D'un any a l'altre (imatge)

Atrapats

Era l’any 1914. L’expedició d’Ernest Shackleton i la seva tripulació de 27 homes a bord del vaixell Endurance van quedar atrapats en el gel de l’Antàrtic i se’ls va donar per morts. Dos anys més tard van aconseguir tornar després de viure una d’aquelles històries increïbles de supervivència en unes condicions infrahumanes.

Foto: Frank Hurley

D’un temps ençà ens estan arribant les cròniques de l’aventura a través de llibres, audiovisuals i exposicions que no només haurien de ser recomanables, sinó de visió obligatòria per a qualsevol persona sensible a la part més increïble de l’ésser humà. Tot i que pels aficionats a les grans descobertes terrestres aquesta és una expedició clàssica i referent dins el coneixement, no així per a la immensa majoria de la població, captiva només quan les grans aventures són revisades per la pantalla en documental o ficció. Que la seva narració ens arribi després de gairebé cent anys també ens diu molt sobre la cultura i la història dels pobles, mentre uns maldaven per conquerir l’est i l’oest, altres eren atrets pels pols, però a diferència d’aquells, els extrems polars no amagaven tresors daurats ni terres fèrtils, només deserts de glaç, l’esperança d’arribar-hi, i rebre l’honor als primers conqueridors d’allò que molts consideren inútil. Potser l’expressió va sorgir de ments que van rebre les derrotes més miserables per sota zero i que no entenien l’atracció pels continents blancs.

Pels que encara no saben de l’odissea dels tripulants de l’Endurance no s’han de perdre l’exposició itinerant que serà al Museu Marítim fins a finals de febrer amb el material del fotògraf Frank Hurley, indispensable per reconstruir la història i, no cal dir, fer-la creïble. Per més extensió també tenim l’oportunitat de seguir la crònica de l’expedició en la programació de la sala imax i, en DVD, el llarg-metratge documental “Atrapats en el gel” i la sèrie de ficció “Shackleton”, protagonitzada per Kenneth Branagh.

L’explorador i els seus homes volien travessar l’Antàrtida a peu i el gel va impedir-ho sis mesos després de salpar de Londres. Van rebre amb precipitació l’honor de formar part de les víctimes heroiques de l’exploració terrestre però, inesperadament, tots en van sortir vius 25 mesos després de ser acomiadats del port anglès. La narració d’aquella aventura és la pura història de la supervivència, del liderat, de la disciplina, de la confiança, de l’amistat, de la natura extrema a cinquanta graus sota zero i, en definitiva, de la lluita per la vida.

Shackleton havia fracassat en els intents per arribar primer al Pol Sud; l’èxit de l’expedició de l’any 1911 del noruec Roald Amundsen en aquesta gesta, seguit de la tragèdia del seu competidor, l’anglès Robert Scott que amb els seus homes van arribar-hi un mes més tard i no van sobreviure a la tornada, van marcar la llegenda sobre els pioners de la Antàrtida. Shackleton, sense aconseguir cap èxit, va passar a formar part de tota crònica seriosa sobre els immortals del gel, perquè la seva va esdevenir la gran llegenda de l’explorador, la de tenir la capacitat de valorar les dificultats i superar-les en les pitjors condicions i, sobre tot, de procurar la supervivència de tots els tripulants als quals va infondre l’ànima de la més honorable de les lluites: la pròpia vida. Des de llavors és reconegut l’esperit Shackleton. Sobre el que això representa destaca la sentència del geòleg Raymond Priestley, que va compartir aventures amb els pioners, referida a la tria dels millors companys d’expedició: “Per la direcció científica, Scott; per l’eficàcia del viatge, Amundsen; però en una situació desesperada, que vingui Shackleton”.

De totes maneres, la gesta va coincidir en el temps amb la Primera Guerra Mundial i després dels homenatges als exploradors, el conflicte bèl·lic va fer que Shackleton i els seus homes cedissin els honors als soldats. Alguns dels tripulants es van allistar i, ara si, van passar a ser herois com a soldats morts; altres van acabar en l’oblit i en la indigència, gairebé d’on havien sortit. El propi Shackleton neguitejava per tornar a comandar una expedició i, sembla increïble, el van secundar homes de l’Endurance, com si les penúries i calamitats sofertes no haguessin estat més que un malson. L’any 1921 va partir rumb a l’Antàrtida per assolir un objectiu indeterminat que tampoc va culminar per culpa d’un atac de cor que li va manllevar la vida als quaranta vuit anys.

Què buscaven al desert de gel? Què se li ha perdut a l’home allà? Quines són les vivències que s’incrusten en l’ànima de l’expedicionari per no poder viure sense elles? No és una qüestió d’època. Potser abans era un camí per sortir de la misèria. Els mars, les muntanyes, les selves, els deserts de sorra i gel són avui mateix recorreguts per intrèpids aventurers d’allò inútil que repeteixen una i altra vegada. Deixen les comoditats d’una llar. Família. Fills. Alguns, molts diners. I no se’n poden estar. I hom recorda una resposta al perquè l’home arrisca la vida per arribar als cims d’on només hi ha una sortida, baixar; “perquè són allà”, deia George Mallory, abans de desaparèixer l’any 1924 a prop del cim de l’Everest, i passar a la llegenda davant la impossibilitat de saber si en va ser el primer en arribar-hi. És probable que Mallory i el seu company de cordada Andrew Irvine tinguessin un prec en el darrer moment de desesperació: “que vingui Shackleton”.

Potser hi ha un intent de resposta. Una aventura interior que només uns pocs han estat capaços de sentir, mentre uns altres naveguen per el gran espai de les necessitats supèrflues i les emocions no menys planes d’una pantalla, o qualsevol altre instrument tecnològic que ens promet la més gran de les aventures com a resposta a les preguntes vitals que hem deixat de fer-nos. Emocions i respostes que aquells homes buscaven i trobaven en els llocs més inhòspits del planeta. I si no era així? Perquè hi tornaven? Perquè hi tornen? Fins a la mort, si així ha de ser, un risc que no sembla un obstacle per obtenir la més gran de les emocions.

Mentre, nosaltres, seguim atrapats a la carretera, a la butaca, al rellotge, al serial, al mòbil, a la propietat, a la manca de memòria, a l’incivisme, al tafaneig, a l’abstenció i a tantes altres coses que ni el propi esperit de Shackleton en trauria l’entrellat.

Què hi té a veure això amb allò? El problema, entenc, és no trobar-hi relació. Com potser també ho és el fet que són els homes els que majoritàriament s’embarquen per trobar vida al seu interior mentre les dones biològicament ho poden fer sense moure’s de port.

Si us plau, un cafè i el mini de pernil dolç, com sempre.

No, m’ho repenso, avui tindrem una aventura.

Que sigui de fuet.

