Bon Any 2014

Complementaris

10 anys sense en Miquel Martí i Pol

Capvespre d’agost 

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben 
sentors de terra molla. 
Bec, golut, 
la llum esplendorosa del crepuscle. 

Ara pertot la vida recomença 
poderosa com mai; 
i els amants que són lluny l'un de l'altre 
s'enyoren i es desitgen. 

¿I jo qui sóc sinó algú innominat 
que sols viu si tu el penses? 

(Del llibre Els bells camins, Miquel Martí i Pol) 

Capvespre a Roda (Surinyac)

Mirada felina

Sitges 2013

Via Catalana 11 setembre 2013

Montserrat Colorímetre

Montserrat colorímetre

Estructures d'Estat (El Corte Inglés)

Punt de trobada: Velocitat relativa

Activitats festives a l'aire lliure

Desig. Can Coll. Collserola.

El sexo de derechas

 Un pensamiento pavoroso comenzó a inundar mi mente en la medida que dirigentes populares expresaban sus opiniones dignas de sociedades involutivas  directamente ancladas en un oscuro pasado del que a su vez  presumían o silenciaban para no manchar su falsa imagen de liberales. No le di importancia argumentando que formaba parte de alguna de las muchas crisis con que la modernidad y la civilización nos ponen a prueba. Pero lejos de disminuir la angustiante imagen, porqué se trataba de una imagen, su detalle iba en aumento hasta extremos inquietantes de alta definición. Si la imagen hubiera sobrevenido de noche a estas horas estaría en tratamiento por insomnio inducido por pesadillas nocturnas. Quizá era un síntoma de alguna enfermedad latente pero el tiempo demostró que mi salud no se deterioraba a consecuencia de la imagen y más bien del sobrepeso. Intentando encontrar algún aspecto positivo para no amargarme la existencia, valoré la posibilidad de que se tratara de un don. Ya me veía participando en el concurso de Increíbles por mi privilegiada mente, pero dado que mi supuesta gracia estaba más cerca de lo esotérico y por lo tanto cercano a programas nocturnos de tiradores de cartas, desistí de mi segundo de fama.   La consecuencia inmediata fue someter el caso al método científico de análisis, estadística y valoración de resultados.  Un periodo de experimentación sirvió para estimular mi hipótesis y acelerar al máximo el proceso revisando y repitiendo pruebas en video. La terrorífica imagen aparecía una y otra vez acercándose al cien por cien de los casos. Llegué a la conclusión que la variable de la voz influía directamente sobre la imagen que cada vez se acercaba a un icono dibujado en la pared de una cueva primitiva. Sometí de nuevo a todos los sujetos grabados en sus apariciones televisadas a la prueba del silencio y la imagen mental apareció fielmente a su cita.

Era el momento de un nuevo ensayo casi definitivo sometiendo el caso a otros sujetos. Grabé horas y horas de televisión informativa en la que aparecieran políticos de derechas y la estadística disminuyó relativamente, aunque la cifra se aproximaba al valor de un experimento de física y no de la permisiva ciencia social. Una nueva hipótesis resurgió de las llamas del éxito. Y vuelta a empezar. Así, de una manera enfermiza, sistemática y dependiente en las semanas siguientes el despacho se convirtió en una desordenada acumulación de grabaciones cuyo análisis iba impactando en un programa de datos. La dedicación y esfuerzo científico emblanqueció mi faz y me acercó al peso ideal, aunque familiares y amigos confundían con alguna obsesión sin diagnóstico, temerosos de alguna influencia por las series vampíricas y de zombis.

Finalmente el sol tocó mi piel y deshizo los malentendidos. Pude llegar a las conclusiones.

La hipótesis partía de ver a un político de derechas y de inmediato la sugestión mental proyectaba la imagen del sujeto haciendo el amor lo que distorsionaba la propia imagen para no tener que soportar tremendo horror. La fases sucesivas del experimento científico llegó a revelar que sin escuchar su voz y sus ideas, se podía determinar si el sujeto era o no de derechas cuando incitaba a la sugestión mental de verles practicando sexo y la distorsión inmediata que iba cambiando de forma a través de desenfoques, distorsiones de lente, zooms u otros recursos televisivos.

