Era
el 4 de gener del 2014. En Llorenç estava ingressat per una crisi autista
d'adolescent al Hospital infantil de Sant Joan de Déu. La planta de psiquiatria
estava inquieta. Corrien rumors que jugadors del Barça arribarien a l'Hospital
en la clàssica visita solidària en la setmana de Reis. No sabien quants ni
quins jugadors, ni si es mourien per tot l'Hospital, però un neguit s'havia
instal·lat: hi serien en Messi i en Neymar? Alguns pacients eren conscients de
la magnitud de la notícia i esperaven amb il·lusió la visita i amb alegria quan
es va confirmar que un dels jugadors pujaria a la planta, altres seguien atents
més per l'enrenou que trencava la rutina hospitalària que no pas pel que allò
pogués tenir d'especial en el seu món interior. En Llorenç, observador i
somrient quan hi ha moviment de gent, seguia les instruccions de les infermeres
en quant saber esperar, la qual cosa no era fàcil, però en aquest cas obedient
sabent que els pares també hi eren ajornant per uns minuts el passeig diari
programat fora de l'Hospital. Tot i que en Llorenç havia vist jugar Messi al
Camp Nou, no entenia el joc ni les alegries d'un gol o una victòria amb una
pilota, ni molt menys el perquè tothom volia donar-hi cops amb el peu. Per
tant, tota aquella moguda en cap cas podia relacionar-la amb l'esport, el Barça
o uns jugadors estrella i milionaris, ni tot plegat ni el significat de cada
una de les paraules. Es movia per sensacions i no es podia negar que allò
creava sensació.
En la mesura que s'acostava el moment, la planta
sumava pacients d'altres dependències així com personal sanitari i
administratiu. Als nens se'ls va situar en semicercle en una sala i la majoria
d'adults van quedar fora. Els mòbils càmera a punt i més d'un va maleir la
minsa senyal de la bateria.
I va arribar. Neymar. El cerimonial va ser
ràpid i programat, va saludar als nens i els hi va oferir obsequis especials
per l'ocasió, pòster de la plantilla temporada 2013-2014, fotos de Neymar amb
la seva signatura, gorra i braçalet del Barça. Va estar simpàtic i somrient. Jo
em vaig colar entre la gent i em vaig posar darrera en Llorenç tot empenyent-lo
per acostar-lo al crack i fer-hi una foto. Finalment van coincidir i en Llorenç
i Neymar es van mirar. Mai sabré el que va pensar cadascú d'ells, si és que
realment van pensar alguna cosa, però hi va haver una mirada atenta, profunda,
comprensiva, transparent...d'en Neymar, com si per una mil·lèsima d'instant
s'hagués produït una connexió entre ells dos. Vaig reconèixer la oportunitat i
en Neymar, potser encara corprès per la mirada d’ulls
clars d’aquell nen especial, va atendre les meves ràpides
instruccions per fer la foto que il·lustra aquestes lletres. Una foto especial
per un instant especial.
L’encant va transmutar en les mans del cerimonial i es va allunyar per
atendre altres peticions. He d’aclarir que sóc un Messi
dependent i mai vaig creure en un Neymar com hereu del millor jugador de tots
el temps, però des d’aquell dia no he
pogut seguir el brasiler sense afegir-hi el valor d’aquell dia.
En
Llorenç des de llavors va tenir aquesta foto emmarcada a la seva habitació, més
per interès de pare que no pas perquè m’ho hagués demanat. I
quan jugava per la tele li explicava al meu fill que era Neymar, el jugador que
havia conegut al hospital i que s’havia fet una foto
amb ell. Bé, ja us he avançat que mai sabré el que pensa sobre allò, però sí
que va tenir una sensació, tant especial com sé que la va tenir en Neymar. El
meu fill no expressa si s’en recorda o no,
però avui que he sentit que en Neymar deixa el Barça, he tingut la necessitat d’explicar-ho. I he tingut una sensació i un desig. La sensació que aquell
instant va ser important pel meu fill i el desig que també ho fos per en
Neymar. No dubto que tots els calés del món són una bona sensació, però també
ho és una mil·lèsima de mirada d’un especial.
Gràcies, Neymar, de part d’un pare i en nom del
meu fill Llorenç. Reconec que jo esperava Messi, però ara celebro que fossis
tu.
Gabriel Martínez
i Surinyac
Pare d’en Llorenç
Professor i
escriptor