Missió impossible, 1,2 i 3

La darrera estripada (remake) d’una idea televisiva ha estat Missió Impossible (Mission:Impossible, 1966-1973), una famosa sèrie protagonitzada per la F.M.I (Força Missió Impossible), els membres de la qual brillaven en missions top secret resoltes amb acció i enginy. Tres aspectes han passat a la història de la televisió, primer, el ganxo inicial de cada episodi on el cap de la F.M.I. rebia les instruccions pertinents de la nova missió en una cinta d’àudio que s’autodestruia al final del missatge. El segon, el seu tema musical composat per Lalo Schiffrin que també va ser un èxit de vendes. El tercer, la missió impossible encarregada i la curiositat de l’espectador per veure com era resolta pels intrèpids agents.

No cal dir que l’opinió sobre el resultat de la versió cinematogràfica ha quedat palesa en la primera línia. Els seus responsables no han estat originals i han fet els que tothom fa en el moment de refer una idea, buscar els seus trets més característics per tal que l’espectador els identifiqui per captar el seu interès-recordatori de l’original, i si no el coneix, la promoció ja se n’encarregarà de fer-lo prou atractiu. Les instruccions, la música i la missió impossible s’han refet als gustos actuals (la qual cosa comença a ser preocupant). Després, via lliure. I en aquest cas sense pietat. En la primera pel·lícula es perpetrava l’animalada de fer desaparèixer tot l’equip de la F.M.I, excepte un dels seus membres, amb la malsana jugada als fans de la sèrie de fer del seu cap un traïdor. Això de convertir un dels herois en el dolent principal només es pot entendre des de l’absoluta falta de respecte a una sèrie de culte. Se’l pot fer morir, retirar o jubilar, totes elles solucions dramàtiques de respecte, però no la destrucció infame. I dels altres membres, si fa o no fa, des de la mort ingènua a la dolorosa d’amor i traïció de la parella del protagonista, i així deixar-lo sense compromís de cara a una segona part. A partir d’aquí, qualsevol cosa pot esdevenir Missió impossible, i aquesta és de suposar que és la filosofia dels seus productors, un mal acudit, inclosa la del seu productor i estrella principal, que s’ha quedat sol per fer un producte al seu abominable gust i brillar en solitari i comercialment, però en el contenidor artístic.

MISSIÓ IMPOSSIBLE 2

De la segona part només recordo la introducció del jove agent escalant sense corda per una paret impossible i fent cabrioles com si estigués al menjador de casa seva. Per art de màgia han aconseguit que la F.M.I. sigui la versió americana del James Bond, sense l’estil del personatge britànic (també estripat en cada nova pel·lícula) on l’acció, persecució i efectes especials són els únics ingredients per un públic incondicional de la nova atracció, més apropiada per una sala de parc temàtic amb moviment hidràulic de butaques (temps al temps). Sota la promesa de no tornar a caure al parany nostàlgic de la sèrie, vaig decidir no veure les successives bajanades d’un agent amb un nom que no es recorda. Però m’ho vaig repensar davant una missió possible: escriure sobre la tercera part i deixar-la com un drap brut, sense pietat.

MISSIÓ IMPOSSIBLE 3

Per començar és un parany a l’espectador. El principi estructural de la pel·lícula és en base a un artifici de trama conegut pels cinèfils i de referència desconeguda per a la gran majoria dels espectadors. I a més amb la intenció de ser explícits per si els que coneixem el terme original del cep no hem tingut prou intel·ligència per assabentar-nos. Tota la pel·lícula corren darrera un petit aparell –aconseguir-lo és la missió impossible- que anomenen Pata de conejo i quan al final l’heroi pregunta per la seva importància, la resposta queda en incògnita.

El mestre Hitchcock ho explicava clarament. En un tren que es desplaçava per terres d’Escòcia, dos homes viatjaven en un compartiment. Un d’ells preguntava per un paquet del portaequipatges. “És un MacGuffin”, responia l’altre. La següent pregunta era evident: “Què és un MacGuffin?”. “Serveix per caçar lleons”. L’altre reia, “però si no hi ha lleons a Escòcia”. I l’altre acabava amb un, “Així, no és un MacGuffin”.

