Mario Herreros Arconada

Et vaig conèixer al començament de curs de l’any 1980 de quart de Publicitat. Érem pocs els alumnes i en una vintena de cadires formàvem una aula. Això propiciava l’atenció i el coneixement entre professors i alumnes. Segurament fora de l’aula comentaries que érem un grup de nois i noies molt macos. Això ho deies sempre, vaig saber més tard. Fins i tot quan les aules es van massificar. Perquè el bon tracte, l’educació, el transmetre el saber, la confiança amb els teus alumnes eren la base del bon mestre. El teu parlar moderat en el to, pausat en el ritme i estructurat en el coneixement es barrejaven intencionadament amb el teu estil narrador que s’acostava al contista que juga amb les paraules per hipnotitzar la seva audiència que sense voler-ho no li fa res demanar que li ho tornis a explicar, tant fa que ja sapiguem què dirà, però ja ens atreu la manera de dir-ho. Han passat trenta tres anys. Amb la perspectiva del temps i en un intent de fer un relat de la nostra relació, puc interpretar que em vas agafar de la mà quan vaig entrar, com has fet milers de vegades en la teva trajectòria, i no me la vas deixar tampoc quan vaig passar a ser company i si alguna vegada vam desencaixar ho va ser temporalment i no pas per culpa teva, més aviat pels rampells del jove que es vol fer independent. Però no, hi ha acadèmics de mena i de valor inqüestionable, i era jo qui tornava per demanar-te altre cop la mà. I si no vas ser amic era perquè en aquesta terra sabem que els amics són contats i han de compartir més temps i sentiments fora dels afers acadèmics.

Som molts els que tenim de tu el referent principal de la nostra feina, que quan et vas jubilar no vam saber trobar qui et podria substituir. Perquè el teu coneixement i la teva personalitat ens donava valor i fortalesa. Quan sorgia un problema i tu eres per allà, ens relaxàvem perquè sabíem que el teu lideratge era suficient per agafar les regnes i indicar la velocitat i la direcció. Però també no només demanaves respecte, sinó participació, complicitat i equip. No sé si la Facultat de Ciències de la Comunicació de Bellaterra et posarà un nom a una aula o a un passadís, tampoc crec que la idea et pugui entusiasmar (potser una teranyina afegiries tu irònicament) però si que t’he de dir que per a mi, i crec que per molts estudiants i professors, has estat com un pare acadèmic i en aquest sentit et trobarem a faltar perquè de pares només n’hi ha un. La mort t’ha agafat per sorpresa. Molts es sorprenen de la teva edat perquè el teu esperit jove també conservava el teu físic, la qual cosa  influïa per superar murs generacionals. Els dos érem cinèfils i qui sap si per això vam començar a congeniar, també ens agrada escriure, la muntanya i l’esport. I quan coincidíem en tribunals, eres com un bon amfitrió que sabia triar la ruta, el restaurant i el vi i, a més, eres un magnífic tertulià de temes, anècdotes i filosofia de la vida.  T’he de dir que la teva família i amics t’han fet un bon comiat, amb paraules sentides i amor profund. T’hagués agradat. Per meteorologia, ha nevat el dia del teu funeral, una imatge poètica de cinema que tu també has tingut. A més en un 23 f, com un cop de puny a la manca de llibertat.

Vas néixer un 1 de gener i has mort als 81 anys. El meu pare també.

Adéu, Mario, el meu pare acadèmic. Sempre, de la teva mà.
Mario Herreros Arconada
1-1-1932/21-2-2013
Catedràtic 
Facultat de Ciències de la Comunicació
Bellaterra