El mort, al sot, i el viu, al rebost

A la vida i en extensió a les hemeroteques trobem de manera sistemàtica conflictes respecte a les voluntats d’una persona que ha mort, i si ja són complicades quan hi ha un testament entremig, embolica que fa fort quan el finat no va encertar a passar per cal notari. En aquest cas, la mort, més que mai, esdevé una cosa de vius.

La saviesa popular té el bon costum d’expressar de manera irònica les realitats i una de les més reeixides són els modismes com el que hem utilitzat per encapçalar l’article. De les moltes variants que es poden plantejar n’hi ha una sobre la propietat intel·lectual i la seva explotació. Bé sabem les baralles que es munten, algunes en emissió directa, quan autors i artistes se’ns moren sense acabar de lligar-ho tot en el tema tan terrenal de pensar, o no, en el futur de la seva obra.

L’escriptor Vladimir Nabokov, recordem “Lolita", va deixar dit als seus hereus que cremessin la seva darrera novel·la, “L’original de Laura” , perquè era inacabada. Molts es pregunten, per què no ho va fer ell mateix? Potser va pensar que morir-se ja és prou dramàtic com per afegir més llenya al foc. Vera, la seva dona, tampoc no ho va fer, però va interpretar en la darrera voluntat del seu marit el sentit de no publicar-la, i ho va respectar. Quan ella va morir, el seu fill Dmitri, va pensar-hi durant molts anys i finalment ha deixat que es publiqués, aquest any, a més de permetre que el manuscrit entri a subhasta, aquest mes, per un valor aproximat de 400.000 euros.

Stieg Larsson era un escriptor obsessionat per la novel·la que escrivia i denunciava la condició humana en les seves formes de maldat i corrupció. La seva trilogia Mil·leni forma part d’una espectacular campanya editorial acompanyada per una gairebé paral·lela adaptació cinematogràfica. Larsson va morir als 50 anys d’un atac de cor quan lliurava el darrer volum als seus editors i pocs mesos abans de la publicació de la primera part. No va pensar en fer testament o potser va caure en la ingenuïtat de tot escriptor, és a dir, creure que la seva herència es pot trobar entre línies en la seva obra. És gairebé surrealista deixar-ho a mans de la interpretació dels vius que fan lleis per no deixar que les metàfores ens regeixin la vida. La companya de Larsson, no estaven casats, no gestiona els drets de l’autor perquè la llei sueca només entén de papers legals, i sí ho fan el pare i germà interessats en una explotació comercial a l’engròs, d’això se’n deriva la fulgurant venda dels drets d’adaptació cinematogràfica i d’una futura sèrie televisiva. Els més propers a Larsson diuen que tot plegat és un cop baix a l’esperit de l’escriptor, la qual cosa també és una interpretació. Ara es diu que s’ha trobat un antic escrit en que l’autor cedia futurs drets a moviments antifeixistes; que els hereus legals volen ser generosos amb la companya de Larsson; i fins i tot que hi podria haver un original inacabat que bé es podria publicar. Curiosament la família en tindria els drets, però el manuscrit el té la companya de Larsson.

Un cas que ens toca a prop és l’obra del fotògraf Agustí Centelles. Hi ha prou referències en els seus escrits i en les seves fotografies sobre el seu pensament en termes de llibertat, drets humans i Catalunya. El conflicte, una vegada més, és la venda de l’obra, coneguda ara com Arxiu Centelles, per part dels seus fills al Ministerio de Cultura que té la idea de que formi part del fons del Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca, espai simbòlic pel que va representar la repressió durant el franquisme. Com Centelles no va deixar escrit davant notari el seu pensament al respecte, tot són interpretacions i acusacions entre les parts implicades, ministeri, conselleria de Cultura i família Centelles que volen fer valer drets morals o legítims per defensar les seves posicions, les dels vius, naturalment.

Podem incorporar una altre variable al conflicte. En el cas de les novel·les de Nabukov i Larsson els altres protagonistes són els personatges de ficció que com es mouen en realitats metafísiques, no se’ls hi atorga un dret real, però en termes de ficció, què en pensarien ells sobre publicar la seva vida inacabada o que un actor els hi posi rostre traint la imaginació dels lectors? Els protagonistes de les fotografies d’en Centelles són persones reals que van viure la guerra, la repressió i l’exili i molts no van sobreviure. Alguns encara són vius i s’identifiquen en alguna de les imatges. I si els hi preguntem si volen ser exposats a Salamanca?. Podrien fer valer el seu dret d’imatge. I si són morts, els hereus en reclamarien la propietat i en farien una oferta per la fotografia en que apareix el seu familiar. També hi hauria interpretacions sobre si és llei o sobre la seva vigència, però la mateixa Constitució, el marc legal, diu ben a les clares que tota persona té dret a preservar la seva imatge i la seva identitat.