En termes pràctics és un element de la trama que fa avançar aquesta però que no té un valor per si mateix. La Pata de conejo només posa en marxa la Missió Impossible corresponent i un cop està en poder dels bons, la pel·lícula s’acaba. Perquè és un parany? Perquè com a mínim el miler de pel·lícules que han utilitzat el MacGuffin corresponent al menys tenen la decència de justificar-lo, ara els plans secrets de destrucció del món, ara la llista d’agents infiltrats, ara la fórmula màgica de tornar bons als nens, ara… I missió Impossible fa la brometa de dir sense dir-ho que ha servit per fer Missió Impossible 3.

Altres paranys.

Sembla una gimcana: superar el màxim de proves en el mínim de temps possible, que és el que fa el nostre agent en les dues hores de metratge. La novetat és que a més de continuar emulant a James Bond, ara també és el McGyver que troba solucions casolanes per superar les dificultats. En la propera potser haurà de recórrer als poders de Superman. Que facin el que vulguin mentre no toquin els germans Marx.

De la mateixa manera que el bon prestidigitador es basa en el moviment per amagar el truc, la pel·lícula es construeix en les noves tendències del cinema d’acció actual, no deixar que s’aturi, bé amb moviment de camera, bé amb moviments ràpids dels personatges, bé amb enquadraments sense trípode, bé amb muntatge publicitari que fa que un pla no arribi al segon de durada… tot plegat per no veure el truc i fer-nos creure que ens trobem veient una gran pel·lícula.

Tot i el moviment no se’m va escapar que tots els actors i actrius tenen mesures de model i llueixen vestimentes de passarel·la per crear un artifici que com tots els focs, es consumeixen en el propi cel i a més que per poder veure’ls ha de ser de nit.

Un mal exemple pels joves si no tenen prou criteri com per sentir-se enganyats.

Referèndum, però...

Per principi, els que plantegen un referèndum saben que es fàcil que guanyi l’opció del “Si” i és perquè hi ha uns mecanismes que ho faciliten, sense que això s’entengui com manipulació. Són consultes directes fetes des del poder polític que fa servir activament el seu liderat d’opinió, tan influent en l’electorat, i avalat per l’efecte psicològic del “Si”, amb connotacions positives sobre progrés i futur, de més bon pair sobre l’ànim, per no dir ànima. També la resposta a una pregunta es simplifica i a diferencia d’unes eleccions, el votant no té moltes alternatives i a més no hi ha dificultats en la resposta. El “Si” i el “No” són les úniques opcions i seria innocent considerar que el Blanc i el Nul són veritables alternatives. Està molt bé que els ciutadans siguem consultats en aspectes importants de la nostra vida en societat, però la simplicitat potser és la debilitat del referèndum. I aquest sobre l’estatut de Catalunya ho confirma. Si Catalunya és diversa i plural i a més té un govern compartit per diferents forces polítiques, com és que no pot reflectir una diversitat i pluralitat en les respostes? “Si” o “No” és una reducció que afavoreix a les democràcies de dos colors, o de dos partits, però no als matisos d’una societat madura, democràtica i plural. Què impedeix ampliar el ventall d’opcions? El poble té més profunditat, i la classe política també, i si obríssim la possibilitat de més paperetes, segurament ens acostaríem més a la veritat, si és que això interessa als que governen. Bé, de fet sí que els interessa, perquè quan encarreguen enquestes ho fan amb mil preguntes per saber molt clarament les nostres opinions, diversa en intencions i dubtes. Catalunya també amb això hauria de ser diferent. I per començar, permetre l’opció d’incloure en les dues paperetes principals un “però…”, significatiu per reclamar que les coses no són tan simples com el blanc i negre, i a més, les tonalitats poden ser en color. Simplement perquè ho sabem i ens agradaria dir-ho. Malauradament afegir un “però...” seria nul.

