Els bandolers del camí ral

A finals del segle XVI, en el regnat del rei Felip II de Castella (Felip I de la corona Catalano-aragonesa, 1556 -1598), una de les preocupacions de caire social era el fenomen del bandolerisme, especialment virulent al principat de Catalunya.

Un dels indrets més perillosos era el camí ral de Manresa a Barcelona. Una ruta construïda per presos condemnats a treballs forçats i que creuava la Serra de Sant Llorenç i l’Obac amb un traçat muntanyenc despoblat, solitari, vorejant cingles i penya-segats on eren freqüents els accidents per esllavissades i relliscades. Però la pitjor temença per la gent que el transitava era l’amenaça constant de bandolers i lladres que triaven els indrets més feréstecs per plomar les seves víctimes. Tot i les habituals execucions de bandits, les autoritats no aconseguien acabar amb els malfactors. El rei Felip II estava especialment interessat a netejar el camí de saltejadors. Primer, perquè actuaven en un camí privilegiat per la Cort i que portava el nom de ral (reial). Segon, perquè la Serra era batejada amb el nom del màrtir Sant Llorenç, al qual Felip II li havia consagrat el Monestir de “San Lorenzo de El Escorial” en agraïment a un triomf sobre les tropes franceses, esdevingut un 10 d’agost, el dia del sant. I un tercer motiu, els problemes de salut del monarca.
Cap allà el 1570 el rei Felip II va comença a patir atacs de gota que el deixaven postrat molt sovint en una cadira. Monarca de gran religiositat sense dubtes en el poder dels sants, va encarregar a un monjo jerònim una missió especial dins el principat de Catalunya. Escortat per dos aristòcrates castellans el monjo es va desplaçar a la serra de Sant Llorenç. Allà, va contractar un fuster artesà de Mura, van tallar una alzina i la van fer beneir pel monjo abat del Monestir de Sant Llorenç. Amb la fusta i la benedicció del Sant, el fuster va començar a construir, amb gran secret, una cadira especial per alleugerir els atacs de gota del monarca.
El que no entrava dins els plans era que en aquella època els bandolers de la serra eren els amos i senyors de la muntanya i res va fer pensar que serien respectuosos amb la missió reial. Els més coneguts eren “el llop” i “el bisbe”, del primer es deia que era un vell que assassinava sense pietat i del segon que era un jove i noble arruïnat que només robava als rics. Ningú coneixia la seva identitat i qui deia que els havia vist era titllat de mentider. La llegenda explica que fins a tres vegades es va fer la cadira reial, les dues primeres van ser robades pels bandits per fer llenya i fer la punyeta als emissaris del rei. Aquest va enviar una patrulla militar a la muntanya per acabar amb els irrespectuosos lladres, però els barrancs de la muntanya feien impossible la seva captura. Després ho va intentar amb comissaris de la inquisició per tal de perseguir l’heretgia sobre la gent que no combregava amb la sagrada missió. Però l’execució de pagesos innocents només va fer que revolucionar la comarca en contra. El robatori de la tercera cadira va enfurismar el rei. El camí reial es va tallar i el van ocupar tropes reials sota les ordres del virrei que en persona es va establir al Castell de Rocafort. Les batudes van ser constants i la generosa recompensa va afeblir la consciencia dels més pobres i l’ambició dels bandolers d’altres indrets que a més se’ls hi va prometre l’ indult per malifetes passades. Camins, coves i barrancs van ser escorcollats pam a pam fins que la gran batuta va tenir èxit. El vell “llop” va ser trobat assegut a la cadira reial, mort per ferida de sang i cobert amb una capa de bisbe. Des de llavors la llegenda va escriure que “el llop” i “el bisbe” eren la mateixa persona i altres que va ser el segon qui va acabar amb el primer per afavorir l’equívoc i desaparèixer per sempre de la serra.
Els emissaris del rei van tornar a la cort sense la cadira perquè aquesta havia estat tacada i blasfemada per un bandoler. El rei Felip II va tenir una cadira especial per la seva gota, però no es va fer amb l’alzina de la serra de Sant Llorenç i l’Obac. Alguns diuen que aquest va ser el motiu de la seva enemistat amb Catalunya. Però ja sabem que les llegendes…

