Els que hem practicat el futbol amb una certa intensitat en formats aficionats som conscients de la capacitat que té una pilota per crear addicció. Veus una pilota en qualsevol circumstància i les cames s’escapen per, ni que sigui un instant, fer-ne un toc o un xut, tot i que aquest acabi penjant la bimba, trencant un gerro o provocant un esquinç. El cervell activa paràmetres que podem considerar irracionals per bé que potser hauríem de valorar que la bimba és una prova de foc per la conducta de vés a saber quina cosa dins el nostre cap que connecta d’una manera màgica amb un dels nostres peus, i excepcionalment, amb els dos. Bé, la cosa no és tan fàcil i això de fer una passada en condicions o fer-la arribar a la xarxa contrària, és bastant complicat. Tant, que els professionals que s’entrenen cada dia i competeixen cada pocs dies no sempre fan bé les dues coses. I si hi ha un equip contrari que pretén el mateix, la cosa es complica molt més.
Com suposo que és tan difícil de comprendre els mecanismes de la fantàstica connexió, així com que el talent innat només és a l’abast d’uns pocs privilegiats, la majoria de futbolistes i aficionats ja en tenim prou que uns pocs cops en 90 minuts es facin passades de mèrit o funcioni una relació d’equip que a més acabi en gol. Com són fets habitualment excepcionals, l’aficionat al futbol ho és també per altres mecanismes irracionals, com ser aficionat a un club, esperar tenir la sort de veure alguna jugada de talent i si pot ser acompanyada del gol, però si no ho pots veure en directe, tan fa, perquè en un minut televisiu veus totes les jugades que s’han produït. En fi, que no t’has perdut res i si alguna cosa positiva ha de tenir la partida és saber si el teu equip ha guanyat. Això converteix el futbol en un patiment, vols que guanyi el teu equip i quan ho fa voldries que ho fes fent un bon futbol. La historia del futbol ha demostrat molt sovint que el fet de guanyar no necessàriament és condició indispensable la de jugar bé.
Els futbolistes, com viuen de la seva professió, deuen tenir moltes crisis existencialistes pel fet de preguntar-se com és que tocant la pilota tantes vegades al dia no s’aconsegueixi dominar-la. Això es un fet empíric perquè molts equips d’élite tenen uns jugadors que no volen tenir la pilota en ple joc, cosa ben contradictòria però que ens té habituats i ho racionem dient allò de: són coses del futbol.
Per complicar una mica més la filosofia del joc, de tant en tant apareix algun equip que pensa que si és un joc de pilota, lògicament s’ha de saber dominar, tenir, combinar amb els companys i assolir l’objectiu primari de fer gol per després assolir la meta de la victòria.
El Barça ha aconseguit anar a contracorrent de moltes generacions resultadistes en el futbol i ha volgut aplicar l’estil ideal de domini del joc, amb la bellesa del toc i combinació a més d’aconseguir resultats. Històricament era conscient que no era un equip guanyador tot i ser més que un club. Sense entrar en la pressió dictatorial de tota una època que el va perseguir a tort i a dret per afavorir al club del règim, només li quedava l’aposta del joc, precisament perquè en el seu cas es demostrava que només podia guanyar jugant bé, perquè fent un joc raquític o només buscant el resultat, no guanyava mai.
Pel que jo puc recordar la cosa va començar a fer el tom amb l’arribada de Johann Cruyff, primer com a jugador i després com entrenador. El procés va ser lent i llarg perquè la cosa comencés a donar fruits. La manera de jugar bé a futbol ja era un signe d’identitat barcelonista que amb molts alts i baixos va anar arrelant en els aficionats i aplicat amb millor criteri pels deixebles de l’holandès.
Actualment veure un partit del Barça fa entendre el futbol com espectacle a l’hora que es reconeix que el criteri fa augmentar el contrast amb la resta d’equips. El Barça vol la pilota, vol jugar-la, vol dominar, combinar i fer gol, a més d’espectacle. I al davant, els equips només volen la pilota per llançar-la endavant, sorprendre al contraatac i, si es veuen molt inferiors, destruir el joc i el talent.
