La vaga de fam de Bobby Sands

La vaga de fam de Bobby Sands

Robert Gerard Sands, nascut a Irlanda del Nord, fou membre de l'IRA Provisional en l’històric conflicte nord-irlandès amb la Gran Bretanya. Va ser acusat per una explosió en un pub, però com no es va demostrar la seva participació, va ser sentenciat a 14 anys per tinença d’una pistola.  Mentre era a la presó va ser escollit membre electe del Parlament del Regne Unit, per bé que no va arribar a ocupar el càrrec. La reivindicació dels presos republicans irlandesos per ser considerats presoners de guerra i no vulgars criminals, va portar a una vaga de fam durant el Govern de Margaret Thatcher que no va cedir a les demandes. 10 presoners van morir en la coneguda vaga de fam del 1981. El primer va ser Bobby Sands, amb 27 anys, després de 66 dies de vaga, que el van convertir en una llegenda i va provocar un revifament del conflicte no pacificat per ambdues parts fins a finals dels 90.

Va ser un conflicte que Catalunya va seguir de prop ateses les característiques comuns d’un Estat repressiu però també de lluny pel seu caràcter violent. Tot i aquest contrast, la vaga de fam va tenir molta repercussió mundial i a Catalunya l’independentisme va fer costat a Bobby Sands. No és excepcional que en l’actual situació de la repressió de l’Estat espanyol contra el procés pacífic i democràtic cap a la independència de Catalunya i l’empresonament i exili dels polítics catalans, la causa de Irlanda del Nord hagi estat recordada. Alguns polítics catalans empresonats, com Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull, han començat una vaga de fam i el cas de Bobby Sands ha entrat en l’anàlisi de la situació ni que només sigui per recordar la dramàtica situació que representa. 

El tema em toca personalment com a independentista i perquè l’any 1981 jo estava fent el servei militar a Saragossa i en aquella conjuntura forçada em va arribar la notícia de la mort de Bobby Sands. Llavors vaig escriure unes lletres per descarregar l’impacte emocional, paraules que encara conservo i que ara deixen de ser inèdites i sense actualitzar narrativament.

JAÇ DE MORT

Baixo els ulls i no et ser veure;

abans gras, bru i retenció de mirades,

ara ets pelleringa damunt aquest jaç pudent.

Oh, carcassa fidel!, perquè no puc renunciar?

Només hauria de dir: vull un bocí de pa.

I el cap em cau a un costat

perquè recordi on estic.

Quatre parets humitoses,

una porta per pensar

i unes reixes que travessen

el forat del cel obert.

Més dignitat comporta la mort

que viure en sis metres quadrats.

A vint anys m’hi varen ficar,

amb vint-i-cinc agonitzo,

trenta anys empresonat

fora massa humiliació

per un que va néixer ajupit.

Ja no hi haurà més aniversaris

fent la lluita pel carrer 

o amb un projectil arran del cor

o besant els teus llavis oblidats

o menjant un potatge

sota la ullada de l’oficial de presons.

No vull esdevenir un màrtir

pels que fan servir la sang

amb raons per fer més sang

I d’altres per justificar no bel·ligerància

dient suïcidi i no un crim per evitar.

Em diuen tocat de l’ala

els que estan tocats de l’altre,

sóc caparrut amb valors.

I voldria saber si ells ho serien

fins a besar la mort.

Som pocs però sabem el que és viure soterrat,

és sinònim dir-se tibetà, irlandès, basc o català.

Som de cultures petites

amb més història que cap

i ens neguen normalitat,

diuen que la vida és llarga

per compartir-la entre tants.

I demanem poca cosa!

Una vida i llibertat.

Quan era petit

les guerres havien passat,

les civils i mundials,

i a l’escola em repetíeu:

Ara sí vivim en pau.

Quan us vaig conèixer,

el riure qui sap on el puc trobar,

quan us volia comprendre

al meu germà vau matar.

I a mi vau dir-me traïdor

sense deixar-me triar.

