A la dictadura a Setmana Santa no calia fer plans. Els poders polítics i religiosos programaven la forquilla televisiva per entretenir i alliçonar al poble. No cal dir que tot lloc d’esbarjo era tancat i bars i restaurants gairebé obrien clandestinament. El carrer era ocupat per les processons religioses de les respectives confraries que amb passió i fervor demostraven l’alt nivell cristià de la societat que, tots a una, omplien els carrers del gran espectacle de fe. Com a complement, aperitiu o final de rua, tocava missa d’aquelles llargues no inferiors a una hora si eren de les cantades. No hi havia alternativa, com quedar-se a casa, perquè era habitual que el veïnat fes vida de carrer, hi havia més coneixement de la vida del barri i el que no assistia als actes programats era ull de les critiques habituals dels més fidels. No cal dir que la por al què diran era proper a la denuncia moral o fins i tot confosa amb la denuncia ideològica de no addicte al règim. Per tant, i més en zona de vençuts, el silenci i la obediència eren les actituds més assenyades per no dir-ne penitència.
Després del compliment la cadena televisiva nacional premiava als fidels amb una programació cinèfila, això si, amb temes molt religiosos. I, per si no havíem estat atents a l’educació religiosa ortodoxa, les histories del corpus cristià made in USA d’extens catàleg ens amanien la nit també per evitar males temptacions de pensament i obra. Com no hi havia altra cosa, l’audiència era alta i Fidel. I així any rere any es repetien les pel·lícules fins esdevenir els clàssics de Setmana Santa. Com la majoria eren de bona factura i interpretades pels grans actors de l’època, vam adquirir una certa cultura del que va esdevenir el gènere del cinema religiós. Així teníem a la banda de Déu, amb La Bíblia des de la creació a l’èxode del poble jueu amb Els deu manaments com l’estrella de la setmana. Per l’altra banda la vida i passió de Crist amb Rei de Reis com el plat fort. Si bé eren les pel·lícules col·laterals les que tenien més seguidors, és a dir, les que embolicaven la trama del poble de Déu o de Crist amb trames més entretingudes i divertides. Així el gran clàssic per excel·lència va esdevenir Ben-Hur. Ben pensat no sé si els programadors de la dictadura entenien els que estaven fent, perquè en un règim catòlic-nacional on els jueus no tenien bona premsa principalment per no combregar amb la fe cristiana més seguidora de Crist que de Déu, resulta que en la graella el poble jueu era el més lloat en les histories de ficció. Potser per això la més gran de les pel·lícules de la setmana dita era Ben-Hur que feia que el príncep jueu esdevingués un fervorós seguidor de Crist. No hi ha res més redemptor que un convers. I per això, era la més repetida.
També cal recordar la programació de pel·lícules de Sants i Santes de tota mena amb el relat de les seves vides exemplars.
Morta la dictadura la cosa es va anar descafeïnant tret de períodes democràtics de poder conservador on casualment tornaven a aparèixer els clàssics de sempre.
Com estem en un d’aquests períodes dins dels quals també hi ha cadenes seguidores del tarannà guardià de les essències morals i religioses, resulta que tornen a estar presents a la graella. Afortunadament ja no hi ha por, tot i que hi hagi crisi, per no ser un bon minyó i no fer seguiment de la fe i ens podem estalviar la saturació.
Dit això i amb la ment lliure, algunes d’aquestes pel·lícules són recomanables des del pur punt de vista cinèfil, per ser grans produccions amb els Star System de la millor època de Hollywood. I encara serien millors si fóssim persones de fe.
Encara estan a temps de veure, sense sospites de cap mena,
Ben-Hur (Wylliam Wyler, 1959), Quo Vadis (Mervyn Leroy, 1951), Los diez mandamientos (Cecil B. De Mille, 1956), La Biblia (John Huston, 1966), Rey de Reyes (Nicholas Ray, 1961), La túnica sagrada (Henry Koster, 1953), El Evangelio según San Mateo (Pier Paolo Passolini, 1964), Francisco, juglar de Dios (Roberto Rossellini, 1950), Jesús de Nazaret (Franco Zeffirelli, 1977)
I per aterrar, el musical Jesucristo Superstar (Norman Jewison, 1973) i la parodia La Vida de Brian (Monty Python, 1979).
