El gran carnaval

En l'art de la ficció, un dels principis que planegen sobre el dramaturg és que la realitat té més imaginació que la ficció i quan l'escriptor s'enfronta a una història real la dificultat principal és adaptar-la narrativament per fer-la creïble. Un accident aeri pot tenir un supervivent, però si és ficció, calen moltes explicacions perquè la gent entengui una probabilitat entre milions, per això quan passa acostuma a estar acotat al gènere de la ciència-ficció, en què tot és possible sense necessitat de gaires explicacions. Una altra cosa és que el succés real sigui de domini públic i si la seva narrativa és contemporània en el temps és de més fàcil persuasió perquè forma part de la memòria col·lectiva.

Quan un fet extraordinari es produeix i té tots els ingredients de l'aventura admirable com ho és la lluita per la supervivència, aquesta té un grau d'atracció innat per a la gent perquè té la capacitat de comprendre un drama que forma part del genoma humà i que es resumeix amb la necessitat més bàsica. No és estrany, doncs, que quan un grup humà lluita per la vida després d'un accident que el situa en el fil de la navalla entre la vida i la mort ens mostrem intensament identificats i preocupats per la sort dels accidentats i volem estar connectats amb la notícia per conèixer el minut a minut, tot i que aquesta es produeixi a milers de quilòmetres.

No és un programa amb guió i direcció dins l'anomenat espectacle del mitjans, tot i que hi reconeixem trets semblants com ara protagonistes tancats, conflictes bàsics d'amor i patiment, actuacions condicionades per la presència de la càmera i nous sentiments descoberts per una situació nova i amb l'expectativa que mai més torni a passar. En tot cas, però, no hi ha manipulació dels fets ni fer-los progressar o retardar en funció dels interessos narratius com el suspens i la sorpresa per conduir-los inevitablement a un final seguint els paràmetres que dicten les audiències. Entenem que aquesta ha estat una narració extraordinària desenvolupada de manera natural, que ha tingut els propis moments dramàtics com el detonant de l'accident a la mina que ha deixat en suspens la sort dels miners, que –sorpresa!– ha resultat que estaven vius però atrapats a centenars de metres de profunditat en unes condicions impossibles. Que el que semblava inversemblant ha passat i que, després d'unes setmanes d'incertesa, s'ha produït el rescat amb tecnologia bàsica i amb final feliç.

Però aquesta narració és incomplerta perquè ens ha estat explicada de manera indirecta; hem estat a la superfície però ens cal saber la part de les entranyes de la terra. I aquesta història és la que comença ara i que interrogarà els seus protagonistes i que té el perill de ser narrada en funció de l'espectacle mediàtic i els seus interessos comercials.

Si algun narrador s'hagués inventat la història tal com ha succeït, hagués estat posada en dubte perquè per fer-la probable hagués hagut d'introduir elements de credibilitat com ara menys gent atrapada, a menys profunditat, menys temps de rescat, algun o altre mort, així com l'ingredient de la manipulació de la notícia per afavorir interessos periodístics. Bé, de fet aquesta història ja existeix; es tracta de la pel·lícula El gran carnaval, dirigida i escrita, entre d'altres, per Billy Wilder, l'any 1951, i amb Kirk Douglas en el paper de periodista sense escrúpols que vol allargar el rescat d'un miner atrapat en una mina de Nou Mèxic per afavorir la seva vanitat. Realitat més imaginativa que la ficció, però potser aquesta amb més ingredients per a la reflexió sobre el poder i l'ambició.

Finalment, la història xilena ha estat convulsa social i políticament i ha tingut entre els seus herois gent que ha patit la dictadura i la repressió, però dins de la tragèdia en general els més recordats han estat fins ara els supervivents uruguaians de l'accident aeri de los Andes que ja han trobat el seu relleu en els supervivents del desert d'Atacama. Una dada impressionant és que l'accident aeri va succeir un 13 d'octubre del 1972 i el rescat miner també s'ha produït un 13 d'octubre. Paràgraf d'ingredients excepcionals i amb gran interès narratiu per si mateixos però també per trobar-hi un eix vital que els uneixi. Algú segurament ho intentarà per esbrinar una vegada més el valor extraordinari de la vida.