Va començar una altre guerra

entre vosaltres i jo,

On vosaltres éreu els bons

I jo un foll radical

que vessa sang sense fer-ho

quan a disparar hi teniu la mà.

I ara que sóc presoner

em tracteu de delinqüent,

un vulgar criminal

que té una closca banal.

I jo us pregunto,

Qui va ser el primer en trepitjar?

Poc a poc em vaig fonent

I si teniu tranquil·la consciència,

més valdria plorar.

Em falta poc per morir

i no em sap grau,

morir per quimeres

és agonitzar en pau

Desitjo que la vostra fi

sigui un espectacle mesquí.

I demanem poca cosa!

Una vida i llibertat.

Pàgina web dedicada a Bobby Sands

http://www.bobbysandstrust.com

Película de ficció sobre la vaga de fam de Sands.

HUNGER (2008)

https://www.filmaffinity.com/es/film842469.html

Documental

66 DAYS

http://66daysthefilm.com/the-film

Article a Bellaterra diari
https://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/33741/la-vaga-de-fam-de-bobby-sands

El camí que il·lusiona: la ruta Ho-Chi-Minh

Va començar sense tenir nom. Ni camí. Primer sota l’aigua, després desert pedregós, i més endavant vegetació de matolls i arbres mediterranis. Les pluges van dibuixar rieres i torrents discorrent per una vall encerclada per turons suaus propers a un ecosistema litoral a tocar del mar. Les primeres referències de població humana ens parla dels ibers amb assentaments familiars, agrícoles i ramaders. La riera principal abasteix les necessitats bàsiques d’humans i animals. Un traçat paral·lel esdevé sender primerenc que facilita exploracions i caça. Un gran salt en el temps i els ibers deixen pas als romans que estableixen grans rutes properes al mar i la Via Augusta atreu nuclis més grans. La vall ha d’esperar uns segles abans no torna a recuperar la vitalitat en forma de masies disperses que conreen camps de blat i fan pasturar els ramats. El sender recupera el traçat amb les mateixes intencions que els avantpassats i la riera acumula basses formades pels pagesos per aprofitar recursos. El perfil geogràfic no rep gaires sotragades a pesar dels temps convulsos de feudals, reis, guerres i dictadors. El desenvolupament traça camins d’asfalt que uneix poblacions entre valls properes i deixa els camins de terra per una xarxa rural. La tranquil·la vall de recursos  agrícoles i forestals comença a tenir veïns que edifiquen un nucli de cases d’estiueig fomentat per una línia de ferrocarril. El sender recupera la vitalitat de grans i petits que busquen ombres a l’estiu i es refresquen a les fonts i juguen a les basses. 

El gran trasbals arriba. S’hi construeix una universitat en temps de dictadura per allunyar i apaivagar revoltes d’estudiants i els turons perfilen carretera circular per un més efectiu domini de la vall Moronta i convertir-la en menys autònoma. La maquinària de construcció desfà la natura interior sobre la riera principal de Can Magrans, les facultats són les masies dels nous habitants i el campus esdevé el nou conreu del coneixement. I mentre els arquitectes intenten equilibrar edificis i la natura que resta de la vall, una ànima patrimonial reclama protagonisme. L’accés popular a la universitat és l’estació de tren de Bellaterra on els estudiants i treballadors arribats de Barcelona i el Vallés comencen la seva aventura. Una escassa freqüència de busos els atansa fins al campus. Els més impacients descobreixen el sender que discorre en paral·lel a la riera de Can Miró que ja fa traç de torrentera i el fan reviure com la drecera per arribar al campus. La vegetació de matolls, canyissars, esbarzers i arbres monumentals, alzines, pins i roures fan de decorat natural, exòtic i aventurer. Com corren temps bèl·lics reals i cinematogràfics sobre la guerra per la independència de  Vietnam, que mostren selves d’espessa vegetació i plena de perills, els estudiants comencen a posar nom al sender: Ho Chi Minh, el líder  del Front d’Alliberament del Vietnam que fa de la vegetació el seu aliat guerriller en front de la força pro-estatunidenca. També hi fa un corrent ideològic contra el sistema colonial i en favor del comunisme que tant irriten al encara viu dictador Franco. La vessant perillosa va anar a compte de relats sobre serps, atracaments, abusos i violacions que en cas de ser reals, no van poder superar la fantasia que despertava la pròpia existència del sender o els interessos de l’autoritat que no volia associar la universitat amb valors negatius. Més endavant els relats romàntics van tenir més protagonisme en la mesura que bufaven aires de llibertat. 