L'home del gos

Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber

L’home va seure al banc del parc, va obrir el diari conservador i el va fer servir de pàmpol.
Per davant, el seu gos anava amunt i avall movent la cua, olorava merdes d’altres gossos i, a intervals irregulars, aixecava la pota del darrera per deixar anar unes gotes de pixum tot marcant territori ara en un arbust, ara en la base d’un pollancre. Una vegada es va sentir segur va buscar el que podria ser una coordenada gps del seu itinerari i va forçar el seu ventre per deixar anar una llarga i recargolada tifa. Va fer una volta sobre si mateix i va olorar l’evacuació, mai millor dit, verd caca. Pel moviment de la cua i el saltiró posterior s’interpretava un cert orgull per l’obra orgànica si aquests animalons domèstics tinguessin el dot de la vanitat. Segons més tard, com si s’adonés que li faltava la cirera, va fer la pixarada llarga al costat de la merda com el regalim del cuiner en el plat degustació - si bé barrejar una cosa amb l’altra pot semblar de mal gust, forma part de la mateixa cadena alimentaria i en cap moment es pretén interpretar la naturalesa del toc del xef-.
El seu amo va seguir tota l’operació amb alerta. Els ulls, a l’avantguarda, s’alçaven com un periscopi per damunt de les pàgines centrals de color salmó i feien panoràmica tot cercant intrusos dins un ample radi de visió. Un cotxe va passar lluny però suficient perquè l’home palpés les bosses de plàstic de la butxaca i que només feia servir inevitablement quan un observador aliè es podia sentir ferit si no ho feia. S’ho va estalviar perquè ningú mirava com cagava el seu gos.
També la seva consciència es va alliberar quan un altre gos va fer acte de presència i va fer gairebé el mateix ritual que el seu, però amb l’amo a distància suposadament escarxofat al sofà grapejant les gominoles que no trobarien els seus fills mentre pensava en la dolçor del pecat i en absolut en les aventures del seu gos pelut. Com a mínim ell havia fet l’esforç d’acompanyar l’animal i, si era menester, defensar-lo d’altres malcarats o reprimir-lo de gosses en zel.
Amb deu minuts ja n’hi havia prou perquè per molt que ho intentava no aconseguia concentrar-se en la notícia del dia. El gos es movia pels gronxadors buits de nens perquè cap tanca limitava l’espai i els pares de parc infantil van desistir de portar-els-hi. Tot i que feia goig, els animals n’havien fet dret d’ús i els jardiners municipals hi tenien cura ajudats per l’adob natural. El silenci administratiu dels polítics estava justificat perquè els seus propietaris tenien dret a vot o influïen en els que l’exercien.
El va cridar i li va lligar la corretja per desfer el trajecte de mig quilòmetre fins a casa. El va acaronar per fer-li veure que havia fet molt bé i el va premiar amb un aperitiu en forma de galeta multivitaminada. Des de que l’havia ensenyat a cagar al parc, ja no ho feia al jardí i tampoc a l’acera, la qual cosa quan passava era molt desagradable i l’obligava a recollir la mostra i netejar-se les mans tot just arribar a casa. Perquè, això si, considerava uns impresentables els amos que no recollien al carrer des del dia que en va trepitjar una de grossa i desfeta que, de tan fàstic que li va fer, va haver de llançar les sabates, una per bruta i l’altre per desaparellada. És clar que eren velles i ja els hi tocava. Va tornar per la calçada per així estalviar-se haver de fer ziga-zaga de merdes seques o tendres que il·lustraven el camí dels vianants mentre el gos, mira’l que n’és d’espavilat!, no en trepitjava cap.
Dins de les moltes rutines d’un gos en una casa hi havia la conceptual com era que l’educació dels animals era una part important de l’educació social i la dels fills, els principals culpables d’haver de conviure amb aquests animals sota el mateix sostre. Per això, l’home, quan aconseguia que la seva filla complís amb el seu deure de portar a passejar el gos, no s’estava de recordar-li que l’animal havia d’estar lligat i que no s’oblidés de les bossetes de plàstic. Recollir les merdes de gos era un acte cívic, com no tothom volia saber.
La seva filla feia que si amb el cap mentre calculava que tot plegat, merda i civisme, ho enllestiria en cinc minuts sense necessitat d’arribar al parc.

Velocitat relativa

Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar
que la velocitat és relativa

Un parell de fragments de les notícies esportives del dilluns 10 de setembre del 2007 ( El Periódico de Catalunya).

1) La recta final de la F-1. Màxima emoció al Mundial. Alonso treu el geni. L’asturià apallissa Hamilton, humilia els Ferrari i es col·loca a tres punts del líder del Mundial. Ron Dennis, el patró de McLaren, va plorar a l’aconseguir el sisè doblet de la temporada.

Foto AP/Luca Bruno/10.9.077El Periódico

Foto AP/Alessandra Tarantino/10.09.07/El Periódico

2) Powell bat Powell. Una altra exhibició del velocista més ràpid del planeta. El jamaicà Asafa Powell supera el seu rècord del món dels 100 metres i deixa la marca en 9.74 segons.

La primera notícia va ocupar el 90 % de la portada i les quatre primeres planes.
La segona notícia un racó inferior de la portada i la plana 17 de l’especial d’esports encapçalant la secció poliesportiva.
La mostra va tenir si fa no fa una proporció semblant en les notícies esportives dels mitjans en qualsevol suport paper o audiovisual.
El tema és dels que no calen comentaris.
Però es fa inevitable la temptació de sucar-hi pa, per si hi ha algú que se li escapa per excés de velocitat.
La societat té nous paràmetres per valorar les activitats socials i en aquest cas les esportives i si alguna cosa té partidaris i detractors per igual és la consideració del món de la fórmula 1 com un esport. I en aquesta dualitat rau la polèmica perquè, per seny, en cap cas es pot considerar un esport una activitat que fa ús de cavalls artificials per guanyar una carrera. En tot cas la denominació d’activitat esportiva és més adient ja que participa de regles de competició i de l’emoció entre vencedor i vençuts. El risc de deixar-hi la vida no és tan esportiva però, per rauxa, participa del suspens de la tragèdia amb documentats antecedents històrics i en la morbositat podria raure una especial atracció; malauradament l’expectació s’ha reduït dràsticament amb la seguretat estructural dels vehicles; ara queda l’alternativa, també espectacular, de veure una pinya o un parell de voltes de campana amb la engrescadora imatge final, això si, d’un pilot il·lès dins un cotxe destrossat. Valors aquests últims que ningú s’atreveix a destacar com a motivacions principals, per no dir el més morbós de tràgic final amb famós inclòs i haver tingut el privilegi de ser-hi, si és en el circuit millor, o per la tele, com a succedani. És la vida en directe i som així de capgirats.
Si les altes i velles autoritats mundials de l’esport ho fossin del costat dels partidaris ja haguessin accelerat la burocràcia per incloure la modalitat en els jocs olímpics o un campionat del món amb les reglamentaries eliminatòries entre estats amb bandera i himne. I si en són fans, no deuen trobar la manera de fer colar per esport una activitat que no ho és pas. Se’ls hi veuria el llautó.
En el cas del cotxes les autoritats són les marques i el seu mercat és el prestigi comercial i publicitari amb la complicitat del món de l’espectacle televisiu i el periodisme esportiu que ja fa temps que ha perdut el nord.
Si algú tingués interès en saber el perquè milers de seguidors omplen circuits per veure passar cotxes, passar calor i veure la carrera en diferit per la televisió, potser caldrien investigacions sobre el grau d’addicció i amansiment que pot produir en el cervell la benzina cremada. Els de la grada VIP té el sentit que té i que només un VIP pot arribar a entendre, però es constata que cada vegada n’hi ha més i que també són més els nens que ho volen ser de grans, però em temo que només per poder anar al circuit i fer-se la foto amb els pilots i veure les barbys de prop.
El perquè encara n’hi ha més que ho segueixen en directe per televisió forma part del costat fosc del ser humà o dit d’una altra manera, seguir una cursa a l’hora de dinar per no perdre’s la velocitat de com un grapat d’assistents aconsegueixen canviar quatre rodes en uns segons que poden acabar determinant el guanyador de la cursa. Ben pensat, és una lliçó sobre la importància del treball en equip i com els mèrits i els diners són per uns pocs que diuen molt de l’equip però no s’hi consideren.
Si en algun moment el món de l’esport ha format part de l’educació, en seria difícil trobar el període. L’esport professional ha entrat de ple en el món de l’espectacle i la velocitat i la durada són paràmetres de rigor que no es poden deixar de costat.
No hi ha dubte que un 9,74 segons en 100 metres és un mèrit esportiu d’admirar quan aquesta marca es fa a peu. Per molt que ajudi un vent a favor de 1,7 metres per segon.
Però l’admiració i les portades se les emporta un pilot que dalt d’un cotxe de fórmula 1 en 9,74 segons pot fer 1000 metres i si no es fa rècord mundial és perquè els circuits i els motors no són homologats.
I per si no n’hi ha prou en destacar el cotxe per damunt del pedestre, cal estar pendents i perseguir les males arts de dopar els circuits humans per esgarrapar alguna dècima i centèsima al rellotge, perquè, recordem, l’any 1968 el rècord era per Jim Hines (EUA) amb 9,95.
39 anys per reduir 0,21 dècimes.
Una carrera de 100 metres no es fa a l’hora de dinar perquè ens duraria un glop i no com l’altre que cobreix l’aperitiu, el dinar, les postres, el cafè i una migdiada en posició de butaca.
En el fons deu ser l’enveja; mai arribarem enlloc corrents, però potser sí amb l’ajuda del cotxe. La cultura del cos per sota de la cultura del cotxe. Aquesta deu ser també l’explicació del perquè ens passem hores embussats a la carretera i tenir aparcat el cotxe més de vint hores al dia, això si, en llocs diferents.
Les limitacions del nostre cos ens obliguen a buscar alguna cosa artificial que acceleri les nostres possibilitats naturals.
Senyor Einstein, no ens cal la ciència per demostrar que la velocitat és relativa.

