Per enèsima vegada he vist Allò que el vent s'endugué (GONE WITH DE WIND), la pel·lícula més popular de tots els temps. Aquest cop en pantalla gran a la sala de cinema de la UAB en un cicle sobre gènere femení i gèneres cinematogràfics.
La pel·lícula ha estat mitificada de tal manera que ha estat re-estrenada arreu del món amb qualsevol excusa, no només les habituals dels aniversaris cada 10 o 25 anys. A Estats Units ben aviat per renovar espectadors en van fer una versió panoràmica, sense gaire èxit, que destrossava el format original acadèmic de la pel·lícula en 35 mm, és a dir, el format aproximat que la Tv va adoptar com a invent durant el segle XX i que el món digital ha revolucionat panoràmicament.
Actualment els cinèfils podem gaudir d'edicions digitals de col·leccionista amb ambdós formats i versió original, documentals de producció i reportatges per allargar l'emoció de la pel·lícula i també el seu estudi. S'han pogut afegir les escenes descartades abans de l'estrena i també ha comportat refer el color i ajustar-lo al extraordinari treball original que li va valdre un oscar especial al dissenyador artístic Cameron Menzies pel cromatisme en un temps on el blanc i negre era el color de les pel·lícules. Una revolució i un risc empresarial en el seu moment. Tot plegat ara en uns disquets que pots agafar amb una mà. Imaginem els originals, 24 bobines de metratge, tota una labor especial pels projeccionistes que aproximadament cada 10 minuts havien de canviar les bobines sense que els espectadors se n'adonessin. Un intermedi de 15 minuts oferia al operari un merescut descans durant el qual, recordem-ho, els espectadors podien visitar el bar i el wc.
Aquesta vegada doncs he pogut gaudir d'una de les seves característiques originals, la pantalla de cinema, que t'apropa a les sensacions que milions de persones van poder sentir en dècades de projeccions. Els estudis encara la situen com la que més ha recaptat en taquilla en tota la història del cinema (amb la inflació corresponent) i segueix en les llistes de millors pel·lícules de la història, tot un mèrit per una producció de fa gairebé 80 anys.
A Espanya les reaccions van començar d'una manera diferent perquè va trigar anys a estrenar-se. Recordem que la producció de GONE WITH THE WIND gairebé va ser paral·lela a la guerra civil espanyola (1936-1939). El productor de Hollywood David O'Selznick, va comprar els drets d'adaptació de la novel·la de Margaret Mitchell l'any 1936, i va començar el treball de guionatge pel qual va contractar diferents guionistes, el principal Sidney Howard, sent el propi O'Selznick qui el va acabar (sense sortir als crèdits). Una campanya a nivell nacional va organitzar el càsting per triar l'actriu pel paper principal, més de 1500 actrius hi van participar, entre elles les megaestrelles de la època. Tothom volia el paper de Scarlett O'Hara que finalment va obtenir l'actriu anglesa Vivien Leight. Per Rhett Butler no van caldre proves, Clark Gable era l'únic candidat (en realitat Gary Cooper l'havia rebutjat preveient un fracàs), tot i que aquest no ho tenia tant clar doncs sabia que el protagonista absolut era una dona. El rodatge va durar la primera meitat de 1939 i es va estrenar a Atlanta a finals d'any. Era la primera vegada que tot l'equip de producció es va traslladar al sud, al centre de la història, perquè tot el rodatge es va fer a Hollywood i dels intèrprets principals hi havia tres anglesos, Vivien Leight (Scarlett), Olivia de Havilland (Melanie) i Leslie Howard (Ashley) i, Clark Gable de Ohio, un estat clau pel nord en la guerra de secessió. El conflicte Nord-Sud encara era sensible i es resumeix en la frase d'una fan sobre l'elecció de l'actriu per Scarlett, "millor anglesa que ianqui". Tot i així, van ser rebuts com herois fins i tot pels pocs supervivents nonagenaris del conflicte que van ser convidats a l'estrena. Pel sudistes l'estrena va ser considerada una manera moral de guanyar la guerra.
Estrena que no va arribar a Espanya fins el 1950. En plena postguerra suposem que no estava el país per cinema, però aquesta era una excusa perquè de cinema se'n va seguir veient. Des de la perspectiva actual cal considerar que el franquisme no va veure amb alegria una pel·lícula sobre la qual es podien fer interpretacions properes, com una guerra civil on el vencedors són els dolents de la pel·lícula i els vençuts, tot i la derrota i les calamitats viscudes, conserven l'esperit de supervivència i de tornar a refer forces per recuperar la terra perduda. Vaja, una soterrada lectura sobre republicans i franquistes on els vencedors es feien dir nacionals i els perdedors eren els rebels. També al final de la primera part, just abans de l'intermedi, sobresurt l'espectacular silueta a contrallum de Scarlett on fa un al·legat de lluita i superació que fa posar la pell de gallina amb l'ajuda de la banda sonora. No és difícil imaginar com una ment censora en podia interpretar perfectament un cartell republicà o, pitjor, una icona del puny enlaire amb una consigna comunista.