La Universitat Autònoma de Barcelona (també de Bellaterra i Cerdanyola), celebra el seu cinquantè aniversari. El creixement i  urbanització, el desviament del tren a la nova estació del campus i la creació de la Vila Universitària han fet desaparèixer la ruta original. Tot i així, el sender es resisteix a desaparèixer de la memòria de la vall. Un recent nomenclàtor dels carrers del campus hi fa un homenatge amb un rètol al inici de la rotonda de l’estació i al final de les cases Sert: Camí de la ruta Ho-Chi- Minh. Només és un curt  tram semblant a l’original que discorre poc menys de mig quilòmetre pel bosc i que encara utilitzen estudiants, treballadors i veïns amb objectiu semblant: fer drecera a Bellaterra i l’estació o a la Universitat. Pels esportistes és una extensió de la via verda. Actualment també hom pot topar a deshores  amb porcs senglars, esquirols, conills i darrerament algun cabirol. Ja és més habitual compartir el camí amb el ramat d’ovelles de veterinària. 

La ruta original partia de l’estació de Bellaterra, creuava conreus per entrar al bosc seguint la riera de Can Miró (antiga masia reciclada ara en Escola de Postgrau), baixant fins al soterrat de la plaça cívica. Gran part de l’àrea del traçat és ara el pendent de la via del tren, les cases Sert i la travessera de Can Miró que puja des del campus a la Vila Universitària. Un projecte polèmic de carretera anomenada interpolar per connectar i descongestionar les autopistes C-58 i B-30, podria fer desaparèixer definitivament la ruta en el primer tram de memòria.

Per memòria, història i vitalitat, la ruta Ho-Chi-Minh és patrimoni de la vall que en tot cas hagués agraït, no el nom propi, sinó el seu significat, “el que il·lumina”. Recordar Bellaterra i l’Autònoma també és recordar la ruta més propera a una llegenda que, com tothom sap, és un homenatge al imaginari.

Com escriu Albert Jané, antic director de Cavall Fort, en l’assaig “Els Camins irresolts”, “Així com es va en un indret no solament per la seva bellesa, sinó també perquè s’hi vol haver estat, es passa també per un camí no únicament perquè és el que ens mena on desitgem i perquè és un camí atractiu i agradable, de bon passar, sinó, també, perquè s’hi vol haver passat”.

Qui no ha fet la ruta Ho-Chi-Minh?

Gabriel Martínez i Surinyac

Escriptor

Fotos @Surinyac

Xarxa de camins del campus de Bellaterra

La ruta Ho-Chi-Minh

https://www.uab.cat/doc/Doc_EntNat_Migdies_TorreVilaPuig_OMA_ca

Article

https://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/32922/el-cami-que-illusiona-la-ruta-ho-chi-minh?fbclid=IwAR3niTNqzTZO9pETzgLLiMy3Xk3xkI94gPNToZHr-xowF6mJg-ShmjSjxRA#.W82ehSLIaCU.facebook

DIADA 2018, Surinyac

Més imatges

https://www.facebook.com/gabriel.martinezsurinyac?lst=100003802179299%3A100003802179299%3A1536778295

MAC a Castellbell i el Vilar, una exposició de pel·lícula.

MAC a Castellbell i el Vilar

En els darrers mesos faig regulars sortides pel Bages amb el meu fill Llorenç properes a la seva residència de Els Comtals (Ampans) a Manresa. Una de les descobertes ha estat el bar restaurant Burés a l'entrada nord de Castellbell i el Vilar i amb espectaculars vistes a contrapicat sobre la serra de Montserrat. 