Lluís Maria Xirinacs, un trist comiat

Per al catalanisme polític la consciència activa d'en Xirinacs s'havia convertit en veritat incòmoda en denunciar allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les reivindicacions no assolides per manca d'activisme en el poder

Foto: Pilar Aymerich



En la mort d'un nacionalista català, dir-ne radical és una redundància, cal fer esment de les reaccions mediàtiques dels altres nacionalistes, no ho són mai, de radicals, que s'han afanyat a destacar dos fets en la seva trajectòria per les llibertats del nostre poble: la simbologia que ha representat en la lluita antifranquista i la darrera acció de paraula on es va dir amic d'ETA. Ambdues accions, perseguides per la justícia i en períodes polítics diferents i en un marge de més de trenta anys. Alguns no ho han estat mai, d'antifranquistes, ben al contrari, però són els primers a penjar-se medalles fent-se passar pel que no són, i si algú no els consentia tanta falsedat era en Lluís Maria Xirinacs. La manera de desqualificar-lo els la va donar mastegada el mateix Lluís Maria en un discurs en què es declarava enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna. Va ser l'oportunitat dels anticatalanistes de fer una estocada definitiva al símbol més destacat i encara actiu per les llibertats dels drets dels catalans. Una acció de paraula no prou reflexionada per en Xirinacs en no preveure les seves conseqüències, o potser sí, perquè qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria sap que no era altra cosa que una provocació i no pas un sentiment de fons d'algú que en totes les seves accions ha demostrat amb escreix el valor d'assolir objectius amb la no-violència. Malauradament en les reflexions post mortem dels polítics catalans trobem les mateixes coincidències que en les valoracions en les quals també s'oblida tot el període des de la transició fins ara on en Xirinacs els fustigava per no haver sabut mantenir encesa la flama del catalanisme. És a dir que per al catalanisme polític la consciència activa d'en Xirinacs s'havia convertit en una mena de veritat incòmoda en denunciar tot allò que tothom reclamava en la lluita antifranquista i les moltes reivindicacions que no s'han pogut assolir per manca d'activisme en el poder. Precisament en Xirinacs se n'ha anat en un període en què les infraestructures de l'Estat a Catalunya fan aigües pertot arreu i els polítics catalans no saben què dir, només un «la culpa és dels altres» que tantes vegades hem hagut de fer servir. Per una bona part dels mitjans la notícia de la seva mort no ha representat gaire trasbals i ha estat considerada una notícia més a l'altura d'altres esdeveniments estivals. No voldria creure que en una societat laica que hom es llevi la vida continua sent un pecat.
Trist comiat per a algú que en una Catalunya amb estat hauria estat un candidat a la presidència de la Generalitat. A ningú escapa que la independència de Catalunya és una utopia i és bo que es mantinguin els impossibles perquè això fomenta la creativitat i la motivació, parts fonamentals de l'acció, però el que sí que està en perill és el present i aquest només es diu Catalunya i només ens té als catalans.



El Punt, Tribuna, 15-08-07

Vacances

(Efe)

L'escriptor mileurista

L’escriptor Arnau (pseudònim), va llegir un reportatge en un dominical que el va deixar trasbalsat. Tractava del neologisme mileuristes, és a dir, aquells treballadors que no superen els mil euros de sou mensual i les dificultats de mantenir dignament l’economia personal i familiar.

De fet l’expressió emprada en el titular era “no arriben a final de mes”, i s’entén perfectament que no és que es morin, sinó que la darrera setmana del mes ja esgarrapen dels estalvis, demanen una bestreta, supliquen a amics i familiars, s’encomanen als nous usurers que omplen d’oficines les rambles principals dels nostres pobles i ciutats o vés a saber a quin sant/a resen perquè faci el miracle mensual de permetre que, tot i escapçats per arreu, s’entri en el mes següent sense rancúnies, fent mà de les quatre monedes perdudes en el fons del folre que s’inverteixen intel·ligentment en la primitiva de dijous i dissabte, la qual cosa permet enganyar l’estómac i el seny somiant en que potser aquest any podran fer vacances de debò. Tornant a la realitat, la supervivència només és possible si són dos els mileuristes els que comparteixen despeses, ja sia per llaços d’amor o conveniència. O de manera individual amb molta austeritat per no dir pobresa, sense embuts.

Mala peça al teler, doncs escurats i enganyats el degoteig que arriba al cementiri és imparable, no perquè es morin per cobrar poc, sinó perquè hi arriben quan els toca i en això si que els toca el consol, perquè en estirades de pota, també toca pels que tenen calés que s’enterren amb la satisfacció de deixar herències perquè els seus estimats familiars es barallin per sempre més, que és una manera de fer que se’n recordin d’un; per altre part, el pobre només fa hereus del record i, si no en tenen prou, haver tingut més fe.

Dins d’aquest paquet de mileuristes hi ha de tot d’ambdós sexes, des de joves a vídues passant per immigrants de tots els colors, i si miréssim la declaració de renda, fins i tot en l’espectre hi entrarien empresaris, que com a referent a espectres, això si que és una fantasmada.

Una vegada l’Arnau va complir amb el seu grau de solidaritat social en el pensament, va córrer fins a l’ordinador i sense tancar el document de text del següent llibre, va obrir la calculadora i va començar a fer multiplicació i suma i ho va anar traduint en la mateixa pàgina de la novel·la, com un punt i apart. Així, sabent que de números es podia embolicar, va intentar fer-ho entenedor com si un futur lector hagués de llegir aquelles línies enclavades sense sentit en l’aventura del seu anti-heroi.

I la pregunta que li va trasbalsar el dia era: quants llibres ha de mal vendre l’escriptor per ser un mileurista?

“Un sou decent (sense entrar en el debat sobre el què és decent perquè ens hi faríem mal) a 2007 es mou en els 1.400 euros mensuals i un indecent, com és el pactat (¿) salari mínim interprofessional, és de 570 euros mensuals, lluny de la renta per càpita que situa la xifra a 1.900 euros mensuals, que no deixa de ser la manera que té l’estadística de dir que n’hi ha molts que es mengen els dos pollastres. Un ball de xifres que demostra que això dels números és una màgia potagia.

Per si algú que no és escriptor arriba a llegir aquestes lletres, un escriptor és el deu per cent del que ven. I sobre aquest concepte començo a desenvolupar les premisses.

a) Per fer mil euros al mes: al 10 per cent d’un llibre de 20 euros, s’ha de vendre 500 llibres al mes o, el que és el mateix, per fer dotze mil euros a l’any, s’han de vendre sis mil llibres a l’any.

b) A tot això s’han d’aplicar ajustaments de mercat i derivades socioeconòmiques estadístiques i per tant s’ha de tenir en compte que un llibre ben posicionat (parlar d’èxit és molt relatiu) pot arribar a tirades de deu mil exemplars (en castellà) i la meitat en català (siguem generosos), i en el supòsit que es venguin tots resultaria que un deu per cent sumaria els 20.000 euros en castellà (la meitat en català). En aquest supòsit si la tirada fos coberta en un any, el sou arribaria als 1.666 euros al mes. La qual cosa estaria més proper a la renta per càpita que faria que l’escriptor es menjaria el pollastre que li toca.

c) Ara bé, si introduïm un altre dada de correcció, que és el grau d’estabilitat del sou, es complica pel que fa a llibres. La vida d’un llibre supera l’anualitat, però el que no ha fet en els primers mesos de vida, difícilment ho farà després quan ja no tingui l’etiqueta de novetat. Els guanys s’han de repartir mentre no hi hagi una novetat que permeti refer les quantitats i esperar que superin en escreix les anteriors com per deixar de fer operacions aritmètiques. Això vol dir, ni més ni menys, que aquesta xifra del paràgraf b s’ha d’ajustar en el temps; el ritme de creació de l’escriptor en el cas de publicar regularment es podria situar a un llibre cada tres o quatre anys. Posem per cas tres anys. Això vol dir que la xifra s’ha d’allargar a tres anys, per la qual cosa el resultat és de 20.000 euros en tres anys: 555 euros al mes. Conclusió, un escriptor dins una mitjana de vendes estable, no és un mileurista, sinó que és un mig mileurista. I si escriu en català, a 277 euros al mes, dins el marge del pensionista en la quota més baixa. I a més té la pressió afegida que per augmentar el sou, ha de publicar un best seller.

Conclusions, un escriptor, per ser mileurista ha de vendre bastant i si ven a la baixa pot caure en la crisi de creure’s un pensionista.”

L’Arnau va començar a veure les coses més clares i es va animar a fer-ne conclusions:

“Estereotip d’escriptor (no d’escriptora, s’admeten suggerències per fer paritat del tòpic): una caseta amb jardí generós, amb dos o tres fills que emprenyen tot el dia i que no et deixen escriure, amb una dona mantinguda bé per casament o pensió de divorci, una senyora immigrant i discreta que s’ocupa de les feines de casa, una caseta a la muntanya on refugiar-se per acabar llibres o per justificar les crisis creatives, uns quants viatges a l’estranger per mantenir la idea que el bon escriptor ha de ser una persona viatjada, un programat espai de vacances on enviar la família i la senyora de fer feines un parell de mesos l’any per poder escriure sense interrupcions (o jeure al sofà sense que t’emprenyin), una agenda amb algunes conferències per mantenir el contacte i el calor del lector, i el prestigi de ser membre d’algun jurat de premi literari. Una vida d’escriptor. Bé, tot plegat estem parlant d’un sou mensual d’uns 8.000 euros, en la forquilla baixa. Per aconseguir-ho, ha de vendre 4.000 llibres al mes. Sempre. No s’hi val que un llibre sigui un best seller i el següent un fracàs.