Lo siguiente fue comprobar el efecto en otros actores sociales y así se llegó también a pseudoperiodistas y tertulianos de falsa convicción liberal, algunos de los cuales la imagen era de amor propio.

Pero la conclusión más prodigiosa era que el llamado don era capaz de llegar a identificar a políticos y periodistas de supuestas convicciones demócratas en unos auténticos reaccionarios aun manteniendo su aureola progresista.

En definitiva, el don identificaba no al sujeto de derechas, sino al pensamiento de derechas y sus extremos.

Mientras intento programar una aplicación Apps con el bendito don, voy a iniciar una nueva investigación partiendo de la hipótesis siguiente ¿Qué motiva y cómo son las personas que se atreven a hacer el amor con ellos?

Can Coll. Bodegó

Natura ferida

Reproducció assistida

DEVOCIONARIO POPULAR (1) (sin concretar el año de la dictadura) P.Remigio Vilariño. Capitulos: Vida de un buen cristiano. Oraciones al levantarse y acostarse.

Milagros que hizo nuestro Señor Jesucristo del perdón

Transcripción:

"MILAGROS QUE HIZO NUESTRO SEÑOR JESUCRISTO DEL PERDÓN

Había una mujer que habitaba en la montaña y tenia una vida arreglada. Estaba deseosa de saber cuantas fueron las llagas que Cristo nuestro bien había recibido en su sacrantisimo cuerpo, pidió al Señor, con mucha devoción que se las revelase. Se le apareció pues, y le dijo: has de saber que las llagas que recibí en mi Cuerpo fueron; cinco mil cuatro cientas cincuenta y cinco por lo que le digo que todo aquel que rezara en memoria de ellas, quince padre-nuestros y Ave Marias, por espacio de un año, sacaría quince almas del purgatorio y se le remitirá la penitencia que debía hacer por otros tantos pecados mortales, y además obtendría la gracia y la confirmación de las buenas obras. Y a quien rezara un año entero las oraciones le daré quince días antes mi cuerpo a comer y no tendrá hambre, mi sangre a beber y no tendrá sed, le pondré delante de la señal de la cruz, que le servirá de guarda y defensa y le asistiré con mi madre Santisima en la hora de la muerte y recibirá su alma benignamente; la llevaré a los placeres eternos, y cuando la lleve le daré a ver la divinidad; y a quien tuviera dolor y contricción de sus pecados, cumpliendo este rezo por espacio de un año se los perdonaré todos, desde que nació hasta la muerte y le libraré del poder del demonio y de su tentación, y siendo malo se volverá bueno, y a continuación guardaré su alma de las penas de infierno y lo que pidiera a mi Madre Santisima, se lo concederá dándole la vida para ir a vivir a mi reino a fin de morir conmigo eternamente. Cualquiera que trajera consigo esta oración y la diera a leer o la enseñara a alguna persona tendrá en esta vida placer y galardón. Donde quiera que esté esta oración la casa será conservada en paraíso como conserva las pesadas olas del mar. Cualquiera persona sea hombre o mujer que tuviera esta oración no morirá de muerte repentina, ni será perseguido por sus enemigos ni vencido por ellos en batallas o en prisión, ni ahogado en el mar, ni abrasado por el fuego, ni por los rayos, ni acometido de gota coral, ni le pondrá ella ningún testigo falso. Cualquier mujer que se halle en parto llevando esta oración parirá felizmente sin peligro.

Esta oración la trajo de Roma D.Juan Cardoso, la cual la halló en un hombre que se había arrojado al mar con una piedra grande al cuello y anduvo por espacio de tres días sobre las aguas sin ahogarse y cuando lo sacaron de las aguas le encontraron esta oración.