El Punt, Opinió, 28 de Novembre de 2010

Novel·la busca editor. L'estrany cas del guionista que va matar al director amb un colt 45

Una vegada més s'ha posat un punt i final a una novel.la.

Per l'escriptor és un moment d'alleujament i satisfacció encara que és ben sabut que en el fons mai s'arriba al punt final si no hi ha abans alguna cosa que ho provoca i és l'inici d'una altra novel·la, si no existís aquesta nova motivació l'escriptor mai deixaria d'escriure i reescriure la mateixa història fins a la completa satisfacció, és a dir, mai. Gràcies al calaix de possibles s'acumulen idees narratives que de tant en tant empenyen i treuen el cap i avisen al seu moment que ja estan llestes per la cursa. És llavors quan s'accelera i culmina l'obra que tens entre mans per complaure a algun dels embrions que amb cura o bogeria has germinat en el seu moment.
Però a l'alegria d'acabar i la necessitat de tornar a començar s'obre un abisme que els escriptors no professionals no saben com saltar. Es tracta de la recerca de l'editor que llegeixi el manuscrit i s'afanyi a que signis un contracte d'edició, si és possible millor que l'anterior i amb una bona promoció. Com aquest procés no és fàcil ni precipitat, encara que ja s'hagi publicat, per a l'escriptor és un viacrucis que desitjaria resoldre el més ràpidament possible i si no és així, amb la menor intrusió en la concentració de la nova novel.la. De vegades és millor esperar que el tema tingui el seu lloc en el mercat, en altres arriscar-se a presentar l'obra als premis literaris i iniciar una altra processó que es pot convertir en penitència, a les menys trobar un agent literari que inverteixi en ocupar el seu temps per trobar el millor editor de la teva obra i en les més iniciar el pelegrinatge personal o virtual per diferents editorials fins a trobar a la que et tracta bé que sol ser la que t'aprova el manuscrit i et col loca en la llista de publicables. També hi ha la versió de no deixar-se temptar per la vanitat que diu que el veritable escriptor escriu i no s'ha de preocupar a publicar, és més, que la publicació acaba sent la mort de l'escriptor perquè llavors només escriu per al públic i per vendre més. És clar que a aquesta opinió només arriben els que veritablement han publicat amb èxit de la mateixa manera que per als rics els diners no són el més important.
A la cruïlla s'obre un nou camí com és la incògnita de la publicació digital que tant temen els circuits habituals de l'edició ja que és una manera ràpida per a l'escriptor de saltar l'abisme sense por de caure en el seu fons perquè al cap i a la fi en el circuit tradicional sols acabar al fons editorial, en el fons de la llibreria, al cistell de llibreries de llibre vell i antic o en el pòsit de l'oblit que és on es troben la majoria d'escriptors. I els drets d'autor en tots aquests casos es converteixen en un títol honorífic que no permet deixar d'escriure els caps de setmana.

Veurem en un temps prudencial quin camí seguirà l'obra acabada, en tot cas serveixin aquestes línies com a anunci i, per afavorir l'aventura, unes quantes línies comercials:

-NOVEL·LA BUSCA EDITOR-
L'ESTRANY CAS DEL GUIONISTA QUE VA MATAR AL DIRECTOR AMB UN COLT 45

És una novel.la sobre el món del cinema.
Satírica.
Dedicada als que una vegada van ser gent del cinema i mai van deixar de ser-ho fora d'ell.
També als creadors del setè art de sèrie B.
En definitiva, la corrosiva novel.la sobre el cinema que tot espectador hauria de llegir i que tot professional del cinema negarà haver llegit.
Hi ha versió en castellà.

Novela busca editor. El extraño caso del guionista que mató al director con un colt 45

Una vez más se ha colocado un punto y final a una novela.

Para el escritor es un momento de alivio y satisfacción aunque es bien sabido que en el fondo nunca se llega al punto final si no hay antes algo que lo provoca y es el inicio de otra novela, si no existiera esa nueva motivación el escritor nunca dejaría de escribir y reescribir la misma historia hasta la completa satisfacción, es decir, nunca. Gracias al cajón de posibles se acumulan ideas narrativas que de vez en cuando empujan y asoman la cabeza y avisan en su momento que ya están listas para la carrera. Es entonces cuando se acelera y culmina la obra que tienes entre manos para complacer a alguno de los embriones que con esmero o locura has germinado en su momento.

