Les generacions més
grans han viscut amb la idea de que quan s'arriba a una edat més o menys
atrotinada pels anys, hi ha la possibilitat de
ser ingressat en el que abans en deien Asilo i ara passa per Residència perquè
el primer terme ha assolit connotacions negatives com a refugi i empara
d'immigrants, discapacitats, refugiats, exiliats i, naturalment, vells;
cada cosa en la seva particular circumstància
temporal, econòmica, política i, sobretot, familiar.
Els nuclis familiars ja
no són els habituals on trobar convivint sota el mateix sostre diferents
generacions d'una mateixa família i, quan això passa, sol aparèixer un
conflicte quan el vell exigeix molta dependència i no hi ha ningú que tingui
temps per fer-se'n càrrec, o també quan arriben les vacances i existeix incompatibilitat generacional al projecte
d'esbarjo. Una de les pràctiques singulars és agafar l'avi o iaia de torn i
deixar-la davant d'un hospital que ja sabrà què fer-ne i que quan
localitzin a la família, aquesta ja haurà enllestit el temps d'oci o estarà a
prop d'acabar-se. També n'hi ha que són més radicals i aprofitant que van a
posar benzina li diuen al iaio que surti a estirar les cames i així que posa
els peus a terra, el cotxe surt espitat. El més normal, però, és fer reserva en
una Residència temporal i pagar més que en un hotel de categoria, però a canvi
allà el cuidaran i els beneficiaris podran torrar-se al sol o a la muntanya
sense patir excessivament. I quan
tornin potser convenceran l'avi de que aquelles vacances temporals podrien
esdevenir permanents i que no es preocupi que ja el visitaran sovint mentre
mantingui la capacitat de comptar els dies que passen sense rebre visites.
Per fer prevenció del
conflicte alguns avis expliquen en qualsevol sobretaula com aquell que no fa la
cosa la faula del fill que porta el
seu pare al Asilo i quan baixen del transport públic i enfilen a peu el camí
ombrejat pels plataners, l'home gran s'atura a descansar i seu en una roca del
camí. Allà comenta que encara se'n recorda quan ell mateix hi va portar al seu
pare i aquest es va parar allà mateix a descansar. Quina coincidència. Quan és hora de marxar, el
fill l'agafa pel braç i li diu, apa, pare, tornem cap a casa. I quan el vell li
pregunta perquè, el jove li contesta: no vull que quan arribi el dia jo hagi
d'explicar el mateix al meu fill en aquesta mateixa roca.
