En el món de la literatura sovintegen els casos d’autors que publiquen sota un pseudònim. No s’ha de confondre amb la intenció d’un autor de tenir un nom literari de la mateixa manera que en el món de l’espectacle es bategen noms artístics que literalment fan desaparèixer el noms de veritat fins gairebé les necrològiques, que a modus d’anècdota fan referència als noms de naixement del finat, però que en cap cas vol dir que l’autor no mostri la seva imatge o faci una vida social pública i reconeguda. En literatura en ocasions els pseudònims s’utilitzen per preservar el seu anonimat quan es tracta de presentar obres a premis literaris, pràctica recomanada o exigida per les bases del concurs perquè així l’autor té possibilitats d’anar presentant la mateixa obra en diferents premis i amb pseudònims diferents. També hi ha autors que sovintegen diferents estils d’escriptura i preserven alguns d’ells sota pseudònim per fer-se destacar en un de sol sota el seu nom de veritat.
Però la raó més curiosa i sorprenent és aquell pseudònim que ho fa per restar en l’anonimat més absolut, perquè s’entén que un autor vol adquirir un cert reconeixement públic de la seva obra i en extensió, i de vegades com a prioritat, més reconeixement per l’escriptor, per la qual cosa no sempre s’arriba a entendre aquesta necessitat per no ser conegut i mantenir una gran distancia entre l’autor i la publicació de la seva obra i, fins i tot, del seu èxit. I no és, fins a la seva mort, que els editors o els lectors esbrinen i descobreixen l’autèntic escriptor amagat darrera del pseudònim.
Trevanian és el pseudònim de l’escriptor americà Rodney Whitaker, nascut a Nova York l’any 1931 i mort a Anglaterra l’any 2005. Va ser professor de cinema a la Universitat Austin de Texas i va viure uns quants anys al país basc francès. De manera paral·lela i sota el seu pseudònim, va desenvolupar una carrera d’èxit literari amb milions de llibres venuts i traduït a 14 idiomes. I tot i així va mantenir oculta la seva identitat i es desconeixen les seves raons perquè tampoc ho va deixar escrit ni va concedir entrevistes.
Es va fer popular, el pseudònim, perquè d’una de les seves obres se’n va fer una adaptació cinematogràfica d’un cert èxit i també perquè va ser protagonitzada per l’estrella de cinema Clint Eastwood. Sanció a l’Eiger, pel·lícula de l’any 1975 coneguda a Espanya amb el títol de Llicència per matar, narrava l’acció de la monòtona vida d’un professor d’art universitari que per augmentar la seva col·lecció privada d’obres d’art, es llogava com assassí a organismes paraoficials que li encarregaven dràstiques sancions a espies descarrilats. Una doble vida molt més intensa que la pròpia de Trevanian que en tot cas alternava les més pacifiques de professor i escriptor. Potser per comprendre millor el personatge una de les dues havia de ser anònima.
No sé si en la mateixa època l’autor va ser traduït a Espanya, però ara Roca Editorial n’ha fet una edició en castellà de tres de les seves obres més conegudes, Sanción en el Eiger, de 1972, La sanción de Loo, de 1973 i Shibumi, de 1979. Les dues primeres tenen per protagonista al reconegut professor d’art Jonathan Hemlock que en les seves accions mercenàries al servei de l’espionatge americà en la primera i britànic en la segona, realitza les sancions anomenades en els títols i que el portaran al coneixement i l’horror del pitjor de les accions d’espionatge i les seves conseqüències. Són dues obres trepidants amb la millor narrativa de suspens i sorpresa que pot deparar aquest tipus de gènere. Per si mateixes ja es mereixen un lloc destacat en la literatura d’espionatge. Però només són un tast del que havia d’arribar. Sense abandonar l’estil de mercenari a sou, ara el protagonista és el misteriós Nicholai Hei, que en un perfil extrem de iniciat amb les arts de la filosofia oriental, haurà de combatre i també sancionar la xarxa més sinistra de l’espionatge internacional fent valer el seu estat de perfecció conegut com Shibumi. D’aquesta obra es fa servir una frase comercial contundent, la novel·la d’espies de culte, però que pels aficionats al gènere no és només un eslògan. En veritat de la seva lectura es desprèn un gaudi, una experiència sensorials d’increïbles vibracions no només per la trama, també per la narrativa descriptiva i impactant de cada una de les seves pàgines. Una autèntica obra mestre.
Una recomanació pels que vulgueu entrar en una experiència única de lectura. I millor fer-ho amb la progressió del seu autor començant per les dues primeres sancions i culminar amb, Shibumi, una autèntica sanció pel sentiment del lector i un homenatge a un veritable autor amb pseudònim.