I un gran èxit internacional són un milió de llibres. I si arribes, no cal patir més escrivint, sinó fer-ne inversió en immobiliàries o autopistes, per garantir els somni i no dependre dels gustos d’un lector o de la promoció d’un editor.

Vist el sidral, no és estrany veure que la feina d’escriptor és en realitat la segona o tercera feina i la principal són les col·laboracions en premsa, ràdio i televisió, o, la més estable, el funcionariat en l’administració o l’ensenyament. Només cal repassar les biografies dels destacats com per fer evident que el funcionari és l’antecedent més natural, tot i que alguns currículums en volen passar pel damunt sense donar-hi importància, com un mal menor, quan en realitat haurien de fer-hi un homenatge per haver estat en realitat un autèntic mecenes, l’ha mantingut com si fos l’amistançada, i ara aquesta, que ha aconseguit ser bisbe, ja no se’n recorda quan era capellà. Bé, potser hi ha una barreja de comparances, però dins el ventall el lector n’hi trobarà una a la seva mida. I els més, que encara no poden trair el seu passat, no han deixat mai de treballar i en les estones que poden, escriuen, perquè seguint el tòpic, els números no són el seu fort.”

L’Arnau va tancar l’entrecomillat i va guardar el document. Era tard i al dia següent s’havia d’aixecar d’hora per anar a treballar com un mestre més de l’escola pública. Era la primera vegada que no sentia enveja dels escriptors. I tot gràcies als números, qui ho havia de dir.

Abans d’agafar el son va tenir temps de recórrer al seu vell somni, ara adaptat a les noves conclusions: s’identifica com un futbolista professional que els mil euros els fa en les primeres 12 hores del dia i en les altres 12 hores en fa mil més, indiferent si és AM o PM. Això si, els dies de partit cobra igual, i si és partit pel títol, la prima és apart. El públic, per una part, no li fa res d’hipotecar part del seu sou per veure les cames dels jugadors i, per l’altre, espera que tu li regalis el llibre.

No cal dir que quan es va fer de dia, l’Arnau, encara no havia agafat el son.

Disculpi'ns, senyor Allen

No voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges, no tots li demanem autògrafs ni cridem el seu nom pel carrer

Foto: Gabriel Massana

Senyor Allen, no podem ignorar la seva visita a la capital catalana per fer realitat un nou projecte cinematogràfic lligat a compromisos de coproducció o, dit d'una altra manera, una part del finançament és autonòmic, dubtosa definició en un món audiovisual sense fronteres. Aquest diner local marca certes obligacions, com que, per exemple, un dels escenaris sigui Barcelona. Els alts costos de producció del cinema i la necessitat de fer-los rendibles en un mercat mundial l'han obligat a fer un gir en la seva trajectòria i abandonar temporalment el seu espai vital i artístic, per acostar els nous reptes a un públic europeu que sempre li ha estat fidel i, entre els que més, trobem el públic català. Algunes ciutats europees i ara Barcelona són els decorats naturals del que en cinema en diuen imperatius de producció i que per a vostè, coneguda la seva idiosincràsia, és possible que li sigui un fet carregós, per no utilitzar una expressió més popular i escatològica. No hi ha dubte que la seva categoria artística li permet adaptar guions i motivacions a la nova etapa i de tot això extreure'n lliçons creatives.

Els incondicionals crítics, és a dir, els que valorem la seva obra en conjunt sabedors dels seus alts i baixos, tenim la por al cos quan detectem que són moltes les obligacions de producció que se sumen al projecte, com poden ser el càsting i les localitzacions si és que aquests aspectes no han estat dirigits sota la llibertat creativa a la qual ens té acostumats. Tot i el neguit, confiem en vostè, senyor Allen. Confiem en la seva independència i en la voluntat de fer valer els criteris artístics per damunt dels criteris comercials, per així poder superar les pressions dels nous mecenes.

Per altra part, senyor Allen, també veiem que la seva persona està sent assetjada per un entorn interessat i populista, que en molts casos li escriuen la seva agenda i que vostè accepta amb educació i amabilitat, la qual cosa diu molt de la seva discreció. Però no voldríem que la seva percepció de la gent de la nostra terra sigui enganyosa. No tots volem fer-nos la foto amb vostè, no tots creiem que hagi de rebre homenatges a tort i a dret, no tots li demanem autògrafs, no tots cridem el seu nom quan el veiem pel carrer, no tots som indiscrets i amb voluntat de paparazzi, no tots voldríem coincidir amb vostè en un restaurant i demanar el mateix plat per després aixecar el polze en un senyal més d'estupidesa que no pas complicitat.

Ja deu haver entès que en realitat sí que ens agradaria fer tot això, però la nostra manera de ser ens ho impedeix per culpa d'un valor en perill d'extinció que alguns catalans encara conservem, i que, erròniament, hem cregut que era el nostre principal fet diferencial, l'idioma català en segon lloc, i que en poques paraules podem definir com el respecte vers la vida privada dels famosos, entenent per famós algú que s'ho ha fet valer en la seva professió i no de qualsevol titella postís amb carn mediàtica. I així, sota aquest esperit, algú com vostè, una icona de la intel·ligència cultural i audiovisual, confirmant que la bellesa no ho és tot, no s'ofengui, podria assistir als espectacles al seu gust, menjar als restaurants de carta popular, visitar universitats pel plaer de caminar per centres de ciència –que paradoxalment semblen honorar més els artistes que els científics–, entrar en monuments i museus de culte divers, protegir-se del nostre sol aclaparador sota una ombrel·la, observar les persones mentre es passeja pels carrers més emblemàtics plens de gent, badar davant d'un aparador..., tot això i més, sense que vostè i la seva família fossin interpel·lats o molestats per ningú, tret d'alguna excepció estadísticament similar a la de qualsevol altre visitant. Aleshores, vostè es preguntaria sobre nosaltres, qui són aquests que essent qui sóc no gosen molestar-me?, i sense imperatius de producció és possible que tingués la necessitat d'incloure aquest fet de contrast en el guió, el d'una gent que no emprenya el famós i sembla ignorar-lo, no per menysprear, sinó per demostrar que el respecte a la vida privada de tothom és la més gran de les formes d'educació i és en el tracte al famós on més ho podem demostrar. Si fos així, no ens caldria entrar en el joc d'identificar en la seva pel·lícula els llocs de la nostra geografia natural o artificial, els actors locals amb o sense diàleg o alguna frase d'enginy en català per saber que ha estat entre nosaltres, i que podrien fer perdre credibilitat a la seva història per forçada intromissió, perquè ben segur que en el nou supòsit hi hauria una escena on algú, amb silenci, mesura i gest, seria respectuós amb la vida privada d'un personatge conegut. No tot el públic ho entendria, però nosaltres sabríem que ens ha comprès en uns quants fotogrames.

Malauradament hem perdut aquesta gran oportunitat i perquè no s'emporti una imatge massa convencional de la nostra afabilitat li agraïm d'antuvi la seva paciència mentre duri la seva feina entre nosaltres, i si amb això no n'hi ha prou, li demanem disculpes de tot cor.

De tota manera, si algun dia les circumstàncies de la vida fan que perdi el clamor d'interessos polítics, econòmics, mediàtics, universitaris i d'altres més populars, el més miserable el del espectador, torni entre nosaltres, perquè aleshores dins del cruel oblit es trobarà amb més d'un català que, ara sí toca, s'atrevirà a mirar-lo, farà un gest de complicitat amb el cap per agrair-li-ho tot, i sense dir res deixarà que continuï amb la seva vida personal, ramblejar si és el cas, pel mateix valor d'estima i discreció. I si vostè vol alguna cosa més, com que el saludem o li demanem un autògraf, només ha de fer un gest, qualsevol, perquè també sabrem entendre'l. I si vol, ens farem una foto junts. Però serà perquè ho volem els dos.

Així som, tot i que la globalització li faci creure el que no som i no ens ajudi gaire a fer-nos conèixer. Disculpi'ns, senyor Allen.

EL PUNT, Opinió. Diumenge, 24 de juny, 2007

Solstici d'estiu (imatge)

Fàbules al dia, lliga 2007: la llebre i la tortuga (gràfic)

Manipulat sobre un original de Tony Wolf

El pecat de Propietat

En el jaç de mort va demanar pel mossèn i es va deixar anar sota secret de confessió. Sense retòriques i amb un fil de veu va enrocar un temps d’amor i el maleït compte habitatge.

Les relacions prematrimonials encara eren cosa de futur i el present era lent, la forma estricte i el sou feble, tot plegat sumava per un prometatge rutinari i avorrit. El dia del casament tot eren somriures i llàgrimes en la més pura tradició i per ell un xic amarg perquè no podia deixar de pensar en la hipoteca; el maleït compte amb prou feines havia servit per una entrada digne. I el pis no era cap meravella, però hi entrava el sol de ponent i eren a prop dels sogres, fet molt valorat per la seva dona, vocacional mestressa de casa. El viatge de noces no va creuar del tot l’atlàntic i es va quedar en les illes de catàleg de nuvis, amb molta sorra, combinats i llit. I entre una cosa i l’altre la imaginació explorava Alaska, la Patagònia i altres espais inhòspits. Potser més endavant.