Pero a la alegría de terminar y la necesidad de volver a empezar se abre un abismo que los escritores no profesionales no saben cómo saltar. Se trata de la búsqueda del editor que lea el manuscrito y se apresure a que firmes un contrato de edición, a ser posible mejor que el anterior y con una buena promoción. Como dicho proceso no es fácil ni apresurado, aunque ya se haya publicado, para el escritor es un viacrucis que desearía resolver lo más rápidamente posible y si no es así, con la menor intrusión en la concentración de la nueva novela. En ocasiones es mejor esperar a que el tema tenga su lugar en el mercado, en otras arriesgarse a presentar la obra a los premios literarios e iniciar otra procesión que puede convertirse en penitencia, en las menos encontrar un agente literario que invierta en ocupar su tiempo para encontrar al mejor editor de tu obra y en las más iniciar la peregrinación personal o virtual por distintas editoriales hasta encontrar a la que te trata bien que suele ser la que te aprueba el manuscrito y te coloca en la lista de publicables. También hay la versión de no dejarse tentar por la vanidad que dice que el verdadero escritor escribe y no debe preocuparse en publicar, es más, que la publicación acaba siendo la muerte del escritor porque entonces sólo escribe para el público y para vender más. Claro que a esa opinión sólo llegan los que verdaderamente han publicado con éxito de la misma manera que para los ricos el dinero no es lo más importante.

En la encrucijada se abre un nuevo camino como es la incógnita de la publicación digital que tanto temen los circuitos habituales de la edición pues es una manera rápida para el escritor de saltar el abismo sin miedo a caer en su fondo porqué al fin y al cabo en el circuito tradicional sueles acabar en el fondo editorial, en el fondo de la librería, en el cesto de librerías de libro viejo y antiguo o en el poso del olvido que es donde se encuentran la mayoría de escritores. Y los derechos de autor en todos esos casos se convierten en un título honorífico que no permite dejar de escribir los fines de semana.

Veremos en un tiempo prudencial que camino va a seguir la obra terminada, en todo caso sirvan estas líneas como anuncio y, para favorecer la aventura, unas cuantas líneas comerciales:


NOVELA BUSCA EDITOR
EL EXTRAÑO CASO DEL GUIONISTA QUE MATÓ AL DIRECTOR CON UN COLT 45

Es una novela sobre el mundo del cine.
Satírica.
Dedicada a los que una vez fueron gente del cine y nunca dejaron de serlo fuera de él.
También a los hacedores del séptimo arte de serie B.
En definitiva, la corrosiva novela sobre el cine que todo espectador debería leer y que todo profesional del cine negará haber leído.

El buscador de historias reales

Un guionista debe ser un enfermizo buscador de historias reales, de esas que se llaman universales porque ocurren en el Universo y se entiende que cualquiera que viva en el Universo es universal y las puede entender, aunque en realidad no sea por eso, sino porque uno siente de inmediato un nudo en el estómago –universal porqué todos tienen uno como mínimo- (en realidad el nudo será en el colon por su facilidad para anudarse porque el estómago tiene demasiado volumen para hacerlo) cuando se la cuentan por la radio, la tele, el periódico o cualquier otro medio, incluso vecinos (aunque más bien no les escuchamos porque siempre tenemos prisa, como cuando nos topamos con los vendedores de alfombras o utensilios varios en la entrada de los hipermercados para hacernos una demostración; ¡alguien debe atenderles para que sigan allí impertérritos!). Y no es que debamos creernos todo lo que dicen (los medios), pero en ocasiones antes de saber que son mentira ya hemos iniciado el trance y no hay vuelta atrás. Algunos incluso han matado a alguien antes de saber la exacta veracidad de los hechos, como el que se carga a su jefe por tener intención de despedirle y en realidad lo que quería era ascenderle, comprarle una casa y casarlo con su hija; meses después en la cárcel y mientras cumple una larga condena se auto persuade que no habría sido una buena idea casarse con su hija y que desgracia por desgracia, allí uno no debe preocuparse por hacer la comida o que le pare un vendedor.

