28.10.12

¿Vencedores y Vencidos por herencia familiar?


Los abuelos provocaron una guerra para quitar la soberanía al pueblo (en su amparo, llanamente).
Como resultado, los padres apoyaron la represión y la dictadura y se aprovecharon de la inmunidad de la oligarquía que pregonó el poder sin el pueblo (para el pueblo, campechanamente).
Los hijos impusieron el indulto para los opresores (sólo cumplían ordenes) bajo el amparo de la transición (o atente a las consecuencias) y se subieron al carro de la democracia (sin votar la constitución) con rey impuesto por el dictador (un detalle de soberanía popular) para no olvidar el imperio (del pueblo, naturalmente).
Los nietos, ahora, muy demócratas y constitucionalistas por herencia familiar, quieren impedir que un pueblo decida en las urnas su futuro para que la libertad siga siendo el privilegio de uno, grande y libre (por el bien del pueblo, sin duda).

¿Dónde estarán los abuelos, padres, hijos y nietos que se opusieron a los anteriores para proteger la libertad de los pueblos, la justicia de las urnas y defender el derecho a decidir? Los abuelos, muertos; los padres, temerosos y jubilados; los hijos, colocados o desamparados; los nietos, ¿sin valores? ¿Vencidos por herencia familiar?

27.10.12

26.10.12

14.10.12

Premi Planeta, publicitat encoberta

Com cada any, els mitjans de comunicació tenen una cita obligada amb el premi Planeta.
Se'n parla, se n’escriu i es veu abans, durant i després amb gran cobertura informativa. 
Gairebé tothom sap que es tracta d'una gran operació de màrqueting que fa vendre llibres i que reforça la coneguda marca empresarial, Grupo Planeta, en el panorama d'actualitat. Un dels seus principals atractius, especialment per als que s’hi presenten, és la quantia del seu premi, 601.000 euros, que col·loquen el guardó com el més ben dotat del panorama literari espanyol. Una xifra petita si es pogués fer una comparació amb el valor afegit i difícil de quantificar que s'aconsegueix a nivell de coneixement de marca, prestigi social, cultural i fins i tot polític, tenint en compte la quantitat de líders a tots els àmbits de la vida pública i privada que apareixen en la seva espectacular posada en escena. Fins i tot ja és habitual la presència d’algun membre de la família reial. I tot plegat sense que formi part del pressupost de publicitat. Tractar d'aconseguir els mateixos objectius amb insercions publicitàries seria impossible. Si es traslladés a una versió de tarifa publicitària el nombre de pàgines de premsa, hores de televisió i de ràdio dedicades al premi, possiblement la notícia no estaria tant en el seu valor econòmic, sinó en l’admiració cap a la direcció de màrqueting que aconsegueix tant amb tan poc; fins i tot en l'apartat de polèmiques, com per exemple que autors en català escriguin en castellà o que el jurat parli críticament de la qualitat de les obres presentades. Que se’n parli, encara que sigui malament, és un dels grans èxits del màrqueting de la cultura. I no tots el poden assolir: són anys d'esforç per aconseguir la complicitat dels poders socials i polítics que es poden refugiar, sense aixecar sospites, sota el paraigua de la cultura. 
Però el que no encaixa és que a l'estratègia s'avinguin els periodistes, perquè aquesta política empresarial, sense ser il·lícita, forma part del que es coneix com a publicitat encoberta, també coneguda en publicitat com a enxufisme publicitari.
 No fa gaires anys, els periodistes eren els primers a criticar a la publicitat, ignorant de totes totes que en el fons la publicitat en els seus mitjans era qui els pagava una bona part del sou, i fins i tot s'establia una línia divisòria entre informació i publicitat, per no dir entre els bons i els dolents de la comunicació. Un vell debat que encara persisteix a les facultats de comunicació, però que ja ha desaparegut en la professió, perquè cada vegada més la informació periodística està sent usada com un suport publicitari. ¿Quant interès empresarial, propi i dels altres, s'amaga en la informació i passa com a notícia cultural? I no solament en el món del llibre. ¿Parlem de promoció de cine i música? Les empreses ho saben, els periodistes ho saben, els ciutadans potser encara no i ja va sent hora que, pel bé de la informació i la publicitat, algú els ho expliqui. I estaria bé que fossin els periodistes, com a fonts d'informació.
També caldria esbrinar els sistemes de filtratge de les més de quatre-centes obres presentades, qui en fa la tria (perquè quedi clar que el jurat llegeix només una selecció) i com és la pressió editorial. Que cap ex jurat hagi parlat al respecte vol dir que la clàusula de confidencialitat deu ser exhaustiva i generosa. I fins a quin punt els recomanats per l'editor,fins i tot amb pseudònim, i els convidats a participar són en gran part els que aconsegueixen passar els filtres i aconseguir el moment d'or de l'escriptor.
Si el periodisme vol continuar fent cobertura publicitària aniria bé que també fes de tant en tant la seva feina i no deixar-ho només a les aproximacions de la ficció,com la que va fer en el seu dia el gran Manuel Vàzquez Montalbán amb el seu detectiu més preuat (El premio, Carvalho).

