31.12.12
30.12.12
21.12.12
Hace un millón de años, dentro de la legalidad vigente
En esta impresionante reconstrucción de la vida en la prehistoria, en un mundo de horribles bestias, los pocos hombres supervivientes de la última tribu, persiguen a la única mujer con el único fin de preservar la especie ibérica, dentro de la legalidad vigente. Para librarse de ellos, ella luchará hasta el último aliento junto a sus amigos los dinosaurios. Antes rota que ser la madre patria. Descubra la verdadera historia de la extinción de una Era. Un auténtico clásico de la ciencia ficción.
13.12.12
Andreu Alfaro, autor de les columnes de la UAB, 1929-2012
Columnes Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1999.
4.12.12
3.12.12
Tots junts vencerem (We shall overcome)
Pete Seeger, un dels pioners del folk d'Estats Units, va popularitzar la cançó gospel We shall overcome que amb el temps i també la versió de Joan Baez, va esdevenir una cançó de reivindicació de drets civils i ha estat interpretada en diferents manifestacions arreu del món.
Fa poc ha mort Joan Boix, germà de Xesco Boix, mort als anys 80, els quals després d'una estada de joventut als Estats Units, van tornar amb la influència del folk nortamericà de Pete Seeger, Woody Guthry, Bob Dylan, Joan Baez i altres. Van traduir cançons i les van popularitzar introduint el folk a Catalunya, també amb Eduard Estivill i Amadeu Bernadet. Gràcies a ells, el folk ha estat un moviment molt associat a Catalunya amb moviments escoltes i també reivindicatius.
We shall overcome va ser una de les balades més popularitzades.
En record als que ja no hi són i que ens han deixat melodies per reivindicar en temps de dificultats i demandes de justícia, llibertat i valors.
Pete Seeger
http://www.youtube.com/watch?v=QhnPVP23rzo
Joan Baez
http://www.youtube.com/watch?v=RkNsEH1GD7Q
Roslyn (diada 11setembre)
http://www.youtube.com/watch?v=a_EhmkvburQ
Bruce Springsteen
http://www.youtube.com/watch?v=ErKNkeZVCQw
Roger Waters
http://www.youtube.com/watch?v=vnMMHepfYVc
Diana Ross
http://www.youtube.com/watch?v=CnzmPrsLXn8
Fa poc ha mort Joan Boix, germà de Xesco Boix, mort als anys 80, els quals després d'una estada de joventut als Estats Units, van tornar amb la influència del folk nortamericà de Pete Seeger, Woody Guthry, Bob Dylan, Joan Baez i altres. Van traduir cançons i les van popularitzar introduint el folk a Catalunya, també amb Eduard Estivill i Amadeu Bernadet. Gràcies a ells, el folk ha estat un moviment molt associat a Catalunya amb moviments escoltes i també reivindicatius.
We shall overcome va ser una de les balades més popularitzades.
En record als que ja no hi són i que ens han deixat melodies per reivindicar en temps de dificultats i demandes de justícia, llibertat i valors.
Pete Seeger
http://www.youtube.com/watch?v=QhnPVP23rzo
Joan Baez
http://www.youtube.com/watch?v=RkNsEH1GD7Q
Roslyn (diada 11setembre)
http://www.youtube.com/watch?v=a_EhmkvburQ
Bruce Springsteen
http://www.youtube.com/watch?v=ErKNkeZVCQw
Roger Waters
http://www.youtube.com/watch?v=vnMMHepfYVc
Diana Ross
http://www.youtube.com/watch?v=CnzmPrsLXn8
| Original | Traducció al català |
|---|---|
| We shall overcome, we shall overcome,
we shall overcome, some day.
Deep in my heart, I do believe,
We shall overcome some day
| Tots junts vencerem, Tots junts vencerem,
Tots junts vencerem per fi.
Dins del meu cor, jo tinc la fe,
Tots junts vencerem per fi.
|
| We'll walk hand in hand, we'll walk hand in hand,
we'll walk hand in hand, some day.