Una vez escuchada una noticia espeluznante, sabemos que nos ha conmovido puesto que nos salta una lágrima o varias (un torrente más bien si es un nudo en ocho), damos por sentado que Dios no existe por permitir tamaña injusticia y si se le ocurre presentarse en ese momento puede que reciba una patada en el culo o le mandamos a cortar el césped para que haga algo de provecho. Si nos enteramos de noche en el prime time, salimos al exterior, miramos hacia las estrellas y comprendemos que los alienígenas no quieran acercarse a menos de dos galaxias. Y los etés que aterrizan por accidente y asustan o se comen algún terrícola, tienen toda nuestra comprensión.

Un ejemplo para ilustrar que hay hechos que sólo deberían existir en el más allá, porque en el más aquí le damos tantas vueltas que acabamos dándole un sentido, aunque sólo sea para entender la metáfora del nudo en el estómago.

Un profesor de instituto, ante el ataque sangriento e indiscriminado de un adolescente armado, protege a sus alumnos atrancando la puerta de la clase para dar tiempo a sus chicos a saltar por la ventana y alejarse del loco asesino, quién al final consigue entrar y acabar con la vida del profesor.

Otro ejemplo, igual de edificante, ahora para helar lo que antes se ha hervido.

Un profesor acompaña a sus alumnos hacia el crematorio del campo de exterminio y les engaña sobre el verdadero destino haciéndoles creer que forma parte de su aprendizaje; una mentira piadosa para evitar el atroz sufrimiento a tan jóvenes inocentes.

Y otro, más largo y con mayor profusión de detalles para conseguir lo imposible, helar y hervir la sangre al mismo tiempo.

En una riada un niño es arrastrado por las turbulentas aguas. Un adulto salta al río con intención de salvarle aunque más parece un suicidio por las pocas posibilidades que tienen ambos por sobrevivir. Logra alcanzarle y abrazados pueden llegar al pilar de un puente. El agua les empuja con fuerza y su resistencia se debilita. Al fin, un bombero se asegura al puente y puede tomar la mano del adulto que sostiene al niño con el otro brazo. Un maldito tronco flotante llega con ímpetu y les golpea con violencia. El chico es arrastrado hacia un mortal remolino. El adulto se desprende de la mano salvadora y nada de nuevo hasta alcanzar al chico y abrazarle con toda su ternura. Sucumben juntos metros después bajo las aguas. Cuando alguien consigue hablar con el bombero, que llora abatido en un rincón, sólo puede decir que aquel valiente, antes de desprenderse de su mano, ha dicho algo parecido a “no es justo que muera solo”, refiriéndose al niño.

Aunque para llegar hasta ese final, construir toda la historia no es tan fácil, no siempre es sencillo llegar a comprender porque hay seres humanos que proceden así. Y si uno no puede comprenderles, a duras penas se puede crear un personaje verosímil. Por muy reales que sean esas historias. Y también, porque no siempre los guiones deben ser trágicos.

El profesor Liviu Librescu, judío, rumano de nacimiento, huyó del horror nazi y después de emigrar a Israel, se instaló en Estados Unidos. En la universidad politécnica de Virginia, con 75 años, impidió atrancando la puerta que un joven enloquecido les matara lo que permitió que sus diez alumnos huyeran por la ventana. Poco después cayó a tiros al igual que perecieron treinta personas aquel día.

El polaco Janusz Korczak (1878-1942), pediatra y pedagogo, judío, dirigía un orfanato en Varsovia. Los nazis enviaron a sus desamparados al campo de exterminio de Treblinka. Cuando le ofrecieron salvarse, respondió:”No se debe dejar nunca sola en la oscuridad, a una criatura enferma”. Encabezó la marcha de doscientos niños hacia la muerte, que confiaban en su maestro y como huérfanos, también padre que les protegía de todo mal.

La tercera historia es inventada.

Hay quien prefiere la tercera, porque en las dos primeras salen judíos y la cota sionista ya está cubierta por Woody Allen y Steven Spielberg.

O podría haber manipulado la realidad convirtiendo a los dos profesores en comunistas, misioneras o en reporteros de denuncia para manipular el sentimiento, o al valiente sacrificado en el río en un enfermo terminal para llegar a comprender su sacrificio y liberar nuestra conciencia.

En fin, hay gente para todo, incluso los hay que no se lo creen hasta que no lo ven en pantalla, o previamente escrita. Sirva eso para dar importancia a la lectura y escritura; ya se sabe que la imagen puede engañar con tanta superabundancia de efectos especiales.