El que la traiga que sea con mucha fe porque Dios no sabe faltar.

MILAGROS QUE HIZO NUESTRO SEÑOR DEL PERDÓN

7 de Octubre del año 1948."

Documento encontrado entre postales y fotografías antiguas en el interior de un cajón familiar.

Cursa de Bombers 2013, Barcelona

Los miserables: derecho a decidir franquista

Cuenta la leyenda que durante la dictadura franquista miles de manifestantes ocuparon la calle para reclamar su derecho a decidir, que en aquellos tiempos se concretaba en una palabra: LIBERTAD. Generoso como pocos dictadores, el general Franco, inició una represión sin igual ejecutando, encarcelando y forzando al exilio a los traidores y en su argumentario justificó su acción. Las leyes fundamentales del reino no lo permitían.
Décadas después de su muerte miles de manifestantes siguen reclamando el derecho a decidir su libertad. Como respuesta el mismo argumentario. La constitución no lo permite. La legalidad, antes y ahora.
A los herederos ideólogos de aquellos se les han unidos los herederos que por aquel entonces reclamaron un derecho a decidir. Ahora unidos se hacen fuertes en una consigna autoritaria: ellos son los que deciden sobre otros. ¿Cómo son los que tienen miedo a las urnas? Miserables.

Publicitat molt exterior

Collserola. Can Jané.

Corredors per la llibertat

Un parell d'explosions a la meta i s'ha consumat la tragèdia. No sobre els corredors. Sobre els familiars, fills, companys i amics dels corredors que esperaven amb il·lusió l'arribada dels atletes. Fets com els de la Marató de Boston demostren la misèria d'alguns humans que sense cap raó causen el terror d'altres humans. Fer-ho,a més, en una activitat de superació, esforç, patiment i satisfacció d'uns corredors entrenats durant mesos amb un sacrifici anònim sense precedents, és d'una vilesa inhumana. Els que per diferents raons en calcem les sabatilles i sortim a córrer en les anomenades curses populars de curta i llarga distancia, hem experimentat el valor que representa trobar els carrers plens de gent animant el nostre esforç, la majoria anònims d'aplaudiments en la vida diària que senten com uns desconeguts fan pinya per animar i que fan que en els darrers metres trobem forces del no res per aixecar les cames i augmentar el ritme per agrair el seu suport i fer una arribada digne del valor del seu ànim. Ningú sap com nosaltres el que representen aquells crits d'encoratjament, els aplaudiments, els vinga vinga que ja falta poc, les càmeres que ens obliguen a recomposar el rostre cansat per emetre un tímid somriure, en definitiva, la increïble emoció d'arribar a la meta, ara no importa el temps, ara és arribar i no sentir-te sol. Ho recordes després, quan entrenes, quan tens mandra d'aixecar-te de matinada, quan creus que encara no has fet prou per fer la cursa següent, quan tens por de la llargada de la lesió de torn... No sé quants haguéssim abandonat l'activitat de no ser per la multitud del públic durant la cursa i sobretot a l'arribada. Una emoció única. I ara més que mai les arribades ens recordaran la tragèdia dels morts i discapacitats que uns terroristes van causar a la meta de Boston, la marató més antiga de la era moderna. Però també és cert que en el nostre ànim la meta adquirirà un valor de més, que la llibertat és una carrera sense fi i en aquesta, tots hi hem de ser corredors i animadors, perquè és la marató més llarga que viurem mai.

Llorenç a la cursa

Pels nens especials hi ha també jornades especials. Com ell, molts discapacitats també van fer la cursa del corte inglés i van participar amb entusiasme en una cursa tan singular, multitudinària i integradora. Distancia de 10Km 766 metres. Temps real: 1 hora 53 minuts. Participants: Més de 74000 "corredors".

A Paco Elvira, panorama compartit, UAB

Paco Elvira, una mort natural.