Malauradament quan es combinen diferents circumstàncies com lesions, cansament, i permissivitat arbitral, els equips que no juguen a futbol, també poden guanyar. I això que també entra dintre de les possibilitats estadístiques es torna irracional quan això es considera una gesta, una heroïcitat i un treure pit que només té la visió curta d’aquell, futbolista o aficionat, que ha renunciat al futbol i aquest s’ha convertit en un joc de destrucció.
El Barça ha perdut una semifinal de la lliga de campions amb l’Inter de Milà. Mentre l’afició culé sent orgull pel seu equip perquè no ha renunciat al seu estil, la majoria de seguidors aliens al Barça aplaudeixen el no joc de l’altre equip.
Destruir és més fàcil que crear.
Com només uns pocs s’arrisquen a crear i cerquen de manera incansable la manera de fer-ho, els altres creuen que destruir no només pot formar part del joc, sinó que és la única manera d’entendre’l, per incapacitat de construcció. Un pensament que ha fet del futbol un joc gris animat per periodistes, professionals i aficionats fanàtics que estan convertint aquest joc irracional que busca un sentit superior en un esport mediocre.
Gràcies Barça, per no renunciar al teu estil i no caure en el pou de la vulgaritat.
29.4.10
23.4.10
L'escriptor i la mare que va parir el drac per Sant Jordi
Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional obrir amb una trobada informal dels integrants del Club dels Escriptors de la lletra I, lletra en majúscula que permet als associats anomenar-se com vulguin sempre que respectin la primera lletra, així hi tenen cabuda els inclassificats, Informals, Insensats, Inconseqüents, Inconstants, Irresponsables, Irregulars, Imberbes, Irritables, Impublicats… en fi, un altre dia farem la llista complerta. Avui ens ocupa la inaguantable Festa de Sant Jordi pels escriptors associats al club de la I, naturalment. Davant del típic entrepà de truita de dos ous, crueta, porró de vi i assortit d’olives amb pinyol, negres i verdes, comencen a desvariar i explicar anècdotes dispars sobre la relació d’amor i odi amb la diada que sempre comença amb l’habitual gràcia de fer la pregunta: ¿El Drac s’ha cruspit Sant Jordi?, i davant la negativa resposta amb crit unànime, ¿crit de guerra?, comencen a narrar històries sota el títol de L’escriptor i la mare que va parir el drac. I per evitar masclismes, queda clar que el genèric escriptor inclou també a les escriptores, per no haver de fer servir la bajanada d'anar dient escriptor/escriptora en cada entrada.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més Inri és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.
L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic i que la cua només és una i tots van a parar al costat. Abans dels migdia diu amb veu avergonyida, vaig a prendre un cafè, i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.
L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. ¿Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?
L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara els que se l'insunuen, no n'hi ha cap del seu perfil, més joves.
L’escriptor que fa una investigació de camp i després d’escollir aleatòriament un dels seus compradors, de fet ha fet una mica de trampa perquè ha triat algú que li fa el pes físicament, en aquest cas una noia, la segueix durant tot el dia i fa llista exhaustiva de tot el que fa per fer-se una idea del perfil del seu lector. Al llarg del dia es va desinflant perquè no hi ha res amb el que pugui coincidir. Cap al tard la noia es troba amb el seu xicot i fan intercanvi tradicional, el noi li regala la rosa (pansida, el molt carallot l’ha comprat a primera hora i l’arrossegat per tot arreu) i la noia li regala el seu llibre. L’escriptor respira, per un llarg moment s’havia sentit lluny del seu lector. Quan el noi desembolica i mira la portada fa un gest visual Imperceptible per la xicota i per l’Univers però no per l’autor que sap al cent per cent que aquell exemplar mai serà llegit.
L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que després de fer incompatible la feina davant la càmera i les hores alternatives d’escriptor, aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. A la fi tants anys de sacrifici han tingut recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.