Ciutadans tecnològics

La tecnologia sobre comunicació ha entrat de ple en les nostres vides. Entre els aparells que destaquen a la llar i que n’han retirat uns altres per obsolets, trobem televisors, equips de música, enregistradors de vídeo, receptors digitals per terra o per satèl·lit, home cinema, foto i vídeo, ordinadors, Internet, telefonia… No hi ha temps que s’espatllin i, si ho fan, surt més a compte la compra d’un de nou que no pas reparar-lo. Hem entrat de ple en el consum tecnològic i ens hem creat la necessitat i el desig de tenir la darrera novetat per sentir-nos més comunicats i això sembla un pas més vers la felicitat. Som tan previsibles que els nostres Grans Germans han vist molt clar el nostre futur digital. L’anomenada “apagada analògica” havia de ser el 2012 i tot apunta que acabarà sent el 2008.

L’estratègia així ho apunta. Primer pas: aposta per la Tecnologia Digital Terrestre perquè el cable o el satèl·lit tenen una infrastructura més complicada per arribar en poc temps a totes les cases. Segon pas: sota el reclam d’un gran esdeveniment esportiu, com ara els mundials d’Alemanya, s’ha concedit l’exclusiva de la seva cobertura a un nou canal digital, La Sexta, que ha fet vendre milions d’aparells de recepció. Tercer pas: no n’hi ha prou; cal amplificar el senyal de l’antena de tota la vida. Milers d’antenistes hi treballen. Quart pas: quan acabi el mundial, ens diran que el receptor digital no permet la interactivitat i ens oferiran un altre aparell més complet i ara rebaixat.

Després vindran les pantalles digitals a bon preu que més endavant deixaran pas a les d’alta definició, i després enregistradors d’aquest mateix sistema i així successivament fins que ens tornaran a vendre tecnologia sota el reclam de la darrera generació i potser tornaran el cable i el satèl·lit. Però al darrera d’aquests grans canvis hi ha un gran espectacle com un mundial o un jocs olímpics; per cert, els propers seran el 2008. Coincidència o màrqueting de la comunicació? Rectifico: al darrere de tot això estem nosaltres, fidels ciutadans tecnològics a l’espera de la propera novetat. La tecnologia ja és al nivell de les necessitats primàries.

Si un immigrant assoleix la condició de ciutadà tecnològic, aconseguirà la seva integració. Benvinguts a la societat moderna de l’era digital.

EL TRIANGLE, 12/06/06

La fórmula 1 de la publicitat

Una carrera extraordinària des del primer minut: Renault, Ferrari, Vodafone, Telefónica, McLaren, Honda, BMW, Williams, Movistar, Mobil, Martini, Bridgestone, Agip, Toyota, Elf, Panasonic… La publicitat s’estén a una velocitat increïble en la petita pantalla i no hi ha enquadrament sense marca. Per a alguns és el preu que s’ha de pagar per gaudir d’una activitat esportiva que arrossega milions d’espectadors que no consideren aquest espectacle com una invasió publicitària, fins i tot els fa gràcia posar-se samarretes i gorres amb els colors de la seva marca preferida. És un mundial de marques. Malauradament la fórmula s’està estenen a tota activitat televisiva i la publicitat integrada acabarà saturant els continguts sense cap tipus de debat sobre les seves conseqüències. Potser als anunciants, que no publicitaris, ja els està bé, però aquesta carrera per aconseguir espectadors no hauria d’arribar a les televisions públiques que per filosofia han de considerar l’espectador com una persona i no com un número. I els números són de molt fàcil manipulació.
EL PUNT, 30-5-2006

REFER (Remake)

Segones parts mai han estat bones és una frase feta que dóna per molt en el joc literari de les comparacions i el doble sentit, a la qual el cinema hi afegeix la cua: excepte El Padrí, segona part. Però el comentari actual fa referència a una segona part especial, aquella que en vocabulari cinèfil en diuen remake (refer), una nova versió d’una determinada pel·lícula o sèrie televisiva on la trama i els personatges es repeteixen amb més o menys fidelitat amb l’objectiu d’arribar a nous públics i nous mercats. I tant si és més com si és menys, la regla general és que no hi ha excepcions i té com a resultat una pífia, la qual cosa no deixa de ser una manca de respecte a l’original i acosta la frase feta a la veritat absoluta.