Paco,
avui, 1 d'abril,  han trobat el teu cos despenyat a La Falconera, un conegut penya-segat de les costes del Garraf. Feia dos dies que havies desaparegut en direcció al teu projecte diari: la fotografia. Per molta gent, un accident, però tu saps prou bé que si la mort t'arriba mentre fas el que vols, t'agrada i t'apassiona, no deixa de ser una mort natural. I aquesta podia haver estat en qualsevol dels molts viatges que un periodista amb càmera com tu va fer arreu del món, però principalment com un foto-periodista free-lance als principals conflictes bèl·lics europeus. Com natural era la teva extraordinària personalitat, afable, sincera, atrevida, creativa i tímida. Així s'entén que per la teva increïble trajectòria t'allunyessis del que per un altre podria haver estat trampolí per un fotògraf mediàtic, no obstant, la fama per tu era la fidelitat dels teus amics, companys, alumnes i els milers de seguidors del teu original blog, un diari d'un valor inigualable on el teu relat era la teva vida de fotògraf, o dit d'altre manera, ni un dia sense fer una fotografia. Un blog emocional, capdavanter, participatiu, en el qual imparties crítica i reflexió, protesta i reivindicació, anècdota i relat, denúncia i veritat. I no només amb imatges, també amb una redacció acurada. Com tots els tímids guardaves un secret que fa poc es va desvelar. Tenies també una passió per la ficció de gènere negre, però que anava més enllà com escriptor. I quina manera més natural que ajuntar les teves principals passions en una novel·la amb investigació periodística, la més propera a la detectivesca, que et permetés l'acció i la reflexió sobre la teva professió; la primera i no menys important que no només són periodistes els redactors, sinó que igual ho són els foto-periodistes  però que per reivindicar-se han de demostrar els seus dots amb l'escriptura. I així ho vas fer. I amb el gènere més difícil: la novel·la. Amb quin entusiasme i orgull vas publicar la novel·la UN DIA DE MAYO ara fa dos anys. La teva timidesa et va impedir ser-ne el protagonista, però vas fer servir el truc del narrador i ho vas fer amb un protagonista alter ego, Marc Altés, el periodista barcelonès que investiga una xarxa de tràfic d'armes. I entre els paisatges inspiradors, aquelles mateixes fotografies que tu mateix arreu del món havies fet i que quedaven descrites en alguns paràgrafs de la novel·la com un fil conductor soterrat. No te'n vas amagar i a la presentació ho vas fer amb l'exposició d'aquestes fotografies, realitat i ficció, quina gran màgia. Però en la teva mort has tancar el cercle que tu mateix vas escriure en l'epíleg: La vida de les persones és com un cercle. Comença a formar-se des del mateix moment que naixem i es tanca amb la mort.
Potser per això, sense voler-ho, sense casualitat, has tancat el cercle en un dels teus paisatges favorits que també era paisatge de la novel·la, La Falconera. I un dia 30, com el teu naixement.
I ho vas fer sol, el camí i destí del fotògraf.
Voldria saber quin era el teu nou projecte de novel·la.
Voldria saber quin va ser el teu darrer enquadrament.
Voldria saber quin va ser el teu darrer pensament.
Voldria saber perquè has hagut de morir amb tanta vida pel davant.
Voldria saber...
Paco, amb paraules i sense, un dia d'abril, ha començat la teva llegenda, només accessible als millors.

                                                                                   Foto: Andrea Elvira

Paco Elvira, fotògraf, periodista, professor i escriptor.
Barcelona 30-10-1948/El Garraf 30-3-2013

Televisión y Nacionalcatolicismo, atado y bien atado, pero en color.

