A finals del segle XVI, en el regnat del rei Felip II de Castella (Felip I de la corona Catalano-aragonesa, 1556 -1598), una de les preocupacions de caire social era el fenomen del bandolerisme, especialment virulent al principat de Catalunya.
Un dels indrets més perillosos era el camí ral de Manresa a Barcelona. Una ruta construïda per presos condemnats a treballs forçats i que creuava la Serra de Sant Llorenç i l’Obac amb un traçat muntanyenc despoblat, solitari, vorejant cingles i penya-segats on eren freqüents els accidents per esllavissades i relliscades. Però la pitjor temença per la gent que el transitava era l’amenaça constant de bandolers i lladres que triaven els indrets més feréstecs per plomar les seves víctimes. Tot i les habituals execucions de bandits, les autoritats no aconseguien acabar amb els malfactors. El rei Felip II estava especialment interessat a netejar el camí de saltejadors. Primer, perquè actuaven en un camí privilegiat per la Cort i que portava el nom de ral (reial). Segon, perquè la Serra era batejada amb el nom del màrtir Sant Llorenç, al qual Felip II li havia consagrat el Monestir de “San Lorenzo de El Escorial” en agraïment a un triomf sobre les tropes franceses, esdevingut un 10 d’agost, el dia del sant. I un tercer motiu, els problemes de salut del monarca.Cap allà el 1570 el rei Felip II va comença a patir atacs de gota que el deixaven postrat molt sovint en una cadira. Monarca de gran religiositat sense dubtes en el poder dels sants, va encarregar a un monjo jerònim una missió especial dins el principat de Catalunya. Escortat per dos aristòcrates castellans el monjo es va desplaçar a la serra de Sant Llorenç. Allà, va contractar un fuster artesà de Mura, van tallar una alzina i la van fer beneir pel monjo abat del Monestir de Sant Llorenç. Amb la fusta i la benedicció del Sant, el fuster va començar a construir, amb gran secret, una cadira especial per alleugerir els atacs de gota del monarca.
El que no entrava dins els plans era que en aquella època els bandolers de la serra eren els amos i senyors de la muntanya i res va fer pensar que serien respectuosos amb la missió reial. Els més coneguts eren “el llop” i “el bisbe”, del primer es deia que era un vell que assassinava sense pietat i del segon que era un jove i noble arruïnat que només robava als rics. Ningú coneixia la seva identitat i qui deia que els havia vist era titllat de mentider. La llegenda explica que fins a tres vegades es va fer la cadira reial, les dues primeres van ser robades pels bandits per fer llenya i fer la punyeta als emissaris del rei. Aquest va enviar una patrulla militar a la muntanya per acabar amb els irrespectuosos lladres, però els barrancs de la muntanya feien impossible la seva captura. Després ho va intentar amb comissaris de la inquisició per tal de perseguir l’heretgia sobre la gent que no combregava amb la sagrada missió. Però l’execució de pagesos innocents només va fer que revolucionar la comarca en contra. El robatori de la tercera cadira va enfurismar el rei. El camí reial es va tallar i el van ocupar tropes reials sota les ordres del virrei que en persona es va establir al Castell de Rocafort. Les batudes van ser constants i la generosa recompensa va afeblir la consciencia dels més pobres i l’ambició dels bandolers d’altres indrets que a més se’ls hi va prometre l’ indult per malifetes passades. Camins, coves i barrancs van ser escorcollats pam a pam fins que la gran batuta va tenir èxit. El vell “llop” va ser trobat assegut a la cadira reial, mort per ferida de sang i cobert amb una capa de bisbe. Des de llavors la llegenda va escriure que “el llop” i “el bisbe” eren la mateixa persona i altres que va ser el segon qui va acabar amb el primer per afavorir l’equívoc i desaparèixer per sempre de la serra.
Els emissaris del rei van tornar a la cort sense la cadira perquè aquesta havia estat tacada i blasfemada per un bandoler. El rei Felip II va tenir una cadira especial per la seva gota, però no es va fer amb l’alzina de la serra de Sant Llorenç i l’Obac. Alguns diuen que aquest va ser el motiu de la seva enemistat amb Catalunya. Però ja sabem que les llegendes…
