Passen coses estranyes a la comunitat. Els pacients diuen que les persones del seu entorn, siguin pares, parelles o nens no són els mateixos que abans. Dies més tard s’ho repensen i acaben dient que estaven equivocats. L’alarma ja ha pres i alguns habitants comencen a investigar fins a adonar-se’n que molta de la gent que coneixen tenen canvis de personalitat, són investits per conductes que els fan similars i mancats d’emocions. No tenen criteri individual i s’ajunten per unificar objectius marcats pels forasters. Els que conserven la consciencia descobreixen horroritzats que la població està sent víctima d’una invasió exterior. Unes plantes infecten els cossos i quan l’innocent s’adorm, les espores fan créixer una còpia del cos i destrueixen l’antic. Quan desperten, ja formen part d’una comunitat obedient, pensen i parlen igual i han estat infectats per una personalitat comuna. S’organitzen trobades per repartir plantes perquè els nous membres facilitin la mutació a familiars i amics mentre aquests dormen i així, al dia següent, tots obeiran per sempre més sense pensaments propis, ni sentiments diferents. Els que encara no formen part del nou ordre, s’han d’amagar o fer veure que ja formen part d’ells, dissimulant els seus sentiments i quan es mouen ho fan sense expressió. Així sobreviuen, però no poden saber qui està o no infectat, perquè tots són o fan veure que són iguals, i quan algú creu veure algú diferent, pot ser que per un simple gest es delati. Viuen atrapats en una comunitat de pensament únic sense poder mostrar-se diferents.
D’aquest referent de ciència ficció, Els lladres de cossos de Jack Finney (Invasion of the Body Snatchers) se n’han fet diferents adaptacions cinematogràfiques:La invasió dels lladres de cossos,1956; La invasió dels ultra cossos, 1978; Segrestadors de cossos,1993; i Invasió, 2007. La capacitat de l’argument per fer-ne lectures paral·leles ha estat la raó del seu èxit i de repetir-ne producció en funció de la preocupació de la època. Així, successivament ha avisat sobre l’amenaça comunista, denunciat del perill de les sectes, del poder del militarisme, per acabar alertant sobre les pandèmies i les psicosis col·lectives.
L’al·legoria també ens és propera.
Durant segles unes espores han estat infectant la població i lentament han homogeneïtzat les idees, han fet població submisa amb incapacitat per qüestionar el poder i amb pèrdua d’identitat. Pertànyer a la indivisible gran nació és la única sortida als problemes que la ment i el cor produeixen. I per molt que alguns cridin per avisar del perill de l’assimilació, els lladres de cossos continuen creant nous adeptes a la seva causa. No val la pena ser disconforme per un futur incert i la única amenaça es el localisme i la diferencia representada per un sentiment independent que pretén fer persones amb criteris individuals, emocions contrastades i pensament racional. Deixeu-se envair. No patireu. No us resistiu. Sereu més feliços. Dormireu més bé. Sereu indivisibles. Altres decidiran per vosaltres. Una sola llengua. Una sola bandera. Un sol poble. Ja no tindreu por. Per iguals.
Podíem haver triat un altre referent cinematogràfic el qual també hagués servit per aquest exercici d’interpretació, com La nit dels morts vivents, però calia trobar un acord de mínims per fer declaració de principis i és clar, estar viu és millor que estar mort, i la condició de viu és un motiu d’esperança.