Després, per fer més arrelat, un parell de fills seguits, i uns anys més tard una filla no esperada però igual estimada. Calia una nova projecció patrimonial. El pis s’havia fet petit. Tots convençuts, menys ell, encara deutor de bancs, sobre el proper objectiu: la casa unifamiliar amb jardí. I com un miracle d’entitat bancària, sempre favorable als seus interessos, es va renegociar el deute amb el pis d’entrada i una còmode hipoteca variable per uns raonables vint anys, que com tot el món sap, passen en un tres i no res. Quina felicitat dóna el totxo a tots els que no l’han de pagar. I les aventures de somni van passar a ser literalment somnis d’aventura. I al final ja era propietari amb menys cabell i tirant a blanc.

I llavors, els fills no eren dels que es queden a casa i sense saber com, la gran casa es va fer massa gran per un parell de grans. I una nova operació es va engegar sota el reclam d’un horitzó de sol i mar en la nova façana marítima de la gran ciutat. Era l’expectativa d’una vellesa tranquil·la més a prop de fills i néts, mandrosos de visitar dos vells a l’extraradi amb jardí. La bombolla immobiliària havia obrat el miracle d’invertir els termes i amb una casa fora de la ciutat no n’hi havia prou per pagar un pis en un indret tan modern. Un nou prodigi bancari li va permetre arribar tot just a la jubilació, però tornava a ser propietari.

I aleshores la dona va patir una cruel malaltia que no va poder superar. Diuen que la vida té aquestes coses, vés quina merda. I va ser mirant el mar, assegut en la seva gran i assolellada terrassa, que es va anar consumint, potser per por d’haver de canviar el pis per una plaça de geriàtric. És així que va demanar confessió. Tothom creia que era el seu somni, aconseguit amb la il·lusió i la voluntat de ferro, però va acabar dient la veritat, que en realitat se li’n fotia la propietat, perquè ben contats tots els diners que havia enterrat en el totxo i la seva reforma li haguessin valgut per unes quantes voltes al món fora de rutes turístiques per gaudir de meravelloses aventures de somni per a dues persones.

Al final també va confessar que ja no creia en Déu.

El mossèn li va perdonar el pecat, el darrer i no pas el primer que no deixava de ser un deliri de moribund. I l’home va descansar en pau.

No va passar gaire temps que el mossèn va ser testimoni del final de la història. Els hereus van malvendre el magnífic pis familiar i els guanys van permetre que tres famílies paguessin l’entrada de noves llars i una resta amb bones hipoteques, bones pels bancs i caixes, s’entén. Aleshores el mossèn va tenir un moment de debilitat quan va pensar que potser el mort tenia raó i que sí havia comès un pecat de propietat.

Per sort no podia dir-ho, estava sota secret de confessió, perquè podria perillar la fe en Déu.

Memòria contra abstenció

La seva dissort va començar quan el van allistar a la «quinta del biberó». Va fer els 18 anys en plena batalla de l'Ebre i després de la derrota republicana va triar el camí de l'exili per por a la represàlia franquista; el temps li va donar la raó. A França, per joventut i experiència de guerra, va seguir en la lluita. Més tard, va pensar que havia tingut sort quan va saber l'horror dels camps d'extermini nazi als quals hi havien enviat exiliats com ell. Aquesta vegada i després d'anys de guerra mundial en la resistència contra el feixisme, estava del costat dels vencedors. Innocent, va creure que la conseqüència immediata seria la caiguda del franquisme. Com que no va ser així, va fer suport als maquis com a darrer intent de fer veure als ulls d'Europa que al sud encara hi mancava llibertat. Això només li va valer per ser considerat gairebé com un delinqüent i cap democràcia europea patia mala consciència. Havia perdut la joventut fent les guerres i ara estava perdent l'edat adulta en una causa perduda. Amics seus, que van tornar després de la derrota en la guerra civil, també creien el mateix (els que no van ser afusellats), després de passar per la presó van fer el cap clot i gràcies. Va continuar vivint a França, tan a tocar del seu país enyorat que depenent de com bufava el vent el podia escoltar; el color de la terra era el mateix perquè només guerres d'altres segles l'havien dividit territorialment.

L'aixeta de l'esperança

Un gir diplomàtic va encetar temps d'amistat entre els Estats Units i l'Espanya de Franco i va tancar l'aixeta de l'esperança. Es va tornar malaltís. No podia viure tan a prop i alhora tan lluny, era una ànima en pena. Va triar un nou exili a Mèxic, al costat de molts altres exiliats que ja l'havien fet segona pàtria. Va refer la seva vida i en la distància va seguir bel·ligerant amb el seu ideari democràtic. Potser un dia, algú li ho sabria reconèixer. Mort Franco va sentir que havia arribat el moment. Llavors, li van fer saber que encara no, també els seus, que la transició obligava a mirar endavant. Després de tants anys, de tan lluny, de tanta melangia, de tanta fe per a un agnòstic, de tants somnis de futur, de tant torbament, ell, també, cap clot i gràcies. De fet, tampoc ja no recordava si havia de demanar alguna cosa: una medalla, una pensió, un monument, un respecte en els llibres de text, unes gràcies, un record per als que ja no podien demanar res? Amb el temps va anar refent una nova il·lusió i ho va verbalitzar a la seva família a la qual va reunir una tarda de diumenge per dir-los: «vull votar al meu país». Potser era una simple excusa o potser el gest que millor simbolitzava tants anys de sacrifici. Va preparar el retorn que havia de coincidir amb l'edat de jubilació, amb paciència, perquè ja no calia empenta i tampoc ningú l'esperava per dir-li no sé què. I finalment, un dia, al seu país, a l'escola, amb la seva minsa gent, sense esbombar-ho, amb tota la justícia moral, amb tots els records plegats per les arrugues, sense importar per qui votava ni quines eleccions se celebraven, va introduir una papereta dins l'urna. La llibertat. El gest no va passar indiferent perquè ho va fer amb un plor desconsolat i el cos tremolós. A la sala, joves de divuit anys votaven per primera vegada, com ell. Per un moment va tenir la vanitat de pensar que ell hi tenia alguna cosa a veure. Va morir abans de tenir una segona elecció, perquè un cos no pot resistir una vida amb la joventut robada. I si algun dia era digne de memòria, ja seria cosa dels seus néts, perquè la seva era criant malves.

Gest de llibertat

Hi ha molts moments en democràcia i al llarg del currículum d'un elector en què es valora la possibilitat de faltar a la cita electoral; per diferents raons: ideològiques, de conjuntura política, lúdiques, per negligència, per manipulació o simplement per desencís. Diuen que l'abstenció també és un gest de llibertat. Ningú no ho dubta. Aleshores, sorgeix la veu que ens recorda que n'hi ha molts que en vida no van tenir mai l'avinentesa d'exercir el simple dret de passar per les urnes, ni per abstenir-se. En record dels que mai van tenir l'oportunitat de votar, com a mínim, votem per ells si no som capaços de votar per nosaltres. Per fer-ho, només cal tenir memòria.

EL PUNT, Tribuna, 23-5-07

Uncas o "de la memòria no ens en podem refiar"

Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.

Yul Brinner, un Uncas que mai ho va ser

Ramon, cinèfil, després de fer una investigació menor sobre un apartat de la seva memòria infantil va exclamar: “de la memòria no ens en podem refiar”. Durant molts anys va tenir un vot de confiança cega en la seva memòria infantil i adolescent ocupada per milers de pel·lícules de gènere en cinemes de barri i olor a fragància de pi i llimoner. Aquesta experiència acumulada sobre butaca de fusta grinyolant va conformar la seva personalitat cinèfila i mai no se n’havia estat de fer floretes a la cultura que havia sumat sobre el món del cinema i que al llarg dels anys havia desglossat en centenars de critiques i comentaris en revistes especialitzades; amb el seu criteri assenyat i alhora apassionat s’havia fet un nom entre els afins i aficionats al setè art. Durant molts anys la seva memòria no només havia estat un recurs nostàlgic, sinó també un arxiu documentat sobre aquesta o aquella pel·lícula, estrella o argument. Amb aquesta seguretat havia crescut, però una simple anècdota va crear una ombra de debilitat i tot seguit l’havia fet entrar en la crisi dels quaranta i uns quants més.