Fa temps l'estructura antiga de l'edifici va despertar la meva curiositat i, dit i fet. La meva sorpresa va estar trobar-me un interior decorat de manera rústica i les parets de les dues sales bar-restaurant decorades amb pòsters de pel·lícules i de fotogrames que temps enllà eren el reclam principal per atreure espectadors a les sales. Un lloc nostàlgic i agradable i més quan les preguntes van rebre resposta d'en Manel, l'amable encarregat de l'espai juntament amb la seva esposa russa que parla un excel·lent català. La construcció era de l'antic cinema de Castellbell i el Vilar i l'espai adquirit pertanyia al vestíbul del cinema. L'antiga sala de butaques era un espai tancat i que en ocasions serveix per activitats de grups socials del poble. En la restauració va trobar centenars de cartells de cinema i fotogrames de les pel·lícules que van ser projectades al llarg dels anys. En Manel en va fer una selecció i les va emmarcar per decorar el nou local, ara reclam d'un nou tipus de clientela. De tant en tant m'hi aturo, bé per esmorzar, bé per dinar, segons com bufa el vent del dia, i els cartells inspiren records i reflexions sobre el temps i el cinema, i com als espectadors aquelles pel·lícules repercutien en les seves vides bé per diversió, bé per somniar, bé per prendre decisions importants com ho havien fet els herois o antiherois de la pantalla: Alec Guinness, Kirk Douglas, Robert Mitchum, Marlon Brando, Johnny Weissmuller, Ingrid Bergman, Bogart, o els hispans Pepe Isbert i Sara Montiel. Tots amb l'atracció del cartell corresponent, icones dibuixades per artistes que sabien com ningú plasmar l’ànima de l’acció i que han passat per la professió amb la discreció  de formar part del món de l'espectacle en la vessant del negoci de la exhibició, contractats majoritàriament pels distribuïdors per atreure espectadors a les sales. Potser alguns espectadors encara recorden els grans murals que decoraven per setmanes de forma espectacular la façana dels cinemes d'estrena més importants, joies que en ocasions imitaven, no el cartell oficial (cada país feia el seu, per això podem trobar cartells diferents per cada pel·lícula i país on s'ha estrenat), sinó el perpetrat per l'artista autòcton que sabia impregnar com ningú allò que s'estava oferint, el millor espectacle del món. Fotos vintage d'aquestes sales formen part de la memòria urbana amb les corresponents cues d'espectadors que en les estrenes eren interminables. El cartell es distribuïa pels carrers per captar l'atenció de l'estrena de la nova projecció i els fotogrames eren els antics spoilers de fragments d'acció o d'amor que decoraven el vestíbul observats amb desig de cinema mentre es feia cua per comprar l'entrada o accedir a la sala.

Un dels artistes de cartells de cinema és en Macari Gómez, reusenc retirat a Olesa de Montserrat i que en els últims anys ha rebut el merescut reconeixement amb exposicions de la seva obra i una honorífica Creu de Sant Jordi. Alguns actors famosos van tenir interès en conèixer MAC impressionats pels  retrats dels personatges als quals interpretaven. Com Charlton Heston, que quan es van conèixer personalment, Macari li va regalar un retrat de Moisès (Els 10 manaments, 1956). Va tenir admiradors com Marlon Brando o Salvador Dalí. Firmava els cartells amb un MAC característic i visible dins el cartell. Els cartells de la principal sèrie de James Bond (Sean Connery) són seus. Per la llegenda, George Lucas li va encarregar cartells de La guerra de les galàxies, però no va ser finalment seleccionat tot i que va cobrar per la feina.

Recentment vaig fer fotografies de les parets dels cartells per penjar-ne alguna a INSTAGRAM i fer conèixer aquest espai tan singular. No vaig fixar-me en els artistes a l'hora de fer la tria i aleatòriament vaig penjar el 26 de juny (2018) la fotografia que incloïa els cartells de VIVA ZAPATA (Marlon Brando,1952), i PECADO DE AMOR (Sara Montiel,1961).

