19.12.17
1.12.17
EL FORASTER DEL CONGOST
El Congost amaga un secret i l’amor el farà etern
Acabats els Jocs Olímpics de Barcelona sembla que cap notícia serà prou important en els següents dies de l’agost del 1992 i els redactors del Diari ja es preparen per fer vacances. Un breu d’agència que dies abans hagués passat desapercebut, pren rellevància. S’han trobat unes restes humanes al fons del Congost de Mont-rebei. Podria tractar-se d’una fossa del silenci, un cas de desaparegut de la guerra civil o la dictadura. El cap de redacció encarrega la investigació a dos dels seus millors periodistes quan sap que és el mateix poble on ha nascut el redactor, en principi reticent perquè és un passat que creu oblidat. De retruc, el fotògraf, que s’ho pren amb la ironia de ser cronista del retorn del fill pròdig. No poden imaginar que una recerca de memòria històrica esdevindrà desenterrar una memòria personal, determinant en el destí dels dos periodistes que en tres dies es veuran implicats en l’abisme rural, increïble en una història de retorn, d’amor i mort a Ponent.
El foraster del Congost és l’última novel·la de Gabriel Martínez Surinyac, i ha estat la guanyadora del XXIII Premi de Novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders.
6.10.17
A LA CAÇA DE LES URNES. NO TENIM POR
A LA CAÇA DE LES URNES. NO TENIM POR
L'assetjament que està rebent el poble de Catalunya té un moment clau que tothom ha tingut en ment els dies anteriors al 1 Octubre: On són i com arribaran les urnes?
A hores d'ara encara hi ha un misteri les respostes del qual s'alimenten amb imatges que només fan evident que les urnes van arribar, puntuals, amagades en bosses d'escombraries, amb nocturnitat i amb aplaudiments emotius dels que feien guardia davant les seus electorals. És humiliant que el dret a votar i decidir tingui aquest factor de clandestinitat després de 40 anys que han fet creure que transició era sinònim de democràcia. La gent gran tenia la mosca a l'orella i per molt que avisaven (el franquisme va controlar el canvi de règim per no ser jutjats per crims de guerra i dictadura), la manipulació mediàtica, la permissivitat de l'esquerra i, perquè no, la por dels que fan por, ha fet creure que érem una democràcia. Però la transició va tenir també una carta amagada, els poders fàctics van tenir continuïtat i les dinasties franquistes van seguir teixint la seva xarxa ideològica i clientelar, com havien fet durant el franquisme, ara aprofitant la bona fe de la gent amb somnis de canvi i amb el vot com argument democràtic. Mentrestant, amparats per l'hereu del franquisme instituit en la figura de la Monarquia, van anar constituint la seva biblia, amb la pressió militar, que en van dir Constitució, una remodelació d'allò que també es deia a la dictadura, Una, Grande y Libre. Ves per on. Però tot plegat continuava sent una continuació on el vencedors ho seguien sent i els vençuts s'acollien a mantres de bona fe i esperança i un futur millor. Han hagut de passar 40 anys més perquè les noves generacions fessin la revolució que per edat els hi pertoca i han començat a aixecar la catifa, aquella on s'havia amagat el franquisme. I el nou franquisme s'ha revelat. Aquest cop no ha colgat votants a les cunetes perquè a cada cantonada hi ha una càmera i una imatge ara no es pot amagar, sí que es pot manipular, com s'ha vist, però la xarxa ho decobreix ràpidament. Només hi ha silenci informatiu allà on encara domina el neo franquisme, però aquell pais de meravella on es creia, comença a enfonsar-se perquè la mentida no es bona política i allà on la mentida fa caure presidents comença a ser també un valor democràtic que cal fer valer.
Tot plegat ho escric perquè cal revisar la nostra història. Imagineu les successives derrotes que els avantpassats han hagut de patir i les humiliacions per injusticies. Si són capaços ara de manipular uns fets fent creure que els botxins són les víctimes, que no hauran fet durant segles per fer creure que hem de ser el que ells volen que siguem sense entendre què vol dir això de decidir. I els que els han cregut fomenten un A por ellos, creient que som inconscients i que ens han d'adreçar perquè no tenim capacitat per saber el que ens convé. I la demostració és que el seu Rei els avala, perquè en el fons la sobirania radica en el Rey, com sempre ha sigut el principi monàrquic i bé ho sabia Franco quan va fer hereus els borbons.