Es va fer lector empedrit llegint els clàssics d’aventures i d’aquí al cinema de gènere no calia fer cap pas, venia en el mateix paquet, i més si de les primeres se’n feien adaptacions per a la pantalla. El cas que va fer trontollar les conviccions més profundes té el seu origen en una d’aquestes lectures que no havia revisat mai més des de la única lectura feta als quinze anys. En concret, el clàssic “El darrer dels mohicans” (1826) de l’escriptor nord-americà Fenimore Cooper, i de la figura llegendària de l’indi “Uncas”, jove, noble, valent, i fill del gran cap, “Chingachgook”. L’ambient històric era el de les guerres colonials entre francesos i anglesos pel domini dels grans territoris del nord, ara Canadà, per l’any 1757, mentre les tribus índies, els pells roges, com els mohicans, els hurons, els mohawaks o els iroquís, els únics habitants autòctons, o es barallaven entre ells o prenien partit amb algun dels bàndols invasors. Els mohicans Uncas i el seu pare Chingachgook, acompanyats pel famós “Ull de falcó” (Hawkeye), l’explorador blanc i amic dels indis, fan costat als anglesos. L’indi dolent, l’iroquès “Magua”, segresta Alice i Cora, les joves i maques filles del coronel anglès Munro. I l’aventura pel seu rescat comença. El major Duncan, enamorat d’Alice, aconsegueix salvar-la gràcies a l’ajuda dels mohicans i Hawkeye. Però Cora mora a mans de Magua sense que Uncas ho hagi pogut impedir. La lluita entre els dos indis acabarà amb la mort de tots dos.

La novel·la ja havia causat més d’un trasbals en el jove Ramon. La primera, adonar-se’n que per descendència l’anomenat “el darrer dels mohicans” era Uncas, per ser el més jove, però l’altre accepció corresponia al seu pare a conseqüència del tràgic avatar final de la història d’aventura i amor. La mort d’Uncas fa que el darrer dels mohicans acabi sent el seu pare. Això tan simple i que cap jove s’atrevia comentar als seus amics, ja va ser un trasbals de creixement i un cop d’aprenentatge vital; el bo i jove no sobrevivia a l’aventura i per tant l’aventura de la vida tampoc podia acabar bé. La segona, que en l’hipotètic i impossible cas que Uncas hagués sobreviscut al seu pare, també continuaria sent anomenat el darrer mohicà perquè no hi havia una darrera mohicana per fer-ne descendència, i perquè, tot i que abans de morir hagués intimat del tot amb la anglesa i blanca Cora, el primogènit no seria un indi pur i per tant un mohicà autèntic, i a més un bastard en la mentalitat de la època. I “el darrer mig mohicà” no hagués estat un bon títol. Ja es començava a intuir que darrera de la històries hi podia haver múltiples lectures i missatges. Potser per això, tot esdevenia molt més interessant i que anava més enllà que unes lletres sobre blanc. I més enllà, que potser Uncas i Cora, enamorats, de races, mentalitats, idiomes, i cultures diferents, moren perquè és un amor impossible entre un indi i una anglesa en el segle XVIII. La immigració, legal, forçada o colonial, també tenia les seves particularitats fa uns segles. Era un final políticament correcte i això fa ràbia i fa bramar contra la injustícia. Possiblement es podria fer un estudi psicològic sobre el paper que “el darrer dels mohicans” ha forjat en l’esperit de les joves generacions, i que es pot concloure amb un “no tot serà de color de rosa”. Potser és l’equador entre l’adolescència i la joventut. Com segurament també ho és el de molts cineastes, perquè quan aquests tenen ocasió, aposten per les adaptacions de la seva joventut per tal d’amanir-les de manera diferent o respectar-les al màxim, si això és possible en el canvi de format. En el cas del mohicà, el fan morir d’una altra manera (sempre ha de morir o el títol no serveix), o fan morir també al seu pare, o acaben salvant Cora de les mans de l’hurò que, això si, no es salva mai. Les adaptacions deuen ser això, una revisió de l’adaptador en funció dels fantasmes de joventut. Com Uncas ha de morir, cal que ho faci amb més heroisme, perquè en la seva versió original té un final un tant barroer; salta damunt del seu enemic en una acció no prou mesurada i que fa que els dos indis, bo i dolent, s’estimbin. No és just que un esperit noble rebi el mateix tractament que un esperit traïdor. Per tant, Uncas té una mort més digne i sacrificada en moltes de les més de deu adaptacions que s’han fet en cinema i televisió, des de la més clàssica i en blanc i negre del 1936, a la més acolorida del 1992 amb els ulls de falcó Randolph Scott i Daniel Day-Lewis, respectivament.

Però en Ramon, per edat, no tenia aquests dos referents i el seu record més enquistat en la memòria era la imatge en color d’un Uncas, cap pelat, que després de superar Magua en una lluita justa, li perdona la vida, i quan li gira l’esquena, l’indi venjatiu, el travessa amb una llança. Sense una escletxa en el dubte sabia qui era l’actor que interpretava Uncas, que no era altre que el gran “Yul Brinner”. En una tertúlia cinèfila va gosar comentar aquest record i un altre company el va corregir: Yul Brinner mai havia interpretat el paper d’Uncas, el darrer mohicà. Va defensar amb vehemència la seva posició i amb més bel·ligerància altres opinions li van negar. Va callar i amb l’esperit glaçat va córrer fins el primer ordenador que va trobar i després de consultar durant hores la xarxa, va caure a l’infern. Yul Brinner no havia estat mai Uncas. Durant unes setmanes era com una ànima en pena. No només havia posat en perill el seu prestigi, sinó que la base infantil sobre la que havia construït la seva personalitat, també s’estava enfangant. Va estar a una engruna de consultar un psiquiatre, però ho va desistir davant la idea de fer-ho amb un hipnotitzador. Abans però, va voltar diferents video-clubs per recopilar totes les versions aparegudes en DVD. I va començar a lligar caps. I els pitjors auguris es van anar confirmant. Les versions de la seva memòria eren de fitxa “spaguetti western” i no d’un clàssic western nord-americà. Pura i dura sèrie B. Que sinó podien ser les pel·lícules de cinema de barri de pipes i dissabte a la tarda al galliner. Quina decepció, el seu record era de sèrie B i ni tan sols amb una estrella de protagonista. El referent real era “El último mohicano”, una coproducció del 1965 entre España, Alemanya i Itàlia, rodada a Almeria i amb un actor espanyol en el paper d’Uncas, que com el director era alemany, estava escrit com a Unkas. L’actor era Daniel Martín, també conegut com a Dan Martín en altres spaguettis i amb el nom autèntic de José Daniel Martínez Martínez. Havia sortit en un petit paper al clàssic “Por un puñado de dólares”. Es mereixia un rècord Guiness ja que va interpretar Uncas el mateix any, 1965, en una altre spaguetti “Uncas, el fin de una raza”, coproduida per Espanya i Itàlia. I la veritat és que com a indi no en feia la pinta.

I en ambdues, Uncas, no té el cap pelat. El que si el té és Magua en la primera i és aquest el que mata Uncas per l’esquena amb una llança. I en aquesta Cora sobreviu. En la segona, la noia mora, i Uncas cau per una fletxa d’un dels col·legues de l’indi enemic, que no és Magua, sinó un altre.

La pregunta conseqüent era, perquè la imatge de Yul Brinner?

Les connexions nervioses i culturals cinèfiles d’en Ramon, van començar a funcionar. L’actor havia interpretat el paper d’un indi, però en la cultura maia, en concret el gran cap Àguila Negra, cap pelat, que altiu i orgullós s’enfronta amb espases de fusta als colonitzadors armats amb espases de ferro. La producció era de 1963 “Els reis del sol” (Kings of the Sun), producció nord-americana rodada a Mèxic. Per les dades de producció i amb la desigual distribució de la època, les estrenes d’aquesta i les produccions “spaguetti” del darrer mohicà, podien haver coincidir en el temps en els cinemes del franquisme. Els herois es barrejaven en la fràgil i manipulable ment infantil i ressorgia la noble i valenta figura d’un heroi mort per la acció traïdora d’un covard.

I després del trauma, la reflexió. Una memòria en progressió potser també ho és en decadència i fa una barreja de realitats i ficcions que hem anat amanint al llarg dels anys i l’hem anat ajustant a un determinat ideari, encara en formació. Innocents de petits ens fa també innocents d’adults i ens fa pensar si en aquesta barreja infantil rau la veritable felicitat.

En Ramon, va tancar els ulls i va veure Yul Brinner “Uncas” morir a mans del traïdor Magua. Com sempre havia estat.

No es pot interrompre una emoció

“No es pot interrompre una emoció” és la frase que el director de cinema Federico Fellini va fer servir com una sentència del seu pensament sobre els talls de les pel·lícules emeses per televisió per fer anuncis.