INSTAGRAM 

https://www.instagram.com/p/BkgILpEFRPO/?taken-by=surinyac

El 21 de juliol es mor Macari Gómez, MAC, (Reus, 1926) a Olesa de Montserrat, la ciutat de residència, a l'edat de 92 anys. No vaig trigar gaire en visitar Castellbell i comentar la notícia amb en Manel. Un amic d'en MAC que havia visitat l'espai va dir que algun dia hi tornaria amb ell. Hagués estat bé que en MAC signés  les reproduccions dels seus cartells. Vaig tornar a repassar la sala per trobar els cartells d'en MAC. 

I sí, eren Viva Zapata i Pecado de amor, que jo havia publicat a Instagram 3 setmanes abans de la seva mort.

Premonició?, potser, però com a narrador em va atreure la probabilitat, si més no la motivació, per fer-ne un article i fer conèixer l’artista.

Podeu fer un repàs de l'obra de MAC al següent enllaç

http://universo-mac.blogspot.com 

Gabriel Martínez i Surinyac

Fotògraf i narrador.

L'escriptor nàufrag a la Virreina

L'escriptor nàufrag per Sant Jordi surt temporalment de la seva illa per fer acte de presència a l'esmorzar literari que organitza l'Ajuntament de Barcelona al Palau de la Virreina per celebrar la diada del llibre i la rosa. 

El pati del Palau es va atapeint d’escriptors que eleven el murmuri per confirmar que el bla, bla, bla és una onomatopeia real. Els nàufrags, per la seva doble vessant de solitaris i escriptors, busquen refugi a la taula gastronòmica de coques i varietat de cafè i es reconeixen entre si perquè ningú els identifica i tenen la mirada perduda. De sobte un munt de càmeres es concentren sobre els seus motius que algú ha identificat amb un revelador: "han arribat els polítics”. El protocòl comença a fer tria i convida cares conegudes a dirigir-se a l’entramat escalonat on es farà la foto oficial. Els nàufrags, per la seva condició de supervivents, intueixen que no seran convidats però per la mateixa raó aprofiten la primera disbauxa per enfilar-se fins a les darreres files. Des de la privilegiada situació podem veure el pati ple darrera de les càmeres i els polítics ja prenen posició al davant. Ja s’avisa que es farà més d’una fotografia per atemperar els ànims i deixar que l’alcaldessa digui les paraules protocolàries per inaugurar la jornada lectivo-festiva prenent el protagonisme a la Generalitat per absència d’aquesta per repressió d’estat. Algú fa la gracieta de que hi ha més escriptors que lectors, però després de recordar que la trobada també és de editors i llibreters, es calcula que només hi ha el 10 per cent d’escriptors, com els seus drets d’autor. El garbuix és considerable entre els que volen baixar i els que volen pujar. Entremig els mitjans busquen declaracions de cares conegudes i els polítics es deixen estimar amb selfies. Arribats al clímax i sabent que no l’escriurem nosaltres, és l’hora dels adéus. Els nàufrags ens acomiadem amb la mirada i aprofitem per arreplagar una mica més de coca, per la tornada.

Més tard, a l’illa de Bellaterra, tot té més sentit i calma.

L'escriptor nàufrag per Sant Jordi

Per la tradicional festa de Sant Jordi també és tradicional fer atenció a la tipologia (incomplerta) dels escriptors/es per Sant Jordi.

Així trobem:

L’escriptor que l’any anterior va encapçalar la llista dels més venuts i que enguany no té llibre nou i veu de manera incomprensible com en tota la jornada no hi ha ningú que el recordi, ni troba un lector que l’hagi llegit i el més anecdòtic és que quan entre la massa lectora sobresurt algú que el crida, és per confondre’l amb un altre autor.

