16.2.12

No es pot interrompre una emoció. La pantalla tacada


Quan Federico Fellini va alçar la veu en contra de les interrupcions publicitàries de les pel·lícules quan eren emeses per televisió ho va fer amb una reeixida metàfora: “No es pot interrompre una emoció”.  També hi conferia una defensa d’autor ja que en cap moment de la seva creació fílmica va introduir l’anunci d’un perfum, un cotxe o el detergent blanquejador. Batalla perduda perquè les pel·lícules no són propietat dels seus autors sinó dels productors i la banda més comercial d’aquests no els fa res vendre l’obra tot i que sigui amb dret a la interrupció i a allò que faci falta, com retallar els crèdits, no respectar el format, fer color del blanc i negre original o malgastar la narració deixant que es repeteixi les vegades que faci falta o en els horaris més inversemblants. Tot i que el productor en certa manera també forma part de l’autoria en una obra col·lectiva, en la mesura que el fet artístic és el que menys l’interessa, més factible és la manipulació. La intromissió dels nous productors en els mecanismes de finançament, aquells menys artístics, com els bancs, els anunciants o els consells d’administració, no hi ha dubte que fa que les obres siguin considerades productes que poden ser reciclats per esprémer fins a la darrera gota.
La submissió dels públics a les polítiques comercials que fan abaratir els preus de visionat, fa que la creativitat dels intro-emissors vagi en augment i que es permetin sense cap rubor les manipulacions de pantalla sobre obra aliena.
El primer factor i més antic és el que va fer emprenyar Fellini. Interrompre la pel·lícula per fer anuncis. En els seus inicis la interrupció era suau: una transició a negre ens feia avís que venia el bloc d’anuncis. Ara alguns canals entren a sac sense avís i al bell mig d’una escena.
Un segon factor que taca la pantalla és el distintiu de la cadena, el logo (mosca) que ens informa de manera permanent quin és el canal d’emissió. N’hi ha de discrets, però n’hi ha que la seva taca, per mida, color  i situació, ens molesta tot i la intel·ligència de l’ull de minimitzar la seva molèstia. Per si no n’hi ha prou, es deixen acompanyar per rètols d’avançament de programació de la cadena, cada vegada de manera més estable al llarg de l’emissió. Altres també ho fan introduint el rètol temporalment o utilitzant bandes en moviment que creuen la pantalla en la part baixa. En altres ocasions el logo també s’acompanya amb informació relativa al número relatiu a l’edat de l’espectador a partir de la qual li és recomanat seguir l’emissió.
La cosa en directe ja fa angunia, però si és una cinta o DVD  enregistrat de fa temps, la manipulació és intolerable.
També s’està imposant minimitzar en pantalla partida o múltiple per introduir altres continguts, avançaments o publicitat abans no ha acabat totalment la projecció. La cosa comença a ser habitual en esdeveniments esportius tipus carreres de cotxes.
En programes televisius de caire magazine o informatius, s’està introduint l’opinió amb missatges escrits dels espectadors que tenen la particularitat d’interrompre de manera indirecta o citada en el contingut com per exemple un convidat que ha de compartir opinió amb aquestes intervencions alienes.
Però si bé la publicitat es permet interrompre o tacar obres alienes, no així ho deixa fer en les seves. Per exemple, en un espot no trobarem el logo de la cadena o la banda que anuncia el nou programa, tret dels anuncis que ja s’integren en un format de programa televisiu que barreja continguts i anuncis amb alegria comercial.
Però la televisió és intel·ligent i perquè ningú es pugui sentir ferit per interrompre una emoció, han trobat la solució de fer programes sense emoció.