13 tv, Intereconomia, Jueves Santo, 2013

SIGLO XX...XXI...XXII....XXIII

Universitat parcial

Facultat d'Educació - Bellaterra

Entrenadores de patio

Hay crónicas futbolísticas y equipos ganadores que se vanaglorian de sus triunfos a los que elevan a categoría de sensacional y fantástico. No hay duda de que lo que llamamos contraataque es una opción del juego de quién se considera inferior y cuya única opción es la defender como un muro y esperar a robar la pelota y correr más que el equipo que ataca y sorprenderle y acertar en el remate. Es la primera táctica que se enseña en cualquier cursillo de verano para entrenadores. Incluso los que completan un curso entero oficial lo aplican sin miramientos si les ficha un equipo modesto y sin recursos. Es más,  no hace falta ser entrenador para reunir a los jugadores y darles las consignas de la primitiva estrategia. Pero cuando es un equipo con jugadores millonarios y dominio del balón, desmerece que esa sea su única opción de juego, que los grandes jugadores aplican con efectividad dejándose dominar y correr como el que más cuando recuperan el balón en su propio terreno. Los más ineptos en los trances de este juego si fueran entrenadores no ignorarían la táctica que por si misma (con jugadores, claro) es capaz de ganar al mejor equipo del mundo con solo tener la pelota un treinta por ciento del tiempo de juego. En la foto tenemos a un grupo de entrenadores millonarios celebrando su triunfo e indicando con sus dedos el número mágico de su táctica de contraataque: Defender, robar y marcar.

Eso ya lo aprendimos en el patio de la escuela, sin entrenador, antes de saber que los entrenadores de fútbol de primeros equipos son los mejor pagados y sin dificultades de empleo, pueden hundir a un equipo con la táctica del contraataque y después de ser despedidos, encuentran trabajo rápidamente (y de lo mismo). Lo que se ahorrarían algunos equipos utilizando como entrenador al primero que pase por la calle. Eso sí, con la condición de haber jugado a fútbol en el patio de la escuela o en la calle, también sirve, aunque añada a la táctica el Penalty, saltar más en el córner, y pegar reiteradamente en la espinilla, que no sólo duele mucho, sino que desquicia al contrario, y eso es lo que más nos divertía, en el patio y en la calle, aunque parece ser que no forma parte del temario del curso de entrenador, sin embargo hay entrenadores que parecen haber llegado directamente del patio.

Mario Herreros Arconada

Et vaig conèixer al començament de curs de l’any 1980 de quart de Publicitat. Érem pocs els alumnes i en una vintena de cadires formàvem una aula. Això propiciava l’atenció i el coneixement entre professors i alumnes. Segurament fora de l’aula comentaries que érem un grup de nois i noies molt macos. Això ho deies sempre, vaig saber més tard. Fins i tot quan les aules es van massificar. Perquè el bon tracte, l’educació, el transmetre el saber, la confiança amb els teus alumnes eren la base del bon mestre. El teu parlar moderat en el to, pausat en el ritme i estructurat en el coneixement es barrejaven intencionadament amb el teu estil narrador que s’acostava al contista que juga amb les paraules per hipnotitzar la seva audiència que sense voler-ho no li fa res demanar que li ho tornis a explicar, tant fa que ja sapiguem què dirà, però ja ens atreu la manera de dir-ho. Han passat trenta tres anys. Amb la perspectiva del temps i en un intent de fer un relat de la nostra relació, puc interpretar que em vas agafar de la mà quan vaig entrar, com has fet milers de vegades en la teva trajectòria, i no me la vas deixar tampoc quan vaig passar a ser company i si alguna vegada vam desencaixar ho va ser temporalment i no pas per culpa teva, més aviat pels rampells del jove que es vol fer independent. Però no, hi ha acadèmics de mena i de valor inqüestionable, i era jo qui tornava per demanar-te altre cop la mà. I si no vas ser amic era perquè en aquesta terra sabem que els amics són contats i han de compartir més temps i sentiments fora dels afers acadèmics.