Una manera de barrejar el Princep amb l'Everest

L’actualitat informativa i altres estratègies televisives s’afegeixen als anuncis per interrompre de manera continuada les emocions que transmeten les pel·lícules. També és veritat que n’hi ha moltes que s’ho mereixen, perquè ja no s’havien d’haver fet mai. Però el meu objectiu és descriure un d’aquests fets que ja és tan habitual que ni ens plantegem la presa de pèl que representen. L’any 1996, dues expedicions comercials nord-americanes van intentar assolir el cim de l’Everest. En una de les expedicions hi formava part l’escalador i escriptor Jon Krakauer amb la intenció d’escriure sobre la progressiva explotació comercial de l’Himalaia. No cal dir que aquestes expedicions comercials en són part ja que s’organitzen per fer pujar al cim més alt del món a escaladors “que mai han escalat”, però que per 65.000 dòlars per cap les empreses d’aventura no tenen cap mala consciencia sobre la muntanya o la seva filosofia.

Les dues expedicions es van fer costat a la muntanya cadascú amb els seus clients amb professions ben diferents com empresari, dentista, monitors d’esquí, carter o simplement formar part de l’alta societat i amb prou bossa per permetre’s el luxe d’un caprici: pujar l’Everest.

El 10 de maig de 1996 i en diferents moments perquè no tothom pot anar al mateix ritme, els expedicionaris van anar assolint el cim. Els que ho van fer abans de l’hora crítica, les 14 pm, van tenir oportunitat de baixar fins a un campament d’alçada, un d’ells en Jon Krakauer. Els altres van arriscar per damunt d’aquesta hora… estaven tan a prop que per cent metres no es podia abandonar. Però tan poca distància a aquelles alçades poden ser hores d’ascensió. Un d’aquells clients ja havia estat obligat a abandonar l’any anterior quan només faltaven tres-cents metres per fer cim perquè ja superaven les 14 pm., una hora límit que marca les possibilitats de baixar en seguretat d’arribar a una de les tendes d’alçada per passar la nit. Més enllà d’aquesta hora el risc és elevat per no tornar mai més. I en la nova expedició es tornava a repetir la circumstància, i aquesta vegada el guia no es va atrevir a fer marxa enrere. Van assolir el cim i la tragèdia va començar. Envoltats per una sobtada tempesta els escaladors van viure l’horror. Dos dels guies i tres clients van perdre la vida i altres van patir diferents graus de congelacions.

Jon Krakauer va publicar a l’any següent “La febre del cim” (“Mal de altura” en l’edició castellana i en l’original “Into Thin Air: A Personal Account of the Mount Everest Disaster”), que va generar un gran debat entre els muntanyencs, no només pel rerafons de la tragèdia, sinó també per les diferents versions que sobre els fets tenien els supervivents i que no tots compartien sobre la manera en que van reaccionar els escaladors professionals de l’expedició.

Com no podia ser d’una altra manera en la cultura audiovisual nord-americana, del llibre se’n va fer una pel·lícula, en aquest cas un telefilm per aprofitar la immediatesa dels fets amb el títol de “Into thin air. Death on Everest”. A Espanya es va emetre fa alguns anys en projecció noctàmbula i ara es tornava a emetre en horari de tarda, 18,20, per la cadena Quatre un diumenge, el 29 d’abril de 2007. Un diumenge a la tarda i una franja de matinada és gairebé el mateix, hi programen el que ells consideren el pitjor dins l’estoc de productes pròpies o aliens.

Sense a debatre la qualitat com a producte de ficció, en la línea d’un telefilm, sí que té la part de fons que et fa seguir amb interès el desenvolupament de la tragèdia i encara més si estàs informat sobre el fets reals.

Bé, l’emoció es va interrompre tres vegades per imperatius publicitaris amb un total de 24 minuts.

Aquesta vegada es va afegir un altre fet excepcional que va allargar el total a més de trenta minuts. Va aparèixer per dues vegades un banner informatiu en moviment i de fons vermell que alertava del següent: “Don Felipe comparecerá para informar del nacimiento de la nueva infanta. Les ofreceremos su comparecencia en un Avance Informativo”. Va coincidir que mentre les lletres es movien en la part superior de la pantalla, en la inferior, dins la pel·lícula, apareixia un altre rètol informatiu: “Camp IV-The Death Zone. 26.000 feet”; els escaladors en plena ascensió arribaven a la zona de la mort, on molts escaladors perden les forces i moren després d’assolir el cim. No cal dir que d’altres emocions sorgien davant d’aquest contrast i paradoxa però el somriure primer es podia traduir com indignació. Entre el primer banner i el següent els nostres aventurers van assolir el cim, però ja s’havien creat les expectatives de la tragèdia. La tempesta va esclatar i les possibilitat de sortir en vida es reduïen a cada passa, entre la foscor, la boira i el terrorífic vent. I aleshores…

AVANCE INFORMATIVO. El príncep, com sorgint de la boira i que per un moment es confonia amb el yeti, ens va informar amb alegria continguda que la nostra infanta Sofia havia nascut a les 16’50, havia pesat 3 quilos i 310 grams, amb uns estirats 50 cm. Havia esta en cesària, però que mare i filla es trobaven en perfecte estat per alegria dels súbdits. La redundància de la informació es va allargar 8 minuts i una vegada tots contents, es va continuar amb la tragèdia, si no és que els escaladors havien estat aliens al naixement de la infanta. Però no, ells també es van aturar i després van continuar amb el seu drama i nosaltres vam tenir oportunitat de veure’l. Quan ja sabíem del cert que uns quants escaladors havien mort en el descens, van permetre que ens reféssim de la tragèdia amb uns quants anuncis més, aquest cop els habituals d’Audi, Mercedes, perfums i productes de cosmètica, que serien del gust de l’escaladora de l’alta societat, que per cert va sobreviure als seus companys i anys més tard també va escriure sobre la seva tragèdia a la muntanya.

Els 90 minuts de la pel·lícula es van allargar entre interrupció i interrupció 128 minuts. I per acabar, com també és habitual, no ens van deixar llegir els crèdits finals.

Que la notícia fos d’interès nacional, ho dubto, perquè si l’esdeveniment hagués arribat en el transcurs d’un Barça-Madrid, el respecte hagués estat relatiu, no crec que haguessin interromput el partir, tot i que segurament haguessin contaminat l’espectacle televisiu amb banners informatius i comentaris monàrquics en of entre jugada i jugada.

Tot plegat una banalització.

Per altra part, la tragèdia a l’Everest va tenir un testimoni d’excepció en la catalana Araceli Segarra que formava part d’una altra expedició que tenia per objectiu el rodatge d’un documental sobre l’ascensió al cim d’una cordada internacional. Van interrompre el rodatge per socórrer en la tragèdia. Va ser una pel·lícula Imax, “Everest”, estrenada l’any 1998.

I si ho pensem una mica, sempre hi ha coses que ens interrompen. De vegades per bé, de vegades…

¡No serà la interrupció el fet més important!

Petjades (gràfic)

Sessió continua

L’altre dia va tenir la ventura d’un fet poc habitual: va ser l’únic espectador d’una sessió de cinema

Fa pocs dies en Ramon, cinèfil, va anar al cinema. Té el costum d’assistir a sessions que estadísticament acumulen pocs espectadors i el fet d’evitar la sala plena fa que s’estalviï estar envoltat d’espectadors que xerren, mengen crispetes i altres llaminadures i que tot plegat, a més de la mala regulació en la ventilació, impregna l’ambient d’un tuf irrespirable. No cal dir que en aquestes condicions veure cinema es fa una mica complicat. Per tant, l’estratègia és clara: buscar cinemes, sales i sessions gairebé buides (també amb facilitat per aparcar). Anar al cinema en cap de setmana no és saludable; però ja està bé que tothom hi vagi, així també mantenen les sessions laborals. I entre setmana, quan troba uns quants espectadors, no hi ha problema perquè té per hàbit seure a les primeres files, aquelles que permeten que la cobertura visual ocupi tota la pantalla. També afavoreix que amb poca gent i amb la sessió no numerada, pot reubicar-se si a prop tens algú. Podeu pensar que és una actitud poc sociable, però en Ramon pensa que hi ha coses que no es poden tolerar, i, a més, què si va a fer al cinema? En altres temps no tan lliberals, la sala fosca i els darrers seients, convertien la sala en una recerca de sentits. Les sales han perdut també aquesta descoberta vital.

L’altre dia va tenir la ventura d’un fet poc habitual: va ser l’únic espectador d’una sessió de cinema. Era un multicinema i la capacitat de la sala era d’unes tres-centes butaques. I com les projeccions són automàtiques, va estar literalment sol. Aleshores es va preguntar si aquell fet havia de tenir una significació futura sobre les formes de veure cinema, perquè fa molts anys va viure una experiència semblant que va representar la fi d’un sistema de sales de cinema.