L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que quan se li adrecen, li pregunten pel director. És el que té vendre's l'ànima, el seu titol ja serà un referent lligat al director i no a l'autor original.
L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els cinc-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que no els podrà aprofitar.
L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.
Per contrast, l’altre escriptor poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.
L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.
L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu l'èxit del seu llibre que ha signat un altre.
L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual, !Ah, ets tu el negre¡
L'escriptor plagiador que viu amb el cor encongit perquè no es descobreixi el seu secret.
L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses.
I l’escriptor digital que ha venut virtualment el seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.
Els escriptors del Club de la I diuen que han d’acabar amb la trobada informal. Un altre dia continuaran amb les narracions. S’han d’afanyar perquè volen dedicar la jornada impresentable a escriure perquè així no ho sigui tant. Es diuen adéu i cadascú paga la seva part, menys el que es diu Jordi, perquè només és un, a qui tots conviden.
Perquè no es digui que són Hipòcrites s’amaguen darrera la H i aprofiten la resta de la jornada per comprar llibres i roses, seguir lectors, signar, lamentar no signar, somniar amb l’èxit i el fracàs i en definitiva desitjar que el Drac no acabi mai amb Sant Jordi. Barrejar-se amb la gent que els llegeix i potser no coneguin mai. Sentir-se acompanyats un dia, perquè la resta de l’any ja ho estan de sols. Perquè escriuen.
12.4.10
La part contractant de la primera part
De tant en tant és bo revisar el que en podem dir material de riure que no només té per objectiu fer riure, que això si és imprescindible, sinó que també tingui la virtud de ser un clàssic, i això només passa quan cada vegada que el revises doncs, això, fa riure. I com les coses clàssiques, sempre en pots fer interpretacions segons l'època i l'estat d'ànim en el qual et trobes.
En temporada d'aniversari sempre és bo fer aquest tipus de repensades. Aquesta vegada vaig pensar en les pelis actuals de riure que gairebé sempre fan poc riure i gens si t'atreveixes a veure-les per segona vegada. Sempre hi ha excepcions, però això no ho sabré fins que les revisi d'aqui una pila d'anys. Ara penso en blanc i negre i els còmics en aquest color de peli que no sé si és pel no color, sempre trobo fragments genials. I no diguem quan eren mudes i els gags eren visuals.
I posats a pensar penso en els joves de 15 a 30 (per no fer més franja) que agafen horticaria quan els hi parles de pelis en blanc i negre i mudes. Si per aquests mons hi hagués una estadística sobre això, m'atraveixo a dir que el resultat ens confirmaria que cap jove no ha vist mai una peli muda i una peli en blanc i negre si no és de producció posteriro a l'any dos mil després de crist.
Per no fer llarga aquesta entrada, abans quan es feia referència al nom de Marx, sempre es deia, no el comunista, sinó els germans Marx. Ara no es pot fer perquè no saben qui és un i qui és l'altre, ni per contrast, un feia capital i els altres riure.
Bé, tota aquesta introducció per dir que voldria posar a l'abast de tothom un fragment que fa riure. I que pot tenir lectures d'aquestes de subtext, que són les que fan riure més.
També s'ha de dir que aquest fragment de riure com és d'una peli té la seva corresponen entrada al tou tube, però convé que en un bloc els joves llegeixin i que sàpiguen que hi ha lectures que també fan riure i a més no cal rebobinar o fer pause.
Que ho disfruteu.
UNA NOCHE EN LA OPERA. 1935.
Hermanos Marx
Guión: George S. Kaufman y Morrie Ryskind
basada en una historia de James Kevin McGuinness
GROUCHO MARX: DRIFTWOOD
HARPO MARX: FIORELLO
Fragmento: El Contrato
INT. ENTRE BASTIDORES - DÍA
DRIFTWOOD saca dos papeles, los despliega, le da uno a FIORELLO y se queda con el otro.
……
DRIFTWOOD acerca y aleja el contrato de sus ojos para tratar de leerlo.
FIORELLO
¿No sabe usted leer?