Som molts els que tenim de tu el referent principal de la nostra feina, que quan et vas jubilar no vam saber trobar qui et podria substituir. Perquè el teu coneixement i la teva personalitat ens donava valor i fortalesa. Quan sorgia un problema i tu eres per allà, ens relaxàvem perquè sabíem que el teu lideratge era suficient per agafar les regnes i indicar la velocitat i la direcció. Però també no només demanaves respecte, sinó participació, complicitat i equip. No sé si la Facultat de Ciències de la Comunicació de Bellaterra et posarà un nom a una aula o a un passadís, tampoc crec que la idea et pugui entusiasmar (potser una teranyina afegiries tu irònicament) però si que t’he de dir que per a mi, i crec que per molts estudiants i professors, has estat com un pare acadèmic i en aquest sentit et trobarem a faltar perquè de pares només n’hi ha un. La mort t’ha agafat per sorpresa. Molts es sorprenen de la teva edat perquè el teu esperit jove també conservava el teu físic, la qual cosa  influïa per superar murs generacionals. Els dos érem cinèfils i qui sap si per això vam començar a congeniar, també ens agrada escriure, la muntanya i l’esport. I quan coincidíem en tribunals, eres com un bon amfitrió que sabia triar la ruta, el restaurant i el vi i, a més, eres un magnífic tertulià de temes, anècdotes i filosofia de la vida.  T’he de dir que la teva família i amics t’han fet un bon comiat, amb paraules sentides i amor profund. T’hagués agradat. Per meteorologia, ha nevat el dia del teu funeral, una imatge poètica de cinema que tu també has tingut. A més en un 23 f, com un cop de puny a la manca de llibertat.

Vas néixer un 1 de gener i has mort als 81 anys. El meu pare també.

Adéu, Mario, el meu pare acadèmic. Sempre, de la teva mà.
Mario Herreros Arconada
1-1-1932/21-2-2013
Catedràtic 
Facultat de Ciències de la Comunicació
Bellaterra

Terra

Laura.18

Laura.18

T’has fet gran

és l’expressió sublim,

l’arribada a l’horitzó

que tant has estat esperant

perquè et deixin de dir nena.

Has trepitjat la línia

que els adults, plens de dèries,

han dibuixat.

Ho podien haver fet abans!

No hi fa res,

la ment fa mesos que l’ha trepitjat,

tot i així has seguit caminant.

Aquest no aturar-se t’ha fet pensar

que al cap i a la fi no és un destí,

és una estació de pas.

Ja hi ets.

Eufòria.

Sentiment.

Felicitat...s.

Per un moment mires enrere,

de nena a jove,

de jove a no tant jove,

que n'és de ràpid el passat!

Serà igual per endavant?

Primer pensament adult.

No cal fer-hi cabòries,

el més important

és que l’horitzó es fa cada dia.

Cada pas és una espurna.

Cada direcció una incògnita.

A cada cim,

n'hi ha un de més alt,

i pujar i baixar és el que toca.

Sola o en companyia

la decisió serà teva.

Has de triar els teus cims i

ocasionalment,

fer els dels altres

per saber el que és compartir.

Recorda comença per R

Resoldre, també.

i Raonar

i Responsabilitat.

Riure i un munt d'erres per davant.

Papa, ara Pare, no et ratllis,

que em faràs l’abecedari.

OK, filla, veig que has lligat caps.

Benvinguda al món.

Bon viatge i

Per damunt de tot

No deixis mai de somniar.

Felicitats.

Pel dret a decidir

Hem oblidat els cops d'Estat?
la guerra?
la repressió?
les prohibicions?
les votacions sota la por?
els cada vegada més rics?
els cada vegada més pobres?
la cortina del benestar?
el valor immoral del diner?
el desencís de l'educació?
la sobirania dels altres?
la discapacitat dels que mai podran decidir?
la discapacitat dels que mai podran votar?
els cornuts i pagar el beure?
els que mai van tenir l'oportunitat de votar?
els que reclamen la llibertat personal i neguen la dels altres?
el valor universal del dret a decidir?

Si tenim por a les urnes,
no li diguem democràcia.

Si tenim por a les urnes,
no li diguem llibertat.

Pel dret a decidir personal.
Pel dret a decidir d'un poble.

Per la declaració del dret a decidir del Parlament de Catalunya.