El camí ral de Barcelona a Manresa

S’anomenaven camins rals les rutes concedides i afavorides pels reis. Els masos i les viles per on passaven gaudien de certs privilegis i es beneficiaven de comunicacions millors i, per tant, del comerç que això comportava.
El camí de més renom era el camí Ral de Barcelona a Manresa que creuava la Serra de Sant Llorenç i l’Obac, que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar. Una ruta molt transitada que aglutinava tota mena de gent.
El tram de la Serra de l’Obac era un dels més perillosos i transcorria per indrets despoblats i solitaris pendissos vorejant cingles i penya-segats i sempre amenaçats per bandolers i lladregots.
Al segle XVIII va començar a davallar el seu ús. Primer per la construcció d’un nou camí, més endavant per l’arribada del ferrocarril entre Terrassa i Manresa l’any 1850. Va ser la fi del camí Ral per convertir-se en un camí ramader i en l’actualitat una ruta més de les moltes que disposen els excursionistes per endinsar-se i descobrir l’actual Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

L’hostal la Barata era un dels masos hostal més importants de tot el massís. Gairebé era aturada obligatòria pels viatgers de Barcelona abans d’endinsar-se en la part més complicada del trajecte, tant pel que fa al terreny com a la possibilitat de ser presa de lladres i bandolers.

Bandolerisme, segles XVI i XVII

A Catalunya fou un fenomen important i curiós diversificat en dos aspectes en el seu origen. Per una part les rivalitats i litigis entre famílies nobles i feudals es dirimien amb la formació de bàndols armats, ban-bandolers, al servei dels poders de l’època.

Així, el bandoler, era un vassall mobilitzat pel seu senyor per a una determinada missió i més endavant va passar a ser un mercenari sota la tutela d’un senyor o personatge influent que els utilitzava agrupats en un ban per propòsits i ambicions personals amb procediments violents o delictius. En la mesura que les quadrilles de bandolers van anar desapareixen per varies raons com les dificultats del senyor per pagar als membres del ban o per la resolució de litigis amb formes més pacífiques, aquests bandolers van haver de buscar-se la vida essent la més fàcil el robatori.
L’altre camí pel bandolerisme tenia el seu origen en la pobresa i marginalitat. Amb el temps el mot bandoler va esdevenir el terme pejoratiu pel qual avui es reconeix al malfactor, saltejador i assassí, perseguit per les autoritats a partir del segle XVI.
L’assalt als viatgers en camins solitaris era el delicte més freqüent. Altres delictes eren el segrest, robatoris a masies, moneda falsa o l’assalt a transport estatal de moneda. Molt sovint eren respectuosos amb els béns de l’Església pel sentiment religiós dels malfactors o perquè una bona part d’ells havien estat anteriorment monjos.
Soldats, partides de gent pagada o el sometent dels pobles eren les formes més efectives de perseguir als bandolers, així com els delators o els caçadors de recompenses.
Les penes més freqüents eren l’esquarterament públic i l’execució a la forca. Si no era la pena de mort, eren les galeres de per vida o per molts anys. Però era difícil acabar amb tots precisament perquè eren molts els arrelats als pobles i rebien ajuda dels seus habitants.
Una de les més efectives era l’oferiment d’indults a canvi de fer el soldat en les campanyes del rei, com va ser el cas de Perot Rocaguinarda del Lluçanès que el 1611 es va acollir a un perdó reial a canvi de lluitar amb els terços castellans a Nàpols. Aquest temut saltejador fins i tot va ser nomenat per Miguel de Cervantes a “El Quijote” com el més gran de tots.
No era una vida fàcil tot i la idealització que se n’ha fet, plena d’aventures, fama i afers d’amor. Vivien amagats al bosc o la muntanya, amb privacions i desplaçaments constants. El seu objectiu principal era el benefici propi molt lluny de la defensa de valors humans o fins i tot nacionals com la llegenda ens ha fet creure. Era gent desesperada abocada a un final tràgic com el del bandoler més famós, Joan Sala, àlies Serrallonga, executat a Barcelona el 1636, amb la mort del qual es va iniciar el declivi del bandolerisme.