El western sempre va ser un gènere de molt bona acollida a Espanya, tant en espectadors com en productors, i per més increïble que sembli la pel•lícula espanyola més taquillera de la història del cinema espanyol és un western, La mort tenia un preu (1965). ¿Els sona? Va ser després del catalogat l'any anterior com a primer western Per un grapat de dòlars que va batejar la sèrie spaghetti. La segona part va ser en bona lògica Per uns dòlars més, però seguint la creativa tradició espanyola per traduir i doblar, es van inventar el famós títol que només es coneix a Espanya perquè a l'estranger les referències són Per qualche Dollaro in piu, For a few dollars more, Für ein per Dollar mehr, Et pour quelques dollars de plus, la traducció literal s'assembla poc al títol espanyol. Aquesta és la raó per la que durant generacions els aficionats espanyols s'han fet un embolic amb les dues bandes sonores compostes per Morricone ja que són molts els temes referents a Dòlars i cap al fet que la Mort té un preu. Però per fi la gent ha entès l'honestedat dels traductors al avançar-se als temps i donar-nos a entendre una metàfora sobre els diners que en el cinema es coneix com a subtext i subliminal en publicitat.
Van ser diversos els paisatges de la rica geografia ibèrica que van servir d'escenaris naturals a les lluites entre indis i el setè de cavalleria, entre texans i camperols, entre malfactors i homes de la llei, entre el pistoler bo i el pistoler dolent en la no menys ineludible escena del duel al principi, mig o final. Van ser temps de glòria anònima per als cineastes espanyols als que per tradició i llunyania física, històrica i temàtica, se'ls negava el gènere cinematogràfic més genuí i autèntic. Qui podria creure's un western espanyol i a sobre pagar per veure-ho? És en el cinema i no en la religió on es produeixen els miracles i les dues variables van tenir lloc. Després d'un titubejant inici en base a l’spanish western, es va aprofitar una estirada del cinema italià el 1964 amb la referida Per un grapat de dòlars interpretada per l'actor nord-americà Clint Eastwood i dirigida per l'italià Sergio Leone. El sorprenent èxit va batejar el subgènere com "spaghetti western" i va obrir un camp lliure com les pròpies planes de l'Oest nord-americà. Davant l'inesperat triomf, Itàlia va arribar a ser la primera fàbrica del cinema a Europa. Espanya s'ho va prendre seriosament i va veure en l'horitzó una certa manera de llibertat que va rellançar una indústria només alimentada per la règia dictadura i que va impulsar el miracle de molts cineastes espanyols que van complir el seu somni realitzant western i escapant de les malmeses xarxes de la censura . Paratges de geografia agrest a la província d'Almeria es van fer famosos com a nucli principal dels rodatges en règims de producció diversa entre indústries tan dispars com l'espanyola, nord-americana, alemanya i italiana. Allà es van alçar els pobles de l'Oest cinematogràfic Fraile i Juan García, al desert de Tabernas, i el de Tecisa, a Gérgal. També a Hoyo de Manzanares, al nord de Madrid en què es va rodar Per un grapat de dòlars.
I el més desconegut de tots, Esplugues City, un decorat als afores d'Esplugues de Llobregat, població situada a pocs quilòmetres de la ciutat de Barcelona i actualment en continuïtat urbana. Després d'anys d'auge en el western, la disminució de l'èxit del gènere al costat de la pressió urbanística i fiscal, va fer desaparèixer físicament el poblat, i va ser incendiat per al rodatge d'una última pel•lícula, Li deien Calamitat (1972). Balcázar, la productora impulsora del miracle spanish-spaghetti-western va seguir sobrevivint amb l'explotació de serveis audiovisuals com els platós i el doblatge, així com amb el rodatge de subproductes eròtics, per acabar tancant el 1988.