També protagonitzat per una dona, Scarlett, que es casava més d'una vegada, que buscava fer caure en adulteri al marit (Ashley) de la seva cosina(Melanie) i mantenia una relació pecaminosa amb el seu futur marit (Rhett), a més de demostrar ser una dona sexual, emprenedora i manipuladora. Si tornem al censor franquista no és estrany que es digués que la imatge de Scarlett era immoral i un mal referent per a la dona espanyola, ja sabem, conservadora, que cuida dels fills, submisa al marit i que es dedica a "sus labores" en el DNI, un veritable esperit nacional.
Deu anys després res no justifica que s'estrenés perquè les raons censores i l'esperit nacional continuava sent el mateix. Però atenem a algunes variables per avalar la seva estrena a més de l'amenaça de l'església espanyola d'ex-combregar els espectadors.
El cinema era l'espectacle més popular i també un mitjà extraordinari per la propaganda. Anar al cinema, sobretot el cap de setmana, era gairebé la millor i única opció d'entreteniment de la societat espanyola. Era allà on el règim podia concentrar a la població i emetre les seves consignes de fonaments patriòtics. Des de 1942 ja havia experimentat amb èxit el seu noticiari cinematogràfic No-Do, emès obligatòriament en les sales al inici de la sessió i on amb format de notícies i reportatges lloava la grandesa del dictador i les seves polítiques i menyspreava i manipulava qualsevol política estrangera demòcrata, a més de fomentar la bonica vida de la societat espanyola. Les locucions es van fer famoses per la capacitat de canviar el sentit de qualsevol imatge que no s'ajustés als canons de propaganda franquista. Un estil de manipulació que ha fet escola i en l'actualitat podem observar en algunes televisions. Una dèbil indústria cinematogràfica pròpia exigia comprar produccions estrangeres per alimentar les sales, aptes per a tots els públics després de passar per la censura d'escenes o directament del doblatge.
Així doncs, GONE WITH THE WIND, tenia tots els ingredients per atreure la majoria de la població adulta durant força temps i fer veure el No-Do corresponent. Deu anys després de la guerra civil el règim ja havia fet una criminal repressió i havia deixat sense efectius per refer-se als republicans i la lectura del comunisme ja no era present a l'escena de Scarlett, en part perquè el No-Do ja informava com els règims i idees socialistes o comunistes també eren perseguides al món, com la nació que havia produït la pel·lícula.
Respecte a Scarlett, en 10 anys ja s'havia integrat la formal imatge de la dona espanyola com a maternal mare, fidel al marit, asexuada, cristiana i fervent defensora dels valors més tradicionals. És a dir, Scarlett ja era una pècora i tothom aplaudia que el seu marit l'engegués a dida. L'heroïna no era Scarlett, era Melanie, la dona comprensiva i sacrificada amb capacitat per perdonar; una santa.
Per altre part, el masclisme de Rhett, era un valor que el règim no negava perquè tot i que fos un mosaic de valors negatius (per alguns positius per un home) puter, violador (ep, dins del matrimoni), corrupte, bevedor, covard i ploraner, tenia una aureola de seguretat, atractiu varonil, fumador, sorneguer, altiu i protector de la família. I, recordem-ho, Rhett és el primer admirador de Melanie. Una icona de Rhett que va ser imitada com a representació del mascle i el franquisme anava molt d'això. Només cal veure fotografies i pel·lícules de la època per observar la quantitat d'homes que imitaven el bigoti i les maneres de Rhett, admirat per homes i dones (se suposa, perquè tampoc tenien manera d'expressar-ho ni tenien dret a vot).
Pel amants de les anècdotes o interpretacions paranormals, indicar que dels principals actors, Olivia de Havilland (Melanie) ha arribat als 101 anys i que altres van morir relativament joves, Vivien (54), Gable (59), Leslie (50), el guionista Sidney Howard (48), l'autora Margaret Mitchell (49) i el productor O'Selznick (63). Una nova llegenda per uns, maledicció per uns altres.
Gairebé 80 anys després de la seva estrena, LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ, conserva la força narrativa que l'ha fet perdurar en el temps com una llegenda de la història del cinema on totes les escenes tenen una capacitat dramàtica insuperable a pesar de tota la negativitat dels seus temes, com l'esclavisme, la guerra, la justificació de la violència, els valors suprems, l'explotació de la terra per uns pocs, el racisme, la corrupció o el paper desigual de la dona.
L'autora de la novel·la, Margaret Mitchell, la va escriure com l'homenatge i nostàlgia a una civilització del sud que el vent es va emportar. Per tot allò que defensava i des de un punt de vista actual, millor que no torni, si bé molts dels seus suposats valors malauradament encara són presents arreu del món.
Potser per això mateix la pel·lícula també té interpretacions transversals de llocs i generacions, la qual cosa la fa sempre actual.
Des de un punt de vista purament cinematogràfic, és possiblement la millor pel·lícula de la història, opinió reforçada després de ser-ne espectador en pantalla gran, per a la qual es va crear.
Acabo amb la frase més fidel a la llegenda de GONE WITH THE WIND i que es va utilitzar com a reclam en la seva estrena: "Never in a lifetime have eyes beheld its equal". MAI EN LA VIDA ELS TEUS ULLS HAN VIST RES IGUAL.
Gabriel Martínez i Surinyac
