El camí cap el "Asilo"

Les generacions més grans han viscut amb la idea de que quan s'arriba a una edat més o menys atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara d'immigrants, discapacitats,  refugiats, exiliats i, naturalment, vells; cada cosa en la seva particular circumstància temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.

Els nuclis familiars ja no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents generacions d'una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui temps per fer-se'n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte d'esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l'avi o iaia de torn i  deixar-la davant d'un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d'oci o estarà a prop d'acabar-se. També n'hi ha que són més radicals i aprofitant que van a posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya sense patir excessivament. I quan tornin potser convenceran l'avi de que aquelles vacances temporals podrien esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.

Per fer prevenció del conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la cosa la faula del fill que porta el seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí ombrejat pels plataners, l'home gran s'atura a descansar i seu en una roca del camí. Allà comenta que encara se'n recorda quan ell mateix hi va portar al seu pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el fill l'agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi d'explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.

El Periódico i La Vanguardia, manipulació per omissió a la independència.

Fa un any (10 de juliol) milers de catalans van sortir al carrer per mostrar un estat d’ànim entre la indignació, la protesta, la reivindicació i la tristor respecte a una situació de Catalunya sotragada per la crisi econòmica, social i dividida en identitats. En qualsevol cas, la maldada situació va fer sortir a totes les forces socials i polítiques per fer evident el menyspreu que alguns poders estatals mantenien i intensificaven periòdicament sobre estructures i essències catalanes. La xifra d’un milió era un símbol per exemplificar el sentiment de dir: Prou. La opinió publicada destacava en les seves portades tot tipus de raons pel bé de la causa i les editorials argumentaven la indiscutible necessitat de sortir al carrer.

Un any després tot continua igual però una part d’aquest milió ha cregut que hi ha coses que no s’han d’oblidar i que la reivindicació ha de continuar en gran mesura perquè les coses ni han millorat ni hi ha perspectives de fer-ho en el futur. Una part d’aquest milió sempre ha cregut que no hi ha res a fer amb L’Estat Español que mai ha cregut una altra cosa que una Catalunya lliure és la que es deixa dominar pel centralisme en termes de súbdit alienat i generós amb els seus impostos.

La gran diferencia entre la convocatòria actual i l’anterior és que la Catalunya oficial no s’hi ha apuntat, entre altres motius perquè la consigna no és diluïda i és més ferma que mai, Pel nostre futur: independència.

La qual cosa clarifica coses com que la majoria segueix fidel a la idea d’Espanya i una Catalunya com la província que l’alimenta i accepta el maltractament a que és sotmesa, potser per la por històrica a que les coses podrien ser pitjors.

El fet que el sentiment d’independència va creixent i això pot fer trontollar la línea de fer veure que som molt catalans, estem molt emprenyats, hem de dir prou, no els hi deixem fer el que vulguin, hem d’acabar amb l’espoli fiscal… mentre això no ens separi d’Espanya, qualsevol creixement de valor per la independència és una línea que s’ha de desmuntar, com argumentar el desastre social i econòmic al que es veuria abocada Catalunya si fos independent.

Una mostra subtil de la qüestió és que dos dels grans diaris de més tirada a Catalunya i que aglutina el boc gros de la dreta catalana (La Vanguardia) i l’esquerra catalana i espanyola (El Periódico), molt bel·ligerants en la convocatòria del 10 de juliol del 2010, han fet mutis pel forro en la convocatòria del 9 de juliol del 2011. No només no n’han fet portada el mateix dia, sinó que la única referència a la independència en les seves pàgines interiors ha estat la noticia sobre la independència i la creació d’un Estat nou al Sudan, que cal recordar que es troba a l’Àfrica. És a dir, la independència a milers de quilòmetres de la Plaça Catalunya té com a mínim el criteri periodístic de selecció noticiable, i quan ciutadans de Catalunya surten al carrer per demanar una cosa tan inofensiva actualment com demanar la independència del  nostre país, o simplement per recordar que un any abans tots tenien la pell fina per Catalunya, ara no es mereix ni una línea de notícia ni d’opinió.

Trista noticia per a la credibilitat dels dos mitjans que, tot i que ja se sap, confirmen que el poder periodístic esta sotmès als seus propis interessos, socials i econòmics, naturalment, però també ideològics. I convé recordar-ho sobretot quan vulguin recordar que són mitjans independents.

Trist també pels professionals del periodisme de les seves plantilles que han traït la ètica periodística en el seu primer nivell, el dret a la informació dels seus lectors considerant que una convocatòria de manifestació independentista a Catalunya al centre de la seva capital i commemorant una anterior que va ocupar no només pàgines sinó dies d’interès periodístic, no es mereix ni una línea.

Alguns d’aquests periodistes també són professors en facultats de comunicació. Sort en tenen que les classes s’han acabat perquè podrien passar vergonya davant dels seus alumnes.