Els militants actuals, joves i grans, de la sobirania catalana, han entés que cal fer estrategies per combatre amb pacifisme i burlar les forces d'ocupació que ens envien els poders centrals. Per això torno al principi, les urnes. La clandestinitat amb la que s'ha actuat per fer arribar les urnes serà un relat èpic que en algun moment es podrà saber i si ara encara està envoltat de misteri, és perquè de saber-ho, molts dels implicats podrien ser imputats per la justicia espanyola per ocultar allò que amb tant de zel buscava la policia i que no van saber trobar. Potser la indignació del govern central ho és també perquè s'ha sentit burlat i humiliat, i com ferit en l'orgull, continuarà assetjant-nos fins tornar a sentir-se vencedor. Per això no podrà acceptar mai una mediació, seria una derrota, per nosaltres una victòria, una més de les moltes que Catalunya amb serenitat, pacifisme i moviment social ha anat aconseguint al llarg dels últims anys. Com en veure els cops als votants, molts més van decidir votar, per dignitat.
Salut als que amb el seu gest, vau aconseguir fer arribar les urnes. Un dia sabrem la vostre història que ens fa sentir orgullosos de la vostre gesta.
Salut als que vau rebre fisicament i emocionalment.
Salut als que no vau tenir por de votar.
Salut als que us vau quedar a casa. Ara sabeu que també us necessitem.
No tenim por. Ja no.
L'assetjament que està rebent el poble de Catalunya té un moment clau que tothom ha tingut en ment els dies anteriors al 1 Octubre: On són i com arribaran les urnes?
A hores d'ara encara hi ha un misteri les respostes del qual s'alimenten amb imatges que només fan evident que les urnes van arribar, puntuals, amagades en bosses d'escombraries, amb nocturnitat i amb aplaudiments emotius dels que feien guardia davant les seus electorals. És humiliant que el dret a votar i decidir tingui aquest factor de clandestinitat després de 40 anys que han fet creure que transició era sinònim de democràcia. La gent gran tenia la mosca a l'orella i per molt que avisaven (el franquisme va controlar el canvi de règim per no ser jutjats per crims de guerra i dictadura), la manipulació mediàtica, la permissivitat de l'esquerra i, perquè no, la por dels que fan por, ha fet creure que érem una democràcia. Però la transició va tenir també una carta amagada, els poders fàctics van tenir continuïtat i les dinasties franquistes van seguir teixint la seva xarxa ideològica i clientelar, com havien fet durant el franquisme, ara aprofitant la bona fe de la gent amb somnis de canvi i amb el vot com argument democràtic. Mentrestant, amparats per l'hereu del franquisme instituit en la figura de la Monarquia, van anar constituint la seva biblia, amb la pressió militar, que en van dir Constitució, una remodelació d'allò que també es deia a la dictadura, Una, Grande y Libre. Ves per on. Però tot plegat continuava sent una continuació on el vencedors ho seguien sent i els vençuts s'acollien a mantres de bona fe i esperança i un futur millor. Han hagut de passar 40 anys més perquè les noves generacions fessin la revolució que per edat els hi pertoca i han començat a aixecar la catifa, aquella on s'havia amagat el franquisme. I el nou franquisme s'ha revelat. Aquest cop no ha colgat votants a les cunetes perquè a cada cantonada hi ha una càmera i una imatge ara no es pot amagar, sí que es pot manipular, com s'ha vist, però la xarxa ho decobreix ràpidament. Només hi ha silenci informatiu allà on encara domina el neo franquisme, però aquell pais de meravella on es creia, comença a enfonsar-se perquè la mentida no es bona política i allà on la mentida fa caure presidents comença a ser també un valor democràtic que cal fer valer.
Tot plegat ho escric perquè cal revisar la nostra història. Imagineu les successives derrotes que els avantpassats han hagut de patir i les humiliacions per injusticies. Si són capaços ara de manipular uns fets fent creure que els botxins són les víctimes, que no hauran fet durant segles per fer creure que hem de ser el que ells volen que siguem sense entendre què vol dir això de decidir. I els que els han cregut fomenten un A por ellos, creient que som inconscients i que ens han d'adreçar perquè no tenim capacitat per saber el que ens convé. I la demostració és que el seu Rei els avala, perquè en el fons la sobirania radica en el Rey, com sempre ha sigut el principi monàrquic i bé ho sabia Franco quan va fer hereus els borbons.