DRIFTWOOD
Sé leer, pero no tan de cerca.
No sé que me pasa. Se me desenfoca.
Si tuviera los brazos más largos
lo leería.
¿No tiene por casualidad un chimpancé
en el bolsillo?. ¡Ah! Ya. Ahora veo bien.
Hará el favor de poner su atención
en la primera cláusula porque es muy
importante.
Dice que… “la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte”.
¿Qué tal?. Está muy bien. ¿Eh?
FIORELLO
No. Eso no está bien.
DRIFTWOOD
¿Porqué no está bien?
FIORELLO
No lo sé. Quisiera volverlo a oír.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la primera parte”.
FIORELLO
Sí. Sí. Esta vez parece que suena mejor.
DRIFTWOOD
A todo se acostumbra uno. Si usted
quiere lo leo otra vez.
FIORELLO
Tan sólo la primera parte
DRIFTWOOD
Sobre la parte contratante
de la primera parte
FIORELLO
No. Sólo la parte de la parte
contratante de la primera parte.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte. Y la parte contratante
de la primera parte será considerada
en este contrato…”.
Oiga. ¿Por què hemos de pelearnos por una tontería como ésta?. La cortamos.
DRIFTWOOD arranca la parte superior de su contrato
FIORELLO
Sí. Es demasiado largo.
(también arranca la
parte superior de
su contrato)
¿Qué nos queda ahora?
DRIFTWOOD
Todavía más de medio metro.
Ahora dice…”La parte contratante
de la segunda parte será considerada
como la parte contratante de la
segunda parte”.
FIORELLO
Eso sí que no me gusta nada
DRIFTWOOD
¿Qué le encuentra?
FIORELLO
Nunca segundas partes fueron buenas.
DRIFTWOOD
El otro día vi un partido de fútbol
y la segunda parte fue mejor que la
primera. Le pegaron al árbitro y todo.
FIORELLO
Escuche. ¿Por qué no hacer que la
primera parte de la segunda parte
contratante sea la segunda parte
de la primera parte?
DRIFTWOOD
En vez de discutir qué le parece
a usted si…
DRIFTWOOD arranca otra vez la parte superior de su contrato. FIORELLO hace lo mismo con el suyo.
DRIFTWOOD
Aquí hay una cláusula que le va
a volver a usted loco de alegría.
Ya lo verá.
FIORELLO
No. No me gusta
DRIFTWOOD
¿Qué no le gusta?
FIORELLO
Sea lo que sea no me gusta.
DRIFTWOOD
No vamos a romper nuestra vieja
amistad por una cosa sin importancia.
¿Listo?.
FIORELLO
¿Listo?
Ambos arrancan otro pedazo de la parte superior de sus respectivos contratos
FIORELLO
Ahora en esta parte que sigue hay
una parte que no le gustará.
DRIFTWOOD
Bien, su palabra es suficiente para mí.
(Vuelven a arrancar
otro pedazo.)
Dígame ¿la mía es suficiente para usted?
FIORELLO
Desde luego que no.
DRIFTWOOD
Bueno, quitemos un par de cláusulas.
(Y quitan otro trozo de
papel de sus contratos)
“La parte contratante de la octava parte…”.
FIORELLO
No
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
He dicho que no.
DRIFTWOOD
“La parte contratante de la…”
FIORELLO
No. Eso tampoco.
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
No. Oiga ¿cómo es que mi contrato
es más pequeño que el de usted?
DRIFTWOOD
No lo sé. Seguramente será porque
usted es más “chico” que yo.
De todos modos estamos de acuerdo.
¿Verdad?
FIORELLO
Sí. Eso sí.
DRIFTWOOD saca una pluma y se la tiende a FIORELLO
DRIFTWOOD
Entonces ponga usted su firma ahí
y así el contrato será legal.
FIORELLO
Me olvidé de decirle que no sé escribir
DRIFTWOOD
¿No?. Es igual. La estilográfica no
tiene tinta. Pero el contrato está hecho.
¿No es eso?. Le obliga un contrato.
