No havia esdevingut una obsessió, més aviat
una curiositat sobre les coincidències i sense fer-ne una tesi, sí havia
considerat que hi ha energies que fan que hi ha coses que es produeixen per convergir
en un punt o més aviat en uns punts suspensius que mai més acaben per ser un
punt i apart.
Va començar feia molts anys quan va assistir al
tanatori per un funeral i va descobrir el seu nom en una de les sales, és clar
que la coincidència només era en el nom i el primer cognom,però era un detall
que oblidava el segon cognom en el panell principal d’identificació de les
sales. Segurament una premonició d’una defunció que tret de ser immortal havia
de passar tard o d’hora i si alguna cosa l’amoïnava era que passés més d’hora
que tard. Des de llavors havia jugat a les coincidències vitals sense fer-ne el
dia a dia ni molt menys una dèria, simplement fer-ho constar com un misteri més
de la vida. Potser també va influir el fet familiar del seu pare nascut un
primer de gener igual que dos germans més i per donar-hi més valor sumar-hi un
germanastre en la mateixa data; naturalment tots els casos en anys diferents. O
també el cas del seu pare mort als vuitanta-un anys, la mateixa edat que el seu
quan va morir. A la seva cartera van trobar que portava l’esquela del seu pare
mort trenta anys abans, potser allò de les esqueles ja era una tradició
familiar.
Vist els antecedents i la seva innata
curiositat per aquesta mena d’atzar, es va sorprendre un dia fent una lectura
de les esqueles d’un diari. El fet aïllat es va convertir en habitual quan
comprava el diari. És clar que no tots els diaris eren exhaustius en relacionar
els difunts, però dos o tres cops per setmana, de la mateixa manera que
iniciava la lectura per la contraportada i els esports, la tercera part eren
les esqueles; no totes, només les de la població on havia nascut. La seva filla
ho va notar i la resposta era que hi havia amics de joventut als quals havia
perdut la relació i li sabria greu no saber-ho i que la noticia li fos
anunciada anys després. Li va sonar una resposta raonada i la va mantenir, la
qual cosa va fer que l’acció esdevingués un fet natural de lector de diaris.
Potser els seus amics feien el mateix, i això el va reconfortar, si esdevenia
el cas, no caldria fer la invitació particular i algú altre el recordaria, ni
que fos per un instant. Només faltava fer coincidir l’esquela amb el dia que es
llegia el diari. Formava part del fet atzarós i si succeïa, era naturalment la
variable que la convertia en coincidència.
Aquell dia va tenir un diari a les mans, un
que no portava esqueles generals i que
també comprava de tant en tant. En el darrer instant va decidir comprar-ne un
altre, l’habitual de les esqueles. Va fer la contra i els esports i com el dia presentava
feina el va deixar per després. Va tenir moments al llarg del dia per fer-li un
repàs però no ho va fer. I va arribar la nit. La lectura va ser des del
principi i no va arribar a les esqueles fins al final. Llavors va sentir com si
aquell parell de línies sobresortissin de la pàgina i li colpegessin l’ànima.
El seu nom i els cognoms eren clars i per descartar l’equivoc també hi havia l’edat,
la mateixa que tenia ell i que bé ho sabia. La cerimònia funerària havia tingut
lloc a la mateixa tarda la qual cosa li va estalviar al menys la tortura d’haver
de decidir la seva assistència. Per fer vàlid el tòpic va entrar en estat de
xoc i mil imatges de quan eren joves el van colpir. El plor va arribar més
tard, ja entrada la matinada i assegut a la mateixa butaca de la qual havia
estat incapaç d’aixecar-se.
S’havien estimat de joves, havien descobert
junts els sentiments i s’havien barallat i reconciliat mil vegades. Tothom els veia
com la parella ideal i compartien somnis de futur, incert en infinitat de
facetes, però clarificadora en el sentit de fer el camí junts. Potser eren
massa joves i es van confiar. I la vida va començar a crear dubtes, marcar
diferències i infringir ferides d’amor. Van intentar resistir fent valer l’amistat,
però havien arribat tant lluny en la passió, que qualsevol relació inferior els
hi feia més mal. I la lliçó de vida va arribar, es podien estimar com mai, però
no podien compartir la vida. Es van seguir veien un temps, per xerrar i
esbrinar si hi havia alguna esperança. Després van acordar seguir per camins
diferents. Però no es podien oblidar i això es feia palès en les trobades
casuals fruit de viure a la mateixa ciutat. Cadascú va formar la seva família
i encara se seguien trobant en
coincidències de l’esplai dels fills. I si bé els sentiments havien madurat i s’havien
fet més racionals, quina contradicció, van adonar-se que sempre seguirien
pendents un de l’altre però que això podria perjudicar les noves vides. Sense
dir-s’ho, van coincidir en evitar les casualitats per respectar els presents. Van
fer broma que potser quan fossin vells podrien recuperar la tranquil·litat i es
podrien explicar com els hi havia anat la vida i valorar llavors el que havia
representat el seu amor. Feia anys que no es veien. Ell era present a la xarxa
però ella no i per tant no en sabia res de com li anaven les coses. Ell
confiava que ella el llegís a la xarxa o a les publicacions, perquè en certa
manera ella havia estat musa i aquesta inspiració sempre havia estat activa.
Per tot això quan va llegir l’esquela va
adonar-se’n que el destí havia fet que aquell dia llegís el diari, perquè havia
de ser el mateix dia que ell prengués consciència que el compromís de vells ja
no podria ser i que un nou sentiment d’angoixa s’apropiava de la seva ànima i
que potser no sabria com controlar. El que sí sabia era que potser l’amor no
era etern, però el que sí que ho era, era el primer amor. El primer amor havia
mort i mai hagués pensat que tot i la distancia fos una experiència tan
dolorosa i magnificada. Havia de marcar
un abans i un després en no se sap què de l’esperit, perquè amb ningú més el podria
compartir. Perquè ningú més el podria entendre, perquè es pot estimar més
vegades, però de primer amor només n’hi ha un.
A “M” (R.I.D.), 15-3-2011.
