Ramblejar, un
espai de llibertat
Un no ha nascut a Barcelona, ni viu a Barcelona, hi fa escapades, un anar i
tornar, una necessitat i una obligació, amics i amors, feina o cultura,
espectacle i turisme, impossible circulació, mar i muntanya, tot i més, però hi
ha un esperit barceloní adquirit que no és altre que La Rambla de Barcelona.
Quan surts a fora i et pregunten d’on ets, dius de Barcelona i segurament
ho creus així des de que descobreixes La Rambla. Perquè és allà on has acumulat
un munt de sentiments; hi has fet fotos, t’has fet només un café-el més
econòmic-, t’has enamorat o barallat, has badat assegut o dret, t’has impregnat
de diversitat i cultures, has escoltat idiomes d’arreu del món, has tafanejat
els quioscos de paper o flors plens d´allò tòpic i d’allò inimaginable, has
mirat rajoles i grafits, oficials o rebels, has admirat les escultures humanes,
sentir el piular dels ocells engabiats (ja no), t’has sentit atret per la Boqueria
com si fossin les sirenes dels argonautes que cauen en la temptació, t’has
creuat amb riuades de gent que aleatòriament pugen o baixen fent ziga-zagues,
intercanviar mirades amb el desconegut plenes d’interrogants sobre el passat i
futur, però una realitat present, sou allà i formeu part d’aquell instant de
vida, i quan arribes a baix, Colom, o a dalt, Plaça de Catalunya, tens un
impuls irreversible, donar mitja volta i tornar-hi, hipnotitzats per l’encanteri
d’una Rambla i així podríem seguir milers de relats de tota condició social, política,
econòmica o religiosa, que hem conclòs i posat d’acord en batejar-ho amb un
verb: ramblejar.
Turistes interns i externs saben que no poden passar per Barcelona sense
saber què significa ramblejar. I cada dia de l’any centenars de persones ho
descobreixen i milers en hores puntes del turisme retenen en la retina, mai
millor dit, la sensació de llibertat.
Un atemptat m’ho ha fet escriure. Pensar que t´hi has passejat amb un fill
a cada ma per fer descobrir als teus un bé de vida, m’ha fet indignar i
enrabiar, perquè ahir a la tarda molts en idèntica situació, van passar de la
vida a la tragèdia, del ser al no ser, de la llibertat al terror.
Avui, un és més barceloní que mai i sabem que ningú ens podrà prendre La
Rambla, perquè és nostra, però sabem més que ningú que és de tots els que en un
moment o altra hi ha ramblejat, i no ens cansarem d’ensenyar-ho al món. Avui ho
fem amb el cor encongit i trist, però reivindiquem més que mai que La Rambla, és,
de tothom, un espai de llibertat.