Els militants actuals, joves i grans, de la sobirania catalana, han entés que cal fer estrategies per combatre amb pacifisme i burlar les forces d'ocupació que ens envien els poders centrals. Per això torno al principi, les urnes. La clandestinitat amb la que s'ha actuat per fer arribar les urnes serà un relat èpic que en algun moment es podrà saber i si ara encara està envoltat de misteri, és perquè de saber-ho, molts dels implicats podrien ser imputats per la justicia espanyola per ocultar allò que amb tant de zel buscava la policia i que no van saber trobar. Potser la indignació del govern central ho és també perquè s'ha sentit burlat i humiliat, i com ferit en l'orgull, continuarà assetjant-nos fins tornar a sentir-se vencedor. Per això no podrà acceptar mai una mediació, seria una derrota, per nosaltres una victòria, una més de les moltes que Catalunya amb serenitat, pacifisme i moviment social ha anat aconseguint al llarg dels últims anys. Com en veure els cops als votants, molts més van decidir votar, per dignitat.
Salut als que amb el seu gest, vau aconseguir fer arribar les urnes. Un dia sabrem la vostre història que ens fa sentir orgullosos de la vostre gesta.
Salut als que vau rebre fisicament i emocionalment.
Salut als que no vau tenir por de votar.
Salut als que us vau quedar a casa. Ara sabeu que també us necessitem.
No tenim por. Ja no.
27.9.17
Banda sonora de l'escriptor (cançons per inspirar):THERE´S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS
THERE´S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS
Irving Berlin
Irving Berlin, un dels compositors més populars del segle XX
i dels més representatius de la banda sonora d’allò que s’ha anomenat el somni
americà. Nascut a Temun (Rusia) l’any 1888, la seva familia va emigrar a Estat
Units l’any 1893 i van viure al barri jueu de Manhattan. Va morir a Nova York el
1989 a l’edat de 101 anys. Longevitat que li va permetre ser un aclamat
compositor que també escribia les lletres, cosa no habitual, amb més de 1500
cançons. Va composar música i lletra a 19 musicals de Broadway i a 19
pel·licules de Hollywood. George Gershwin, un altre gran compositor, deia d’ell
que era el més gran compositor de cançons que mai havia existit.Una cançó seva, Blue Skies, es va incloure a la primera película sonora de la
historia del cinema: El cantor de jazz (1927, The
Jazz Singer).
Les dues estrelles cinematogràfiques dels grans
musicals dels anys 30, Fred Astaire y Ginger Rogers, van interpretar moltes de
les seves cançons la qual cosa va permetre que el món conegués Irving Berlin.
Un dels seus èxits mundials és la popular cançó “White
Christmas” amb més de 170 milions de discos venuts. També té una reconeguda
projecció la cançó patriótica “God bless America”.
Del 1946 es “There’s No Business Like Show
Business”, considerat un himne sobre el món de l’espectacle i que apareix al
musical: Annie
Get Your Gun. Una adaptació cinematográfica del 1950 va ser
coneguda a Espanya amb el nom de La reina
del oeste.
Engrescadora cançó pel seu ritme, tonada, i energía
amb lletra sobre les meravelles del negoci de l’espectacle, ha estat
interpretada per molts cantants com homenatge al compositor i un reconeixement
al ESPECTACLE, entre ells Frank Sinatra i Marylin Monroe.
Mai va vendre els drets de les seves cançons ni
permetre el seu ús en publicitat.
Versió Frank Sinatra
Versió La Reina del Oeste, Cinema
Versió Annie Get Your Gun, musical Broadway
There's no business like show business like no
business I know
Everything about it is appealing, everything that traffic will allow
Nowhere could you get that happy feeling when you are stealing that extra bow
There's no people like show people, they smile when they are low
Even with a turkey that you know will fold, you may be stranded out in the cold
Still you wouldn't change it for a sack of gold, let's go on with the show
The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Are secretly unhappy men because
The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Get paid for what they do but no applause.
They'd gladly bid their dreary jobs goodbye for anything theatrical and why?
There's no business like show business and I tell you it's so
Traveling through the country is so thrilling, standing out in front on opening nights
Smiling as you watch the theater filling, and there's your billing out there in lights
There's no people like show people, they smile when they are low
Angels come from everywhere with lots of jack, and when you lose it, there's no attack
Where could you get money that you don't give back? let's go on with the show
(there's no business like show business like no business I know)
You get word before the show has started that your favorite uncle died at dawn
Top of that, your pa and ma have parted, you're broken-hearted, but you go on
(there's no people like show people, they smile when they are low)
Yesterday they told you you would not go far, that night you open and there you are
Next day on your dressing room they've hung a star, let's go on with the show!!
