Vaig entrar a la floristeria. La dependenta,
una dona de mitjana edat, va sortir de les dependències interiors amb un
semblant seriós. La demanda també ho era. Un ram de flors, roses, i per
precisar que no eren per un gerro, vaig especificar que havien de ser per un
funeral i per damunt d’un taüt. Ella ho va entendre perfectament, un ram amb
les flors cavalcades verticalment, per no ocupar espai horitzontal, i no gaire
alt, de manera que no hi hagués problemes d’espai sobre la limitada fusta o per
compartir amb altres rams. Cinc roses eren el número idoni va dir ella per
aquest volum. A cinc euros la rosa. No hauria quedat bé demanar rebaixa o preguntar
si hi havia alguna oferta. En algunes situacions s’ha de ser formal per no
semblar pocasolta. Mentre la dona sense dir res més entrava en el taller per
elaborar el ram, vaig entretenir-me a pensar si dins el vocabulari floral hi
havia una denominació per aquell tipus d’ornamentació; potser de funeral, de
taüt, de mort…o més poètic, de trànsit. Amb el terme precís m’hagués estalviat
explicacions suplementàries. Era un ram per acompanyar un mort i no obstant
només era un adornament per un funeral present de vius. El seu destí seria marcir-se
al costat del nínxol o bé, i aquest era el cas, retirat per algun familiar abans
no veure desaparèixer el taüt dins la cinta del crematori. Així, potser, sí que
calia que fos per un gerro, però no, perquè el primer destí era el d’una cerimònia
i no pensat per un segon reciclatge. En tot cas, és un símbol de reconeixement
i homenatge a la llarga vida d’un familiar amb la pinzellada de color pels que
encara han de continuar. El so del telèfon de la botiga va aturar la pensada.
La dona va creuar el taulell per entrar en una habitació on va atendre la
trucada. La porta va quedar ajustada i vaig escoltar que la conversa era
personal i dramàtica doncs la dona va esclatar en un plor continuat i amb
referències a un recent drama proper. Per omissió vaig intentar reconstruir la
qüestió però la dona va ser conscient que estava atenent un client i així ho va
dir al seu intercomunicador prometent tornar la trucada així que acabés. La
dona va sortir i va tornar al taller no sense demanar disculpes, encara amb
plors, per la interrupció. Com a referència va fer sentir un, és que s’ha mort
la meva germana. Per un moment vaig sentir-me un intrús dins la desgràcia
aliena i vaig estar per dir que el ram no era el més important, però la dona ja
estava enllestint i va sortir d’immediat, encara amb plors, amb un acurat, distingit
i discret ram de cinc roses cavalcades en vertical. Un ram de taüt que va
quedar damunt del mostrador i que no m’atrevia a agafar, impressionat per la
situació. La dona em va veure colpit i tot seguit va interpretar que jo havia
entès que la trucada era per comunicar-li la mala notícia. No, va dir ella, sí
que s’havia mort la seva germana, però era una mal tràngol de feia quatre dies,
de fet era el primer dia després de la tragèdia que obria la botiga, però és
que no podia quedar-se a casa. Perquè en efecte era una tragèdia. La seva
germana s’havia tirat al tren i ella no podia entendre el motiu, tot i que n’hi
havia, com un fill sordmut, ja gran, i que pel que vaig entendre entre sanglots,
la mare mai havia assumit i se n’havia sentit culpable. Una pena que no sempre
havia compartit i que ara la seva germana també se’n feia creus que potser
tampoc havia fet prou per ella. Un laberint de culpa. Res feia pensar que això
havia de passar. El matrimoni havia decorat la casa per Nadal, fins i tot ja
havien comprat els regals. La dona havia sortit de casa per anar a passejar, va
dir, però va sortir sense bolso, potser
amb una idea fixada, deixar de patir. Va anar fins a l’estació i el tren la va
atropellar. Sí, ningú ho va confirmar, sempre quedarà el dubte si va ser un
accident o un suïcidi. Però sortir de casa sense claus era una manera de dir
les coses. El meu pensament va fer una giragonsa i vaig pensar que les coses no
són casuals. M’havia costat trobar aparcament i vaig estar a punt de desistir i
buscar una floristeria de més fàcil accés, però no sé perquè vaig fer mitja
volta i vaig buscar aparcament per anar a aquella floristeria. Ara li vaig
poder donar una mostra de dol i comprensió a la seva situació. El tiet que enterràvem
també va tenir un pare que va morir
atropellat pel tren; no és un accident habitual, i segurament sempre havia
viscut amb el dubte sobre la circumstància de la seva mort. Em vaig acomiadar
agafant les mans de la dona i intentant transmetre el meu sentiment de dol i
per un moment la dona ho va agrair deixant de plorar. El moment de recolliment
i emoció continguda es podia haver trencar pel comiat comercial, pagar el ram,
però ho vam fer tan discretament que ningú se n’hagués adonat.
Més tard, mentre el funeral seguia el seu
curs, no vaig poder estar de mirar el ram damunt del taüt i pensar amb aquella
connexió de la persona que l’havia fet amb el meu tiet dins el taüt: el drama de viure la mort d’un familiar mort
pel tren i sobre la incertesa del perquè d’algunes morts, sentiment que molts
vius han hagut de patir amb silenci, amb molt silenci.
