Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional obrir amb una trobada informal dels integrants del Club dels Escriptors de la lletra I, lletra en majúscula que permet als associats anomenar-se com vulguin sempre que respectin la primera lletra, així hi tenen cabuda els inclassificats, Informals, Insensats, Inconseqüents, Inconstants, Irresponsables, Irregulars, Imberbes, Irritables, Impublicats… en fi, un altre dia farem la llista complerta. Avui ens ocupa la inaguantable Festa de Sant Jordi pels escriptors associats al club de la I, naturalment. Davant del típic entrepà de truita de dos ous, crueta, porró de vi i assortit d’olives amb pinyol, negres i verdes, comencen a desvariar i explicar anècdotes dispars sobre la relació d’amor i odi amb la diada que sempre comença amb l’habitual gràcia de fer la pregunta: ¿El Drac s’ha cruspit Sant Jordi?, i davant la negativa resposta amb crit unànime, ¿crit de guerra?, comencen a narrar històries sota el títol de L’escriptor i la mare que va parir el drac. I per evitar masclismes, queda clar que el genèric escriptor inclou també a les escriptores, per no haver de fer servir la bajanada d'anar dient escriptor/escriptora en cada entrada.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