L’escriptor que té la mala sort d’anar a parar a la taula de signatures propera al tradicional autor mediàtic que també s'endú tota la cua. Abans dels migdia va a prendre un cafè i no torna més a la taula, ni per fer contents als quatre coneguts que el venen a saludar amb l’esperança que els hi regali un exemplar.

L’escriptor de fons editorial que es passa el dia tafanejant per totes les parades i llibreries i ha estat incapaç de trobar un dels seus llibres quan des de l’editorial sempre li diuen que no té gaire sortida. Com no n’ha de tenir si ni aquest dia surt a l’aparador?

L'escriptor tardà que sempre havia cregut que publicar era sinònim de lligar i ara...potser el proper.

L’escriptor que observa la noia compradora quan li regala el llibre al seu xicot i capta el gest visual decebedor del futur lector que no ho serà. 

L’escriptor mediàtic amb vocació d’escriptor que aconsegueix culminar la seva obra. Es passeja per tots els mitjans aprofitant el corporativisme i insisteix una i altra vegada que la seva gran vocació és escriure. Tothom el saluda i es fa un fart de signar llibres, fins i tot té un instant d’aflicció per l’escriptor del costat que no en té ningú i que al poc desapareix sense fer soroll. L’eufòria és indescriptible. Finalment tants anys de sacrifici tenen recompensa. No ha tornat a publicar. No s’ha pogut treure l’etiqueta d’escriptor mediàtic i la critica no ha tingut pietat amb ell per ser-ho. També deu ser cosa de corporativisme.

L'escriptor adaptat al cinema que ha vist desaparèixer la portada original pel fotograma cinematogràfic i que, quan se li adrecen, li pregunten pel director o els actors. És el que té vendre's l'ànima, el seu títol ja serà un referent però no lligat a l'autor original.

L’escriptor que s’ha editat a si mateix i que ha muntat la seva paradeta amb els tres-cents exemplar de la tirada que s’ha pogut pagar. No només no ha fet ni cinc de calaix, sinó que els exemplars exposats han estat tan tocats que els haurà d’oferir de segona mà. 

L'escriptor sense publicar que té sentiments tan enfrontats que personifica com ningú la figura de l'escriptor fantasma.

Per contrast, l’altre escriptor, poeta d’edició pròpia i tirada també curta que els ven tots pel matí i que es passa el dia preguntant-se el que hagués passat si n’hagués tingut el doble o vint vegades més. Un hipotètic èxit que no arriba a ser una notícia breu.

L'escriptor polític que per cada llibre que signa es pregunta quants vots a favor representa.

L'escriptor negre (aquell que escriu pel demés) que veu com l'èxit del seu llibre l'ha signat un altre.

L'escriptor negre (de color) que maleeix al que es va inventar el terme metafòric i que ha d'aguantar la gracieta habitual: Ah, ets tu el negre!

L'escriptor de plagi que viu amb el cor encongit per si es descobreix el seu secret.

L'escriptor mort, que mai havia tingut èxit de viu i ara és una llegenda que fins i tot escriuen sobre la seva figura. I per més sorneguera, els hereus es barallen pels seus drets. La immortalitat té aquestes contradiccions, noves edicions incloses les que els vius escriuen amb el seu nom.

L’escriptor digital, venedor virtual del seu llibre digital i que es passeja fantasmagòricament amunt i avall sense un exemplar per signar, sense que ningú el reconegui, el més contradictori dels anonimats.

…..

Però tots han coincidit en algun moment en utilitzar la metàfora de l'escriptor nàufrag, aquell abandonat en una illa deserta que introdueix la seva novel·la dins una ampolla i deixa que les onades l'arrosseguin fins un destí indeterminat, un lector que el descobreixi. Llavors, l'escriptor somnia en solitud en aquest èxit. Podia haver introduït un missatge d'auxili, però havia de triar, o ell o la seva novel·la. Coses d’escriptor.

Aquest any he ficat una novel·la dins l'ampolla. Es diu EL FORASTER DEL CONGOST. Ha rebut un premi, XXIII premi de novel·la Valldaura-memorial Pere Calders. UAB i Ajuntament de Cerdanyola. 