Hi ha patrimonis que són legals i altres que són morals, sovint bandejats, que també existeixen o no formarien part de la vida, el pensament i el debat, en definitiva del contradictori factor humà.

És difícil establir quin és el valor de la recompensa; tot fa pensar que pot arribar un moment en la vida que hom es respon a una pregunta més mundana que espiritual com és: quin és el nostre preu? I si la torna és la voluntat d’un mort, aviat ho tenim enllestit i uns calerons a la butxaca. El mort, al sot,...

El punt,Opinió, 28 de desembre 2009

Bon any 2010

«Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?»

SI

El sentit de la vida

El sentit de la vida. D’una manera periòdica hom es planteja el fons d’aquesta frase i amb més freqüència en la mesura que se sumen els anys.

I si en altres temps esbrinar la seva resposta, tot i sabent d’entrada la impossibilitat de trobar-la, era un exercici filosòfic ben acceptat entre els interlocutors que el practicaven en qualsevol edat, ara s’ha tornat una mena d’exercici d’introspecció en solitari, perquè el sol fet de proposar-ho és entès com una bajanada intranscendent més a prop del ridícul de qui la planteja, que una proposta d’interrogació vitalista sobre una cosa tan simple com saber què cony hi fem aquí. Com ja he dit, l’interès radicava en el debat que generava entre el grup i que sense trobar coincidències, augmentava la possibilitat de conèixer l’opinió dels que s’apuntaven a la dinàmica, bé amics, familiars o coneguts, i no sempre com una activitat programada de psicoteràpia autodidacta, sinó més aviat com una mena de passar el temps d’un dia indefinit o una tarda de pluja. I si en alguna cosa es coincidia és en el fet de compartir una certa seguretat per part de tothom perquè d’antuvi se sabia que totes les opinions serien respectades perquè cap es podia atorgar la veritat ni la mentida. Una evidencia significativa que ens unia al final era el convenciment de que ens havíem despullat una mica interiorment davant dels altres, perquè per debatre una frase tan senzilla calia obrir-se en allò tan complicat com és el pensament vital. Les relacions, després d’això, es pot dir que tenien un plus de complicitat i fins i tot un s’atrevia a desvelar en els dies següents petits secrets quotidians a aquella persona amb la que potser menys relació tenies, però que pel sol fet d’haver-se atrevit a compartir dubtes, et mereixia una millor confiança; potser no li deies que la feina la feia malament (¡tanta confiança tampoc!), però si li deies que avui no et trobes gaire fi perquè et preocupa…i aleshores descrivies la situació que t’amoïnava, sense entrar en detall, però rebies el gest de comprensió de l’altre i que adquiria un gran valor. Aquesta complicitat s’ha perdut, perquè el plantejament sembla estar al capdavall de les preocupacions dels ciutadans, quan en realitat és el fons i el capdamunt de totes aquelles accions que ens preocupen del nostre entorn, però que ja no compartim. I quan algú proper ens fa la tòpica, cordial, educada i habitual pregunta de com et va?, o com estàs?, fem un cop de cintura i engeguem un, anar fent o un molt bé, tan irreal com també tòpic i utòpic. Fins i tot hem après a acompanyar-ho amb un somriure o un gest complaent que fa tot plegat una manera de mantenir la distància. I tot, perquè s’ha perdut allò tan fàcil i complicat alhora de compartir uns instants de transcendència.

Des de fa un temps quan faig aquest exercici, ara individual, em ve en el record un fragment de pel·lícula clàssica entre les clàssiques, Citizen Kane (1941), que ens parla del sentit de la vida del protagonista i que es desgrana narrativament a través de la investigació que fa un periodista per esbrinar el significat de les darrera i enigmàtica paraula del difunt Kane: Rosebud. Però el fragment al qual em vull referir és quan el periodista s’entrevista amb el vell Bernstein, l’ex administrador del magnat de la comunicació Kane, que no sap res de l’enigmàtica paraula, però en un moment de debilitat (confiança), li explica al periodista una experiència personal i que mai ha confessat a ningú. Quan era jove, fent un curt trajecte en un ferry, es va creuar amb un altre ferry en el qual viatjava a proa una noia amb vestit i ombrel·la blanca. Només la va veure uns segons i ella ni se’n va adonar. I, des de llavors, no passa un mes en el qual el vell Bernstein no pensi en aquella noia.

