Fa un any (10 de juliol) milers de catalans
van sortir al carrer per mostrar un estat d’ànim entre la indignació, la
protesta, la reivindicació i la tristor respecte a una situació de Catalunya sotragada
per la crisi econòmica, social i dividida en identitats. En qualsevol cas, la maldada
situació va fer sortir a totes les forces socials i polítiques per fer evident
el menyspreu que alguns poders estatals mantenien i intensificaven periòdicament
sobre estructures i essències catalanes. La xifra d’un milió era un símbol per
exemplificar el sentiment de dir: Prou. La opinió publicada destacava en les
seves portades tot tipus de raons pel bé de la causa i les editorials
argumentaven la indiscutible necessitat de sortir al carrer.
Un any després tot continua igual però una
part d’aquest milió ha cregut que hi ha coses que no s’han d’oblidar i que la
reivindicació ha de continuar en gran mesura perquè les coses ni han millorat
ni hi ha perspectives de fer-ho en el futur. Una part d’aquest milió sempre ha
cregut que no hi ha res a fer amb L’Estat Español que mai ha cregut una altra
cosa que una Catalunya lliure és la que es deixa dominar pel centralisme en
termes de súbdit alienat i generós amb els seus impostos.
La gran diferencia entre la convocatòria actual
i l’anterior és que la Catalunya oficial no s’hi ha apuntat, entre altres motius
perquè la consigna no és diluïda i és més ferma que mai, Pel nostre futur: independència.
La qual cosa clarifica coses com que la
majoria segueix fidel a la idea d’Espanya i una Catalunya com la província que
l’alimenta i accepta el maltractament a que és sotmesa, potser per la por històrica
a que les coses podrien ser pitjors.
El fet que el sentiment d’independència va
creixent i això pot fer trontollar la línea de fer veure que som molt catalans,
estem molt emprenyats, hem de dir prou, no els hi deixem fer el que vulguin,
hem d’acabar amb l’espoli fiscal… mentre això no ens separi d’Espanya,
qualsevol creixement de valor per la independència és una línea que s’ha de desmuntar,
com argumentar el desastre social i econòmic al que es veuria abocada Catalunya
si fos independent.
Una mostra subtil de la qüestió és que dos
dels grans diaris de més tirada a Catalunya i que aglutina el boc gros de la
dreta catalana (La Vanguardia) i l’esquerra catalana i espanyola (El Periódico),
molt bel·ligerants en la convocatòria del 10 de juliol del 2010, han fet mutis
pel forro en la convocatòria del 9 de juliol del 2011. No només no n’han fet
portada el mateix dia, sinó que la única referència a la independència en les
seves pàgines interiors ha estat la noticia sobre la independència i la creació
d’un Estat nou al Sudan, que cal recordar que es troba a l’Àfrica. És a dir, la
independència a milers de quilòmetres de la Plaça Catalunya té com a mínim el
criteri periodístic de selecció noticiable, i quan ciutadans de Catalunya
surten al carrer per demanar una cosa tan inofensiva actualment com demanar la independència
del nostre país, o simplement per
recordar que un any abans tots tenien la pell fina per Catalunya, ara no es
mereix ni una línea de notícia ni d’opinió.
Trista noticia per a la credibilitat dels dos
mitjans que, tot i que ja se sap, confirmen que el poder periodístic esta sotmès
als seus propis interessos, socials i econòmics, naturalment, però també ideològics.
I convé recordar-ho sobretot quan vulguin recordar que són mitjans
independents.
Trist també pels professionals del periodisme
de les seves plantilles que han traït la ètica periodística en el seu primer nivell,
el dret a la informació dels seus lectors considerant que una convocatòria de
manifestació independentista a Catalunya al centre de la seva capital i
commemorant una anterior que va ocupar no només pàgines sinó dies d’interès periodístic,
no es mereix ni una línea.
Alguns d’aquests periodistes també són
professors en facultats de comunicació. Sort en tenen que les classes s’han
acabat perquè podrien passar vergonya davant dels seus alumnes.