Deep in my heart, I do believe,
We shall overcome some day.
| Junts caminarem, Junts caminarem
Junts caminarem per fi.
Dins del meu cor, jo tinc la fe,
Tots junts vencerem per fi.
|
| The whole wide world around, the whole wide world around
the whole wide world around, some day.
Deep in my heart, I do believe,
We shall overcome some day.
| Tot el món sencer, Tot el món sencer,
Tot el món sencer, per fi
Dins del meu cor, jo tinc la fe,
Tots junts vencerem per fi.
|
| We are not afraid, we are not afraid
we are not afraid, today.
Deep in my heart, I do believe,
We shall overcome some day.
| No hem de tenim por, No hem de tenim por,
No hem de tenim por, avui.
Dins del meu cor, jo tinc la fe,
Tots junts vencerem per fi.
|
30.11.12
26.11.12
Catalunya 2012. Una qüestió de números
|
ELECCIONS
CATALUNYA 2010-2012
|
2012
|
2010
|
|
Sobiranistes
|
1.722.546
(CiU,
ERC,CUP)
|
321.370
(ERC,SI)
|
|
Autonomistes
|
742.889
(PP,Cs)
|
1.696.050
(CiU,
PP,Cs)
|
|
Federalistes
|
878.550
(PSC,
ICV)
|
806.057
(PSC,ICV)
|
|
Dret a
decidir
|
-Si- 2.124.775
(CiU,
ERC, CUP, ICV,SI)
-No-1.264.183
(PP,Cs,
PSC)
|
|
|
|
23.11.12
19.11.12
14.11.12
9.11.12
6.11.12
28.10.12
¿Vencedores y Vencidos por herencia familiar?
Los abuelos provocaron
una guerra para quitar la soberanía al pueblo (en su amparo, llanamente).
Como resultado, los
padres apoyaron la represión y la dictadura y se aprovecharon de la inmunidad
de la oligarquía que pregonó el poder sin el pueblo (para el pueblo, campechanamente).
Los hijos impusieron el
indulto para los opresores (sólo cumplían ordenes) bajo el amparo de la transición
(o atente a las consecuencias) y se subieron al carro de la democracia (sin
votar la constitución) con rey impuesto por el dictador (un detalle de
soberanía popular) para no olvidar el imperio (del pueblo, naturalmente).
Los nietos, ahora, muy
demócratas y constitucionalistas por herencia familiar, quieren impedir que un
pueblo decida en las urnas su futuro para que la libertad siga siendo el privilegio
de uno, grande y libre (por el bien del pueblo, sin duda).
¿Dónde estarán los
abuelos, padres, hijos y nietos que se opusieron a los anteriores para proteger
la libertad de los pueblos, la justicia de las urnas y defender el derecho a
decidir? Los abuelos, muertos; los padres, temerosos y jubilados; los hijos, colocados o
desamparados; los nietos, ¿sin valores? ¿Vencidos por herencia familiar?
27.10.12
26.10.12
14.10.12
Premi Planeta, publicitat encoberta
Com cada any, els mitjans de comunicació tenen una cita obligada amb el premi Planeta.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura.
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari. No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totes que en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura.
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari. No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totes que en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.
També caldria esbrinar els sistemes de filtratge de les més de quatre-centes obres presentades, qui en fa la tria (perquè quedi clar que el jurat llegeix només una selecció) i com és la pressió editorial. Que cap ex jurat hagi parlat al respecte vol dir que la clàusula de confidencialitat deu ser exhaustiva i generosa. I fins a quin punt els recomanats per l'editor,fins i tot amb pseudònim, i els convidats a participar són en gran part els que aconsegueixen passar els filtres i aconseguir el moment d'or de l'escriptor.
Si el periodisme vol continuar fent cobertura publicitària aniria bé que també fes de tant en tant la seva feina i no deixar-ho només a les aproximacions de la ficció,com la que va fer en el seu dia el gran Manuel Vàzquez Montalbán amb el seu detectiu més preuat (El premio, Carvalho).
12.10.12
11.10.12
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)