12.10.12

11.10.12

Cruzada


8.10.12

LA CAVERNA


3.10.12

Arrebato: Monsieur Verdoux


Muchas son las obras del cine, el teatro y la literatura que sin tapujos ni enmascaramientos han denunciado pasajes de la historia y del pensamiento que han intentado someter a personas e ideas por el simple factor de contradecir lo establecido y pretender abrir la mente a un futuro mejor cuyo máximo exponente tiene en la libertad su valor más preciado.
En su narrativa han elaborado escenas en las que los dos mundos se enfrentan y el protagonista construirá un arrebato para argumentar con la fuerza de la razón los motivos que le llevan a defender una causa justa y libre. Es el mensaje que, aunque pueda parecer demasiado transparente y moralizador, nunca nos deja indiferentes, a pesar de las diferentes interpretaciones sometidas a la época de realización o bajo un punto de vista más moderno. En cualquier caso todo parece indicar con la perspectiva del tiempo que la experiencia ni se aprende ni se hereda y si algún valor prevalece es la integridad, aunque muy pocos entiendan lo que representa.



MONSIEUR VERDOUX

USA, 1947. Director y guión: Charles Chaplin (idea original, Orson Welles). Int: Charles Chaplin (Verdoux), Martha Raye, Marilyn Nash.

Basada en hechos reales cuenta la historia de Henri Verdoux, un hombre de doble vida. Por un lado es un respetable hombre casado padre de un hijo, pero por otro es un seductor que, bajo otra identidad, se dedica a casarse con viudas ricas a las que posteriormente asesina para quedarse con su fortuna para mantener a su familia. Cuando finalmente es detenido, se enfrenta en el juicio a una sentencia de muerte.

El juez le pide si tiene algo que declarar.

VERDOUX: Oui, monsieur; sí tengo, aunque el fiscal no haya tenido la menor intención de adularme. Al menos admite que soy inteligente. Gracias, monsieur, gracias. Durante 35 años utilicé mi inteligencia con honradez, después nadie supo apreciarla, de modo que me vi obligado a montar mi propio negocio. En cuanto a ser un asesino, ¿no lo fomenta la misma sociedad? ¿No es la misma sociedad la que construye las armas con el único propósito de matar? ¿No se han usado estas armas para matar mujeres? ¿Incluso a niños inocentes de una forma en verdad científica? Como asesino de masas no soy más que un simple aficionado. Sin embargo, no quisiera ahora perder los nervios, cuando voy a perder la cabeza. A pesar de todo, al abandonar esta pobre y miserable existencia, esto es lo que os digo: les veré a todos ustedes muy pronto, muy pronto.

Antes de su ejecución en la guillotina, declara a un periodista:

VERDOUX: Yo diría que los más grandes negocios: las guerras, los conflictos, todos son negocios. Por un asesinato se es un villano, por miles se es un héroe. Los números santifican.

1.10.12

Pensamiento PP