No sé si pel vell Bernstein era el sentit de la seva vida, però que si en el fons aquest sentit existeix, ben segur que ha de ser tan simple com això. O potser és el misteri i la confiança d’explicar a un desconegut un pensament tan secret i particular. El fragment també ens dóna una lleugera idea del sentit de la vida de les pel·lícules, o potser aquestes són també una manera de trobar sentit a la vida.

16 de maig del 1979

El Barça va guanyar matemàticament la lliga d'aquest any el mateix dia que, trenta anys abans, havia guanyat la recopa a Basilea en la que va ser una gran demostració cívica del barcelonisme, el primer títol europeu d'importància i una imatge del retorn de la democràcia i les llibertats.

També es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius

Fa trenta anys que el Barça va guanyar el primer títol important europeu, la recopa. I encara més valor afegit si ho contextualitzem dins dels primers anys del retorn de la democràcia. No hem d'oblidar que el Barça i el seu sentiment català va ser bandejat durant la dictadura i amb prou feines es guanyaven títols, i el «més que un club» era el lema que mantenia viu un sentiment a manca d'èxits continuats que sí que tenia un equip blanc afavorit per una dictadura centralista. Per tant, també es tractava de fer-se ressò a Europa que el Barça era un dels plecs de llibertats que tornaven a Espanya i que tenia ganes de fer-se sentir després d'anys de patiments socials, identificatius i esportius.
Trenta mil barcelonistes
El 16 de maig del 1979 el Barça va arribar a Basilea acompanyat per més de trenta mil barcelonistes que van protagonitzar la moguda esportiva més gran que mai s'ha fet. Si s'ha mantingut aquest rècord és perquè els actuals gestors de l'esport d'elit es reserven una gran part de l'aforament per als seus opacs compromisos, la qual cosa fa que els aficionats dels equips finalistes no puguin satisfer totes les demandes.
En aquells moments històrics la gesta va tenir el seu mèrit. Els viatges en avió no eren habituals en aquests desplaçaments massius i el principal mitjà de transport era el vehicle privat o l'autocar. I aquest últim va arribar a constituir la columna de transport més llarga que s'hagi trobat mai a la carretera.
La mitjana era de 18 hores de trajecte, que començava al voltant de les set de la tarda i finalitzava davant l'estadi de Basilea a primeres hores de la tarda del dia següent. El desplaçament massiu va espantar la petita ciutat suïssa, que va tancar tot el que es podia tancar, espantada per l'allau de presumibles vàndals del futbol. La cosa va canviar quan van veure el perfil heterogeni del barcelonista format per nens, joves, adults, avis i famílies senceres enarborant senyeres i banderes del Barça, que a més eren respectuosos i educats amb els amfitrions i amb els aficionats rivals. Poques hores després la ciutat havia recuperat la seva vitalitat i tots els serveis s'oferien als visitants, que van demostrar que el seny i la rauxa eren denominació d'origen.
I després de guanyar, la tornada. Els que com jo vam formar part d'aquest moviment històric no oblidarem mai el retorn; al llarg de tota l'autopista els autocars van rebre la salutació, estima i aplaudiment de milers de barcelonistes que omplien els ponts de pas i que també consideraven que aquella gran moguda havia de ser quelcom més que un simple trasllat esportiu.
Que trenta anys després la data hagi coincidit amb el triomf de la lliga 2008/2009 pot dir molt o no pot dir res més que una coincidència, però vist en perspectiva la posició actual de la força del barcelonisme a Espanya i el món, sí que ens ha de fer pensar que aquella inèrcia de trenta mil s'ha multiplicat fins a l'enèsima expressió. Potser va ser com aquella papallona que il·lustra teories de la física que amb la batuda de les ales pot impulsar els fenòmens més increïbles, com ho és aquest que coneixem amb el nom de Barça.

