Quan Federico Fellini va alçar la veu en
contra de les interrupcions publicitàries de les pel·lícules quan eren emeses
per televisió ho va fer amb una reeixida metàfora: “No es pot interrompre una
emoció”. També hi conferia una defensa d’autor
ja que en cap moment de la seva creació fílmica va introduir l’anunci d’un
perfum, un cotxe o el detergent blanquejador. Batalla perduda perquè les pel·lícules
no són propietat dels seus autors sinó dels productors i la banda més comercial
d’aquests no els fa res vendre l’obra tot i que sigui amb dret a la interrupció
i a allò que faci falta, com retallar els crèdits, no respectar el format, fer
color del blanc i negre original o malgastar la narració deixant que es
repeteixi les vegades que faci falta o en els horaris més inversemblants. Tot i
que el productor en certa manera també forma part de l’autoria en una obra col·lectiva,
en la mesura que el fet artístic és el que menys l’interessa, més factible és
la manipulació. La intromissió dels nous productors en els mecanismes de
finançament, aquells menys artístics, com els bancs, els anunciants o els
consells d’administració, no hi ha dubte que fa que les obres siguin
considerades productes que poden ser reciclats per esprémer fins a la darrera
gota.
La submissió dels públics a les polítiques
comercials que fan abaratir els preus de visionat, fa que la creativitat dels
intro-emissors vagi en augment i que es permetin sense cap rubor les
manipulacions de pantalla sobre obra aliena.
El primer factor i més antic és el que va fer
emprenyar Fellini. Interrompre la pel·lícula per fer anuncis. En els seus
inicis la interrupció era suau: una transició a negre ens feia avís que venia
el bloc d’anuncis. Ara alguns canals entren a sac sense avís i al bell mig d’una
escena.
Un segon factor que taca la pantalla és el
distintiu de la cadena, el logo (mosca) que ens informa de manera permanent
quin és el canal d’emissió. N’hi ha de discrets, però n’hi ha que la seva taca,
per mida, color i situació, ens molesta
tot i la intel·ligència de l’ull de minimitzar la seva molèstia. Per si no n’hi
ha prou, es deixen acompanyar per rètols d’avançament de programació de la
cadena, cada vegada de manera més estable al llarg de l’emissió. Altres també
ho fan introduint el rètol temporalment o utilitzant bandes en moviment que
creuen la pantalla en la part baixa. En altres ocasions el logo també s’acompanya
amb informació relativa al número relatiu a l’edat de l’espectador a partir de
la qual li és recomanat seguir l’emissió.
La cosa en directe ja fa angunia, però si és
una cinta o DVD enregistrat de fa temps,
la manipulació és intolerable.
També s’està imposant minimitzar en pantalla
partida o múltiple per introduir altres continguts, avançaments o publicitat
abans no ha acabat totalment la projecció. La cosa comença a ser habitual en
esdeveniments esportius tipus carreres de cotxes.
En programes televisius de caire magazine o
informatius, s’està introduint l’opinió amb missatges escrits dels espectadors
que tenen la particularitat d’interrompre de manera indirecta o citada en el
contingut com per exemple un convidat que ha de compartir opinió amb aquestes
intervencions alienes.
Però si bé la publicitat es permet interrompre
o tacar obres alienes, no així ho deixa fer en les seves. Per exemple, en un espot
no trobarem el logo de la cadena o la banda que anuncia el nou programa, tret
dels anuncis que ja s’integren en un format de programa televisiu que barreja
continguts i anuncis amb alegria comercial.
Però la televisió és intel·ligent i perquè
ningú es pugui sentir ferit per interrompre una emoció, han trobat la solució
de fer programes sense emoció.