És una pena el menyspreu a les idees que en els últims anys ha protagonitzat el món del cinema, principalment Hol·lywood, que és d’on surten les pautes mundials sobre butaca, cola i crispetes.

Els escriptors tenen una vena inflada per l’admiració (enveja sana) d’altres idees i desenvolupaments brillants. Sempre tenen el somni i la temptació d’igualar o superar el geni que altres, en un període curt o llarg, han tingut a bé ser l’admiració del públic. Però no són somnis només d’escriptor, de la mateixa manera que els aventurers volen repetir les gestes dels seus admirats predecessors, els cineastes, siguin guionistes, directors, actors o productors, volen sentir el mateix. La pressió comercial no és la millor manera de fer front a la passió cinèfila de repetir una història o un èxit. Es fan servir moltes excuses, com que les noves generacions prefereixen el color al blanc i negre, que els anys passen factura a les pel·lícules i que són més difícils de vendre en DVD i a les teles, o que els actors d’ara connecten millor amb els joves que en definitiva són els que compren més entrades.

El cas és que des de fa uns quants anys són moltes les històries repetides a les pantalles de cinema i televisió així com en les seves múltiples variables entre elles. Remake de pel·lícules, de series, de sèrie a pel·lícula, de pel·lícula a sèrie… Els més comentats són els que repeteixen a la pantalla gran o els que arriben des de la pantalla petita. Gairebé mai no aconsegueixen fer oblidar l’original i si els nous formats el superen és per la senzilla raó que el nous públics no han vist mai l’original, o, més probable, que el seu criteri artístic és el de no tenir criteri.

Fins i tot s’arriba a confondre l’original, ja que aquest pot haver estat en un altre format com una novel·la o un còmic, o, en un altre ordre, es pensa que primer va ser la tele i després el cinema o a l’inrevés. I això només fent un tall en la història i deixant fora el cinema mut o el blanc i negre del cinema i la televisió.

Els que d’alguna manera defensem l’original ho fem amb el ben entès que en l’original es troba l’essència, que és una cosa intangible però d’extraordinari valor conceptual i artístic, estimació que el remake intenta suplir amb l’ham del color, els efectes especials, els grans actors i directors, el pit i cuixa, o el ritme frenètic i el so eixordador. Un parell d’exemples. El més cruel, la nova versió (1998) del Psicosis (1960) d’Alfred Hitchcock, que no admet comentaris perquè es desqualifica per si mateix des de l’instant que la idea es va fer pública. Si us plau, no es pot refer una obra mestre. L’altre, l’aventura i tragèdia del gran simi. Un visionat del King Kong de 1933 en Blanc i Negre, després de veure el remake de 1976 i el recent de 2005, ens confirma que es pot ser molt efectiu en la versemblança dels efectes especials i l’espectacularitat panoràmica en color, però tot i el cartró pedra de la versió original, és en aquesta on trobem el sentit de King Kong, la vertebració d’un amor impossible i no per això menys atractiu, i és aquesta la que ens seguirà meravellant d’aquí a trenta anys quan un original productor anunciï refer King Kong, potser en 3D i en sales Imax.

I això és un ensenyament sobre la percepció visual, conceptual i artística que no es transmet prou a les noves generacions, la capacitat de veure i comprendre més enllà de les imatges i d’epidermis.

S’han refet:

King Kong, Star Trek, Los picapiedra, Expediente X, Los Simpson, Dallas, Los hombres de Harrelson, Starsky y Hutch, Embrujada, Scooby Doo, Mr. Bean, Los vengadores, Los ángeles de Charlie, Batman, Superman, Mi marciano favorito, Corrupción en Miami, El planeta de los simios, El increíble Hulk, Los intocables, Jim West, Perdidos en el espacio, El Santo, El fugitivo, La família Munster, Stargate, La bella y la bestia, Casablanca, Doce del patíbulo, La fuga de Logan, El planeta de los simios, El fantasma y la señora Muir, Los inmortales, M.A.S.H., Nikita, Shaft, Starman, Tarzan, Viaje al fondo del mar, La conquista del oeste, Fama, El Álamo, Misión Imposible...