El Punt. Opinió. 21 de maig 2009

"Els bancs" de Miquel Martí i Pol

Allò que diuen dels bons poetes és que sempre tenen un poema adient a cada situació o estat anímic. I no és perquè l’hagin escrit pensant-t’hi directament, que també, sinó més aviat són els lectors els que en fan les associacions i les ajusten a les seves necessitats. Així,un mateix poema pot servir a una declaració d’amor, una separació o una defunció. Per això són poetes del poble, sempre al seu servei, tot i que seria interessant conèixer l’opinió del poeta sobre tanta interpretació contrastada als seus versos.
En Miquel Martí i Pol i el seu poemari tenen la capacitat per ser sempre actuals i sempre trobarem en els seus escrits la frase justa per suggerir la que no sabem crear o batejar per un avatar. És la qualitat del poeta.
En els temps de crisi de diners, crisi permanent per a la majoria de mortals, s’accentua la que pateixen els bancs, o pobrets, que ens guarden els diners i entrebanquen la producció.
Fa molts anys el poeta ja en va dir la seva amb una fina ironia. I també la va cantar quan encara ho podia fer. La peça “Els bancs” escrita per ell mateix i el seu amic i escriptor Emili Teixidor, feia sarcasme tot entonant un “Als bancs” amb el to i força de la música de la cançó “Al vent” del també poeta Raimon.
La podeu escoltar en el disc RODA, Homenatge a Miquel Martí i Pol, editat per Picap i l’Associació d’Amics del poeta.
Però aquí en teniu la lletra.

Als bancs!,
sense entrebancs,
seiem-hi tots,
seiem als bancs,
negres i blancs,
als bancs del món.
I tot,
tot ple de bancs,
arrenglerats,
farem del món
un banc comú
per als desbancats.
La vida és una pera.
Ja en nàixer
ens manca un banc,
cadires
prou que n’hi ha.
Allò que manca són bancs,
doncs feu més bancs,
poseu més bancs,
obriu més bancs,
que tots tinguem
el nostre banc!

Silenci d'escriptor

És habitual que els escriptors mantinguin llargues temporades de silenci. Moltes en són les causes, però majoritàriament la més simple és que estan escrivint. Temps d’investigacions, de solitud, de crisi, de refer i estripar, de consultar, de tornar a començar, de somniar, d’abstracció, de camí…. Després publicar o no, i si és sí, l’èxit o el fracàs, sense entrar en consideracions sobre els conceptes relatius de les paraules, però en tot cas, quan arriba el que arriba, l’escriptor defuig el debat, per una nova i senzilla raó: torna a escriure. El veritable èxit o fracàs és no tenir res per escriure. Sempre hi ha l’excepció.
Una vegada un amic escriptor va voler documentar-se sobre la gent rica. Venia d'una família humil i tenia una bona consideració entre la crítica, però li faltava un èxit de lectors. Va creure tenir una idea per a això. La història anava d'un escriptor que buscava una hereva rica i jove. Li demanava ajuda per saber sobre la vida d'ella i de la seva família, investigació que requeria per a la seva propera novel·la. L'escriptor, sense amagar les seves intencions, es va introduir en el cercle familiar. Als rics els va complaure la idea que un escriptor els observés en els seus hàbits i costums i ràpidament el van acceptar temporalment entre ells perquè així també podien trencar amb la seva rutina de comprar i gastar, comprar i gastar, entre dormir i menjar. Va arribar a descobrir coses interessants com que mai havien viatjat en metro, dormit en una tenda de campanya i posseït un cotxe de segona mà, com no fos de col·leccionista. Hi havia més coses, és clar. I un dia, menjant gambes fresques, els va veure pelar-les amb els dits, com feia ell amb les gambes congelades. Davant la sorpresa, va comprendre que els rics no eren tan diferents, que en definitiva era la tesi de la seva història que confiava denunciar en la seva novel·la. Temps després em vaig topar amb ell per casualitat sortint d'un Mercedes amb xofer. Em va explicar la bona nova. S'havia casat amb la pubilla i vivia feliç estrenant cotxes, dormint en cinc estrelles i sense baixar una escala de metro. Això sí, no havia renunciat a menjar marisc amb els dits. Naturalment li vaig preguntar per la seva novel·la. Va posar un rostre interrogant i un somriure picant abans de respondre: les idees són allò més important i si poden ser portades a la realitat, millor que sobre un paper. I va manar al xofer que el recollís en un parell d'hores mentre entrava en un famós restaurant de marisc. Es va acomiadar de mi fent-se massatge als dits i donant-me una informació a cau d’orella per evitar convidar-me. Els dits dels rics són fins de tant menjar marisc i ... ho sento, són les seves paraules, que de menjar el mateix les ereccions eren molt més dures i prolongades.
Tothom té un preu i si aquest és diners i plaer, ¿cal patir escrivint?
A la tertúlia d’escriptors encara no han tancat el debat mentre demanen una nova ració de gamba cuita congelada.