I és el relat de...millor que ho deixi com una sorpresa pel lector que la rescati.

Bona diada de Sant Jordi, escriptors, lectors i llibreters.

http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/29709/lescriptor-naufrag-per-sant-jordi

Bombardeig atòmic sobre Bellaterra

La barbàrie i l'horror, el llegat inhumà. 

A les 8h15' l'explosió de la bomba atòmica de 20 kilotons ha tingut lloc sobre l'epicentre de Bellaterra a 600 metres d'alçada. En menys d'un segon l'efecte nuclear ja ha creat la primera fase de destrucció. L'onada de foc ha fet desaparèixer tota la població de Bellaterra i Universitat Autònoma. La ràfega d'aire ha estat tant devastadora que ha escombrat qualsevol edifici de formigó amb una capacitat de mortalitat del 100 %. Una secundaria ràfega pot haver destruït barris propers de Cerdanyola, Sabadell, Sant Quirze i Sant Cugat amb una alta mortalitat. 

La radiació directe o la pluja radioactiva generada a continuació pot haver arribat al conjunt d'aquestes poblacions que en qüestió d'hores o setmanes poden tenir efectes mortals i en el cas de radiació tèrmica, greus cremades de tercer grau que requerirà probablement l'amputació de membres. 

Segons la direcció del vent la radiació és pot estendre a la Catalunya central, a l'àrea metropolitana de Barcelona o directament sobre la capital catalana. La incertesa sobre el futur serà el malson de més d'una generació amb un alt percentatge de mort per càncer o malformacions genètiques. 

Els que han sobreviscut amb una exposició propera a l'epicentre de l'explosió, tot i que el seu cos no presenti símptomes, moriran en les properes hores. Els equips de rescat que es desplacin a la zona afectada patiran conseqüències similars. La radiació no només destrueix les defenses del cos a llarg termini sinó que crea una reacció destructiva immediata sobre les ferides recents. 

Els efectes seran similars als de les úniques bombes llençades fins ara a l'agost de 1945 en tres dies de diferència sobre les poblacions japoneses de Hiroshima i Nagasaki.  

També dues conseqüències inquietants.  

La primera, després de 73 anys, les grans potències democràtiques i altres estats totalitaris continuen tenint arsenals nuclears que fan servir per amenaçar i fer-se valer en la política de blocs mundial amb arsenals que superen x 10 la potència i efectes destructors de les primeres. 

La segona, social i humana, els supervivents més afectats són anomenats hibakusha (persona bombardejada), una paraula descriptiva com a supervivent nuclear però que pels que així són els ha representat un estigma que els ha impedit viure amb normalitat, els hi ha costat trobar parella i feina, tenir relacions socials, amb problemes físics i psíquics, i amb sentiments de culpabilitat quan un fill o net ha desenvolupat malalties cròniques o mortals. Un terme que en lloc de dignificar a les víctimes ha significat culpabilitat i rebuig. Efectivament, els humans som una espècia única. 

Actualment els hibakusha són els primers bel·ligerants contra l'armament nuclear i per fer-ho tenen un argument honorable i inqüestionable, ser testimonis d'allò que mai més hauria de passar. 

El fotògraf Lucas Vallecillos ha retratat i entrevistat alguns hibakusha en la recomanable exposició fotogràfica que trobareu a la Sala d'Exposicions de la UAB (Edifici Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General, Plaça Cívica) fins el 10 d'abril. 

Que la ficció sobre un bombardeig atòmic sobre Bellaterra ens faci conscients hibakusha en el nostre confortable entorn. 

(i disculpes si he ferit sensibilitats) 

http://www.uab.cat/web/viure-el-campus/cultura-en-viu/sala-d-exposicions-1345661718732.html 

http://elmon.cat/bellaterradiari/opinio/29427/bombardeig-atomic-sobre-bellaterra

Gabriel Martínez i Surinyac 

Escriptor i fotògraf