Cursa popular

En primer lloc, participar en una cursa popular és una de les coses més ximples que pugui oferir l’esport. En segon lloc, que una vegada has participat en una, ja no ho pots deixar. En tercer lloc, ja no penses com al principi i mai més valores el perquè pensaves que una cursa popular era d’allò més ximple.

Ara, participar en una cursa popular esdevé una mena de test vital. Comença amb el convenciment que et podràs superar a tu mateix en el teu record-rècord personal. Als pocs minuts ja estàs convençut que ho faràs i a més la teva fantasia et proclama guanyador en la teva categoria, la qual cosa imprimeix velocitat a les teves cames. Els teus contrincants van quedant enrere i si no avances més es perquè has d’anar fent ziga-zaga per no atropellar als més lents. Abans d’arribar a la meitat ja apliques la tècnica d’arrossegament, millor dit, te n’aprofites. Consisteix en buscar al corredor que vagi al teu ritme i posar-te al darrera per seguir la seva estela i que et tapi la resistència del vent i altres partícules materials. Com la cosa funciona, ja et penses que pots augmentar el ritme i et busques un altre arrossegador. No cal dir que en el meu cas m’arrossega millor una noia, però no fa res deixar-la si no et serveix prou (en altres condicions és un pensament masclista). De tant en tant gires el cap per veure si no hi ha algú que s’aprofita del teu ritme i també per saber els milers de corredors que estàs deixant enrere. Si hi ha públic que anima t’engresques més i aixeques més el peu de terra per crear una figura general més atlètica. El cor ja ha agafat un batec calent i la samarreta s’humiteja del suor desprès. És una sensació de plenitud. Trobes solucions a allò que et neguitejava el divendres i ara saps com actuaràs el dilluns. Et sembla que l’informe que has començat a llegir t’acabarà agradant si esperes a la pàgina cent. I la pel·lícula d’acció de la tele programada a primera hora de la tarda serà una meravella per fer la migdiada. Uns quants quilòmetres més i ja sabràs com pagar els deutes, escriure la propera novel·la, fer una dieta adequada i assistir a un compromís familiar amb una bona disposició. Comença la pujada i sense voler-ho el teu enèsim arrossegador se’n va. La gola està seca i la respiració passa a fer bufecs que a més són sorollosos. En l’horitzó es perfila l’esperança i fas un darrer esforç fins a l’avituallament. L’aigua és miraculosa i refresca el cos per dins i per fora, però el cervell no sembla part del cos; ell va a la seva i transmet senyals d’alerta en forma de cent neguits indesxifrables des dels dits dels peus fins a l’orella que fins ara no pensaves que també participava. I un, dos, trenta, cinquanta, cent corredors que s’atreveixen a passar-te. I aquell, que té trenta anys més que tu. I aquella, que encara és una nena. Mare meva! No és que pensis en la teva mare, és només una expressió de que la cursa no va com al principi. Una mica més d’aigua i comença la baixada. Et deixes anar però ara la musculatura necessita més oxigen i més fortalesa. Perquè no has fet més peses? Quina calor que fa! No miris el rellotge! No miris enrere! I ja no te’n recordes quina era la solució que havies trobat per dilluns, només que t’esperen uns darrers quilòmetres de penitencia, d’enganyar primer al cervell de que encara tens forces i tirar aigua damunt les cames com una carícia perquè no em deixin tirat. Això comença a ser insuportable, les orquestres d’animació distribuïdes per tot el recorregut et semblen patètiques quan en realitat aquest efecte el fas tu. I els crits de la gent amb el, ànim que ja falta poc, és una mentida cruel. Que n’és de miserable la gent! Aquesta serà la darrera cursa. Quina cosa més estúpida! I a més ara no tinc aigua. Per un moment penses en els corredors que han caigut fulminats per un atac de cor i el teu sembla sensible al pensament i ja batega amb arítmia. Si morir-se ja és de per si una putada, fer-ho en una carrera popular no tindria qualificatiu. Amb la de coses importants que té la vida, i tu aquí perdent miserablement el temps. Però no pots abandonar i menys en la teva darrera carrera. I arriba el darrer quilòmetre i els laterals són plens de gent que aplaudeixen i fan fotos i t’obliguen a somriure per demostrar que els deu quilòmetres els fas cada dia i allò és un entrenament. Però no enganyes a ningú quan els llavis són una ganyota que desfàs amb la mà. Perquè els cent metres es fan tan llargs? Però si a aquesta noia l’he passada al primer quilòmetre! I el teu orgull fa el darrer esprint per arribar al davant i a punt d’explotar aixeques la mirada per veure el rellotge digital i creuar la meta amb... alegria i sorpresa. He rebaixat vint segons la meva anterior marca! És increïble, no pot ser, agafa aire, respira, aixeca els braços i nota el teu cos exaltant de vida; he aguantat bé, he patit una mica a la pujada, m’he sabut dosificar, la gent ha animat molt, has de beure més aigua abans de començar, he de treballar més els bessons i fer més abdominals, i menjar més pasta i perdre un parell de quilos. I en la proper cursa, d’aquí un mes, ja podré rebaixar un parell de minuts la meva marca.