Everything about it is appealing, everything that traffic will allow
Nowhere could you get that happy feeling when you are stealing that extra bow
There's no people like show people, they smile when they are low
Even with a turkey that you know will fold, you may be stranded out in the cold
Still you wouldn't change it for a sack of gold, let's go on with the show
The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Are secretly unhappy men because
The butcher, the baker, the grocer, the clerk
Get paid for what they do but no applause.
They'd gladly bid their dreary jobs goodbye for anything theatrical and why?
There's no business like show business and I tell you it's so
Traveling through the country is so thrilling, standing out in front on opening nights
Smiling as you watch the theater filling, and there's your billing out there in lights
There's no people like show people, they smile when they are low
Angels come from everywhere with lots of jack, and when you lose it, there's no attack
Where could you get money that you don't give back? let's go on with the show
(there's no business like show business like no business I know)
You get word before the show has started that your favorite uncle died at dawn
Top of that, your pa and ma have parted, you're broken-hearted, but you go on
(there's no people like show people, they smile when they are low)
Yesterday they told you you would not go far, that night you open and there you are
Next day on your dressing room they've hung a star, let's go on with the show!!
21.9.17
Memòria contra abstenció
Article antic que segueix sent actual quan s'acosten urnes:
Memòria contra abstenció
La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.
L'aixeta de l'esperança
Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.
Gest de llibertat
Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.EL PUNT, Tribuna, 23-5-07
1.9.17
Literalment mitja vida
Fa tres dècades hi vaig entrar com a professor més un plus com alumne i ara en surto de la mateixa manera, a peu (que no amb els peus endavant, que ja és bo). Literalment mitja vida que és poc quan ja vaig cap als 100 i fins llavors penso ocupar el temps amb més temps, persones i projectes que espero gaudir amb la mateixa intensitat, compromís i somni que he fet sempre.
Salut a tothom i fins ara.
(no es convida particularment)
18.8.17
Ramblejar, un espai de llibertat
Ramblejar, un
espai de llibertat
Un no ha nascut a Barcelona, ni viu a Barcelona, hi fa escapades, un anar i
tornar, una necessitat i una obligació, amics i amors, feina o cultura,
espectacle i turisme, impossible circulació, mar i muntanya, tot i més, però hi
ha un esperit barceloní adquirit que no és altre que La Rambla de Barcelona.
Quan surts a fora i et pregunten d’on ets, dius de Barcelona i segurament
ho creus així des de que descobreixes La Rambla. Perquè és allà on has acumulat
un munt de sentiments; hi has fet fotos, t’has fet només un café-el més
econòmic-, t’has enamorat o barallat, has badat assegut o dret, t’has impregnat
de diversitat i cultures, has escoltat idiomes d’arreu del món, has tafanejat
els quioscos de paper o flors plens d´allò tòpic i d’allò inimaginable, has
mirat rajoles i grafits, oficials o rebels, has admirat les escultures humanes,
sentir el piular dels ocells engabiats (ja no), t’has sentit atret per la Boqueria
com si fossin les sirenes dels argonautes que cauen en la temptació, t’has
creuat amb riuades de gent que aleatòriament pugen o baixen fent ziga-zagues,
intercanviar mirades amb el desconegut plenes d’interrogants sobre el passat i
futur, però una realitat present, sou allà i formeu part d’aquell instant de
vida, i quan arribes a baix, Colom, o a dalt, Plaça de Catalunya, tens un
impuls irreversible, donar mitja volta i tornar-hi, hipnotitzats per l’encanteri
d’una Rambla i així podríem seguir milers de relats de tota condició social, política,
econòmica o religiosa, que hem conclòs i posat d’acord en batejar-ho amb un
verb: ramblejar.
Turistes interns i externs saben que no poden passar per Barcelona sense
saber què significa ramblejar. I cada dia de l’any centenars de persones ho
descobreixen i milers en hores puntes del turisme retenen en la retina, mai
millor dit, la sensació de llibertat.
Un atemptat m’ho ha fet escriure. Pensar que t´hi has passejat amb un fill
a cada ma per fer descobrir als teus un bé de vida, m’ha fet indignar i
enrabiar, perquè ahir a la tarda molts en idèntica situació, van passar de la
vida a la tragèdia, del ser al no ser, de la llibertat al terror.
Avui, un és més barceloní que mai i sabem que ningú ens podrà prendre La
Rambla, perquè és nostra, però sabem més que ningú que és de tots els que en un
moment o altra hi ha ramblejat, i no ens cansarem d’ensenyar-ho al món. Avui ho
fem amb el cor encongit i trist, però reivindiquem més que mai que La Rambla, és,
de tothom, un espai de llibertat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)