i altres que són morals, sovint bandejats, que també existeixen o no formarien part de la vida, el pensament i el debat, en definitiva del contradictori factor humà.
És difícil establir quin és el valor de la recompensa; tot fa pensar que pot arribar un moment en la vida que hom es respon a una pregunta més mundana que espiritual com és: quin és el nostre preu? I si la torna és la voluntat d’un mort, aviat ho tenim enllestit i uns calerons a la butxaca. El mort, al sot,...
El punt,Opinió, 28 de desembre 2009