Una cursa popular és una meravellosa ximpleria.

La diada de l'editor

Al capdamunt de la classificació de la temporada Sant Jordi 2006 hi trobem dos autors novells en les respectives lligues de ficció i no ficció. Una mena de sorpresa que es valora com un toc d’atenció als editors sobre la capacitat que té el mercat per crear campions de figures inèdites per damunt de veterans i consagrats.
Ni de bon tros. Els èxits de llançament són maniobres perfectament planificades dels editors i els autors ho interpreten com un avís sobre qui té la paella pel mànec, i en tot cas el poder dels autors no va més enllà del 10 per cent. Si tots els exemplars venuts per Sant Jordi es llegissin, és innegable que l’índex de lectura no seria tan baix. Els veritables lectors compren llibres tot l’any. Si els editors fan el negoci per Sant Jordi, només necessiten compradors, i els lectors i autors formen part de l’escenografia indispensable de tota posada en escena. Curiosament aquest sistema sempre va acompanyat d’una generosa tirada i una presència destacada en els mitjans, lloant al lector que ha sabut fer un descobriment literari i l’autor per la seva paciència, humilitat i sacrifici. De sorpresa, res de res, només que uns editors fan més guanys que altres, però si bé poden perdre algun partit, la Lliga sempre és per al que té més pressupost i rep la complicitat dels mitjans. A hores d’ara els editors ja tenen sobre la taula els candidats de la lliga Sant Jordi 2007 i els autors deleixen per ser-ne els escollits, perquè, a més, la propera temporada també hi ha Lliga internacional.
Quina casualitat que davant la invitació de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt, el català i el castellà hagin compartit el liderat de la diada.

(AVUI, 29/4/06)

Tirar coses

He tirat una cinta de vídeo Beta.
Volia recuperar un enregistrament documental de fa uns quants anys i m’he quedat amb les ganes. La cinta s’havia fet malbé. Això m’ha fet pensar en les moltes cintes Beta del meu arxiu que hauran d’anar a les escombraries. I si això ha passat amb les betas, també passarà amb les VHS i amb les cintes de la càmera familiar. I si passo tot el que pugui a DVD, la qual cosa vol dir temps i diners, ¿qui m’assegura que el DVD durarà molts anys? De fet ja es diu que no és un format definitiu i que noves tecnologies esperen la seva sortida comercial. Ens estan prenent el pel. Paguem un cànon dels discos verges per dret de còpia i hauríem de reclamar una rebaixa per danys i perjudicis perquè les nostres gravacions no resisteixen el pas del temps. ¿Què els hi deixarem als nostres néts? Perquè en realitat, ¿perquè tenim la dèria d’enregistrar coses que poques vegades, per no dir cap, tindrem ocasió de tornar a veure? Suposo que per deixar constància de com som en determinades coses. I això quedarà en un munt de cintes i discos amb poques possibilitats de ser llegits. Haurem de reivindicar més que mai les antigues tecnologies, la pel·lícula i el paper, perquè ara per ara són les que resisteixen el pas del temps. En efecte, del calaix dels records encara recupero les pel·lícules de súper 8, les diapositives i els primers escrits.