FIORELLO
Por completo
DRIFTWOOD
Aunque sea muy pequeño.
FIORELLO
Espere. Espere. ¿Qué dice en esta línea?
FIORELLO tiende su contrato a DRIFTWOOD para que lo lea.
DRIFTWOOD
Eso no es nada. Una cláusula común
a todos los contratos. Sólo dice… dice…
“si se demostrase que cualquiera
de las partes firmantes de este contrato
no se halla en el uso de sus facultades
mentales quedará automáticamente anulado
en todas las cláusulas”.
FIORELLO
Pero yo no sé si…
DRIFTWOOD
No se preocupe. Hay que tomarlo
en cuenta en todo contrato.
Es lo que llaman una cláusula sanitaria.
FIORELLO se echa a reír.
………
En temporada d'aniversari sempre és bo fer aquest tipus de repensades. Aquesta vegada vaig pensar en les pelis actuals de riure que gairebé sempre fan poc riure i gens si t'atreveixes a veure-les per segona vegada. Sempre hi ha excepcions, però això no ho sabré fins que les revisi d'aqui una pila d'anys. Ara penso en blanc i negre i els còmics en aquest color de peli que no sé si és pel no color, sempre trobo fragments genials. I no diguem quan eren mudes i els gags eren visuals.
I posats a pensar penso en els joves de 15 a 30 (per no fer més franja) que agafen horticaria quan els hi parles de pelis en blanc i negre i mudes. Si per aquests mons hi hagués una estadística sobre això, m'atraveixo a dir que el resultat ens confirmaria que cap jove no ha vist mai una peli muda i una peli en blanc i negre si no és de producció posteriro a l'any dos mil després de crist.
Per no fer llarga aquesta entrada, abans quan es feia referència al nom de Marx, sempre es deia, no el comunista, sinó els germans Marx. Ara no es pot fer perquè no saben qui és un i qui és l'altre, ni per contrast, un feia capital i els altres riure.
Bé, tota aquesta introducció per dir que voldria posar a l'abast de tothom un fragment que fa riure. I que pot tenir lectures d'aquestes de subtext, que són les que fan riure més.
També s'ha de dir que aquest fragment de riure com és d'una peli té la seva corresponen entrada al tou tube, però convé que en un bloc els joves llegeixin i que sàpiguen que hi ha lectures que també fan riure i a més no cal rebobinar o fer pause.
Que ho disfruteu.
UNA NOCHE EN LA OPERA. 1935.
Hermanos Marx
Guión: George S. Kaufman y Morrie Ryskind
basada en una historia de James Kevin McGuinness
GROUCHO MARX: DRIFTWOOD
HARPO MARX: FIORELLO
Fragmento: El Contrato
INT. ENTRE BASTIDORES - DÍA
DRIFTWOOD saca dos papeles, los despliega, le da uno a FIORELLO y se queda con el otro.
……
DRIFTWOOD acerca y aleja el contrato de sus ojos para tratar de leerlo.
FIORELLO
¿No sabe usted leer?
DRIFTWOOD
Sé leer, pero no tan de cerca.
No sé que me pasa. Se me desenfoca.
Si tuviera los brazos más largos
lo leería.
¿No tiene por casualidad un chimpancé
en el bolsillo?. ¡Ah! Ya. Ahora veo bien.
Hará el favor de poner su atención
en la primera cláusula porque es muy
importante.
Dice que… “la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte”.
¿Qué tal?. Está muy bien. ¿Eh?
FIORELLO
No. Eso no está bien.
DRIFTWOOD
¿Porqué no está bien?
FIORELLO
No lo sé. Quisiera volverlo a oír.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la primera parte”.
FIORELLO
Sí. Sí. Esta vez parece que suena mejor.
DRIFTWOOD
A todo se acostumbra uno. Si usted
quiere lo leo otra vez.
FIORELLO
Tan sólo la primera parte
DRIFTWOOD
Sobre la parte contratante
de la primera parte
FIORELLO
No. Sólo la parte de la parte
contratante de la primera parte.