Era a principis dels anys vuitanta, quan els cinemes perdien espectadors i les grans sales patien crisi (en tots els seus anys d’espectador sempre ha hagut de sentir això de la crisi d’espectador de cinema).Un cinema equivalia a una sala de gran capacitat que sense dificultats s’acostava a les mil butaques. També es mantenia la meravellosa sessió continua, dues pel·lícules que des de les quatre de la tarda es projectaven una darrera l’altre i sense interrupcions. Pel mateix preu podia veure’n dues i repetir si li venia de gust. Molts anys abans la sessió continua era programada amb la pel·lícula bona i la pel·lícula de sèrie B, de complement, que solia ser una de gènere d’aventures, western o de romans. No cal dir que pels nens, aquest segon plat, era el primer. Quan aquestes pel·lícules de complement van deixar de fer-se com a sèrie B, els cinemes mantenien el doble programa amb pel·lícules que havien deixat de fer el circuit com estrenes però que tenien una segona oportunitat.

Una nit va llegir que programaven una pel·lícula que encara no havia tingut oportunitat de veure. Era “Fuego en el cuerpo” i era dilluns. La de complement, ni se’n recorda, però ell només tenia la intenció d’assistir a la darrera projecció, tot i que li saltés la nostàlgia de la sessió continua i doble. De fet ja eren molts els cinemes que havien deixat el programa doble i només oferien una sola pel·lícula. I aquell cinema era dels últims, i així va ser literalment.

Per no fer tard a la darrera sessió (un altre hàbit és no entrar mai amb la pel·lícula començada), va comprar l’entrada quan per horari faltaven pocs minuts per la projecció de “Fuego en el cuerpo”. En el vestíbul buit i bar tancat, l’acomodador li va agafar l’entrada amb un gest planyívol i auster. I sí, encara era època d’acomodador, tot i que no feia falta en una sessió sense numerar. L’única banda sonora d’aquell preàmbul era un so llunyà de ràdio en programa esportiu que va suposar havia sintonitzat algun altre treballador de la casa. Moments abans de travessar la porta que els introduïa a la sala, l’home va prémer un timbre que va sonar en el mateix pla llunyà on sonava la ràdio. No va saber què representava tot allò fins que es va obrir la porta i va veure tota la sala fosca, però pels altaveus s’escoltava la típica música de fons per acompanyar un diàleg de cinema. De sobte, la pantalla es va il·luminar i les imatges van saltar als ulls mentre una barreja de banda sonora doblada al castellà i de ràdio espanyola cridanera l’endinsava dins un moment de surrealisme. Com no hi havia cap espectador, el projeccionista, per estalviar, havia tancat el llum del projector tot mantenint el so de la pel·lícula i, per entretenir-se, havia pujat el so del ràdio portàtil. Quan va sonar el timbre intern, l’avís que entrava un client, va fer tornar el llum a la pantalla. Tot plegat va succeir en uns instants. En Ramon va fer el gest d’anar cap endavant i l’acomodador el va acompanyar per fer el llarg passadís tot i que ell li va dir que no calia, però va suposar que esperava una propina. Va fer mà a la butxaca i va notar una moneda. Potser seria poc. Van ser uns instants incòmodes, una gran sala buida i ell avançant vers la seva habitual fila avançada. Quan faltava poc per arribar-hi, l’home el va interpel·lar per preguntar-li si era del barri. Per un moment va pensar que l’home es pluriempleava i que ara aprofitaria per fer-li una enquesta. Va respondre que sí i aleshores, de manera dubitativa, li va venir a dir que “potser no li faria res tornar un altre dia perquè si només era ell l’espectador de la sessió, doncs... que el projeccionista i ell se’n podrien tornar a casa més aviat”. No va saber com reaccionar i el primer que li va venir al cap va ser l’excusa que no li anava bé tornar un altre dia i que, donat que encara no havia començat l’altre pel·lícula, encara podria ser que entressin altres espectadors. Va seure i l’home se’n va anar amb cara de pocs amics. Es va oblidar de la propina.

Pocs minuts després va acabar la pel·lícula de complement. La pantalla va quedar fosca i el silenci feia notar la ràdio del projeccionista fins que va quedar anul·lada per l’inici de la projecció de “Fuego en el cuerpo”. No es va atrevir a mirar enrera per comprovar si a la sala havia entrar algun altre espectador, però cinc minuts després, i ja confirmat que en aquella sessió, ell n' era el privilegiat espectador, l’acomodador va avançar pel passadís, es va aturar a pocs metres d’on ell era assegut i després de renegar amb volum suficient per imposar-se a la banda sonora, va fer marxa enrera, i li va permetre gaudir d’un moment màgic com a espectador cinematogràfic. Quan va acabar la projecció, va tenir la deferència de no esperar al final dels crèdits, com també tenia per costum, i va sortir de la sala. En el vestíbul, l’acomodador l’esperava amb la mà a la porta de sortida oberta de bat a bat i després de desitjar-li bona nit, va sortir al carrer. No recorda si li va tornar la salutació. Després de caminar uns metres, es va girar. Els llums ja s’anaven apagant com un fos a negre i va tenir la sensació que havia estat protagonista d’un adéu a una època i manera de veure el cinema.

El cinema va tancar al poc temps i en el seu lloc s’hi va construir un bloc de pisos, com en la majoria de cinemes de la ciutat. Els que van resistir es van convertir en multisales diminutes de menys de cent espectadors i pantalles petites. En aquestes sales també va viure sessions d’espectador únic, però eren sales tan petites que mai va tenir la sensació de viure una experiència singular. I quan aquestes es van reciclar anys més tard, també amb multisales, però amb pantalla gran i més capacitat de butaques, va semblar que havia tornat la millor manera de gaudir de l’espectacle del cinema, a la pantalla i sala gran (i si és buida, millor).

És en una d’aquestes sales on ha tornat a ser l’únic espectador i, ara toca la reflexió conseqüent en el futur del seu jo com espectador. No sé si desapareixerà la sala, però ja fa temps que té dificultats de trobar una pel·lícula favorable als seus gustos d’espectador. I cada vegada és menys el temps d’espera per trobar la mateixa pel·lícula a la pantalla petita, via televisió o DVD. En Ramon fa un vaticini, que el cinema s’acabarà convertint en un gran espectacle a les sales Imax amb pelis de molta acció i de paisatges espectaculars. I l’altre cinema, el de tota la vida, seguirà la via de les projeccions privades amb els darrers aparells de reproducció en alta definició i pantalla de plasma.

Un apunt, de fet, les grans pel·lícules, ja fa molts anys que van abandonar les sales de cinema. Perquè, per vendre crispetes, tampoc cal esforçar-s’hi gaire.

Curiositats del doblatge

A la cartellera han coincidit unes pel·lícules que fan una innovadora utilització del doblatge i dels subtítols. A Babel els fets succeeixen en diferents països com el Marroc, el sud dels Estats Units, Mèxic i Japó. Els marroquins i americans han estat doblats al castellà i curiosament mentre els primers el parlen malament o d’aquella manera curiosa que tenen els estrangers de parlar el castellà, els americans han estat doblats a un castellà estàndard sense derivacions fonètiques. Per altra part, els mexicans conserven la seva parla peculiar i que en comparació al castellà dels americans, sona a llengua estrangera. I quan entren en acció els personatges del Japó, ho fan en subtítols. Em costa entendre quin és el criteri d’aquesta comercialització de la còpia, perquè seguint aquesta “lògica”, els japonesos podrien parlar castellà i tots els altres amb subtítols. No seria estrany que al darrera de tot això hi hagi una certa ideologia lingüística però que sóc incapaç d’esbrinar. No voldria creure que vol fer evident una certa hegemonia del castellà o que aquest s’equipara al americà d’Estats Units en quant a domini lingüístic occidental.

Des de Catalunya els doblatges podrien ser més divertits i els mexicans podrien parlar mexicà, els americans podrien fer-ho en català, els japonesos en castellà i els marroquins en valencià. Bé, es podrien fer altres combinacions sense marxar del nostre limitat coneixement de les llengües i entendríem sense problemes que cadascú parla una llengua diferent.

També s’ha estrenat doblada al castellà “Banderas de nuestros padres” on els americans parlen castellà i alguna parla indígena americana ho és amb subtítols. Però resulta que s’estrena la segona part,”Cartas desde Iwo Jima “, la visió japonesa de la mateixa batalla, feta pel mateix equip de producció nord-americà i, ara sí, ara també, els japonesos ho fan en subtítols i el títol es dobla al castellà. No estaria de més que algú ens expliqués els criteris professionals d’aquests doblatges, per no haver de pensar que algú ens vol fer creure que hi ha llengües i llengües i que el Babel original és un guirigall. Que ningú es pensi que reivindico que els doblatges es facin en català, perquè per fer nyaps és millor no fer-ho, però tot plegat només es pot entendre des del poc respecte a l’espectador, perquè el Babel pel·lícula perd gran part del sentit sense la versió original en cadascun dels seus idiomes.
EL PUNT, 28-02-07