He tirat una cinta de vídeo i m’ha fet pensar que he d’escriure més, i, sobretot, imprimir-ho. (UNA NIT A LA TERRA, Catalunya Ràdio, 10/3/2006)

Libres en català als grans magatzems

Qualsevol que visiti els departaments de llibres de la majoria dels grans magatzems podrà observar la informació en català sobre les novetats, els gèneres, les temàtiques, les ofertes o les enquadernacions.
Cada vegada que faig un tomb per aquests amples passadissos literaris no deixa de sorprendre’m la dificultat que tinc per trobar, sota cartells en català, els llibres en català. I quan hom descobreix el prestatge català, només ofereix una mostra testimonial, per no dir rància, de les edicions en la nostra llengua. Sempre m’ha semblat una contradicció tenir cura del rètol en una llengua i oblidar-se del producte en el mateix idioma, però ho he atribuït al sentit comercial d’aquests grans centres amb una clientela que, quan es tracta de llegir, té hàbits de lectura en castellà, per no aventurar-me en altres consideracions. Ara la meva anàlisi trontolla gràcies a les notícies que ens arriben sobre el boicot a productes catalans; en un centre comercial de fora de Catalunya han situat un cartell en els prestatges de cava on s’informa del gran assortit de caves no catalans que el comprador pot trobar a l’esquena del passadís de congelats. I, segons diuen, són perseguits i multats per l’administració catalana els comerços catalans que no tenen cura de fer els cartells en català. Ara entenc els rètols en català en les seccions de llibres dels grans magatzems. Una doble estratègia comercial molt intel·ligent que intenta evitar les multes des de Catalunya, els rètols, oferint la majoria de llibres en castellà per evitar que no s’enfadin aquells que són favorables al boicot, tot i que se la juguen perquè des d’aquí podríem pensar malament i considerar que fan boicot a la literatura en català.
Per evitar confusions degut a no comprendre del tot les polítiques en el punt de venda, corro al gran magatzem per mirar l’esquena del passadís de congelats. Potser allà trobaré el gran assortit de llibres en català. (AVUI, 20/12/05)

Fomentar una llengua

La revista Leer de novembre (2005) publica una entrevista a la filòloga Irene Lozano sobre el seu assaig “Lenguas en guerra” en el qual arriba a conclusions com que “els nacionalismes tenen un gran interès en que les llengües es converteixin en factors de diferenciació per trobar una justificació a les seves reivindicacions polítiques” o que “fomentar una llengua comuna beneficia el desenvolupament d’un país i també al propi desenvolupament personal”. No cal pensar gaire per entendre quina és una i les altres llengües.
Amb continguts com aquests ha rebut el premi “Espasa” d’assaig. No hi hauria sospita sobre la tendència de la revista si no fos perquè en la mateixa trobem un dossier sobre els llibres de la Guerra Civil amb comentaris com “s’han entossudit en guanyar la Guerra Civil setanta anys després”, referits a la inclinació actual de recuperar la memòria històrica, mentre destaquen tesis actuals sobre la responsabilitat de l’esquerra en l’inici de la guerra. També ho aprofiten per parlar d’una història de la Guerra Civil per fascicles que es lliura, curiosament, amb el diari El Mundo. I cap referència a la bibliografia en català. De fet, essent una revista de lectura, no s’hi escriu sobre cap llibre publicat en les altres llengües d’Espanya i quan s’hi informa sobre la guanyadora del premi Planeta no s’indica la seva llarga trajectòria en llengua catalana.
Però estem carregats de romanços: no podem sospitar d’una revista cultural que ha rebut el Premi Nacional al Foment de la Lectura, entenem que en llengua castellana.

(EL TRIANGLE, 12/12/05)

Premi Planeta i publicitat encoberta

Com cada any, els mitjans de comunicació tenen una cita obligada amb el premi Planeta.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura.
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari. No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totesnque en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.

Felicitats a la direcció de màrqueting del Grupo Planeta. També han aconseguit que escrigui aquesta carta. (EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 19/10/05)