DRIFTWOOD
Dice que…“la parte contratante
de la primera parte será considerada
como la parte contratante de la
primera parte. Y la parte contratante
de la primera parte será considerada
en este contrato…”.
Oiga. ¿Por què hemos de pelearnos por una tontería como ésta?. La cortamos.
DRIFTWOOD arranca la parte superior de su contrato
FIORELLO
Sí. Es demasiado largo.
(también arranca la
parte superior de
su contrato)
¿Qué nos queda ahora?
DRIFTWOOD
Todavía más de medio metro.
Ahora dice…”La parte contratante
de la segunda parte será considerada
como la parte contratante de la
segunda parte”.
FIORELLO
Eso sí que no me gusta nada
DRIFTWOOD
¿Qué le encuentra?
FIORELLO
Nunca segundas partes fueron buenas.
DRIFTWOOD
El otro día vi un partido de fútbol
y la segunda parte fue mejor que la
primera. Le pegaron al árbitro y todo.
FIORELLO
Escuche. ¿Por qué no hacer que la
primera parte de la segunda parte
contratante sea la segunda parte
de la primera parte?
DRIFTWOOD
En vez de discutir qué le parece
a usted si…
DRIFTWOOD arranca otra vez la parte superior de su contrato. FIORELLO hace lo mismo con el suyo.
DRIFTWOOD
Aquí hay una cláusula que le va
a volver a usted loco de alegría.
Ya lo verá.
FIORELLO
No. No me gusta
DRIFTWOOD
¿Qué no le gusta?
FIORELLO
Sea lo que sea no me gusta.
DRIFTWOOD
No vamos a romper nuestra vieja
amistad por una cosa sin importancia.
¿Listo?.
FIORELLO
¿Listo?
Ambos arrancan otro pedazo de la parte superior de sus respectivos contratos
FIORELLO
Ahora en esta parte que sigue hay
una parte que no le gustará.
DRIFTWOOD
Bien, su palabra es suficiente para mí.
(Vuelven a arrancar
otro pedazo.)
Dígame ¿la mía es suficiente para usted?
FIORELLO
Desde luego que no.
DRIFTWOOD
Bueno, quitemos un par de cláusulas.
(Y quitan otro trozo de
papel de sus contratos)
“La parte contratante de la octava parte…”.
FIORELLO
No
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
He dicho que no.
DRIFTWOOD
“La parte contratante de la…”
FIORELLO
No. Eso tampoco.
DRIFTWOOD
¿No?
FIORELLO
No. Oiga ¿cómo es que mi contrato
es más pequeño que el de usted?
DRIFTWOOD
No lo sé. Seguramente será porque
usted es más “chico” que yo.
De todos modos estamos de acuerdo.
¿Verdad?
FIORELLO
Sí. Eso sí.
DRIFTWOOD saca una pluma y se la tiende a FIORELLO
DRIFTWOOD
Entonces ponga usted su firma ahí
y así el contrato será legal.
FIORELLO
Me olvidé de decirle que no sé escribir
DRIFTWOOD
¿No?. Es igual. La estilográfica no
tiene tinta. Pero el contrato está hecho.
¿No es eso?. Le obliga un contrato.
FIORELLO
Por completo
DRIFTWOOD
Aunque sea muy pequeño.
FIORELLO
Espere. Espere. ¿Qué dice en esta línea?
FIORELLO tiende su contrato a DRIFTWOOD para que lo lea.
DRIFTWOOD
Eso no es nada. Una cláusula común
a todos los contratos. Sólo dice… dice…
“si se demostrase que cualquiera
de las partes firmantes de este contrato
no se halla en el uso de sus facultades
mentales quedará automáticamente anulado
en todas las cláusulas”.
FIORELLO
Pero yo no sé si…
DRIFTWOOD
No se preocupe. Hay que tomarlo
en cuenta en todo contrato.
Es lo que llaman una cláusula sanitaria.
FIORELLO se echa a reír.
………
Subscriure's a:
Missatges (Atom)